Palatio Frugelli

ELS GUARDACANTONS

2012-02-05T15:33:00.000+01:00

Carrer de les Cases Noves cantonada carrer Anselm Clavé

Els guardacantons són uns elements arquitectònics ja en desús que es situaven a terra encastades a les cantonades dels carrers abans de la generalització de les voreres. És un element que es va emprar també per a protegir les llindes dels portals per on accedien els carros amb la finalitat de mantenir les rodes separades de la cantonada.

Carrer de Pals cantonada carrer Regencós

Generalment es confeccionaven amb pedra calcària donant-los-hi forma cònica de tal manera que l'arrodoniment de la seva superfície guiava la roda dels carros sense que aquestes s'enganxessin al mur, alhora que les separava de l'edificació. Hi han exemples de guardacantons o guarda-rodes amb formes i materials artísticament elaborats i d'altres que no ho estaven gens utilitzant-se per a fer la mateixa funció pedres bordes, prou dures i sense refinar.

Carrer Ample cantonada carrer Guifré

Placeta carrer del Vilar amb el carrer de la Font

L'ús de guardacantons va viure el seu moment àlgid al segle XVIII i principis del XIX i tot i que ja han desaparegut molts exemplars de la geografia urbana encara en queden alguns elements d'aquest ús a Palafrugell. Un patrimoni antic que cal preservar.

La Red Ribbon's Orchestra

2011-10-09T16:36:00.002+02:00

"Els Red Ribbon's» (per la gent que no sàpiga que vol dir, ho traduirem: els de la «cinta vermella» eh, que bonic!)"
Setmanari palafrugellenc ARA, 11-03-1931.

Durant uns quants anys, i això va ser a partir de l'any 1927, una colla d'amics de Palafrugell, tots ells fills de bona família, que s'havien format social i intel•lectualment per dirigir els negocis familiars a l'estranger, es veieren necessitats de recrear des d'aquí l'avantguarda musical jazzista que s'estilava a les principals capitals d'Europa i els Estats Units.

Eren joves afeccionats a la bona musica de jazz procedent dels Estats Units que havien sentit interpretar les formacions del Savoy Hotel Orpheans i a The Jack Hilton Orchestra a Londres i també a Berlin, la capital mundial de cabaret durant la República de Weimar, una música que es trobava a anys llum de la que es ballava a casa nostra. A la ciutat de Barcelona tot just s'havien iniciat el 1920 unes formacions que en deien "modernes" i tocaven la musica americana, com la d'en "Jaume Planas i Els Disc Vivents" a l'Edèn Concert del carrer Nou de la Rambla, o l'Orquestra de Francesc Casanovas a l'Excelsior.

Hi havia hagut un precedent a la nostra vila d'un grup d'afeccionats que interpretaven jazz, la "Hawiiand Band" una orquestra sorgida el 1925 i composta per un grup de joves del Club 3x4, de la que en formaven part en Bofill, violí; Frederic Gich, violí; en Josep Maria Genís, piano; n'Enric Genís, banjo; en Fritz Welleurcuther, bateria i en Vila, saxòfon. Un grup de joves que s'iniciaren amb entusiasme al jazz i realitzaren audicions de ball a Figueres i Palamós amb un èxit clamorós, però els que, malauradament, van tenir una existència efímera i no van arribar actuar mai a Palafrugell.

Doncs bé, la colla d'amics de la "Red Ribbon's Orchestra", algun d'ells provinent de la "Hawiiand Band", decidiren de formar una orquestrina que s'inicià en la interpretació jazzista l'any 1927, adquirint algunes partitures i els instruments musicals necessaris, algun dels quals va haver de ser importat, com els saxofons, el banjo i la bateria. En formaven part del grup d'amateurs en Pelai Capella, de 20 anys, al banjo, qui havia ofert de forma improvisada una interpretació de ball de piano i violí el diumenge 17 d'abril al Cercle Mercantil amb en Joan Bertran, que resultà lluïdíssima; en Joan Dalmau a la bateria; en Frederic Gich a la trompeta i banjolina; en Enric Genís al saxofon i bandoneó; en Josep Maria Genís al piano; en Erwin Spiegel al trombó i violoncel; i Kurth Boor al violí.

En un principi els assajos que realitzaven als habitatges dels membres del grup, es van haver d'alternar entre tots per alleugerir les molèsties que ocasionava els veïns el soroll d'aquella musica agosarada i desconeguda que interpretaven. Al cap d'un cert temps ja inexcusable, van haver de llogar un local al carrer de les Ànimes i acabar d'afinar sense destorbs la recreació musical que es produïa al Nou Mon.

Palafrugell tenia "jazz". O més ben dit, Palafrugell tenia una orquestra que interpretava la música que es ballava a les principals ciutats del mon, però faltava el més important, que la "Red Ribbon's Orchestra", realitzés el pas definitiu actuant en públic. Allò que havia sorgit com una afició plaent i particular per la musica moderna, agradava els que escoltaven les sessions privades que oferien i els animaven a donar el pas definitiu.

La idea del que els demanaven els amics va anar quallant entre ells i això els va portar al seu debut musical el divendres 4 de maig de 1928 al Casino Sport de Figueres on meravellaren l'audiència i feren gaudir els balladors congregats. Una ajustació perfecta del grup donà la millor i més inefable harmonia musical amb la puresa i claredat de sons que sorgeix de les millors orquestres professionals.

El setmanari "Nuevo Figueras" cobrí l'acte amb la següent noticia:

..."El baile dado por el Sport Figuerense con motivo de las ferias resultó brillantísimo. La concurrencia de distinguidas familias de nuestra ciudad y forasteros llenaban completamente su hermoso salón como pocas veces se habrá visto.

Las simpáticas y bellas señoritas ricamente ataviadas con sus elegantes trajes de finísimos colores constituían una armonía viviente; una belleza.

Contribuyó en grado superlativo a la animación constante los distinguidos jóvenes palafrugellenses, amantes de la música, que con sus modernísimos instrumentos constituyen la Orquestina «Red Ribbons' Orchestra» que de una manera magistral dieron una interpretación perfecta a sus modernísimos bailes causando verdadero entusiasmo a todos los concurrentes."

L'èxit assolit pels "Red Ribbon's" a la fira de Figueres no passa desapercebut a la nostra vila i el dia de la fira de l'Ascensió, el dijous dia 17 de maig, el ball de nit que s'organitzava al casino dels senyors, el "Circulo Mercantil", l'amenitzà l'orquestrina local que feu aquell dia el seu debut a Palafrugell.

A partir d'aquell moment les actuacions de l'orquestra, es succeïren quasi bé cada setmana. Actuaren en tots els salons de ball de les societats locals i també de la comarca. I també ho feren en el gran banquet que s'organitzà en honor i homenatge als jugadors del Palafrugell C.F. que guanyà la "Copa Catalunya" el 1928 i que es celebrà el dia 12 de setembre al restaurant de Sant Sebastià.

Consagrats com intèrprets dels balls moderns, els Red Ribbon's actuaren sovint i desinteressadament en celebracions de balls benèfics, com la que va tenir lloc al saló del Centre Fraternal el 18 d'octubre d'aquell mateix any per recollir diners per les famílies damnificades a les catàstrofes de Les gavarres, Madrid i Melilla, que assolí un èxit recaptatori definitiu. Amb el mateix noble i altruista esperit actuaren en una vetllada musical a Palafrugell on l'import total de la recaptació es destinà a l'Asil de Vells Desemparats d'aquesta.

La qualitat de la seva musica fou reconeguda arreu on actuaren i l'èxit de l'agrupació palafrugellenca transcendí els límits de la nostra província. Els contractaren successivament pels balls de Cap d'Any del Centre Fraternal i actuaren en festes majors i assenyalades als principals pobles de la província. La existència del grup, que no havia abandonat mai el seu caràcter amateur finalitzà el 1930, quan els components de l'orquestra hagueren de complir amb els negocis i afers familiars.

El local d'assaigs del carrer de les Ànimes esdevingué llavors el "Club Red Ribbon's" i subsistí fins a l'any 1946. La seva fama encara perdura.

Un exemple de casa de cos al carrer Caritat, 22

2011-09-25T11:49:00.001+02:00

Les antigues cases de cos

De les cases més antigues de Palafrugell que s'ajustaven al model constructiu d'amplada d'un cos ja no se'n conserven gaires, aquest tipus d'edificació, propi de l'alta edat mitjana, fou l'habitatge característic als segles XVII i XVIII. I el cos com a unitat de mesura per a edificar els solars urbans es mantingué pràcticament fins als nostres dies.

La tipologia de casa popular medieval establí uns trets característics d'edificació senzilla que s'aplicà de forma generalitzada i sistemàtica en totes les edificacions urbanes que en molt poques ocasions es trencava. Les construccions més primerenques es caracteritzaven per tenir una façana més baixa del que posteriorment fou habitual per al mateix model de cases de planta baixa i pis. La porta d'accés sempre es situava al costat esquerre de la façana, i al damunt seu la finestra del pis, que amb la llinda tocava el ràfec de coberta. La tècnica arquitectònica popular dels primers temps emmarcava la porta principal d'accés amb carreus de pedra sorrenca o granítica i la llinda es resolia amb un arc de dovelles de mig punt, substituït posteriorment per arcs escarsers, o resolta amb la col•locació de llinda sencera en les de factura més modesta. La planta pis, de menor alçada, tenia la petita finestra, situada generalment al damunt del portal, també emmarcada amb pedra i ampit motllurat.

Es rematava la façana amb el vol característic del ràfec de coberta que sobresortia, un xic més del que és habitual avui dia, per allunyar l'aigua del parament. En aquell temps no s'acostumava a recollir l'aigua de pluja de la teulada i aquesta queia lliurement formant veritables cortines líquides de vegades infranquejables.

Les portes es construïen de gran amplada, això facilitava poder guardar els carros en el interior dels habitatges, i permetia també establir els animals a la planta baixa. Seguint aquest costum, convertit en regla, les portes es construïen de doble fulla perquè a la majoria de les cases el propietari era pagès, artesà o comerciant i tots traginaven mercaderies i utensilis amb una major comoditat.

El primer espai al qual s'accedia des de l'exterior del carrer era una sala diàfana amb bigues de fusta vistes creuant de costat a costat o resolta amb volta de rajola de dos o quatre punts, destinada als estris i els animals de tir si l'ocupació del propietari era el de l'agricultura, o per a instal•lar-hi l'obrador, la botiga o el magatzem, si aquest era artesà. Al fons de l'estança, a la banda dreta, es situava l'escala amb dues tramades formant un angle recte, la primera etapa era descoberta i es recolzava a la paret mitgera i l'arrencada, situada de cara a l'entrada, donava servei per accedir al pis.

A sota del replà superior de l'escala es situava el rebost i l'accés a la segona estança, aquest espai contenia la cuina, el menjador i feia també de sala d'estar, àmbit on es desenrotllava la vida familiar quotidiana. El sostre era fet també d'embigat o volta. Era habitual tenir una llar de foc amb campana situada en un angle de la cambra, generalment al costat dret i enganxada al mur de la façana posterior. En una o en totes dues parets mitgeres es feien uns buits condicionats per fer d'armaris sense tancar, amb lleixes de fusta que s'utilitzaven de rebost i on s'endreçaven els queviures i atuells de cuina.

Una única obertura, generalment sense finestres, donava accés a l'eixida o al pati, on es disposava de pou amb una petita pileta annexa que feia d'aigüera i esporàdicament de safareig, feta de rajola. Si la superfície ho permetia el pati es destinava a hort. Al fons de la propietat es situava la comuna o excusat i el corresponent pou mort, que s'havia de buidar periòdicament, es procurava sempre situar-lo el més allunyat possible de la casa i el pou.

La planta pis es destinava als dormitoris, en les edificacions més antigues hi havia només dues cambres, la principal podia tenir una alcova annexa; més endavant s'incorporà el “quarto del mig", una peça central davant l'escala, sense ventilació exterior, que rebia llum de una de les façanes per un petit finestró situat a la part alta de l'envà. Ocasionalment des d'aquesta cambra s'hi accedia a la golfa, però generalment l'accés estava situat al distribuïdor de les habitacions i es feia a través d'una portella accessible amb escala de ma.

La casa construïda en un terreny d'amplada d'un cos va prendre el nom de la unitat edificatòria de la parcel•la i passà així a denominar-se casa de cos. Hem d'establir doncs que l'adopció d'aquesta unitat edificatòria venia donada per la longitud de resistència assolida per l'embigat, fet amb cairons de fusta capaços i això els venia avalat per l'experiència constructiva prèvia, de poder suportar la càrrega del pis o de la teulada sense fimbrejar. Les dimensions de l'amplada que podia assolir una casa urbana al llarg de la façana del carrer, resultaven de l'aplicació, d'un nombre determinat de mòduls i fraccions. Es tractava d'una amplada estàndard que acostumava a ser de 24 pams, uns 4,65 metres (longitud equivalent a 3 canes de Girona, 1 cana=1,555 metres).

A partir del segle XIX proliferaren les parcel•lacions privades del sòl que dugueren a terme els propietaris de les finques urbanes en els eixamples de viles i ciutats traçats a cordill, en aquest tipus de parcel•lacions s'adoptà com a divisió del terreny el mòdul del cos, la unitat de planificació bàsica. En aquests planejaments, les unitats que resultaven de la parcel•lació eren uniformes i totes les finques tenien les mateixes dimensions d'amplada i de fons.

La planta edificada adoptava una forma rectangular, que excepcionalment podia ser quadrada, coberta amb teulada a dues aigües. En alguns casos, inusuals a l'habitatge urbà de la vila, una de les parts de les golfes podia esdevenir terrat accessible.

La construcció tradicional es caracteritzava per la sustentació de les bigues mitjançant paret de tàpia, de pedra borda o mixta disposades sempre paral•lelament entre elles o seguint les aliniciacions marcades per les mitgeres amb el resultat de falses esquadres als cantons que no sempre son apreciables per l'ull humà. Els murs laterals acostumen a tenir una amplada entre un peu i dos pams (30-40 cm), excepcionalment feien dos pams i mig. Els murs de façana generalment feien una amplada de dos peus (pes romanus o capitolinus).

Els envans i particions de les cambres interiors s'executaven amb maó massís de 29x14x5 cm. i estructuralment aportaven al conjunt una funció d'arriostrament. Els arrebossats de les parets interiors es realitzava amb morter de calç acabats amb una capa de pintura de calç

La casa de cos del carrer Caritat 22

Hem pres com a model d'aquest tipus antic de casa de cos, la finca que hi ha al carrer Caritat número 22 de Palafrugell. L'edifici, construït probablement entre la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII, conserva encara algunes de les característiques pròpies d'aquells habitatges, i el conjunt original no sembla haver patit grans reformes sobre el model original.

La parcel•la te unes dimensions totals de 4,65x35 metres (3 canes d'ample per 22,5 canes de fondària). La profunditat edificada assoleix les 7,5 canes (60 pams). L'edifici arriba a cobrir una superfície per planta a l'entorn dels 56 m2 (4,65x12 metres), el 34,40% d'ocupació.

La façana guarda una relació amb l'alçada de 1:1,20, el que ens dona unes llums interiors lliures aproximadament de 2,83 metres (14 pams), per a la planta baixa i de 2,30 metres (11,5 pams), a la planta pis.

Un element singular que mereix ser destacat és l'esgrafiat de capa fina que adornava la paret del carrer, decoració que fou aplicada sobre la façana a les darreries del segle XVIII. En queden algunes restes de l'arrebossat original encara visibles, és una mostra molt escadussera d'un conjunt que deuria ser esplendorós en el seu millor moment. L'esgrafiat consta d'un únic motiu ornamental, es tracta d'una única figura geomètrica aplicada seguint la tècnica de la repetició amb plantilla que arribava a cobrir tota la superfície del mur.

Cal destacar la llinda sobre mènsules del portal, exemple d'un recurs tècnic antic propi de l'arquitectura popular medieval i també el ràfec de coberta, un element característic de les façanes antigues de la vila que es mereix un capítol apart dedicat exclusivament a mostrar la diversitat de formes i acabats amb que es bastien les cases en un passat no gaire remot.

El ràfec de coberta està compost per aparell ceràmic de tres línies combinades que sobresurten del mur en voladís. La inferior està confeccionada amb un encintat de rajola aparellat de pla, la segona filada forma una motllura de teules en posició convexa i al damunt la darrera línia formada per un encintat de rajola aparellada al través. El canaló de la teulada, afegit posteriorment, és també de ceràmica.

FESTIVAL DE BELLESA DE PALAFRUGELL DE 1921

2011-08-28T12:15:00.002+02:00

La nit de dissabte 26 de febrer de 1921 va tenir lloc al saló teatre del Centre Fraternal el Festival de Bellesa i Ball de Pinyata de Palafrugell. El certamen va assolir un bon èxit entre els vilatans i va ser força considerable el nombre de senyoretes que hi participaren. Fou també molt nombrosa l'assistència d'espectadors que, edemes de gaudir del ball, volien cooperar a la finalitat benèfica de la festa.

La festa fou organitzada amb la finalitat benefica de recaptar fons per l'Asil de Vells Desemparats de la localitat. El ball de pinyata és una manifestació de caràcter pagà, que es celebra durant el temps de Carnestoltes, abans de la Quaresma cristiana, i és una festa on al mig de la sala hi ha una panera penjada, d'on surt una cinta, i en la qual els organitzadors del ball han introduït un grapat d'obsequis. Durant la mitja part del ball la senyoreta guanyadora del concurs es l'encarregada d'estirar la cinta que obre la pinyata. Els obsequis, de la més variada naturalesa, podien consistir en pastilles de sabó, raspalls, pintes, cigars purs, pollastres, etc.

El programa musical va anar a càrrec de l'orquestra "Els Montgrins", que lluïren la seva mestria interpretant unes esplèndides peces de ball.

Acabada la primera part del ball va tenir lloc el quadre del Ball de la Pinyata, del qual sortí afavorida la gentil senyoreta Carme Pruneda. Durant la segona es va verificar el concurs de bellesa.

Per a l'elecció de les guanyadores, que fou rebuda amb generals mostres d'aprovació pel nombrós públic assistent, els premis van ser atorgats a Neus Costals, Enriqueta Cofan i Margarida Poch. Designació que es traduí en una forta ovació en anar a recollir els premis.

El resultat econòmic del festival, va resultar satisfactori, car un cop pagades les despeses hi va resultar un sobrant de 169,05 ptes. per l'Asil de Vells. Paral•lelament els organitzadors de la festa, que havien endegat una recapta a favor del mencionat establiment, recolliren de diverses organitzacions i particulars un centenar llarg de pessetes.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP
MUNDO GRAFICO, Año XI, Núm. 490. 23 de marzo de 1921. MADRID.

EL DOLMEN DE "CAN MINA DELS TORRENTS", LLAFRANC

2011-08-01T17:19:00.000+02:00

SITUACIÓ

El dolmen de Can Mina està situat en un bosc proper a la Font d'en Xecu. Es pot accedir al jaciment seguint varies rutes diferents.
Des de Palafrugell, per la carretera de Tamariu fins al trencant de Llafranc, que s'ha d'agafar. Un cop arribats a l'antic Hotel Paradís i la Font d'en Xecu, deixar el cotxe i agafar el corriol que surt del costat esquerre de la carretera i s'enfila pel bosc. Recorreguts uns quaranta metres, el viarany gira cap a l'esquerra i travessa un rierol, a l'altra banda, en un replà, trobarem el dolmen.

Si seguim més endavant per la mateixa carretera, pocs metres abans del trencant cap al Far de Sant Sebastià, a l'alçada del Pont d'en Casaca, s'ha d'agafar un camí que surt del costat dret de la carretera, sense deixar les marques grogues i blanques del vial principal fins arribar al dolmen.
Des de Llafranc seguirem el carrer Rafel Duran, que puja situat a l'esquerra de l'església. Hem de seguir les marques grogues i blanques del PR (Petit Recorregut), fins al final del vial asfaltat. Seguirem llavors una pista a la dreta deixant enrere les barraques que trobarem a esquerra i dreta; uns quants metres desprès el cami gira a l'esquerra i ens trobarem amb un corriol que s'obre a l'esquerra, si l'agafem, deixant el PR, ens durà a través del bosc al dolmen de Can Mina.

LA DESCOBERTA

Les primeres noticies que tenim sobre l'existència d'un dolmen a Llafranc, prop del Puig de Raigs, daten del 1954 quan en Miquel Mascort i Mató li comenta al professor Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994), que coneix de l'existència d'un monument megalític a Llafranc que fins aleshores havia passat desapercebut i romania inèdit pels investigadors. L'estructura estava situada en una antiga vinya abandonada, envaïda de pins i vegetació boscosa, i el propietari del terreny utilitzava el dolmen de barraca on guardava les eines del camp.

El sorprenent de la noticia era el lloc on es trobava situat, la zona costanera no era propicia per aquests tipus de jaciments i fins aquell moment no se'n havia localitzat cap que s'ubiqués a la zona costanera de Les Gavarres i endemés que hagués pogut passat inadvertit entre la colònia de residents i estiuejants donat el fàcil accés que tenia des del poble de Llafranc.

Esteva li transmeté la noticia al doctor Lluís Pericot (1899-1978), però l'eminent especialista sobre el paleolític Superior, considerant la seva ubicació, opinà que només podia tractar-se d'un dolmen fals, no en feu cas de la noticia i ignorà la descoberta.

L'ESTUDI

Haurien de passar deu anys més perquè el dolmen tornès a despertar interès entre els palafrugellencs, aquest cop fou en Jordi Cama i Rivas, amic d'Esteva, qui aconseguí que l'arqueòleg s'interessés, ara sí, pel dolmen de Llafranc i n'organitzés una prospecció.

Lluís Esteva era veí de Sant Feliu de Guíxols i havia centrat el seu camp d'Estudi essencialment al Baix Empordà, especialitzant-se en l'arquitectura dolmènica i l'art megalític traçat sobre les roques prehistòriques, en forma de gravats, incisions antropomorfes i cassoletes.

En una primera visita el professor va tenir el convenciment de que es tractava d'un sepulcre megalític original i observà que el sòl de l'interior havia estat excavat. La violació del monument s'havia realitzat de forma furtiva per algun excavador clandestí o fortuïtament pel pagès de l'antiga vinya. Calia actuar ràpidament i recuperar les restes arqueològiques, si es que en quedaven algunes desprès de la destrossa que s'havia realitzat.

L'excavació, que es programà immediatament, va tenir lloc el dia 23 de febrer de l'any 1964. Un cop netejat el monument funerari, i de l'estudi realitzat posteriorment, es constatà que la cambra del dolmen, aixecat al damunt d'una roca, s'havia treballat artificialment picant a la roca natural per rebaixar-la i d'aquesta manera guanyar alçada interior. Es va construir sobre tres pedres de recolzament, amb altres tres, més petites, que li fan de tancament lateral i finalment una gran roca plana, amb les funcions de coberta. Aquesta llosa, amb un gruix entre 25 i 60 cm, te unes dimensions de 1,80 m en la direcció nord-sud i 1,60 m en la direcció est-oest. Les lloses son de granit.

Es tracta d'un dolmen datat entre el Neolític Mig-Recent a Calcolític (3500-1800 aC), de cambra poligonal sense corredor, que fa 2,10 m de longitud per 1,60 metres d'amplada, no es pot assegurar l'existència de túmul, malgrat alguns vestigis que es poden atribuir a complir aquesta funció, ni cromlec, suposadament també destruït pel conreu de l'antiga vinya que ocupava aquest rodal.

Malgrat haver estat remogut la major part del sòl de la cambra, es trobaren alguns fragments de ceràmica de tipus dolmènic, situats en una esquerda del fons del monument. Aparegué també algun material acrònic en forma de fragments d'època romana pertanyent a àmfores, dolia i terrissa comuna a torn.

En una àrea circumdant propera al jaciment s'han trobat en prospeccions posteriors, una plaqueta i una peça de pissarra treballades. S'ha recollit també un fragment de destral lítica polida.

A la part superior central de la llosa de coberta descobriren una cassoleta semiesfèrica, semblant a les que es troben en altres dolmens i menhirs de la comarca; la incisió té unes dimensions de 10 cm de diàmetre per 1,5 cm de fondària(1).

Els constructors de megàlits a Catalunya eren pastors nòmades arribats del Pirineu, que en establir-se de forma permanent al nostre territori modificaren els seus costums i creences, i evolucionaren cap a formes i manifestacions espirituals de rituals més complexes.

Una setmana desprès d'ésser estudiat, el dolmen fou enderrocat per una família dels contorns, temorosos que el fill petit, que hi jugava sovint en aquell lloc, parés mal amb el despreniment d'algun d'aquells rocs.

LA RECONSTRUCCIÓ

El mes de setembre de 1968, des de l'ajuntament de Palafrugell, a instancies de Joan Badia, es plantejà la necessitat de reconstruir el monument malmès. El Delegat Provincial d'Excavacions, el doctor Miquel Oliva, donà les autoritzacions oportunes per a realitzar la reconstrucció i es comptà amb la col•laboració de Lluís Esteva qui portà la direcció dels treballs.

L'ajuntament aportà el personal i les eines necessàries per a la realització de la tasca i cobrí igualment les despeses econòmiques requerides. La reconstrucció es realitzà durant dos dies, al llarg dels quals s'hagueren d'aixecar les pedres verticals de recolzament, de les quals, només la que estava situada a la capçalera, mantenia la seva posició original.

Mentre durà tot aquest procés la llosa de coberta, amb un pes mort d'unes tres tones, va romandre enlairada al damunt dels suports subjectada per un enginy fet amb cordes i troncs. La llosa, un cop s'asseguraren els recolzaments s'anà baixant fins a recuperar la posició arquitectònica original amb la que havia estat creat el monument.

En alguns punts de l'estructura megalítica s'aplicà una massa de morter de ciment, amb la finalitat de proporcionar una major consistència als elements que componen el conjunt, procurant que aquests afegits contemporanis no fossin visibles.

Aquest monument megalític de tipus funerari, és, fins ara, l'únic jaciment conegut al municipi de Palafrugell, i al Baix Empordà, el que hi ha situat més a prop del litoral.

(1) Mossèn Joan Serra Vilaró afirma que en alguns països recullen la pols i l'aigua que es dipositen a les cassoletes i els utilitzen a les pràctiques de màgia animista i en remeis de medicina popular.

EXCAVACIONS REALITZADES

1964, Lluís Esteva i Cruañas

1970, Jordi Massoni.

2004, Josep Oriol Font Cot

BIBLIOGRAFIA / DOCUMENTACIÓ

ESTEVA, Lluís: El dolmen de Can Mina dels Torrents. Revista de Palafrugell. Palafrugell. 1964.

ESTEVA, Lluís: Sepulcros megalíticos de las Gabarras (Gerona), II. Corpus Sepulcros Megalíticos España. Gerona. 1965.

BADIA, Joan: L'arquitectura medieval de l'Empordà, I. El Baix Empordà. Girona. 1977.

BADIA, Joan: La restauració del dolmen de Can Mina dels Torrents. Revista de Palafrugell. 1968.

TARRÚS, Joan: Dolmens i menhirs. 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva. Figueres. 1990.

FONT, Josep Oriol: Informe Memòria de la prospecció dels següents sepulcres megalítics: Carena Jonquet-Vidal; Clot de la Tina; Revolts de Torrent; Can Mina dels Torrents; Pedres dretes d'en Lloveres. Universitat de Barcelona, juny de 2004.

La Vanguardia, dimecres 16 d'octubre de 1968. "PALAFRUGELL: El dolmen de "Can Mina dels Torrents reconstruido".

L'ENFONSAMENT DEL PALERM

2011-07-24T18:17:00.000+02:00

LA GRAN GUERRA A LA COSTA BRAVA

Palafrugell tenia una població que voltava els nou mil habitants quan comença la Primera Guerra Mundial el 1914, la Gran Guerra, com l'anomenaven els seus contemporanis. Malgrat la notable puixança d'alguns sectors que se'n beneficiaren de la neutralitat bèl•lica del nostre país, el sector de producció surer no en tragué cap profit comercial, a causa del tancament de fronteres d'Alemanya i Àustria, els dos grans mercats surers que teníem, i les economies palafrugellenques, dedicades bàsicament a la producció tapera, arribaren a un nivell de depauperació alarmant per a les famílies obreres, que veien com la situació no es redreçava cap al camí de la millora, ans al contrari tot apuntava que la crisi continuaria empitjorant, i afectaria arreu, i molt, per la pujada dels preus que patia l'economia espanyola, sobre tot amb els productes bàsics de consum i l'encariment dels aliments.

La recessió de la indústria surera obligà moltes persones de la comarca a emigrar a terres llunyanes en busca del sosteniment de llurs famílies. Les fàbriques estaven aplicant reduccions de jornals i contínuament es despatxaven obrers, d'altres manufacturers es veieren obligats a tancar portes en no poder exportar les mercaderies que elaboraven i les cases de banca retiraven els crèdits als petits fabricants.

S'acostava Nadal de 1916 i les famílies encaraven la celebració festiva amb ben poca confiança, i amb la mateixa resignació i malestar social amb que l'havien hagut de celebrar els dos anys anteriors. El moviment obrer palafrugellenc, d'antiga tradició organitzativa, sospesava la mobilització de la classe treballadora sense tenir tampoc el convenciment que llurs accions capgiressin aquelles condicions. Els intranquils auguris que planaven permanentment en el cap dels nostres vilatans tenien la seva causa en un horitzó ben allunyat de la població, fora del seu abast, però un fet accidental ocorregut el dia dos de desembre de 1916 els col•locà per uns dies en primera línia mundial, els feu oblidar les seves tribulacions i els despertà la naturalesa interior més solidària de que és capaç l'ésser humà per més severes que siguin les situacions de dificultat que pateixen.

La guerra d'Europa també es lliurava en alta mar, i al Mediterrani tenien lloc dramàtics episodis entre els submarins austrohongaresos (1), i els vaixells aliats, sobre tot italians, francesos i grecs, però també els que duien bandera anglesa i espanyola. La Flota alemanya del Mediterrani, va establir la seva base d'operacions a la costa Adriàtica, primer al port de Cattaro (2), mentre es condicionava la base de Pola (3), i desprès, a partir de l'any 1916 la Seearsenal, s'ubicà en aquest enclavament de la Península croata d'Ístria a la costa Dàlmata, molt més operatiu i estratègicament capaç que la rada de Cattaro. La base militar de Cattaro però, no es va abandonar, continuà operativa durant tot el conflicte com a base d'operacions d'una part important dels vaixells de guerra i submarins alemanys.

D'aquest port als nostres litorals, a ran de les quals, buscat la proximitat de la costa, establiren un passadís els vapors aliats, hi havia una distància de 1.375 milles, distància que estava a l'abast del radi d'acció de 1600 milles dels submarins de la base de Pola. D'aquí que els atacs als vaixells es convertissin en habituals.

El dia 2 de desembre caigué en dissabte l'any 1916, i a la vila la vida quotidiana es desenvolupava com era habitual durant els mesos d'hivern. Però aquell era un dia especial tot i ser laborable, perquè s'iniciava el cap de setmana i això era motiu de joia pels que treballaven. A la premsa s'anunciaven les sessions cinematogràfiques que es projectarien aquell vespre en els salons Ideal Cinema Barcelonès, Casal Popular i Cine Variedades. Aquests espectacles no es desenrotllaven tal i com els coneixem avui dia, eren produccions que no tenien la durada que sol tenir un film actual i s'acostumava a fer sessions per capítols de projeccions variades, on també s'incloïen actuacions en viu, generalment duets còmics, reminiscències del cinema mut, que tenien força acceptació entre el públic i feien de teloners abans de la projecció. La sessió començava a les nou del vespre del dissabte i es repetien diumenge i també dilluns.

L'alcalde Palafrugell Joan Mas Casamada

A l'ajuntament manava la Candidatura Palafrugellenca, una agrupació política independent encapçalada pel jove doctor Joan Mas Casamada que havia sortit elegit pel districte primer i que ocupà el càrrec d'alcalde durant el bienni 1915-1916. El metge palafrugellenc que tenia com a preferència dins la seva professió els fenòmens patològics del cervell, havia publicat als diaris del poble alguns escrits sobre la psicologia de les multituds.

A Llafranc, aquella tarda pels volts de les cinc, era contada la gent que gaudia del "dolce fa niente" deambulant per la platja, però hi havien alguns pescadors que endreçaven les arts de pesca i també hi era el contramestre del port, en el moment en que es veieren sorpresos per l'arribada a la costa de vuit llanxes de salvament carregats amb 148 homes. Eren nàufrags estrangers, mariners d'un vaixell italià que havia estat atacat feia unes hores per un submarí davant les nostres costes i demanaren l'auxili dels llafranecs, duien alguns ferits i demanaren roba d'abric, ja que es trobaven ben xops a causa de la dura i atrabiliària travessia que havien fet per arribar a terra.

Avisades les autoritats locals i despatxats els telegrames oportuns avisant el comandament marítim de Palamós, els nàufrags foren conduits a Palafrugell per tal de rebre millor atenció un cop les foren atorgades les assistències bàsiques a peu de platja.

Els tres ferits que hi havia entre el grup van ser portats a l'Hospital on el mateix alcalde els proporcionà els primers auxilis i comprovà la gravetat de les lesions. Un dels mariners estava molt mal ferit i es temé per la seva vida, els altres dos patien diverses patologies però en aquest cas el doctor Casamada no les considerà irreversibles. El mariner malferir acabaria morint dos dies més tard.

Subministrada l'atenció prioritària als ferits el consistori es disposà a proporcionar tot el necessari a la resta del grup. Immediatament es feu córrer a la vila la noticia del percaç demanant ajuda a les famílies perquè els portessin roba d'abric i facilitessin, aquell que ho pogués fer, allotjament per passar-hi la nit.

Els nàufrags van ser traslladats a l'Hotel Orient de Plaça Nova i la Posada La Estrella del carrer Quatre cases, però entre aquests dos hostalatges no van poder ser capaços d'albergar més que una petita part dels mariners, la resta del grup es distribuí en cases particulars que els veïns oferiren abastament.

El capità mercant Simone Guli

Les autoritats es reuniren tot seguit amb els oficials amb la finalitat de recavar la informació que aquets els volguessin donar sobre l'incident. El capità, un experimentat llop de mar de cinquanta anys es deia Simone Guli (4), i era natural de Palerm. En la seva declaració revelà com havien ocorregut els esdeveniments aquell fatídic dissabte.

El vapor enfonsat "Palerm"

El vaixell duia el nom de "Palerm" (5) tenia matrícula de Gènova, i era propietat de la naviliera Navigazione Generale Italiana. Havia sortit de New York feia una setmana, el dia 26 de novembre, amb destinació a Spezzia i Gènova, sense que en tota la travessia ocorregués cap incident digne de menció a no ésser l'agitat estat de la mar.

El vaixell duia a bord 148 individus, dels quals 97 composaven la tripulació ordinària i els 51 restants eren ianquis encarregats d'un transport d'animals, al front dels quals es trobava un veterinari anomenat Williams.

Transportava una càrrega de 1.200 cavalls americans per l'exèrcit italià, 200 mules, 800 tones de municions i altres efectes en material de guerra.

Lloc on s'enfonsà el Palerm a 25 milles de la costa

El dia 2 de desembre, a les onze hores quaranta, navegaven tranquil•lament a 25 milles de la costa, es trabaven davant el Cap de Sant Sebastià quan veieren sorpresos com un torpede es dirigia contra el vaixell amb una trajectòria d'impacte. Ràpidament el capità donà ordres de virar el vapor evitant així que el projectil impactes al casc sobre la zona on estava situada la sala de màquines. Gràcies al destre moviment es pogué evitar la mort de la tripulació, de no haver reaccionat a temps l'explosió hauria sigut catastròfica, ja que el torpede, va impactar en un costat de la bodega on obrí una via d'aigua de considerables dimensions i el vapor, escorat, començà a enfonsar-se.

Immediatament organitzaren el salvament de la marineria i el passatge, mentre el submarí que els havia atacat romania invisible.

Durant la maniobra de salvament ocorregué un accident quan un dels mariners quedà atrapat entremig del casc del vaixell i la llanxa en el precís moment en que un cop de mar fortuït li llançava al damunt un dels bots, a causa del fortíssim cop que rebé resultà molt mal ferit, però va poder ser recollit a temps pels seus companys i fou hissat a bord abans de caure al mar.

El submarí U-72 a la badia de Cattaro

Ja eren tots embarcats quan el submarí emergí fent-se visible al costat de proa, no veieren banderes ni identificacions (6), duia el periscopi pintat de blanc, per fer-se menys visible i pretengué mantenir-se a resguard del canó de 88 mm que duia el vapor a la coberta de popa. Era una precaució innecessària, ja no hi quedaven tripulants a bord. Acte seguit s'observà moviment a la coberta del submergible on els tripulants es preparaven per utilitzar el canó. Els italians temeren per la seva seguretat, però ben aviat pogueren comprovar que el seu objectiu era enfonsar el vaixell. No cessà el foc fins que aquets s'asseguraren la completa destrucció del buc. Comptaren onze canonades. Tot plegat havia transcorregut en quaranta-cinc minuts.

El canó de 100 mm del U-72

Quan el submarí abandonà la zona els mariners realitzaren un recompte dels supervivents, comprovant que hi havia tres ferits als bots, i se'n adonaren que hi faltava el fogoner, un jove de 22 anys, súbdit americà d'origen irlandès, que responia al nom de Fredric Mohefy. El mariner no havia estat a temps d'abandonar el vaixell.

L'atac del Palerm no fou un incident aïllat, es tenia coneixement d'actes semblants que havien ocorregut uns mesos enrere. El diumenge dia 21 de maig, a la una de la tarda, arribaren al port de Palamós els set tripulants del veler italià de 116 tones "Fabricotti F.", que procedent de Gènova es dirigia a Màlaga, quan el dia anterior, trobant-se a quaranta milles del Cap de Sant Sebastià, foren detinguts per un submarí de bandera austríaca, el qual desprès d'obligar-los a abandonar el vaixell va col•locar dues bombes de mà que destruïren l'embarcació. Els nàufrags van ser recollits en alta mar per un altre vaixell italià que els conduí a Palamós, des d'on marxaren cap a Barcelona per ésser repatriats.

Konteradmiral Ernst Krafft

També de les Illes Balears arribaren noticies segons les quals entre Sant Sebastià i Maó havia sigut enfonsat un vapor italià i es creia que havia estat l'artífex el mateix submarí. D'altres ports de la costa es reveren noticies d'atacs semblants.

A causa dels atacs reiterats dels submarins les esquadres aliades ampliaren la vigilància fora de les aigües espanyoles i per part del Govern es donaren ordres a les Comandàncies de Marina per tal que extremessin la vigilància, evitant qualsevol violació que es pogués fer de la neutralitat espanyola, ja fos pels submarins austríacs, ja per les esquadres aliades, ja per aquells que des de terra intentessin aprovisionar qualsevol vaixell o submarí bel•ligerant.

Un altre incident ocorregué el dissabte 5 d'agost, entre deu i onze del matí davant les Illes Medes, a set milles de la costa, quan un submarí amb bandera austríaca va enfonsar el vaixell anglès de 4.500 tones "Maut Odanistan", un transport que carregava carbó. La tripulació de 25 mariners desembarcà a l'Estartit. Tot va transcórrer davant la mirada estupefacta dels que es trobaven a la platja en aquells moments. Aquell mateix dia per les informacions arribades de Palamós, a les dotze, davant el Cap de Begur, un vapor italià presencià l'enfonsament d'un vapor de gran tonatge i desapareixia un altre. Dos vapors que se suposa eren l'"Andalucia" i l'"Empordanès", acudiren en auxili de la tripulació.

La majoria dels americans que anaven al Palerm eren de rasa negra i aquest fet provocà una corria de comentaris popular, ja que molts dels vilatans mai no havien vist cap. El veïnat col•laborà eficaçment a la tasca de les autoritats per fer més passable i lleuger, en lo possible, la trista sort dels marins que foren degudament atesos i auxiliats.

El vicecònsol del Consolat Italià viatjà de immediat a Palafrugell per a fer-se càrrec dels nàufrags. El dimarts dia 5 de desembre marxaren de la vila dirigint-se a Barcelona. Els 96 tripulants van ser acomiadats a l'estació per una multitud que no baixaria del miler de persones.

Els italians, emocionats, capell en mà, corresponien les atencions rebudes, victorejant Palafrugell, Catalunya i Espanya. El Capità, la oficialitat i tota la tripulació, abans de marxar, van reiterar el seu profund agraïment per les atencions tingudes, de les que en servarien impertorbable record.

Mes tard per mitjà de la premsa de Barcelona, feien constar el mateix agraïment envers el Dr. Mas, D. Marià Ferrer, el Sr. Zammit, el Sr. Bofill de Carreras i tota la població.

Cap a finals de desembre marxaren els ianquis, dirigint-se a Barcelona per a ser repatriats, abans de salpar publicaren a "El Liberal" una emotiva nota en la que els mariners expressaven el seu agraïment i reconeixien l'amabilitat amb que van ser tractats durant el seu auxili a la vila de Palafrugell. En el moment precís en que havien d'embarcar en el "Claudio López i López", el dia 16 de gener de 1917, organitzaren tan gran escàndol i xivarri, degut segurament a l'emoció de la tornada, que el capità es negà a admetre'ls a bord cridant l'auxili dels vapors veïns. Els instigadors de la bullicia es van haver de quedar al port mentre la resta s'embarcava camí de New York.

NOTES:

(1) L'Armada Austrohongaresa era la força naval de l'Imperi Austrohongarès. El seu nom oficial era Kaiserliche und Königliche und Kiegsmarine (Marina de Guerra Imperial i Reial, la denominació Imperial s'atribuïa a Àustria i la Reial a Hongria, que s'abreviava Kuk Kriegsmarine).

(3) La ciutat de Cattaro, va pertànyer a la República de Venècia fins l'any 1797. Al Congrés de Viena de 1815 el territori li fou atorgat al Imperi Austrohongarès i la ciutat passà a dir-se Kotor.

(2) Pola va ser la Base de l'Armada Austrohongaresa, era la Seearsenal (Base naval). Un dels majors dics secs del Mediterrani, Trieste i Pola tenien les millors instal•lacions per a la construcció de navilis.

(4) Simone Guli, nascut a Palerm l'any 1866, era un navegant experimentat que s'havia iniciat en la marineria als vint-i-un anys. L'any 1894 començà a treballar al servei de Navigazione Generale on va desenrotllar una carrera brillantíssima. L'any 1911 ascendí a capità comandant el Verona, i posteriorment els vaixells, Palerm, Duca degli Abruzzi, Duca d'Aosta, Víctor Rei i Taormina.

Amb el piròscaf Verona, que havia estat el seu primer comandament, protagonitzà una gesta heroica quan transportava 1.500 soldat de la Marina Italiana. L'infaust 11 de maig de 1918 navegava per l'Estret de Messina quan el vaixell fou torpedinat, el capità Guli aconseguí salvar tots els soldats i els oficials, abandonant la nau mentre s'enfonsava.

El capità Simone Guli trobà la mort el dia 25 d'octubre de 1927 en l'enfonsament del transatlàntic Principessa Mafalda, prop de Riu de Janeiro, un vaixell de 9210 tones, amb el que la naviliera Navigazione Generale Italiana Societá Riunite Florio & Rubatino cobria l'itinerari Gènova - Barcelona - Riu de Janeiro - Montevideo - Buenos Aires. Duia 1261 passatgers a bord, dels quals només se salvaren 960. El capità Guli realitzà una heroica operació de salvament, però ell no aconseguí salvar-se. Estava casat i tenia quatre fills.

El Mafalda era un paquebot de gran luxe construït el 1908 a les drassanes de la Societa Ejercicio Bacini, de Riva Trigoso i botat a Nàpols l'abril de 1909. Duia el nom de Mafalda en honor de la princesa Mafalda de Saboia, nascuda el 1902, filla del Rei Victor Manuel III i de la Reina Elena.

(5) El Palerm fou armat l'any 1899 a les drassanes angleses Palmer's Shipbuilding & Iron Co. Ltd, de Newcastle, companyia que era dels germans Marc i Charles Palmer, i fou botat amb el nom de British Princess per als armadors British Shipowners Ltd, el dia 7 de novembre de 1899.

La nau, un vapor de 7.326 tones amb una xemeneia i quatre pals, de doble hèlix i capaç de desplegar una velocitat de 13 nusos, fou destinada a la ruta de navegació entre Amberes i New York per a la Phoenix Line, utilitzada probablement com a vaixell de càrrega.

L'any 1906 l'adquirí la companyia Navigazione Generale Italiana qui realitzà les modificacions i condicionaments oportuns del vaixell per a poder transportar passatge, aconseguint una capacitat de 70 allotjaments en primera classe i 2.200 allotjaments a tercera. Els nous propietaris l'anomenaren "Lazio" i el 21 de març de 1906 realitzà el seu primer viatge entre les ciutats italianes de Gènova, Palerm i Nàpols amb New York.

El vaixell cobrí aquesta ruta transatlàntica fins el dia 21 de maig de 1913, en que realitzà el seu darrer viatge. Desprès d'aquella data va ser destinat a unir les ciutats italianes de Gènova i Nàpols amb les de Hàlifax i Boston als Estats Units, que inicià el 7 d'agost de 1913, rebatejat amb el nom de Palerm.

(6) Es tractava del submarí alemany U-72 pertanyent al tipus UE-1 de Submarins Minadors Oceànics, construït a les drassanes Vulcan d'Hamburg. L'ordre de construcció fou cursada el 6 de gener de 1915, i l'avarada tingué lloc deu mesos després el 31 d'octubre. El submarí deixà les drassanes el dia 26 de gener de 1916 i el mes de març s'uní a l'escola de Kiel amb la I Flota (Einsatzflottille 1), que operava al Mar del Nord.

Superat el període de formació la tripulació estigué preparada pel seu bateig, sortint a mar obert l'11 d'abril de 1916. Superades les probes s'incorporà a la I Flota sota el comandament del Kapitänleutnant Ernst Krafft.

Del 15 al 21 d'abril realitzà la primera missió de creuer pel Mar del Nord i tornà a la base amb defectes mecànics. Reparats els desperfectes es feu novament a la mar el dia 23 d'abril fins al 2 de maig, completant la seva missió de creuer.

Entre el 21 de juny i 4 de juliol de 1916 navegà fins al Regne Unit per a minar la zona del Cap Wrath. La segona i darrera missió formativa amb la I Flota fou realitzada mentre es dirigia al seu destí a la II Flota de Pola al Mediterrani.

El submarí sortí el dia 20 d'agost de 1916 de Kiel, al Mar del Nord, en direcció al Mediterrani, i aprofità el viatge per sembrar de mines alguns punts del seu trajecte. Les col•locà a Lisboa, Orà i Cap Blanc, desprès es dirigí a Cattaro (actual Kotor) ciutat de la costa montenegrina on arribaria el 15 de setembre, unint-se a la II Flota. La petita flota submarina austrohongaresa de gran habilitat militar durant la Gran Guerra s'erigí com una de les millors marines de guerra de l'Imperi Alemany.

Els submarins minadors eren un tipus de vaixell preparat per actuar durant el dia en immersió i a la nit en superfície, tenia una autonomia molt reduïda, una hora en immersió navegant a una velocitat de 9 nusos.

El submarí, de doble casc, tenia un desplaçament de 980 tones, amb motors diesel de 900 CV de potència, de quatre temps i sis cilindres, per a la navegació en superfície i motors elèctrics Hagen per a la navegació submarina. Tenia una longitud total de 56,80 metres, el casc interior de pressió feia 46,66 m. Una màniga total de 5,90 m que es reduïa a 5,00 m en el casc de pressió interior. El seu calat era de 4,86 m i l'alçada total de 8,25 m. La fondària màxima d'immersió estava fixada en 164 peus (uns 50 metres).

L'armament d'aquests batiscafs constava d'un canó de coberta de 105 mm, amb un aprovisionament de munició entre 150 i 210 cartutxos, el que representava una considerable congestió d'espai interior, 4 torpedes de 500 mm d'1 tona de pes que contenien 180 kilograms d'explosiu, edemes podia transportar 38 mines.

El submergible U-72, duia una dotació de 32 homes comandats per Ernst Krafft, (Berlín 28 de febrer de 1885 - morí captiu a Vladimir, camp soviètic de presoners, 27 de juliol de 1954). Mentre el submarí operà al Mediterrani a les ordres de Krafft (17 de setembre de 1916 - 17 de juliol de 1917) van enfonsar 24 vaixells. Entre el 18 de juliol i el 5 de novembre Krafft que havia passat a comandar el submarí UB-51, fou substituït per Johannes Feldkirchner. Posteriorment es succeirien Erich Schulze (6 novembre 1917 fins al 31 desembre de 1917) i Hermann Bohm (1 gener 1918 fins al 31 d'octubre de 1918, en que el submergible fou enfonsat a la badia, perquè no caigués en mans dels aliats durant l'evacuació de Cattaro).

EL COS DE SERENOS DE PALAFRUGELL (1830-1953)

2011-06-26T14:31:00.000+02:00

El servei de serenos de Palafrugell va ser creat per la corporació municipal l'any 1830, només 33 anys després que el rei Carles IV, el crees a Madrid el 1797, i quatre anys abans que el ministre José María Moscoso de Altamira, per Reial Decret de 1834, implantés el servei dels serenos arreu del país.

Inicialment el cos de sentinelles de nit, o dels serenos, nom que prové del mot llatí "serénum", i aquest de "serum", la vesprada o nit, es va constituït amb dues persones, que, tot i reconèixer-les-hi el servei remarcable que feien al municipi com a policia urbana, no rebien cap emolument per la seva feina, sinó allò que bonament els donaven els veïns. Es podria dir que vivien de la caritat i altruisme de la gent.

Ben aviat es veié que la provisionalitat de l'ofici no resultava gens atractiu pels empleats del cos, quan els dos membres hagueren de renunciar al seu càrrec a finals de 1832, perquè la voluntat dels palafrugellencs no es corresponia amb els treballs i les penalitats que comportava la vigilància nocturna.

El mes de maig de l'any 1833 el consistori demanà el Governador de Girona, els permetés renovar l'establiment del cos de serenos de la vila proporcionant-los un arbitri amb el que poguessin compensar satisfactòriament la seva feina.

El consistori plantejava la superioritat que els serenos poguessin recollir el dijous, dia de mercat a la vila, 26 maravedís de velló per cada taula o parada que hi hagués a plaça durant el mercat, impost destinat exclusivament als serenos i només mentre subsistís aquell cos de vigilants.

L'intendent de Catalunya aprovà la petició del consistori el dia 18 d'octubre de 1833 i el cos de serenos de Palafrugell consolidà la seva presència nocturna als carrers de la vila durant un període força llarg, durant el qual les veié de tots colors i realitzà grans i meritoris serveis a la comunitat.

Els serenos sortien diàriament de la Casa de la Vila, vestint uniforme amb gorra de plat vermella i anaven equipats amb xiulet, fanal d'oli i xuixo, un arma ofensiva-defensiva, molt senzilla, aquesta consistia en un pal de fusta d'un metre i mig de llargada i un quilo i mig de pes, acabada en una punxa metàl•lica. Durant l'edat mitjana el xuixo fou molt emprat al Països Baixos i Alemanya, on rebia el nom de "gutentag", "Bon dia", perquè s'alçava per saludar el rei. Però va ser a Suïssa on assolí major acceptació i d'allà que a Espanya se'l denominés "xuixo", per malformació de la paraula "suïs", dels qui els espanyols el conegueren.

Respecte de l'armament, ja que edemes del xuixo duien sabre, aquest va ser substituït per un revòlver. L'arma de foc es duia oculta i no solia ser visible, tot i que aquest mitjà no era de reglamentària possessió.

Iniciat el servei nocturn els serenos feien un recorregut per la ruta que tenien assignada al seu districte. El casc urbà de la vila llavors estava dividit en tres zones o districtes, que vigilaven de deu del vespre a sis de la matinada en temps d'hivern i fins a les quatre durant l'estiu.

Cantaven, sempre en veu alta i al mateix lloc, les mitges i les hores nocturnes, informant de la situació del temps que hi feia. Dos d'aquest llocs d'informació eren al districte primer davant el portal de l'església i també a la Creu Ratinyola.

Durant la ronda nocturna s'encarregaven de la seguretat ciutadana, avisant dels intents de robatori i dels incendis, el seu full se serveis n'estava ple d'actuacions varies en que aquest dos incidents eren els que es donaven amb una major freqüència.

Típica felicitació de Nadal dels serenos

Les dependències dels serenos estaven situades a la planta baixa de l'Ajuntament, però allà només hi apareixien durant els breus moments d'entrada i sortida de torn. Aquesta, diguem-ho així, esporàdica presència, fou motiu de moltes queixes per part dels veïns que necessitant-los en algun moment o precisant la seva intervenció no els trobaven després de cantada l'hora davant l'església. El 1897 l'opinió pública, a través de la premsa local, reclamava per al cos de serenos un quarter propi on poder dirigir-se en situacions d'urgència amb la seguretat que allà els atendrien immediatament, acompanyant-los per anar a buscar la llevadora, el metge, o el capellà.

Serenos de la vila amb una llarga trajectòria d'ofici i inclús generacional foren l'Eleuteri Matas, nomenat el dia 28 d'agost de 1858, enterramorts i sereno alhora. També un sereno de llarga trajectòria, durant 26 anys a l'ofici, fou en Joan Quintana, un fill del qual tria el camí equivocat, i morí assassinat a Marsella l'11 de maig de 1913 a mans d'un altre palafrugellenc.

El també sereno del districte primer, de pare també sereno, en Vic, qui morí el 1913 d'un atac de feridura quan encara estava en actiu, i fou substituït per Miquel Serra Maspera, o el sereno del districte segon Aciscle Funalleras.

El sereno Miquel Serra Maspera. (circa 1915)

A finals de 1915 l'ajuntament establi sereno al poble de Calella, el qual amb un sou anual de 400 pessetes, feia de carter i encenia i cuidava els llums del carrer, rebent de la Companyia Elèctrica una gratificació de 50 pessetes per a fer aquesta comesa.

A finals de l'any 1933, s'establí un agutzil interí a Tamariu.

L'any 1953 les funcions dels serenos de Palafrugell es delegaren a la policia municipal de la vila.

ELS COMUNS DE PALAFRUGELL

2011-05-31T21:06:00.000+02:00

Durant l'Edat Mitjana era creença generalitzada que la salvació eterna de l'ànima es concretava realitzant una obra meritòria de caritat moments abans del traspàs. L'església institucionalitzà un tipus d'organització que s'encarregava de gestionar i canalitzar aquests desitjos pietosos instituint les Pies Almoines que es nodrien i capitalitzaven dels fons rebuts, mitjançant legats, sobretot testamentaris, però també donacions en vida, anomenats pius, amb aportacions en metàl•lic o propietats que havien de ser destinats a socórrer els necessitats.

A la segona meitat del segle XIII es creà una Pia Almoina a la població de Palafrugell instituïda pel clergue Pere Barceló. La fundació pietosa, gestionada i acuradament comptabilitzada pels rectors de l’església de Sant Martí, tenia la missió assistencial d’atendre caritativament els pobres de la vila. Aquest fons es nodrí d'importants aportacions que molts dels feligresos pietosos donaren a l’església.

La capitalització dels fons en metàl•lic que s'anaven acumulant es realitzava invertint en la compra de noves propietats que ajuntades als immobles rebuts de forma directa eren immediatament posades en emfiteusi per tal de generar el benefici buscat.

D'aquesta manera el dia 20 de febrer de 1277 Guillem de Pals, davant el notari Arnau Palet de Palafrugell, ven a Pere Barceló tots els drets i senyories que tenia junt amb la seu de Girona i el Sant Sepulcre a Palafrugell, en possessions situades entre el torrent de Llor, el mas i el bosc de l'Ase, el torrent de Palanquissa, el torrent de Coma Falgosa, la Pedra Voltonera i el Puig de Cantallops, fins a Santa Eulàlia, per 450 sous barcelonesos.

Aquesta adquisició de terreny muntanyós arbrat que pot semblar oportunista davant la poca rendibilitat que tenien els boscos en comparació amb les propietats que es compraren a les planes conreables i productives, sembla obeir no obstant a una intenció ben planejada i gens atzarosa, doncs més endavant, concretament amb data de 17 de desembre de 1309, quan Pere Barceló ja era finat, el procurador de l'Almoina Barceló, el sagristà de Palafrugell Joan Batlle, comprà a Berenguer de Vilar, de Palafrugell, la senyoria que aquest tenia junt amb el Sant Sepulcre i la pabordia de Maig de la seu de Girona sobre unes possessions situades a Palafrugell, entre els torrents de Llor, la Coma Falgosa, la Pedra Voltonera i el Puig de Cantallops per 260 sous.

Territori dels Comuns

El terreny muntanyós poblat de bosc pinar i acumulat per l'Almoina, ocupà una superfície que s'apropava a les 500 vessanes, unes 110 Ha, superfície gens menyspreable, que fou a pesar de la distància en que es trobava respecte de la població àmpliament aprofitada pels menys afavorits que disposaren d'una possessió comunal on proveir-se de llenya, resina, herbes comestibles i medicinals i de tot allò tan divers que antigament coneixien tan bé i era profusament aprofitat per a omplir el rebost de conserves de bolets, espàrrecs i confitures dels fruits del bosc, sense haver de tributar pel seu usdefruit a cap propietari senyorial.

Durant més de dues centúries els habitants de les poblacions de Palafrugell i Esclanyà es van aprofitar dels boscos cedits en concepte de bens comunals per l'Almoina Barceló que estaven situats al paratge de Llor, muntanya que esdevingué en denominar-se popularment "Comuns, Puig de Trona i Cala de Cabres", una part de la seva extensió es situava a la parròquia de Palafrugell i una altra part a la d'Esclanyà, la propietat del qual fou finalment comprada a la pia institució per la universitat de Palafrugell el 2 de gener de 1527.

L'aprofitament dels usos del bosc comunal no canvià pel canvi de titularitat, ja que va ser la universitat, es a dir la totalitat dels habitants de la vila, qui adquirí en propietat el dret d'usatge que fins llavors l'Almoina els cedia de manera caritativa. Aquest concepte de propietat comunal, de possessió dels vilatans canvià a la fi de l'antic règim durant l'època de la Il•lustració, en el moment en que les elits privilegiades controlaren els càrrecs de poder de les institucions de govern, sobre tot en els consistoris municipals que s'allunyaren definitivament d'aquell sentit que havia predominat a les antigues universitats del "bé comú", instituint un model d'administració sobre els bens i les persones conceptualment nou i d'un pragmatisme aclaparador on el concepte humà del bé comú, restava al marge de la política, en nom d'un interès de la majoria no sempre ben aplicat.

Aquest model de gestió municipal permeté que Josep Olivés l'any 1753 pogués adquirir en exclusivitat l'ús d'explotació de la muntanya anomenada Llor i Aigua Blava, dret que li fou atorgat pel consistori municipal de la vila pel preu anual de 3 lliures.

Amb tot, a partir dels canvi polítics engegats i promoguts pels burgesos a finals del segle XVIII i principis del XIX, amb la intensificació de les activitats econòmiques i el dinamisme comercial, portà l'ajuntament de Palafrugell a desfer-se dels "Comuns" i repartir la propietat entre tots els habitants de la població.

L'any 1820 el municipi a petició unànime dels habitants de Palafrugell decidiren repartir els terrenys comunals de la petita Vall de Tamariu entre tots els veïns de Palafrugell i Esclanyà. Els terrenys van ser dividits en 648 lots, proporcionalment iguals, tenint en compte la qualitat de la terra i un sistema d'assignació per sorteig, que tingué lloc el dia 21 de gener de 1821 a la Plaça de l'Església.

Vista del costaner dels Comuns

El dia 10 de març del mateix any l'Ajuntament comparegué davant el notari de la vila Marià Francesc Montserrat i per a que servís de títol de propietat a cada un dels veïns de Palafrugell i Esclanyà, del troç que respectivament els havia correspost en el sorteig, feren constar solemnement que el repartiment es feu en 648 porcions numerades, corresponent aproximadament una vessana a cada família de les 609 veïnes del terme de Palafrugell i les 39 d'Esclanyà.

En l'esdevenir dels anys la major part dels afavorits dels repartiment de 1821 abandonaren aquells terrenys improductius, mentre que d'altres, que conservaren el seu respectiu troç de la pineda, no només inscriviren la propietat en el Registre de la Propietat, sinó que edemes pagaren religiosament les contribucions sobre els bens que posseïen.

L'any 1914 arran d'una denúncia en que es delatava que aquells terrenys estaven vacants o abandonats, es demanà intervenir l'Estat per tal que se'n apropiés de les terres del Comú. Diligentment s'instruí un expedient que catalogava de propietat de l'Estat dita muntanya, i se'l designà amb el nom de "Comuns, Puig de Trona, y Cala de Cabres", l'hi atorgaren el número 2 de la província de Girona, d'un total de tres espais que havien estat declarats d'utilitat pública. A l'expedient però, es respectaren les titularitats dels propietaris que complien els requisits legals de tinença.

Penyasegats

El dia 15 de juliol de 1927 procedent de l'antiga "Sección Facultativa de Montes de Gerona", s'instrueix expedient per a investigar i catalogar en concepte d'utilitat pública en el Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears la propietat de l'Estat denominada "Comuns de Palafrugell", i on encara existien diverses propietats particulars que dataven del repartiment de 1821, fefaentment inscrits al Registre de la Propietat. El termini per a exposar les al•legacions a l'expedient catalogador van finalitzar el dia set del mes d'agost d'aquell any.

El dia 26 de novembre de 1929 es va procedir a deslindar la muntanya dels Comuns convocant la presència a les diligències de tots els propietaris amb interessos en aquell indret i de tots aquells que hi confrontaven amb els seus límits. D'aquell procediment administratiu no es va despendre cap al•legació en contra, ni cap queixa dels propietaris o veïns.

El 23 d'abril de 1936 l'Ajuntament de Palafrugell demanà la Conselleria d'Economia i Agricultura de la Generalitat de Catalunya, que els terrenys del Comú fossin cedits al municipi. El dia 9 de maig de 1936, pocs dies abans de deixar el seu càrrec de Conseller, Joan Comorera i Soler, convocà el consistori palafrugellenc per oferir-los informació, sobre les finques rústiques que havien pertangut a l'entitat municipal o comunitats veïnals, amb la intenció que fossin retornats Els Comuns al Municipi. Malauradament poc temps després esclatà la Guerra Civil i el procés restà indefinidament aturat.

Un cop acabada la guerra, els legisladors del nou règim procediren a reafirmar el domini públic estatal d'aquella propietat amb una fitació precisa dels límits territorials de la finca, que Patrimoni Forestal de l'Estat se'n encarregà d'inscriure a nom seu al Registre de la Propietat.

Van passar uns quants anys fins que l'Ajuntament de Palafrugell, fent cas d'unes filtracions en que s'assegurava que la muntanya dels Comuns es volia privatitzar, desenterrà l'antiga reclamació, i ho va fer amb la visió del futur turístic que ja s'albirava per la Costa Brava. Amb data 22 d'abril de 1958, l'Ajuntament acorda ratificar-se en la petició anterior feta l'any 1936. Argumentava el seu memoràndum que la Costa Brava havia adquirit una personalitat turística que havia desplaçat l'estiueig casolà i tranquil de la gent del país adquirint, des de l'any 1951, un auge internacional. Transformació que havia convertit la Costa Brava en una font de divises per l'estat, però la causa de molts problemes i preocupacions pels ajuntaments que formaven part de la mateixa.

Es feia necessari, segons s'exposava a la memòria, preservar les contrades naturals del costaner mantenint un equilibri entre el foment del turisme i la vetlla per una acurada atenció als predis rústecs de situació pintoresca, amena, singular, topogràfica o de record històric, tal com es manifestava a la vigent Llei del Sòl.

Les conseqüències de no fer-ho així, amb seny i tenacitat, tenint cura de les belleses naturals del país, i Palafrugell, precisament, constitueix un magnífic exemple per l'esplèndid panorama que ofereix el seu terme municipal, acabaríem tenint una costa confortablement equipada però horriblement lletja i incomoda pel turisme. La corporació feia constar que el paratge d'Aigua Xelida, pertanyent a l'Estat, era d'una bellesa natural incomparable, i es trobava amenaçat de veure's envaït per la indústria hotelera, deixant de ser el lloc tranquil del que gaudien els estiuejants dels veïnats de Tamariu i Begur.

Demanava, traslladant el sentiment dels palafrugellencs, l'abandó del projecte d'alienació mantenint la muntanya en poder del Patrimoni Forestal de l'Estat, com ho havia estat fins al moment.

La súplica es va tornar a formular el 23 de setembre de 1961, petició en que es demanava l'Estat que de no interessar-li aquella propietat la cedís al municipi, comprometent-se l'Ajuntament a conservar-lo com a paisatge d'interès turístic.

El dia 16 d'abril de 1962 el Butlletí Oficial de l'Estat publicava una Llei de la Jefatura de l'Estat, aprovada per les Corts el dia 14 del mateix mes, segons la qual s'autoritzava el Ministeri d'Agricultura per a que pogués alienar la muntanya denominada "Comuns, Puig de Trona i Cala de Cabras". L'alienació s'hauria de fer en pública subhasta i l'import obtingut destinat pel Patrimoni Forestal de l'Estat a treballs i obres de repoblació forestal en altres zones més apropiades del territori nacional.

La subhasta es va convocar el dia 28 de juliol a la seu del Patrimoni Forestal a Madrid. La superfície marcada al catàleg era de 74,16 hectàrees.

Tot i posposar-ne la data fixada inicialment, Patrimoni Forestal finalment va realitzar la subhasta el mes de setembre i adjudicà els terrenys a l'Empresa Valderrama.

Ja en mans de la iniciativa privada era qüestió de temps que els Comuns, tal i com havien existit fins llavors, es parcel•lessin amb uns altres criteris de divisió i de mercat, i s'adjudiquessin als interessats en adquirir les propietats ofertes, interessats que eren majoritàriament de procedència forana.

La urbanització que ocupa els antics Comuns

Amb data de desembre de 1965 s'inicià la construcció dels carrers i vials de la urbanització que prengué el nom de "Urbanització d'Aigua Gelida", amb la mateixa data figura l'obertura de la carretera d'accés al paratge que en degotejos constants i ininterromputs s'anà poblant de segones residències esquinçant cada una d'elles una part de l'espai natural que paradoxalment es continuà oferint com a reclam.

Reproduïm a continuació l'editorial aparegut al diari La Vanguardia l'abril de 1962 en forma de carta que lloa la preservació del paratge natural i deixa entreveure, amb una certa clarividència, com haurà d'acabar aquest espai si es deixa la seva gestió en mans del mercat.

15 d'abril de 1962: (LA VANGUARDIA) CARTA PARA EL MINISTRO DE AGRICULTURA. Aquí, señor ministro, rumbo al Norte, por el término municipal de Palafrugell, entre las calas de Tamaríu y de Aiguablava, hay un monte que es amor de los sentidos, y del corazón sosiego, por la gracia de su paisaje y por la hermosura de su serenidad.

Tres kilómetros de costa recorre su linde, por el lado del mar. Árboles de verde gala, verdes hojas "con agua dentro", que por el envés son a veces del color de la plata vieja, pueblan un panorama de treinta hectáreas de superficie. Espesuras del Ampurdán que no sugieren ideas de espesura, porque nada espeso hay allí, ni confuso, ni sombrío, sino que todo es claridad, armonía, número musical y geometría del color. ¡Oh maravilla!

Hi ha alguna cosa que sobra en aquesta fotografia?

Un día, excelentísimo señor Cánovas, el Ministerio de Agricultura resolvió presentar a las Cortes un proyecto de Ley por el que se autoriza al Patrimonio Forestal del Estado, propietario del monte desde tiempo inmemorial, para venderlo en pública licitación ¿Venderlo? ¿Lanzar así al mercado tan sin par belleza?

Los meditativos payeses de Palafrugell se quedaron de una pieza. Algunos de ellos nos escribieron en busca del "por qué" y el "para qué". No pudimos ofrecerles ningún esclarecimiento, porque también para nosotros fue aquello una sorpresa. Casi un susto. Limitamos, pues, la respuesta a una reflexión sencilla. "El Ministerio de Agricultura —les dijimos— está regido por un hombre que siente la pasión del campo abierto y del monte puro. Don Cirilo Cánovas no es persona dada a ninguna clase de airado arbitrio. Sus razones tendrá."

Es el caso que, anda que te andarás, entre trámites, enmiendas y olvidos, la Comisión de Agricultura aprobó el proyecto. Y el jueves último confirmaron la aprobación las Cortes.

Nosotros, en realidad, somos, ante todo, respetuosos con la ley. Pero también es ley la de los Parques Nacionales, que hubiera podido aplicarse a ese trozo del Ampurdán. Porque ¿habremos de asistir ahí, entre las calas de Tamaríu y de Aiguablava, al nacimiento de una ciudad de campeadores, de un campamento de "bungalows", o a la instauración de un horizonte de tiendas cónicas, cocinitas al aire libre y colchonetas para los baños de sol?

Hace algún tiempo, la Dirección General de Turismo adquirió cerca de ese monte de nuestro enamoramiento unas tierras en donde ha de levantarse pronto la gracia de un Albergue o de un Parador. Creemos que las autoridades turísticas se dijeron: —"Al lado de este paisaje, primero entre los primeros por su delicado encanto, ofreceremos descanso y calma a los que van buscando sosiego por los valles, las playas y las colinas de España El monte del Estado será un ancho, delicado y maravilloso parque del nuevo Parador."

Ahora, ¿que sucederá? ¿Cómo se defenderá ese trozo de la Cataluña más amorosa frente a la posible invasión —¡Dios lo evite!— del gusto indiscriminado, de la afición vulgar, de la fría y calculada ambición económica, del campamentismo veraniego, del vandalismo en camiseta, de la casita petulante, de la torre sin posible ensueño?

No nos queda sino repetir: "¡Nada; no sabemos nada! ¡Apenas hay precedentes, si es que alguno existe!

Pero el ministro de Agricultura ama la naturaleza, y sabe que el Patrimonio Forestal del Estado tiene, como una de sus misiones, la de preservar las hermosuras del territorio nacional. El habrá previsto las cosas. Y hay que confiar en su buen tono."

Esto queríamos decirle, señor ministro, en nuestra carta. Con ella le enviamos nuestro recuerdo acendrarlo, hecho de respeto y de segura amistad.

ORIGEN MEDIEVAL DEL MERCAT DE PALAFRUGELL

2011-04-03T14:10:00.016+02:00

La plaça vella del castell de Palafrugell

En el seu origen el nom de “plaça” prové del llatí vulgar de la paraula, plattea, amb el significat de carrer ample, lloc buit, i aquesta deriva del grec plateîa, de platýs, lloc ample i espaiós que, dins d’un poblat, es troba voltat de cases, i en el que aflueixen varius carrers.

L'any 1404 els documents mencionen l’existència d’una plaça dins el recinte del castell de Palafrugell, on el 27 d’octubre, es reuniren els caps de casa per tal de reclamar contra les execucions que per part dels oficials s’instava sobre la talla o pagament per raó de la despesa feta, tant per la coronació del rei En Martí i Na Maria, reis d’Aragó, com per raó del matrimoni concertat entre el rei de Sicília i Blanca, filla del rei de Navarra; pensem, però, que en aquest cas amb el nom de plaça del castell el document es refereix a l'espai davant el portal de migdia de l'antiga església amb el recinte cementirial adossat i el carrer que hi existia.

En una menció una mica més avançada, amb data del dia 12 de juny de l’any 1418, el prior de Santa Anna, Fra Joan de Prades (1416-1420), a so de campana convocà i reuní a la “sacraria”, terra sagrada, tots els veïns de Palafrugell, Llofriu i Mont-ras per tal de, llavors endavant, anomenar tots els anys en la diada de Santa Anna els jurats que haurien de governar la vila. Les dates d’elecció dels càrrecs, en aquells temps en què el fet religiós estava tan present, es realitzaven sempre les vigílies de festivitats solemnes, els consellers juraven el seu càrrec a l’església. La diada de Santa Anna, deuria ser una festa important a la vila, de la qual no en queda cap indici en l’actualitat.

Mercat al carrer de Pi i Margall

Un altre document posterior contempla la venda que Joan Deulofeu, ferrer de Palafrugell, fa el 1591 als obrers de l’obra nova de l'església començada el 1588, d’una casa situada a la “plaça”, prop del cementiri, aquesta referència ens pot orientar que la tal casa estaria situada a migdia o be al sud-est de l’església primitiva.

El 26 de juliol de 1482, el prior de la casa de Santa Anna, Bartomeu Cristòfor de Gualbes (1463-1507), en plè conflicte remença, concedeix autorització per a edificar taula de carnisseria i peixateria en el porxo de la Casa de l’Almoina, que era part de “la plaça vella”. El porxo estava situat al costat de llevant de la Casa, i aquesta situada al sector sud-est de la primitiva església romànica. La universitat, allà, podia vendre carn i peix, el que suposava una bona font d'ingressos, a canvi de pagar al priorat un cens anual de 6 diners.
Novament es fa menció de la plaça, aquest cop amb connotacions de mercat, espai que existia abans de l’engrandiment de l’església, i que llavors ja era tinguda per “vella”, en el sentit de que en aquell moment existia un nou espai amb categoria de plaça nova.

Parades del Mercat

La construcció d'una església amb les característiques i dimensions que té la de Sant Martí, encabida dins l'espai reduït com era el nucli de dins la vila, capgirà completament la fesomia medieval de l'entorn urbà. L'atapeïda trama de cases i carrers es trasbalsà. Per dur a terme la nova construcció es feu necessari l'enderrocament d'algunes cases i l'ocupació del carrer que existiria davant l'antiga entrada principal del temple. Tot i respectar l'orientació original, el nou portal principal es va situar a ponent, i l'antic accés eclesial situat a migdia amb l'espai del cementiri exterior i el carrer s'ocupà amb l'edificació de les noves capelles.

El recurs constructiu d'enretirar els baixos de les cases, deixant que el pis s'avancés pel damunt aguantat sobre pilars, era la solució que s’aplicava durant l’Edat Mitjana al front de les cases que donaven als espais oberts de les places. En aquests porxos tenien per costum aixoplugar el mercat local, que era designat per “tenir plaça”, i era segurament sota aquests porxos on s’hauria vingut celebrant la plaça petita de mercat, fins que la nova ordenació edificatòria de l’espai els obligà a traslladar-se a un nou emplaçament, que creiem ja va ser fora muralles.

Parades del Mercat al carrer dels Valls

El nou lloc que es va triar per establir les parades de mercat l'hauríem de situar a la banda del portal d'Avall, pels voltants del colze que ara forma el carrer de Cavallers. Més endavant, ja completament edificat tot l'entorn, l’eixamplament en que s’hi celebrava plaça de mercat rebé el nom de plaça del Gra. Un espai prou protegit de les inclemències i orientat a migdia.

El carrer de l’Allada

En aquest carrer, així ho ha suposat la creença popular, es generà el primitiu Palafrugell. Si filem la història, segons la tradició, en un racó d’aquest indret hauria estat situat la casa palau d’en Frugell, nom propi del primer senyor de la villae. El cognom Frugell es trobà molt generalitzat durant els segles IX i XI. Fou aquest el nucli inicial, des d'on s'agruparen les cases que formaren el primer vilar i donaria lloc a la formació urbana definitiva del que avui és Palafrugell.

Si ens servim de les lletres d’en Miquel Torroella, de les que segurament provenen les creences esmentades, la casa del senyor del móns Palatii estava encerclada per muralles, "... la propietat de la casa passà posteriorment a la baronia de Púbol, més endavant anà a parar a mans dels Grau de Girona, els descendents dels quals la vengueren a Sebastià Vives més conegut amb l’alies de “Malànima”. Al peu de l’esmentada casa senyorial hi havia un pou el qual assortia d’aigua als del castell. Més tard s’hi construí o edificà la casa de l’Almoina".

La casa de l’Almoina, que era part de l’antiga plaça vella, fou fundada pel clergue Pere Barceló al segle XIII. Hi ha constància d’unes terres comprades per aquest rector el 1272 a Santa Margarida, així com molts altres béns i propietats per dotar l’Almoina, que no detallaren aquí.

L’almoina era una institució pietosa que ajudava als més pobres i desposseïts de la vila. Durant les llargues èpoques de crisi econòmica, el nombre dels quals es multiplicava, aquests eren designats amb el nom de nihil habientes, “res no té”, que als documents i censos apareixien relacionats amb l’abreviatura llatina nihil, “res”.

La Pia Almoina finançava la seva obra mitjançant llegats, sobretot deixes testamentaris, però també cessions en vida, on aquell que instituïa la donació deixava alguns béns, anomenats pius, consistents, aquests, en aportacions en metàl•lic o en forma d’immobles urbans i propietats rurals, pels quals podia establir un censal, és a dir, amortitzar la propietat cedint el domini útil a d'altres en forma de lloguer i cobrar en diners o en espècies pel dret de domini directe sobre la propietat. També rebia altres donacions d’objectes mobles.

Em vist com l’Almoina atenia els més pobres de la vila, als quals donava un quartó de pa cada dia, però també hi contribuí a la construcció de l'església aportant diners en metàl•lic, una aportació considerable de diners que obtenia dels ingressos censals.

L’edifici de la Pia Almoina deuria estar situat a la cantonada de la plaça vella amb el carrer de l’Allada. Recordem el que s’ha dit més amunt, quan l’any 1611, el prior de Santa Anna de Barcelona donà llicència a la vila i universitat de Palafrugell a edificar taula de carnisseria i peixateria en el porxo a sol ixen de la casa de l’Almoina.

Parades del Mercat

A Palafrugell la carn només es podia vendre a la taula que els carnissers tenien contractada al Priorat de Santa Anna, que n’era el propietari de l’establiment de venda. Aquests eren controlats pel procurador i havien de vendre-la, segons els preus fixats per l’autoritat. El contracte d’arrendament tenia la durada d’un any i en ell s’estipulava la qualitat pel preu de la carn i la quantitat necessària de subministrament que l’arrendatari havia de garantir mentre durés la concessió.

El peix, sotmès a les mateixes condicions de venda i tutela, era un aliment de molta acceptació i consum degut les fermes conviccions i pràctiques religioses que postulaven la bondat de l’abstinència de la carn, i a casa nostra per la tradició marinera que s’hi tenia.

Tot rastre d’aquest traçat urbà desaparegué arran de l’ampliació de la nova església que modificà els espais públics i afectà moltes de les edificacions que hi havia a la vora.

El nom d’Allada, mot que té el seu origen al segle XIII, pot tenir dues procedències molt diferents, però ambdues amb possibilitats d’haver pogut generar el nom del carrer. El primer lloc de la possible procedència estaria relacionat amb un tipus d’edificació gòtica, denominat “Alla”, consistent aquest en un model d’edifici que tenia unes característiques constructives amb caràcter d’halle. Amb aquest nom foren coneguts durant el segle XIV un tipus d’església d’estil gòtic, procedent de la regió de Westfalia, a l’Alemanya septentrional, sorgida durant la segona meitat del segle XIII. És un tipus de nau amb planta de saló, en la qual l’espai de les naus, tant la central com les laterals, tenen la mateixa alçada.

Més endavant, amb el nom d’Alla, o simplement sala, van ser conegudes genèricament les edificacions civils que normalment estaven destinades, per les seves dimensions, a fer de magatzem, però també tingueren utilitat com a llotges, sales d’armes i arsenals. Aquest destí tenien els Alla dels Draps i l’Alla del Blat de la Barcelona gòtica durant els segles XIV a XVII. Aquests edificis de gran sala o estacions eren unes construccions de grans dimensions i estructura exterior semblant a una casa forta. L’existència, doncs d’un edifici que reunís les característiques d’alla hauria pogut perfectament donar aquest nom.

Una altra possible procedència estaria relacionada directament amb la designació de "halle" com a significant de plaça de mercat subjecta a la fiscalització municipal per la qual s’ha de pagar un impost pel dret de parada.

Pels indicis que ens han arribat conservats en el nom del carrer, es pot apuntar cap a l’existència en el lloc d’una edificació amb les característiques singulars de les "Alla" que serviria perfectament de referent per a denominar el carrer de l’Allada, o fent referència a la ruta que conduïa a l’halle que existia a l’extrem nord del carrer, on, s'establia la plaça del mercat, i al porxo de la casa de l’almoina, on es trobaven les parades de venda de carn i peixateria.

Amb aquest mateix nom sabem existia antigament un carrer al poble de Sant Joan de Palamós.

EL MERCAT DEL CARRER DE CAVALLERS

El nom pel qual se'l coneix des de temps immemorials podria fer referència a la situació que tenia la residència prioral dels cavallers del Sant Sepulcre. Casa prioral que una mica més avall, a la cantonada sud de la plaça de l’Església, quedava situada en aquest indret. A l’Edat Mitjana, quan encara eren vigents els drets feudals i Palafrugell tenia murs i torres en bon ús, la torre que albergava la presó de la vila estava situada aquí. La torre calabós situada dintre de la propietat de la casa prioral estava a càrrec i sota la responsabilitat del Priorat de Santa Anna de Barcelona, que posseïa i administrava els drets de justícia a la vila.

En aquest carrer se celebrava antigament el mercat de diari i posteriorment també fou establert aquí el mercat setmanal del dijous. Ens el podem imaginar amb la imatge colorista d’un petit mercat medieval de vila agrícola. No resulta agosarat dir que aquí s’hi va instal•lar el mercat de diari des dels inicis de la nova església el 1588, fins l’any 1891; moment en què l’ajuntament de la vila adduint, com a justificació, la decadència que aquest arrossegava, decideix traslladar-lo de lloc.

Els mercats grans solien estar ubicats a les afores, en indrets planers i espaiosos, en aquelles viles que, com la nostra, estaven emmurallades, aquests espais s’emplaçaven vora muralles, situant-los al costat d’algun dels portals d’accés.

L’any 1600 és documentat que el castell tenia plaça de mercat fora els portals de la vila. Aquest s’havia traslladat el 1588. Més endavant, l’any 1611, sent el prior Joan Sentís (1610-1618), es concedeix permís a la universitat de la vila i castell de Palafrugell per a edificar taula de carnisseria i peixateria en l’interior del recinte, en un porxo situat a la Plaça Vella, al costat de l’edifici de la Pia Almoina.

El 1724 la vila i castell rebé permís del prior secular de la Casa de Santa Anna de Barcelona, fra Antoni Bru i Canta (1699-1742), per a celebrar mercat el dijous; amb tota probabilitat aquest permís no era res més que la renovació de la concessió que ja es tenia anteriorment, però que calia oficialitzar, donat el canvi polític desprès de l’anulació castellana de tots els drets històrics del Principat. El mercat es va continuar celebrant les tardes del dijous de cada setmana, en el mateix lloc i de la mateixa manera com es venia celebrant de sempre.

Al segle XVIII començaren les lluites entre els Jurats de Regidors de la Vila i el Priorat de Santa Anna pels drets d'arrendament de la taberna i la Fleca, les parts litigaren pel dret de percebre'ls davant la Reial Audiència de Catalunya i davant el Reial Consell de la Batllia General de Catalunya, les sentències atorgaren aquests drets al Prior, qui va poder disposar lliurement dels arrendaments.

El municipi podia disposar de l'arrendament de l'Hostal de Posada, La carnisseria i la gavella de l'oli. El termini estipulat d'arrendament era sempre d'un any, que començava el dia 1 de gener. S'exigia edemes que un o més fiadors garantissin la gestió de l'arrendatari i l'escriptura es registrava en l'Ofici d'Hipoteques de Girona.

El 1842 trobem la referència d’un vilatà anomenat Josep Soler que era “de plassa del mercat”. També l’any 1878 es menciona en un document “la jove Grabada, del carrer de la plassa del mercat”.

En l’extrem sud, el carrer pretén mostrar-nos la formació d’una petita plaça que ens ha arribat com un simple eixamplament en el canvi d’alineacions. Aquest racó, al voltant del qual se suposa tenia lloc l’antic mercat medieval, fou conegut popularment amb el nom de plaça del Gra.

Durant el període 1816 – 1818, s’enderrocaren sis de les set torres del recinte. En el carrer de Cavallers n’hi havia tres d’elles. La primera estava situada al principi del carrer, de la que desconeixem el seu ús; la segona, que servia el Portal de ponent i era designada pel nom de Torre de la Presó, estava situada al mig; la darrera d’elles, coneguda pel nom de Torre del Gra, s’utilitzava antigament per a guardar el blat de la vila, i reforçava el colze que feia el llenç de muralla donant servei al Portal de migdia.

La progressiva introducció de la vila cap al sistema industrial surer, produí molts canvis a la societat local que trasbalsà les relacions de vida i laborals de la gent. L'ocupació vital del grup, deixava de ser exclusivament agrícola, per a polaritzar-se sobre un nous focus de producció, una part del veïnat s'allunyava de mica en mica de la l'agricultura, i apareixia un nou model social d'home, fins aquell moment inèdit, l'obrer. El treballador de fàbrica.

Aquest tipus de treballador ja no disposava del temps lliure que atorga el mal temps al pagès i que pot dedicar a fer la feina que requereix l'elaboració dels productes de primera necessitat i tots aquells que son necessaris per a conservar els excedents de producció agrícola, com el pa, els embotits, les conserves, etc. Apareixen en escena els comerços i les botigues que vénen els productes ja elaborats i estalvien la confecció domèstica dels vestits, el pa i totes les altres coses que tan es necessiten diàriament.

L'oferta del mercat de carrer es va anant limitant i empobrint, els productes d'horta ja es produïen a les mateixes cases i tan sols es requeria en molta menor demanda aquells que no s'havien conreats o amb els quals s'havia fet curt de regues.

Davant aquest panorama el dia 19 de juny de 1891, l'ajuntament de la vila acordà i emeté el següent acord: "Que desde tiempo inmemorial se viene celebrando en esta población un mercado en la tarde de todos los jueves, que a su entender, debió ser creado al exclusivo objeto para que la clase trabajadora pudiese comprar trigo y otros granos para fabricarse el pan como lo verificaban, y en determinadas épocas procurarse simiente para la siembra, pero por motivo de la transformación que ha sufrido esta Villa pasando de agrícola a ser puramente industrial, dicho mercado no tiene importancia ninguna, ya que dicha clase se procura el pan que necesitan de los establecimientos en que se fabrica, cuyos dueños se proveen de lo necesario en La Bisbal y otros puntos, habiendo quedado reducido dicho mercado en la actualidad a la venta de algunas hortalizas y frutos que llevan los colonos de los pueblos limítrofes. El Cuerpo municipal considerando que la continuación del mercado no ofrece ventaja alguna, y por ser nula su importancia, acuerda por unanimidad suprimirlo".

Poc desprès de la supressió del mercat del dijous al carrer de cavallers s'anà formant un altre que es celebrava els diumenges al dematí fins les dues de la tarda al carrer Pi i Margall, l'antic carrer dels Valls. Per a preservar-lo de la inviolabilitat del descans dominical fou reconegut i declarat "Mercat Tradicional" pel Ministri de Treball segons una Reial Ordre del 29 d'octubre de 1924.

LA PLAÇA MERCAT

El mercat cobert o Mercat de la Carn, està situat entre l’església i el carrer de Pi i Margall, és un edifici inaugurat el desembre de l’any 1901, i construït de forma aïllada en un espai desaprofitat que havia deixat l’antic cementiri medieval. El projecte va ser realitzat per l’arquitecte Martí Sureda i Vila, fill del mestre d'obres Martí Sureda i Deulovol, i presentat l’any 1895 al consistori municipal. Les obres no s’iniciaren fins les primeries de l’any 1900. La iniciativa es va poder dur a terme gracies a l’alcalde Francesc Estrabau i Jubert, àlies en Caixa, hisendat de Palafrugell que vivia al número 33 del carrer de Cavallers, cantonada carrer Major, on encara hi és l’Antiga Casa Estrabau.

Les instal•lacions d’un mercat d’aquelles característiques eren innovadores al seu temps, les obres foren executades pel mestre Ceferí Carré i Sala, un paleta fill de Figueres.

L’arquitecte Martí Sureda i Vila (1866-1947) que treballà per la Diputació de Girona, fou també corresponsal de la Real Academia de San Fernando i vocal de la Comissió Provincial de Monuments de Girona. Entre les seves obres cal destacar l’alineació i urbanització del passeig marítim de Lloret, que portaria el nom de Jacint Verdaguer.

Quan l’any 1891 el mercat que sempre s’havia celebrat al carrer de Cavallers fou traslladat, obeïa una estratègia municipal molt ben pensada. Aquell noble carrer podria adquirir l’aspecte senyorial que li corresponia, deixant que allà sols s’hi quedessin els comerços de més categoria, i els habitatges del carrer es convertissin en una tranquil•la rambla burgesa segons la imatge local que es tenia de bulevard de gran ciutat. El nou emplaçament, considerat un carrer de segon ordre, era més adequat al mon pagès i treballador, era el lloc on les classes populars s’hi trobarien més còmodes, acostumats diàriament al brogim de les fàbriques i el regateig de les pageses.

Vista parcial de la façana principal del Mercat Cobert

L'edifici del mercat era un vell projecte de l'alcalde Estrabau que es va iniciar el 1894, essent alcalde de la vila durant aquell bienni. En aquells moments, la seva ubicació plantejava molts dubtes, es proposava la placeta del cementiri vell, però fer-lo allà representava haver d'indemnitzar en Josep Ferrer Dalmau, qui posseïa una casa en aquell lloc. Donat el cas que el lloc projectat per a la construcció no reunís les condicions adients pel seu destí, podria construir-se en el paratge "Colomer", situat en la continuació del carrer dels valls (Pi i Margall), carrers que es tenia projectat obrir-se en un futur incert, o bé fer-lo a l'horta d'en Joaquim Jordi, situada al carrer de Cervantes. Finalment no es va arribar a cap acord municipal. El projecte definitiu del mercat es va redactar amb data de 18 d'octubre de 1895, signat i projectat per Martí Sureda i Vila. L'edifici, en construcció d'un sol cos en planta baixa tenia unes dimensions de 17 per 28 metres i un pressupost d'execució de 20.649 pessetes amb 17 cèntims.

Detall ornamental de la façana del Mercat Cobert

En sessió celebrada per l'Ajuntament s'acordà la construcció de la Plaça Mercat d'acord amb el projecte de l'arquitecte provincial senyor Sureda en el lloc denominat "Cementiri Vell". Però la falta de recursos impedí que es portés a terme la construcció de l'edifici.

Plànol façana principal del projecte de Sureda (1895)

Finalment, pel Nadal de 1899, si bé l'ajuntament no disposava encara de prous medis per a executar-lo, dins de la Corporació municipal alguns dels membres s'oferiren de forma altruista per a ajudar el municipi en aquell propòsit i les obres foren aprovades.

Detall del Mercat Cobert

A tal efecte es va fer pregó, anunciant l'acord al veïnat, per a que en el termini de quinze dies en que estaria exposat al públic el projecte, es poguessin produir les reclamacions convenients.

Façana lateral del projecte original de Sureda (1895)

El projecte exposat al públic causà molt bona impressió entre la gent en general, però molestà sobre manera els comerciants del carrer de cavallers, que van reclamar en contra del pla, creient-se perjudicats en els seus interessos si s'arribava a executar el projecte de l'Ajuntament. La inconsistència de les al•legacions no obstaculitzaren la tramitació del projecte que fou remès el 18 de febrer de 1900 al Governador Civil per a la seva aprovació definitiva. El dia 23 de maig de 1900 fou aprovat per l'autoritat provincial i les obres, adjudicades al mestre d'obres Ceferí Carré i Sala, de Figueres, el 13 d'octubre de 1900 per un import total de 25.811 pessetes, que es costejaren mitjançant l'emissió d'accions.

Detall del Mercat Cobert

L'edifici que fou inaugurat el dia 24 de desembre de 1901, consistia en un recinte amb tancament lateral continu, i no es corresponia amb el primer disseny d'en Sureda del 1895, aquell edifici, amb un recinte molt més diàfan, es definia amb un sostre sostingut per uns panys de mur que oferien entre ells grans espais oberts.

EL MOLÍ DE VENT, DE TALAIA DE GUAITA A URBS RESIDENCIAL

2011-03-12T23:26:00.000+01:00

El puig del Molí de Vent és un petit turonet coronat per un replà a 90 metres sobre el nivell del mar situat a ponent de la població. Avui és poblat per una urbanització de tranquil•les residències unifamiliars que s'inicià durant la dècada dels seixanta i s'accelerà a les darreries del segle passat, però temps enrere constituí un esplèndid mirador de la vila i els seus encontorns. Oferia un dels paisatges més atractius des d'on hom podia visualitzar simultàniament el mar, el bosc i la plana.

Palafrugell vista des del puig del Molí de Vent

L'any 1875, immersos en la febre minera que dominà la població en busca de filons de barita que fossin aprofitables s'inspeccionà la muntanyeta i es practicaren algunes excavacions del terreny dalt del turó. Uns 40 metres a l'oest del cim es descobrí un filó de ferro magnètic de 70 cm de potència.

El puig, poblat d'alzina surera i espessa garriga, constituïa, juntament amb el de les Torretes, un enclavament privilegiat que fou aprofitat molt antigament per a edificar una torre de guaita de característiques semblants a les que es construïren a Calella i a la Torre dels Moros. Des de la seva talaia es dominava perfectament el corredor natural de l'Aubi i Coll de Morena, per on transcorria el camí vell de Palamós a Torroella, principal via terrestre del transit militar que es dirigia a la veïna població marinera.

Des d'allà es dominava de molt a prop el castell de Palafrugell, les muralles del qual es distingien perfectament a llevant de la torre que distava set-cents metres; A la mateixa distància es comunicava, en direcció NE, amb la torre de guaita de Les Torretes; en direcció SW, a cosa d'un quilòmetre, sense obstacles, el poble de Mont-ras; el doble de distància cap al sud la separava de Torre Simona, però amb les mateixes possibilitats de fàcil comunicació amb ella; més lluny, però igualment visible, es distingia la torre de Sant Sebastià.

Instantània de les obres d'execució del dipòsit municipal d'aigües (1927)

Les restes de l'antiga torre, els posteriors usos de la qual la convertiren en un pràctic molí de vent, restaren dalt del turó fins a la dècada dels anys vint del segle passat. Si el lloc de vents privilegiats, el fàcil accés i la proximitat a la vila convertiren en altre ús la torre que ja no es necessitava per a la vigilància, la seva mateixa ubicació fou la causa que provocà la desaparició definitiva de les restes de l'edificació, quan els regidors de Palafrugell decidiren ubicar allà un dipòsit d'aigua capaç d'emmagatzemar 600 m3 d'aigua de la xarxa municipal, provinents del pou que s'obrí a Ermedàs al Paratge de Les Carreres el 1926. Entre el dilluns i dimarts, dies 3 i 4 d'octubre de 1927, els treballadors d'Antoni Pla i Vilar, pare de l'escriptor Josep Pla, a qui s'havien adjudicat les obres del dipòsit, enderrocaren els murs i fonaments que restaven del ja desaparegut Molí de Vent, que havia donat nom al puig desprès de complir amb l'escomesa de torre de guaita per a edificar el dipòsit municipal.

El dipòsit d'aigua del Molí de Vent en l'actualitat

ELS ESGRAFIATS BARROCS DE CAN FRIGOLA

2010-12-27T22:29:00.001+01:00

Al carrer de la Caritat se'ns ha llegat un tresor arquitectònic que cal preservar amb urgència, doncs de continuar aquesta situació d'absolut abandó i les reiterades agressions que ha patit, ja irreparables, es perdrà per sempre una joia que ens hauria de fer sentir orgullosos de tenir-la a la nostra Vila. Els esgrafiats barrocs de la façana de Can Frigola, son les restes d'un artístic revestiment de més de dos-cents anys, que tenen un inestimable valor històric i patrimonial, al que cal afegir l'originalitat dels motius que allà es troben representats.

La casa Pouplana, ara Can Frigola

Tot i que successives capes d'emblanquinada les ha deixat invisibles en moltes zones dels quadres, el recobriment de la calç ha ajudat en major o menor mesura a protegir els gravats de l'erosió. En aquest cas es pot considerar que l'emblanquinada ha representat un dany beneficiós. No ha succeït el mateix amb el creuament per la façana de les múltiples instal·lacions públiques, i també particulars, de l'enllumenat, el telèfon, i les baixants del desguàs de la coberta, que s'han fixat sense criteri al mur de façana i han danyat els estucs. Amb tot i això, crec que encara es poden restaurar les parts malmeses.

La finca unifamiliar de Can Frigola es compon de planta baixa, planta pis i golfes. La façana principal, orientada a llevant, dóna al carrer Caritat, que en aquest punt oscil·la entre els 4,40 i 5 metres d'amplada, la finca te unes dimensions regulars de 18,46 metres d'amplada per 9,27 metres d'alçada mitjana. El desnivell del carrer davant la casa és del 3,25%. L'edifici es corona amb un notable ràfec de teulada que sobresurt de la línia de façana en voladís.

El tractament decoratiu dels estucats amb esgrafiats barrocs ocupa en l'actualitat una superfície de 92,66 m².

L'edifici és una construcció de principis del segle XVII, sobre la llinda de la finestra de la planta baixa figura gravada la data de 1619. Els esgrafiats que decoren la façana van ser realitzats en vida del notari Francesc Pouplana i Brugarol, probablement pels vols de 1770, quan la seva filla petita encara era adolescent.

El notari Francesc Pouplana i Brugarol

De com va ser la vida del notari Antic Brugarol i Codina no en sabem gaires coses, desconeixem absolutament els detalls més elementals que regiren el transcurs de la seva vida, així com els esdeveniments vitals de la seva existència, no sabem coses tan fonamentals com, per exemple, la data del seu naixement, ni tampoc no sabem la data exacta de la seva mort. No obstant això, podem arribar a suposar, interpretant els indicis escadussers que ofereixen els documents i les actes públiques estudiades, que ja era notari públic del castell de Palafrugell cap a l'any 1520, en aquell temps substitut, amb l'autorització del prior del monestir de Santa Anna de Barcelona, senyor del castell i termes de Palafrugell, del notari Pere de Font.

L'Antic Brugarol, uns anys més tard, fou protagonista en primera persona dels fets de Palamós del dissabte 6 d'octubre de 1543, quan els turcs de Barba-rossa massacraren la vila veïna. Fets que relata en una crònica amb la fidelitat i cel que exigeix el seu càrrec de notari públic. Més endavant, l'any 1555, dóna fe en un testament privat i en referir-se a ell mateix com a notari, afegeix, "major de dies", fórmula aquesta entre d'altres, que s'adoptava quan calia evitar confusions entre persones amb el mateix nom, i que equivaldria a la significació que actualment té per a nosaltres la paraula "sènior". Es a dir, en aquella data hi existia també un Antic Brugarol "menor de dies", es a dir "júnior", i segurament fill de l'anterior, que calia distingir en el document i que també, molt probablement, era notari com el seu pare. Per això els noms propis s'acompanyaven moltes vegades de l'epítet menor de dies i al pare major de dies. Era pràctica habitual infrangible en les famílies d'aquell temps, que els primogènits portessin el mateix nom que el pare, si aquests eren nois, i el de la mare si eren noies. I aquest costum no era exclusiu de la societat catalana, sinó que apareix de forma generalitzada en totes les cultures.

Em dit que aquesta denominació no era la única fórmula utilitzada per a distingir entre dues persones que duien el mateix nom, i em de dir també que Antic Brugarol emprava la distinció d'un alies que afegia darrere el seu nom i primer cognom, fent-se dir "alies Codina", un sobrenom que corresponia al cognom de la seva esposa. Era del tot normal que quan la línia de transmissió d'un patrimoni agrari era femení el consort adoptava el cognom de la seva dona com alies, i aquest acabava per desplaçar definitivament el cognom que duia de la seva mare.

Antic Brugarol i Codina, notari públic de Palafrugell, deixà d'existir a les acaballes del segle XVI, però la nissaga familiar continuà vinculada a l'escrivania de la nostra Vila, la titularitat del càrrec s'heretava per via masculina amb el nom de la família. L'ofici de notari s'aprenia i heretava del pare i un cop els fills barons assolien com a escrivents el període d'aprenentatge, i superat l'examen corresponent, aquests exercien la professió instal·lant-se en una altra població, si aquella no era prou gran per tenir dues notaries, fins que poguessin succeir el pare en la de precedència.

Sigui com sigui, en l'esdevenir de la nissaga familiar dels Brugarol, al segle XVII s'emparentaren amb els Pouplana, propietaris pagesos d'Esclanyà, i amb els cognoms Pouplana Brugarol continuaria el llinatge familiar que practicà el bon ofici de la notaria pública, deixant records inesborrables a la història de la nostra Vila fins avui dia. Recordem que el carrer Hortal d'en Pou duu aquest nom en referència a les hortes que posseïa la família.

Els notaris Pouplana i Brugarol participaren activament de la vida administrativa i també social del seu temps a Palafrugell, on l'èxit en els negocis es veié compensat amb l'acumulació d'un ampli patrimoni que els convertiria en hisendats i l'ascensió social que assoliren ultrapassà els límits municipals dins la nostra comarca.

La consideració de ciutadans honrats els emparentà amb d'altres famílies benestants de la població i similars de la comarca. Establiren llaços amb els Fina, amb els Estrabau Caixa, amb els pagesos hisendats Maranges Pi d'Ermedàs, i amb els Quintana Espeleta de Torroella de Montgrí.

El darrer notari de la nissaga que exercí a Palafrugell fou en Francesc Pouplana i Brugarol, aquest patrici local estava casat amb Maria Antònia Sala Maig i tenien fixada la seva residència en l'antic casalot familiar del carrer Caritat, on també tenia establerta a la planta baixa l'escrivania i exercitava la seva professió de notari. El matrimoni, que es casà el maig de 1733, tingué tres filles, Antònia, nascuda el 29 de maig de 1735, l'Anna Margarida el 6 de març de 1743 i la petita Josefa nascuda el 1755.

No sabem la data exacta de la mort del darrer notari Pouplana, però constatem que Joaquim Vergonyós era notari públic a Palafrugell l'any 1790, una data en que Francesc Pouplana si no era ja mort, hauria de tenir una edat molt avançada.

Transcorreguts els anys, la casa del carrer Caritat que havia adquirit l'aspecte senyorial i notable que manté avui dia, arreglada i condicionada durant la residencia d'en Francesc Pouplana, apareix ocupada per un nou habitant, es tracta d'Albert Costa i Forment, un home solter, natural de Torroella de Montgrí, que fou el notari de Palafrugell entre els anys 1855 i 1896.

Costa era un bon amic de la família Quintana, amb els que mantenia una estreta i intima relació. Albert de Quintana quan per la seva professió freqüentava la vila, o quan realitzava visites privades a Palafrugell, sempre s'hostatjava a la casa d'en Costa, amb prou capacitat per acollir les visites que de vegades es realitzaven en grups de tres o quatre persones.

L'any 1896 mor Albert Costa i la casa continua albergant el despatx de la notaria, on el substitueix interinament en Josep Vellido, notari de Palamós, qui continua despatxant els assumptes més urgents de la Vila mentre no es nomeni al nou titular. Aquest suplent forà estava auxiliat pels dos oficials d'en Costa.

Va ser durant aquests anys de les acaballes del segle XIX, o principis del XX, que la casa Pouplana fou adquirida pel propietari Joan Frigola i Sagrera, doncs el substitut d'Albert Costa, el notari Régul Cumané, qui prengué possessió de la notaria de Palafrugell el dilluns dia 20 de maig de 1901, instal·là el seu despatx de notaria al carrer Caritat número 42, més amunt de la casa Pouplana, data en que segurament ja tenia establerta la seva residència la familia Frigola-Girbal.

ELS ESGRAFIATS

El revestiment de la façana està constituït per una capa continua d'arrebossat de morter de calç que, quant està destinada a contenir un acabat esgrafiat, requereix l'aplicació de diferents capes o mans sobreposades, amb l'elaboració d'un producte que en general pot semblar similar per a cada una d'elles, però amb dosificacions o granulometries variables en cada capa, amb una composició de l'àrid inferior a 2 mm de diàmetre, segons es tracti d'una capa de base o d'acabat, per tal d'aconseguir acabats diferents.

Un cop el revestiment ha endurit posseeix propietats impermeables i transpirables que contribueixen al bon comportament higromètric de la façana. Les característiques del material emprat permeten que el parament absorbeixi l'aigua de pluja, però, al seu torn, impedeix que aquesta la travessi i arribi a la paret, facilitant l'evaporació posterior. Al mateix temps que impedeix l'entrada d'aigua des de l'exterior, permet el trànsit del vapor d'aigua que es genera a l'interior de l'edifici cap a l'exterior.

Per a la realització dels esgrafiats, nom que deriva del verb italià "sgraffiare", amb el significat de rascar, es requereix una mà d'obra especialitzada i experimentada que aconsegueixi l'objectiu de refinament estètic buscat. Un cop estesa la darrera capa de morter i abans de l'enduriment del material, durant les primeres quatre hores posteriors a l'estesa, s'elimina part d'una o més capes d'acord amb el dibuix o disseny triat que s'ha traslladat al mur mitjançant plantilles, amb el que resulten les figures del relleu i la policromia.

Les eines de factura artesanal emprades en la manipulació del morter eren els punxons i les espàtules, i també les gúbies o culleretes per a buidar les parts de superfície més gran.

La dosificació apropiada del morter destinat als esgrafiats ha d'ajustar-se a una proporció en volum de 1,4 litres de sorra per cada litre de calç. La massa resultant un cop assecada pot arribar a tenir un resistència a compressió de 18 Kg/cm².

Plànol general de la façana

Els esgrafiats que decoren la casa Pouplana consten de diversos elements figuratius que a primera vista poden semblar desvinculats, component una representació artística desordenada de resultats imprevisibles i sense cap mena de connexió entre ells, com resultaria de la imaginaria i lliure creació de l'artista per tal d'omplir la superfície del llenç de paret, però es pot observar com els motius que es troben representats, estan relacionats entre ells per a formar un grup de una sola obra. Es tracta d'una representació semblant a la que ens mostraria en una pintura sobre tela.

Entre els motius representats es consideren singulars aquells als que se li dona una major importància sobre la resta de l'ornamentació, i ocupen sempre un lloc preferent al mig dels paraments entre les portes i finestres, o a sobre de les mateixes, i també a sota de les cornises i ràfecs. Era costum, força arrelada als esgrafiats de casa nostra, el col·locar en aquests llocs preferents, al·legories, centres florals i composicions de varies figures situades en un ambient com si es tractes d'una pintura mural.

L'ofici d'esgrafiador apareix documentat per primera vegada a Catalunya al segle XVII, quan la confraria dels "Estofadors, Dauradors, Esgrafiadors i Encarnadors", presenta el gener de 1650 una reclamació davant el Consell de la Ciutat de Barcelona. Aquesta confraria agrupava els diferents treballs relacionats amb el daurat i estofat de les talles, retaules, marcs i altres elements. Els esgrafiadors, dins d'aquesta activitat, tenien la missió de rascar amb una llima la capa de pintura que en ser aixecada descobria un nivell inferior daurat, produint-se així un contrast entre les zones pintades i les zones daurades. Aquest procés ha estat considerat ja com un tipus pioner d'esgrafiat.

La decoració floral i geomètrica emmarca totes les obertures de la façana acomplint finalitats estètiques, però és únicament al segon finestral del pis, on les garnaldes d'ambdós costats prenen forma d'estipite antropomorfa, rematat en la seva part superior amb un cap humà, que representa Hermes, déu que té al seu càrrec la protecció de les llindes de les portes. Aquest finestral pertany a la sala principal de la casa que s'emplaça en el primer pis, la presència de l'emblema dels Pouplana al damunt del balcó referma aquesta afirmació. La temàtica figurativa que es dona abastament a la resta de la façana té una funció ideològica.

Emblema familiar dels Pouplana

Els motius gravats evidencien seguir una disposició intencionada que permeti fàcilment la seva lectura i les escenes han estat ordenades, a la façana, per tal de visualitzar la paret com si es tractés de les vinyetes d'un còmic, on amb la tècnica de l'esgrafiat es representa la família Pouplana.

Les series representades a la façana, es troben distribuïdes per poder ocupar els espais lliures dels panys de paret, seguint un ordre preferencial. Les zones principals es troben al "piano nobile", entre els finestrals dels balcons, d'aquests espais n'hi ha tres cossos, i se situen en un pla visual rellevant pel damunt del carrer. Un altre espai, aquest massa elevat i de poc espai per a la representació en alçada, estaria situat entre els finestrals del pis i les finestres de les golfes. I els altres espais estan situats als dos cantons de la casa. Un d'ells, l'esquerre, massa estret per allotjar gravats.

Ens trobem davant d'una escena que no es pot contemplar còmodament, degut l'estretor del carrer, ni resulta dels tot visible en moltes de les seves parts degut, bé a la mutilació dels esgrafiats, bé a la cobertura d'emblanquinada que tapa una bona part de la part més alta de la façana. Amb tot intentarem descriure el que va representar l'artista interpretant, si això resulta possible, les figures del quadre.

Comencem d'esquerra cap a la dreta, llegint les escenes segons es troben agrupades en els diferents cossos murals.

Primer cos d'esgrafiats

La primera, en una posició centrada entre el primer i segon finestral del pis, es representen dues figures humanes, un home y una dona, situats ambdós costats d'un taronger que sembla créixer dins un test, del que només se'n veuen les nanses.

L'home, cobert amb un barret d'època de tres pics, té un posat senyorial, vestit amb casaca clàssica segons la moda francesa de mitjans segle XVIII, du un bastó de passeig a la mà esquerra i espadí al cinto. Contempla la dona agafant una taronja de l'arbre. La dama ha estat representada amb un senzill vestit de màniga ampla, exempt de luxe i cap ostentació. Amb la mà esquerra s'agafa els plecs de la falda en un signe de femenina coqueteria, mentre amb la mà dreta agafa una taronja de l'arbre.

En aquesta època domina la moda francesa tant en els homes com entre les dones, els homes utilitzen calces curtes amb mitgetes de seda, xupa i casaca de coll rodó, que a mitjans segle es més curt i amb plecs laterals cap al darrera, amb mànigues estretes. El guarniment de moda de la dona vesteix amb cosset punxegut de mànigues abonyegades, faldilles rectes i obertes.

Figura del notari Francesc Pouplana

La parella representada en aquesta escena és el matrimoni de Francesc Pouplana i Maria Antònia Sala, que al voltant d'un taronger recreen el mite de "la mitja taronja", que narra el poeta de comèdies grec Aristòfanes a l'obra de Plató "El Banquet". Contava Aristòfanes que la rasa humana era al principi quasi perfecta. Els humans eren esfèrics com les taronges; tenien dues cares oposades al mateix cap, quatre braços i quatre cames que utilitzaven per a desplaçar-se rodant. Aquests éssers podien ser de tres classes, la composició d'home i home, de dona i dona i el tercer, un ésser androgen, compost d'home i dona.

La vanitat d'aquests homes els portà a enfrontar-se als déus creient-se iguals a ells. Zeus irat els castigà partint-los per la meitat amb un llamp, i manà Hermes que a cada un d'aquells éssers els lligues la carn sobrant al voltant el melic. Un cop els homes van superar les ferides, es veieren obligats per sempre més a buscar l'altra seva meitat i si mai s'arribessin a trobar amb ella, s'enllaçarien amb els braços fins a morir d'inanició.

Zeus, però, es compadí dels humans i ordenà Hermes que els hi girés la cara cap al mateix costat on tenien el sexe, d'aquesta manera, cada cop que un d'aquests éssers trobés l'altre meitat, d'aquella unió podessin obtenir plaer i si edemes es tractava d'un ésser androgen podessin tenir descendència.

Als voltants de la parella s'han representat tres aus, possiblement coloms, aquest ocells tenen una connotació positiva i benigna, i dins de l'escena representen els bons auguris d'un matrimoni feliç.

Escena del dol

Al capdamunt de l'escena del matrimoni Pouplana s'ha representat l'escena d'un dol entre cavallers, un d'ells representaria al mateix Pouplana, que simbolitza la defensa el seu honor. L'esgrafiat pot estar representant, tan un fet esdevingut, com una al·legoria que feia referència a la posició social honorable assolida pel notari.

Si ens hi fixem en l'escena del matrimoni en Francesc porta l'espasa al costat esquerre, com la portaria un espadatxí destre, però a l'escena de la lluita es veu com en Francesc lluita aguantant l'espasa amb la mà esquerra. És un recurs de l'artista per tal de mostrar la figura del propietari de cara a l'espectador; l'altre lluitador, com a resultat d'això, es mostrat d'esquenes.

Éstrige

Al costat esquerre d'aquesta imatge s'ha representat una al·legoria en que es veu un angelet agafat a una esfera de pedra mentre que una Éstriges, éssers femenins monstruós i voladors, que posseeixen un gran cap i ungles d'au de presa, amenaça un gripau que s'amaga entre les flors. Aquests éssers, segons les creences populars, xuclaven la sang dels nadon, a la manera en que ho fan els vampirs, aprofitant els moments en que els deixaven sols al bressol.

Al damunt de tot d'aquest cos de figures s'aprecien les extremitats d'un au que podrien pertànyer a una grua. A la part dreta d'aquesta au es veu la figura d'un colom en ple vol. La grua és un au que menja rèptils, i simbolitza la destrucció del pecat. És també un animal monògam i es veu com un emblema de la fidelitat, la vigilància i la responsabilitat.

El colom, l'au sagrada de la deessa Afrodita és missatgera de l'amor, i pel color branc amb que se l'associa es vincula a la llum i al sol. El colom sol indicar, quan qualifica un ésser humà, que es tracta d'una persona inofensiva, de caràcter assossegat, crèdul i tranquil. A la Bíblia les dones jueves oferien un colom desprès del part, i a la iconografia cristiana simbolitza l'Esperit Sant, la saviesa divina, la fidelitat conjugal, la pau i la resurrecció desprès de la mort

A la part més baixa d'aquest cos s'aprecien, als límits entre el pis i la planta baixa, una petita part d'esgrafiats en que apareixen a la part esquerra, el cap d'un mico, que amb una mà s'aguanta la cua i a l'altre costat el cap d'un home cobert amb un barret.

Mono

Les dues figures incomplertes no ens aporten gaire informació. Del mono podem dir que és un símbol negatiu, que simbolitza la humanitat enfonsada, els seus vicis, especialment aquells que es consideren pecats d'orgull, luxúria i vanitat. Simbolitza les forces més baixes del pecat i el desig.

Segon cos d'esgrafiats

El segon cos d'esgrafiats queda situat entre el segon i tercer finestral i s'organitza en tres nivells visuals sobreposats. Naturalment, situat al mig es troba el motiu principal de la vinyeta o escena. En aquesta composició veiem que l'element aglutinador és una font romàntica, que brolla bucòlicament d'una roca. Es tracta d'una font artificial ja que els raigs d'aigua surten verticalment i cauen descrivint una curta i bonica corba atrets al terra per la gravetat.

Una de les filles Pouplana

A cada costat de la font hi ha la figura d'una jove, que representen les dues filles grans del matrimoni, l'Antònia i l'Anna Margarida. Ambdues allarguen la mà fins arribar a tocar l'aigua de la font i la que està situada al costat esquerre du un vano a la mà. Transmeten una sensació de bucòlica pau i despreocupació gaudint d'un agradívol entorn. En aquesta escena, en la que només apareixen dues de les tres filles del matrimoni, es pot interpretar com que l'obra podia haver estat feta abans del naixement de la petita dels Pouplana, la Josefa, l'any 1755, cosa bastant improbable, doncs ens situaria en una data força avançada per a datar un tipus d'obra d'aquestes característiques que predominà a Catalunya i concretament a la pionera ciutat de Barcelona entre finals de la dècada de 1760 i el 1800. Inicis que coincidí amb el revifament econòmic de la ciutat i a partir d'on aquest focus d'art s'irradià aviat a molts pobles i ciutats catalanes.

Alabarder

Al nivell inferior del quadre es troben incomplertes dues figures masculines. A l'esquerra de l'escenari només hi resta el bust d'un home barbat amb túnica, d'aspecte majestuós, que estén el braç esquerre a la manera de l'antiga aristocràcia romana al que se li aprecia sobre l'espatlla dreta una part de la lloriga o cuirassa. La figura de la dreta representa un alabarder que munta guàrdia.

El missatge que es vol transmetre a l'escena, en la que les dues dones figuren estar vigilades o protegides pels homes que hi figuren a la part baixa del quadre, és un senyal inequívoc de que les filles grans del matrimoni Pouplana ja estan compromeses o formalment casades i no son lliures socialment.

A la part alta del quadre es representa una al·legoria on es veu un griu atacant un drac, un colom que es disposa a aterrar i una grua hieràtica que mira l'escena anterior.

Els grius, " uccellos grifone ", eren uns éssers fabulosos, monstres alats de llargues orelles i bec corb, amb el cos davanter d'àliga, i el darrer de lleó. Els grius, detallava Sir John Mandeville en la narració dels seus fabulosos viatges, tenen el cos més gran que vuit lleons i més robust que cent àligues, perquè se'ns dubte es durà volant al seu niu un cavall amb genet i tot, o dos bous enjovats quan surten a llaurar, perquè tenen grans ungles als peus.

A l'Edat Mitjana la simbologia del Griu és contradictòria. Mentre en alguns bestiaris simbolitza el dimoni, en general està associat a l'emblema de Crist, i així ho explica el sant de Sevilla, Isidor, a les Etimologies, i pot ser que aquesta identificació esdevingui del caràcter defensor i protector de les causes nobles que li atribueix la iconografia artística clàssica.

Detall del drac

La figura fantàstica del drac apareix des d'èpoques remotes en múltiples llegendes tan de tradició oriental com occidental, i tot i que a orient aquest ésser no posseïa necessariament característiques negatives, la tipologia iconogràfica de significació malèfica va ser fixada a occident per la mentalitat artística medieval, on els artistes es superaven per reproduir visions d'un Infern horrorós amb multitud de besties demoníaques, i una d'aquestes era el drac. Figura que sempre va anar associada al mal al que se li atribuïa un cos enorme de rèptil alat, potes i urpes de lleó, ales de ratpenat, ulls flamejants de gran longitud i una boca ampla plena de grans dents.

Tercer cos d'esgrafiats

La lectura del tercer quadre ens pot aproximar a considerar una mica més tardana la data de l'obra, si acceptéssim la interpretació que l'escena representa la filla petita, encara en edat adolescent i per aquest motiu representada simbòlicament com si es tractés d'una nimfa.

Detall del músic

Al mig de l'escena es veu una nimfa alada, que dansa al son de la música que interpreten dos músics. Les nimfes son la personificació de les activitats creatives, la paraula grega 'νύμφη', entre altres coses significa "núvia" i "velada", és a dir, jove maridable. Altres fan referència a que la paraula expressa la idea de créixer, com també la llatina 'nubere' i l'alemanya 'knospe'; segons Hesiqui d'Alexandria, un dels significats de ' νύμφη' és poncella.

Les nimfes son tingudes per filles de Zeus i personifiquen la força natural que presideix la reproducció i fecunditat de la naturalesa. Les nimfes son amants de la dansa i de la música que executen seductorament per atreure els homes joves, als que sedueixen per a reproduir-se. Amb aquest significat reproductiu s'entendria el fruit que du a la mà esquerra la nimfa.

Creiem que la nimfa representa en aquesta escena la filla petita dels Pouplana, la Josefa tindria ja la majoria d'edat per al matrimoni en un temps en que per les filles s'assolia a l'edat de quinze anys, que seria de divuit en el cas dels fills. Tot sembla indicar, però, que la majoria d'edat legal i econòmica no arribava fins als vint anys, en que es produïa el primer casament de les dones, i que era habitual que els homes contraguessin matrimoni als vint-i-cinc, coincidint amb l'obtenció de la mestria en un ofici.

Si ens atenem als principis d'aquesta exposició haurem de concloure que la data de la realització de l'esgrafiat degué produir-se pels vols de 1770, en un moment en que les dues filles grans, de 35 i 27 anys, ja eren casades i la petita Josefa es presentava en societat.

Els músics que semblen participar també de la dansa i apareixen al costat de dos frondosos arbres s'han representats a l'esgrafiat com dos joves vestits a la moda barroca que toquen la trompa natural, un instrument de vent desenvolupat a partir del corn de caça, que només podia tocar les notes de la seva sèrie harmònica al qual s'aconseguí afegir una escala de tons de dubtosa qualitat al segle XVIII, simplement regulant amb la mà la sortida d'aire pel pavelló, i amb la consecució definitiva de l'instrument, tal i com el coneixem avui dia, afegint les tres vàlvules a principis del segle XIX.

Les trompes de caça es convertiren en circulars perquè així era més fàcil de transportar a sobre l'espatlla, a sota del braç o a sobre del cap.

Detall del lleó

El capçal en aquest quadre és doble, però no té esgrafiats al peu de l'escena central. A la part alta de la representació apareixen immediatament per sobre de l'escena principal de la nimfa dos robustos mascles, un representa un lleó de figura àgil i estilitzada i al seu costat, lleugerament per sota, les formes d'un altre bèstia desconeguda en actitud de repel·lir l'atac de la fera, podria tractar-se d'un animal domèstic, un brau o un bou que no hem pogut identificar.

Vedell

A l'escena superior, molt colgat per l'emblanquinada, es poden veure les potes d'un animal gros que sembla protegir un vedell acabat de néixer i encaixaria dins d'un motiu en que una família de remugadors es veu atacada pel felí mentre el mascle li planta cara.

Al darrer llenç de la façana, al cantó dret de la mateixa, apareix la figura d'un superb estruç. Els antics egipcis consideraven sagrades les plomes d'estruç, personificació de Maat rectora de l'Ordre Universal i per aquest motiu simbolitzaven la Justícia i la Veritat, els dos principis fonamentals de la professió de Notari.

Estruç

Dir finalment que dels esgrafiats que es van realitzar a Can Pouplana al segle XVIII, podem destacar que en els motius centrals dels quadres es relata la situació familiar dels Pouplana en un moment concret de les seves vides, i que les escenes representades al nivell superior son totes elles composicions dramàtiques i violentes on es destaca la defensa de la vida dels animals reals o imaginaris i l'honor de les persones. Finalment hi hauria per sota d'aquestes escenes un nivell inferior que s'ha perdut en moltes parts on sembla ser apareixerien imatges o escenes quotidianes de la societat de l'època.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP
DICCIONARI DE SÍMBOLS CRISTIANS. Lluís Maria Vericat i Gavaldà. Edit. FARELL
DICCIONARIO DE LA MITOLOGIA CLASICA. Constantino Falcón Martinez, Emilio Fernández-Galiano, Raquel López Melero. Edit. Alianza Editorial

Els Molins de vent Aiguaders de Palafrugell (i II),

2010-11-28T12:03:00.003+01:00

Els Molins de vent Aiguaders de Palafrugell (I), fou publicat el dia 7 de novembre de 2010.

Molí de l'Horta del Mig

MOLÍ DE L'HORTA DEL MIG

SITUACIÓ

Al Centre de Cultius Tramuntana, a l'Horta del Mig. Donació del Sr. Joaquim Casademont, estava situat a l'antiga Horta d'en Frigola, als Forns.

DESCRIPCIÓ

Molí sobre teulada, de ferro fos, i eix horitzontal curt, amb transmissió mitjançant excèntrica. L'eix efectua els girs subjectat entre dues brides metàl•liques i el capçal sobre un cèrcol de fricció. El rodet, d'uns 3,35 metres de diàmetre, és de quatre pales.

L'estat de conservació és força bo, amb coa de xapa i antena frontal. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb cadena i ganxo, sobre una de les pales.

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una planxa de ferro horitzontal sobre la que gira i es subjecta amb dues brides metàl•liques l'eix horitzontal. L'eix fa rotar el disc de l'excèntrica que posseeix fins a tres forats on poder enganxar alternativament l'eix de transmissió vertical. Aquesta barra disposa d'un original sistema centrador per tal d'evitar que amb el vaivé de l'excèntrica colpeixi contra el tub de l'arbre, dins del qual discorre.

Detall del peu de l'arbre

El conjunt de les pales i el capçal de gir s'uneixen a l'arbre amb quatre barres de secció quadrada que es recolzen sobre el tronc de secció cilíndrica amb una brida superior i un disc de fricció a la part inferior.

L'amplia distancia que hi ha entre les dues unions dona una gran estabilitat i resistència al mecanisme de gir, capaç d'absorbir amb suficiència els esforços de la ventada. Un cop superada la connexió inferior, l'arbre inicia una ampliació de secció troncocònica baixant fins a l'ancoratge de la coberta amb una major superfície d'assentament, que realitza transformant-se la secció plena del tub en quatre potes pels alleugeriments practicats al canó del cilindre.

En aquest mateix anell, es subjecta la barra principal de la coa. Una barra de ferro transversal, en la mateixa unió, serveix de lligam als dos tensors, que estabilitzen la coa.

Detall del capçal i mecanismes del molí

Des de la posició de l'espectador a peu de camí no resulta visible la base de l'arbre i es desconeix el tipus d'ancoratge a la coberta de la torre.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro de 6x4 cel•les, lleugerament quadrangulars i braç, també de ferro, de secció quadrada. No s'aprecien a les pales els ganxos, ni cap altre element per a la subjecció de les veles.

LA COA

La coa del molí, de forma triangular, està unida al capçal de gir en dos punts, el superior a l'estructura quadribarrada de l'excèntrica, mentre que la unió inferior ho fa a la brida del disc de fricció inferior. Es fixa amb dues barnilles de ferro de secció rectangular creuades.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Els tensors de l'enginy son els dos horitzontals de la coa, de secció rodona que uneixen el timó amb el mecanisme centrador de l'eix vertical i els quatre de l'antena a les pales.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció quadrada.

LA TORRE

El molí es recolza sobre teulada plana, accessible amb una escala d'obra, sense baranes ni cap altre protecció de les persones. Al costat mateix del molí hi ha el safareig.

Molí de l'Horta del Cap d'Amunt

MOLÍ DE L'HORTA DEL CAP D'AMUNT

SITUACIÓ

A l'Horta del Cap d'Amunt, al paratge de Feneia.

DESCRIPCIÓ

L'estat de conservació és força bo, faltant-li la coa. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb cadena i ganxo, sobre una de les pales.

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una cartel•la de ferro, de secció en "T", sobre la que gira i es subjecta amb dues brides metàl•liques l'eix horitzontal. L'eix fa rotar el disc de l'excèntrica on s'enganxa la barnilla que mou l'eix de transmissió vertical. Aquesta barra vertical disposa d'un sistema centrador per tal d'evitar que amb el vaivé de l'excèntrica colpeixi contra el tub de l'arbre, dins del qual discorre.

El conjunt de les pales i el capçal de gir solidaris amb l'arbre paral•lel de secció en "T", s'uneixen a l'arbre principal amb dues brides, una superior i una altra inferior.

Detall del rodet del molí

La distancia que hi ha entre les dues unions és curta, aproximadament d'un mig metre, oferint la sensació de gran resistència, capaç per absorbir els esforços de la ventada. Un cop superada la connexió inferior, l'arbre inicia una ampliació de secció troncocònica, que es veu forçada quasi immediatament amb un encorbat del tub per eixamplar més ràpidament la base d'ancoratge a la coberta. Ancoratge que realitza transformant-se la secció plena del tub en quatre potes pels alleugeriments practicats al tubular del canó.

L'arbre està ancorat a una base d'obra aixecada sobre el nivell de la coberta.

A les dues brides de l'arbre adossat es subjecten també les dues barres de la coa.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles rectangulars de ferro de 6x5 cel•les lleugerament rectangulars. No s'aprecien a les pales els ganxos, ni cap altre element per a la subjecció de les veles.

LA COA

Falta aquest element.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Falten els tensors de la coa, però encara hi son visibles els punts d'unió. Es mantenen els quatre tensors des de l'antena frontal a les pales.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció quadrada.

LA TORRE

El molí es recolza sobre teulada plana, no posseeix baranes ni cap altre protecció de persones.

Molí de Cal Virrei

MOLÍ DE CAL VIRREI

SITUACIÓ

A Cal Virrei, a la carretera de Tamariu, al paratge del Bruguerol.

DESCRIPCIÓ

Val a dir que el molí exposat a Cal Virrei no està situat en el seu emplaçament original, i la ubicació que ara ocupa és simplement escultòrica.

Molí sobre teulada, de ferro fos, i eix horitzontal curt, amb transmissió mitjançant excèntrica. L'eix efectua els girs subjectat entre dues brides metàl•liques i el capçal ho fa agafat per dues brides al tronc de l'arbre principal. El rodet, d'uns 3,00 metres de diàmetre, és de cinc pales.

L'estat de conservació és força bo, però li falten els elements de transmissió vertical. La coa, ha estat renovada. El molí manca de sistema d'immobilització.

MECANISME

El conjunt de les pales i el capçal de gir, solidaris amb l'arbre paral•lel de secció en "T", s'uneixen a l'arbre principal amb dues brides, una superior i una altra inferior.

La distancia que hi ha entre les dues unions és curta, aproximadament d'un mig metre, el conjunt ofereix una sensació de gran resistència, capaç per absorbir els esforços de la ventada. Tota la secció de l'arbre principal és troncocònica, la qual, un cop superada la connexió inferior, està reforçada amb quatre nervis en relleu que enforteixen notablement la base del tub fins l'ancoratge.

Detall de l'eix horitzontal del molí

L'arbre està ancorat a una base d'obra aixecada sobre el nivell de la coberta, per tal d'aconseguir alçada suficient pel gir de l'antenada.

A les dues brides de l'arbre adossat es subjecten les barres de la coa, faltant-li aquesta.

LES PALES

La singularitat d'aquest molí no només està en el nombre de pales que té, sinó edemes en el fet de que aquestes tenen una orientació lleugerament girada respecte al pla frontal, que confereix a l'enginy dos condicionats, el sentit horari del gir, i una menor superfície d'impuls eòlic que serveix per a reduir el nombre de revolucions de rotació.

Les pales consten d'un enreixat trapezoïdal de fornides barnilles rectangulars de ferro de 4x3 cel•les també de forma rectangular. No s'aprecien a les pales els ganxos, ni cap altre element per a la subjecció de les veles.

LA COA

La coa de l'enginy és nova per haver estat renovada.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Falten tot tipus de tensors. Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció rectangular.

LA TORRE

El molí s'exhibeix sobre una construcció circular de pedra aplacada.

Molí del Mas Nou d'Esclanyà

MOLÍ DEL MAS NOU (ESCLANYÀ)

SITUACIÓ

Aquest molí està situat al paratge de les Rajoleries, al veïnat el Terme, prop de Palafrugell.

DESCRIPCIÓ

Molí sobre torre, de ferro fos, i eix horitzontal curt, aproximadament uns 25 cm, amb transmissió realitzada mitjançant excèntrica de petit diàmetre. L'eix està unit al capçal i efectua els girs subjecte per dues brides de ferro. El rodet de l'antenada fa uns 3,50 metres de diàmetre i consta de quatre pales.

L'estat de conservació és força precària, però no sembla que falti cap element del mecanisme. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb cadena i ganxo, sobre una de les pales.

D'aquest exemplar podem dir que es tracta d'un molí de bones dimensions, amb bona capacitat de captació eòlica.

Cal fer notar en aquest sentit, que l'enginy es recolza al damunt d'una base d'obra formada per un dau sobreposat a la coberta, i una alçada d'uns 60 cm.

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una peça metàl•lica horitzontal en forma de raqueta, format per un braç sobre el que es subjecta l'eix horitzontal amb dues brides i el capçal en forma d'anella rodona l'ull de la qual té un diàmetre aproximadament d'uns 20 Cm, on es situa l'excèntrica i realitza el vaivé.

El capçal mòbil es recolza al tub de l'arbre a través de quatre espàrrecs de secció quadrada que s'uneixen amb brides a la secció tubular. L'excessiva llargària dels espàrrecs, i no havent-hi disposat rigiditzadors d'unió en tota la secció, s'ha convertit en un punt feble del mecanisme, que, incapaç de resistir-hi el pes de l'antenada i les tensions produïdes per la força del vent ha doblegat el conjunt de l'estructura.

Detall de la ròtula i barnilla centradora

Entre les quatre barres es despenja l'eix vertical de força llargària fins a convertir-se en forquilla i efectuar a través de la ròtula la correcció del vaivé de l'excèntrica en pur moviment vertical.

Per sota del cèrcol d'unió inferior, la secció tubular de l'arbre, es converteix en un octògon de secció variable que s'eixampla per a conformar la base d'ancoratge amb que s'uneix a la coberta.

El sistema de fixació del molí es realitza sobre una placa metàl•lica quadrada sòlidament encastada a una base piramidal d'obra construïda al capdamunt de la torre.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro de 30 cel•les (6x5), de forma rectangular. El braç, també de ferro, està format per una barra de secció quadrada. No s'aprecien a les pales elements per a la subjecció de la vela. Una cadena des de la brida inferior de l'arbre manté immobilitzat el molí lligada a una de les pales.

Detall de la pala del molí

La coa, de la que només resta una petita secció allargassada, està fixada a la part superior dels espàrrecs, lleugerament per sota de la raqueta, i també a la brida inferior, amb barnilles de secció rectangular. La cadena de govern del molí, penja lliurement de l'extrem del penell.

TENSORS I RIGIDITZADORS

A l'enginy resta un dels dos tensors de la coa, és de secció rodona i unia l'extrem del timó, ara desenganxat, amb una de les barres verticals.

L'antena frontal disposa també de quatre tensors que subjecten l'extrem de les pales. La unió d'aquests tensors a les pales és rígid, mentre que la unió amb l'antena és de ganxo.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció quadrada.

LA TORRE

El molí es recolza sobre una torre de secció quadrada amb teulada plana, i està protegida perimetralment per una lleugera barana. Una escala de mà facilita l'accés a l'enginy. Adossat a la torre hi ha el safareig.

Torre del molí de Can Rocas de Mont-ras, ara Can Sala

MOLÍ DE CAN SALA

Del molí de Can Sala es conserva únicament la torre, dalt de la qual s'emplaçava un molí aiguader. L'horta que regava l'aigua d'aquest molí, abans que el posseís Enric Sala, pertanyia al mas de Can Rocas, de Mont-ras, situat al peu del camí antic de Palamós a Torroella i molt a la vora de la riera a la que el mas donava nom i aportava l'aigua freàtica del subsòl.

La torre és de planta quadrada, 2,50 x 2,50 m, i d'uns quatre metres d'alçada, obrada amb diversos materials barrejats, ha perdut amb el pas del temps el revestiment de morter de calç original que recobria els murs. Adossat a la construcció, a la banda de ponent hi ha el safareig original, i en el costat de migdia conserva una escala de rajoles sobre volta, força original, que puja a la teulada plana on s'ubicava el molí.

Detalla de l'escala de coberta

No hi han restes visibles de cap protecció de les persones que accedien a la coberta.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

Els molins de vent. Adrià Bosch i Bou. Plecs Joves.

Arxiu Municipal-Ajuntament de Cassà de la Selva. Maig 2008, Núm. 19 - 2a. època.

AGRAÏMENTS:

Dolors Grau i Ferrando. Arxivera Municipal de Cassa de la Selva

AMCS - (Arxiu Municipal de Cassà de la Selva)

LA TORRE ARMSTRONG

2010-11-14T15:15:00.001+01:00

La Torre Armstrong en l'actualitat

Hem de començar aclarint que la denominació de Torre Armstrong, no és la més apropiada, encara que el nom respongui a un apel•latiu més sonor, fóra potser més correcte dir-li Torre Miquel o Torre Vincke, ja que va ser aixecada durant la segona fase de construcció de la fàbrica que els dos personatges van fundar a Palafrugell i per tant resultaria apropiat atribuir-li el nom dels fundadors. La industria fou més tard adquirida per l'americana Armstrong Cork Company, i ja que la fàbrica conservaria sempre més l'antic nom de "Can Mario", la torre dipòsit adquirí en compensació el nom dels nous propietaris.

L'arquitecte General Guitart Lostalo

La construcció de la fàbrica s'inicia a finals de 1899, encarregada al constructor local Josep Ferrer i Bataller, i la torre dipòsit es comença a construir l'any 1904 enllestint-se l'any següent, l'estructura fou dissenyada per l'arquitecte barceloní General Guitart Lostalo (1859 - 1926). La construcció de la torre és obra del taller de construccions metàl•liques Juan Torres, de Barcelona.

La torre, està formada per una estructura metàl•lica que envolta un cos central circular de maó massís, i sustenta al seu capdamunt un dipòsit d'aigua que abastia la fàbrica amb la pressió suficient i necessària que requeria la industria.

Accés a la torre.

El conjunt arrenca en el seu primer cos, d'una una sòlida construcció cilíndrica confeccionada en pedra, on s'ubica la porta d'accés, a la llinda de la qual hi ha gravada la data de 1904, i arrenca l'escala de cargol que puja fins dalt del dipòsit i el mirador. Aquest primer nivell es corona amb una barana metàl•lica entre la qual s'aixequen els vuit pilars metàl•lics principals de la torre repartits circularment. Mentre guanyen alçada els pilars, convergeixen cap al centre teòric del cercle, amb una relació vertical - horitzontal de 10:0,40.

Detall de la part inferior de la torre.

El cargol arriba al capdamunt del dipòsit realitzant 7,5 girs, i una volta més per assolir la màxima alçada sobre el mirador superior. Sobre la coberta cònica del mirador s'enlaira un desafiant i artístic parallamps.

Arrencada de la torre - dipòsit.

Per a recolzar l'escala i enfortir l'estructura, es va disposar una segona pantalla de pilars metàl•lics, molt menys sol•licitats i per tant de menor secció, concèntrics als exteriors dins de la qual es va obrar un tancat amb fàbrica ceràmica de maó que oculta les canonades del dipòsit.

Detall de l'estructura metàl·lica i dipòsit.

El dipòsit, una estructura cilíndrica de 4,50 m de diàmetre per 4,00 m d'alçada, es veu travessat al seu centre pel cargol, característica que el converteix en un recipient anular i redueix la seva capacitat a només 55.000 litres. El cos cilíndric es recolza sobre la pantalla de pilars exterior que quan arriba a aquest nivell ha convergit fins a situar-se sobre el forat interior. Degut les dimensions del dipòsit, amb la planta volant sobre l'estructura, el perímetre exterior es recolza sobre tornapuntes que descarreguen més avall sobre els pilars principals.

Vista de la torre monument.

L'any 2000 la torre - dipòsit de "Can Mario" fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

Manufactures del Suro, “Can Mario”. Ressenya històrica dels edificis. Àngela Martí, documentalista del Museu del Suro.

ELS MOLINS DE VENT AIGUADERS DE PALAFRUGELL (1a. PART))

2010-11-07T13:13:00.000+01:00

Els pocs molins de vent que encara resten a la vila de Palafrugell eren uns enginys mecànics accionats mitjançant l'empenta de l'aire amb el qual es generava la força de treball necessària que feia funcionar les bombes d'extracció de l'aigua.

Cal establir que el mot molí està íntimament lligat al concepte de "moldre" i per tant fa referència a l'acte de reduir els grans de cereal a partícules més o menys fines, però que el cas que ens ocupa es limita exclusivament als que servien a les hortes mitjanes i grans per a pouar l'aigua de reg.

Aquests ginys auxiliars de la pagesia es van començar a utilitzar a la nostra població a la segona meitat del segle XIX, quan ja tenien un grau de funcionalitat raonablement desenvolupat i havien estat prèviament perfeccionats en altres poblacions, tot i tenir a la Vila molt bons tallers de mecànica i serralleria, però dedicats exclusivament, com estaven, al servei de la industria surera.

La concessió per a la construcció i ús de molins fariners, tan si eren de vent com hidràulics, era un dret que atorgava el monarca i havia estat així des de la baixa Edat Mitjana. Va ser durant el regnat d'Isabel II, el 1836, quan es va revocar aquest dret que requeria als particulars el pagament d'un permís que expedia el Reial Patrimoni. La liberalització no només afavorí la construcció de més molins, sinó que edemes afavorí la modernització dels que ja existien i permeté l'evolució tècnica de nous tipus més eficients.

No es trigaria pas gaire temps en substituir a les sínies de les hortes i a les explotacions d'ús agrícola la tracció de sang de les someres, per la força eòlica, i tots aquells que es podien permetre costejar la instal•lació d'un molí de vent aiguader construïren ginys per bombejar l'aigua del subsòl. D'aquesta manera s'iniciava la mecanització del camp que a la nostra comarca evolucionà cap a un tipus de molí metàl•lic de disseny molt característic al voltant del qual existiren algunes industries pròsperes.

Bàsicament l'enginy constava d'un rotor d'eix horitzontal, un mecanisme de transmissió biela-cigonyal de carrera curta, uns 6 a 10 cm i un dispositiu de bombeig.

Aquest tipus de molí funciona amb un règim eòlic baix i moderat mitjançant una bomba de pistó capaç d'aspirar un volum d'aigua del subsòl, entre 1500 i 4000 litres l'hora, segons fos la grandària del molí, i podien arribar a aflorar la vena subterrània líquida des d'una profunditat d'uns 15 metres.

Els molins aiguaders van proliferar entre la segona meitat del segle XIX i la primera del XIX, i a la demarcació de Girona existiren uns quants tallers que es dedicaven exclusivament a la seva fabricació. La utilització de molins de vent va ser d'ús comú fins a l'arribada dels motors de combustió que permeteren l'extracció mecànica de l'aigua del subsòl d'una manera ja completament controlada. La irrupció de les noves tecnologies, sobre tot a partir de mitjans del segle XX, va provocar l'abandó en l'ús dels molins de vent, els quals van restar abandonats, sinó desballestats, entrant en un procés definitiu de deteriorament i oblit.

El taller més antic i potser el més conegut de tots els que existiren, fóra el d'en Serreta, de Cassà de la Selva. Aquest fabricant va ser l'autor de la major part dels molins que resten encara avui dia a Palafrugell i per això ens limitarem exclusivament a ell per a ressenyar la seva trajectòria.

Antoni Planas i Mundet, fill de Jaume Planas i Francesca Mundet, era conegut pel sobrenom de Serreta, fou un constructor pioner de molins de vent a qui es deu en exclusivitat el haver fet el camí de perfeccionament i evolució dels enginys, des d'un estadi que fou molt breu i rudimentari, en que els construïa amb materials de fusta i lona, per passar quasi immediatament, pels voltants de 1860, quan es casà amb Joaquima Carbó, a fer-los de ferro forjat fins als més evolucionats de la darrera època creats ja enterament de foneria.

Elements d'un molí aiguader

De la seva primera època no cal dir que no en queda cap rastre de molins, no així de la segona, període comprés entre els anys 1860 i 1874 en que comença pròpiament la seva anadura i on els artilugis evolucionen des de una estructura confeccionada enterament de ferro forjat amb quatre antenes o pales (antenada), d'aspecte similar però a petita escala dels clàssics molins de vent fariners, a una estructura de sosteniment, l'arbre del qual és fet de fosa, però on encara les pales continuen sent de ferro forjat.

La tercera època dels tallers Mundet de cassà de la Selva introdueixen un tipus de molí desenvolupat entorn del 1874 i patentat el 1877 en que tot l'enginy és fet de foneria i està constituït per un ramell de vuit pales, amb la característica de que quatre d'aquestes pales eren fixes i les altres quatre estaven preparades per a oferir una resistència gradual a la força del vent per tal d'exposar més o menys superfície a la ventada i d'aquesta manera mantenir un ritme constant i regular de gir del ramell.

DESCRIPCIÓ DEL MOLÍ

Normalment els molins aiguaders són de mides reduïdes i consten d'un cos vertical, l'arbre, amb la seva part superior giratòria, al capdamunt del qual es situa el ramell que gira lliurement sobre un eix horitzontal i que s'orienta en la direcció que bufa el vent gràcies a la coa que incorpora fent funcions de timó penell.

Els molins aiguaders, per les seves característiques de funcionament, es situaven al capdamunt d'una torre, quadrada o cilíndrica que edificava a sobre del pou solia tenir de 2 a 4 metres d'alçada, amb la qual cosa s'aconseguia per un costat mantenir lliure el broc del pou i altrament enlairar l'enginy i captar sense turbulències ni obstacles els corrents profitosos del vent.

L'antenada de les pales sol tenir unes dimensions que oscil•len entre els 2,50 i 4 m de diàmetre de roda, i per a fer funcionar el molí a sobre de les pales es col•locaven enganxades les veles, confeccionades amb roba de lona o amb el teixit dels sacs, que oferien prou resistència al vent com per a començar a funcionar. En els primers models de molins, per poder mantenir una freqüència regular en les revolucions de gir de les pales, es rectificava la superfície tapada en funció de la força del vent que hi fes en cada moment, això requeria un bon coneixement de les característiques pròpies i estacionals dels vents dominants a la zona i tenir establert un procediment d'equivalències mecàniques entre la velocitat del vent i la superfície coberta de l'antenada.

Posicions de les veles a les pales del molí

Un altre sistema per a mantenir la regularitat de gir, aquest molt més emprat, consistia en orientar el mecanisme mitjançant un joc de cadenes que permetien fixar l'enginy en diferents posicions respecte de la direcció i segons la intensitat del vent, regulant d'aquesta manera la incidència directa de l'empenta.

El moviment rotatiu de les pales es transforma en alternatiu de vaivé a través d'una biela cigonyal o excèntrica i es transmet a una barra vertical que acciona la bomba d'èmbol situada dins el pou. La bomba consisteix en un cilindre amb dos orificis proveïts de les corresponents vàlvules, per l'interior del qual es desplaça l'èmbol que quan s'eleva produeix una aspiració que succiona l'aigua del pou.

D'aquesta manera l'aigua pouada es condueix fins al safareig o aljub per a emmagatzemar-la fins que arribi el moment de repartir-la pels camps de conreu i les hortes.

INVENTARI

Tot i no ser una relació exhaustiva, ens consta, no s'han inclòs, per exemple, els molins ja desapareguts, oferim ací els molins inventariats en una primera campanya, duta a terme durant la primavera de 2010, sense tancar la possibilitat de noves aportacions que, de mica en mica, acabin completant aquest inventari.

MOLÍ DE CAN MATÓ

Situat al veïnat del Piverd, al nucli urbà de Palafrugell.

DESCRIPCIÓ

Molí sobre torre, de ferro fos, i eix horitzontal curt, amb transmissió mitjançant excèntrica. L'eix i el capçal efectuen els girs sobre cèrcols de fricció. El rodet, d'uns 3,60 metres de diàmetre, és de quatre pales.

L'estat de conservació és molt precari, faltant-li la coa de xapa i dos tensors de l'antena frontal. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb cadena i ganxo, sobre una de les pales.

Molí de Can Mató

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una cartel•la de ferro, de secció en "T", el peu de la qual te aproximadament 0,80 m d'alçada per uns 40 cm de braç superior, que fa la funció de plataforma, a sobre de la qual se subjecta l'eix horitzontal, amb transmissió mitjançant excèntrica. El conjunt es recolza al tub de l'arbre en dos punts subjentant-se amb cèrcols de fricció que estan separats entre ells uns cinquanta centímetres.

Per sota del primer anell de fricció, la secció del tub de l'arbre inicia una ampliació troncocònica per anar a buscar la base d'ancoratge a la teulada amb una major superfície d'assentament.

Detall de l'excèntrica

En l'espai entre l'eix horitzontal i el primer anell del tub de l'arbre, s'emplaça l'excèntrica, amb una barnilla centradora per corregir l'oscil•lació del disc. En aquest mateix anell, es subjecta la barra principal de la coa. Una sòlida barra de ferro transversal, de secció en "T", que serveix de lligam al nervi principal i als dos tensors, que estabilitzaven la coa.

L'enginy descansa sobre una base d'obra quadrada que s'enlaira uns seixanta centímetres per damunt de la coberta de la torre.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro de 6x4 cel•les, longitudinals i braç, també de ferro, de secció rectangular. No s'aprecien a les pales elements per a la subjecció de la vela.

LA COA

La regulació del molí es realitzava amb timó simple, amb el governall, que es situa perpendicular al rodet. Estava fixada sobre un nervi de ferro rectangular, amb dues barnilles paral•leles en la part inferior que la subjectaven entre elles i orientava l'antenada del molí perpendicular al vent.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Els únics tensors que resten a l'enginy son els dos que queden de l'antena frontal, de secció rodona, que s'uneixen als extrems de les pales.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i de secció rectangular. Igualment complint aquesta funció els tensors de secció rodona que uneixen les pales, entre sí, per les cantonades inferiors.

LA TORRE

El molí es recolza sobre una torre de considerable alçada, coronada per una petita barana metàl•lica, l'accés a la teulada es realitza amb una escala de mà des de l'interior de la torre.

MOLÍ DEL CARRER EMPORDÀ

Situat al carrer Empordà del nucli urbà de Palafrugell. Estava situat dins l'antiga Horta d'En carles, a qui pertanyia.

Molí del carrer Empordà

DESCRIPCIÓ

Molí sobre torre, de ferro fos, d'eix horitzontal curt, transmissió mitjançant cigonyal, amb el capçal i l'eix de gir sobre cèrcols de fricció, i rodet de 3,25 metres de diàmetre amb quatre pales.

L'estat de conservació és prou bo, tot i faltar-li la coa de xapa. El molí, quan no treballa, s'immobilitza a l'arbre, lligant-lo, a la part baixa d'un dels muntants de ferro del capçal, amb cadena i ganxo a una de les pales.

MECANISME

El capçal de gir del molí consta d'una anella de ferro, en posició horitzontal, d'uns 25 cm de diàmetre exterior, amb una petita extensió en forma de plataforma sobre la que es subjecta l'eix horitzontal, sobre dos cèrcols de fricció, i transmissió mitjançant cigonyal. La corona superior es recolza en quatre barres verticals de secció quadrada que baixen per agafar-se al tub de l'arbre en dos cèrcols de fricció, separats entre ells uns setanta-cinc centímetres.

Detall del cigonyal del molí del carrer Empordà

A l'alçada del primer anell de l'arbre les barres verticals realitzen una reducció per adaptar-se a la nova secció, i baixen paral•lels al tub fins al segon anell.

En l'espai Entre l'anella de la corona i la boca del tub de l'arbre s'emplaça la burgallina, amb una barnilla centradora per corregir l'oscil•lació del cigonyal. En dues de les barres del capçal s'abracen l'estructura en creu i el dos tensors de la coa.

Des de la posició de l'espectador a peu de carrer no resulta visible la base de l'arbre i es desconeix el tipus d'ancoratge a la coberta de la torre.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro, formant 6x4 cel•les rectangulars disposades en sentit longitudinal, i un braç, també de ferro, de secció quadrada. Cada una de les pales consta de 6x4 ganxets en forma d'ham per a subjectar la vela.

LA COA

La regulació del molí es realitzava amb doble timó, la primera pala, el governall, era la de major superfície es situava perpendicular al rodet. Estava fixada sobre unes barres de ferro quadrada en forma de creu de Sant Andreu, i orientava l'antenada del molí perpendicular al vent.

La pala petita o reguladora, que estava col•locada en paral•lel al rodet, controlava les revolucions de gir, evitant les altes velocitats i optimitzava el rendiment del molí. Aquesta pala es podia accionar des del terra i per aquest motiu disposava d'un mecanisme manual de desplegament.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Els tensors, un per cada pala, son de secció rodona i uneixen l'extrem del braç amb el disc de l'antena. Les unions dels tensors son de fixació rígida el primer i lliure, acabat en forma ganxo, en l'extrem del disc.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles.

La coa disposa de dos tensors de secció rodona i unions rígides, que la subjecten als rigiditzadors del capçal de gir.

LA TORRE

La torre sobre la que s'aixeca el molí, de notable alçada, és de planta quadrada realitzada en pedra borda i morter. Es desconeix l'existència d'escala per a pujar fins l'enginy.

MOLÍ DEL CAMÍ DELS PLANS

Aquest molí està situat al paratge dels Forns, en una horta situada a la vora de la riera de Vila Seca, al nord de l'Avinguda del Mar.

Molí al camí dels Plans

DESCRIPCIÓ

Molí sobre teulada, de ferro fos, i eix horitzontal curt, aproximadament uns 25 cm, amb transmissió realitzada mitjançant excèntrica que fa uns 10 cm de diàmetre. L'eix està unit al capçal i efectua els girs subjecte per dues brides de ferro. El rodet de l'antenada original era més petit que l'actual, aquest fa uns 3,25 metres de diàmetre i consta de quatre pales.

L'estat de conservació és força acceptable, i no sembla faltar-li cap element al mecanisme. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb dues cadenes amb ganxo, sobre dues de les pales. Les restes del greix que es veuen sobre els engranatges, ja vulcanitzades, ens fa pensar que fins no fa gaires dècades ha estat utilitzat per a pouar o emprat com a generador.

D'aquest exemplar podem dir que es tracta d'un mini molí, o molí de poca potencia, que en algun moment es va modificar per donar-li més capacitat de captació eòlica. Així ho indica la curta alçada de l'arbre i l'extensió que se l'hi ha fet al braç de les pales per donar-les-hi una major extensió.

Cal fer notar en aquest sentit, que l'enginy es recolza al damunt d'una base d'obra formada per dos daus sobreposats de dimensió més petita el superior, i una alçada de 60 cm cada un d'ells. El dau de la base fa 85 cm en el costat perpendicular al camí, i uns 75 cm en el costat paral•lel, al damunt seu se situa el dau més petit que fa 48x48 cm.

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una cartel•la de ferro, de secció en "T", el peu de la qual te aproximadament 35 Cm d'alçada per uns 20 cm de braç superior, que fa la funció de plataforma, a sobre de la qual se subjecta l'eix horitzontal i transmissió mitjançant excèntrica.

El capçal mòbil es recolza al tub de l'arbre introduint-se amb un tram de secció tubular constant que gira sobre un cèrcol de fricció situat a la part superior de l'arbre.

Detall de l'excèntrica del molí del camí dels Plans.

Per sota del cèrcol de fricció, la secció del tub de l'arbre, fet de foneria, és constant, i mostra dues anelles que sobresurten del cos del cilindre en un relleu que té forma tòrica; aquestes dues protuberàncies anulars donen la secció una major resistència. Una motllura inferior que sobresurt del cos del cilindre, i te forma de quart circular convex, assenyala el límit a partir del qual l'arbre s'encastava en una base d'obra per garantir l'estabilitat del conjunt.

Actualment aquest sistema de fixació del molí s'ha substituït, d'acord a les modificacions que mencionàvem més amunt, per un sistema de recolzament que emprà una placa quadrada soldada al cap baix del bulb per tal de guanyant uns centímetres més d'alçada en el molí.

El cos de l'arbre fa uns 55 cm d'alçada total, dels quals 35 cm corresponen a la part vista i els altres 20 cm correspondrien a la part del bulb, originalment dissenyada per a ser encastada.

En l'espai entre l'eix horitzontal i el tub de l'arbre, s'emplaça la burgallina, amb una barnilla centradora per corregir l'oscil•lació de l'excèntrica. En aquesta secció es subjecta la coa amb dues barres. Una barra de ferro transversal, situada en la culata de la cartel•la, serveix de lligam als dos tensors, que estabilitzen la coa.

LES PALES

Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro de 24 cel•les de dimensions irregulars, però totes disposades en sentit longitudinal. El braç, també de ferro, està format per un perfil de secció en "C". No s'aprecien a les pales elements per a la subjecció de la vela.

Detall d'una pala del molí del camí dels Plans.

LA COA

La regulació del molí es realitzava amb timó simple, el governall, que és de xapa i queda fixat perpendicular al rodet. El governall està fixat sobre una estructura trapezoïdal feta de barnilles de ferro, i orienta l'antenada del molí perpendicular al vent.

El disseny rectangular de la coa es remata amb un timó superior ganxo on poder lligar la cadena i maniobrar així, des del terra, per posar-lo en paral•lel al vent dominant.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció quadrada.

La coa disposa de dos rigiditzadors curts de secció quadrada, que se subjecten a la barra transversal del capçal de gir.

LA TORRE

El molí es recolza sobre la teulada plana d'un cobert.

MOLÍ DEL MAS BOVÍ

Situat al paratge del Bruguerol, al mas s'accedeix des de la carretera de Tamariu, el molí, però, està situat a la banda del darrera i és visible des del camí que du al paratge de Puig de Gall .

Molí del Mas Boví

DESCRIPCIÓ

Molí sobre teulada, de ferro fos, i eix horitzontal curt, amb transmissió mitjançant excèntrica. L'eix i el capçal efectuen els girs sobre cèrcols de fricció. El rodet, d'uns 3,35 metres de diàmetre, era originalment de quatre pales.

L'estat de conservació és molt precari, faltant-li dues pales del rodet, gran part de la coa de xapa i l'antena frontal. El molí s'immobilitza a l'arbre, amb cadena i ganxo, sobre una de les pales. Falta el ganxo i una part de la cadena.

MECANISME

El capçal de gir del molí es compon d'una cartel•la de ferro, de secció en "T", el peu de la qual te aproximadament 1,10 m d'alçada per uns 40 cm de braç superior, que fa la funció de plataforma, a sobre de la qual se subjecta l'eix horitzontal i de transmissió mitjançant excèntrica. El conjunt es recolza al tub de l'arbre en un tram de secció constant subjentant-se amb dos cèrcols de fricció que estan separats etre ells uns cinquanta centímetres.

Detall de l'excèntrica del molí del Mas Boví.

Per sota del segon anell inferior, la secció del tub de l'arbre inicia una ampliació troncocònica per anar a buscar la base d'ancoratge a la teulada amb una major superfície d'assentament.

En l'espai entre l'eix horitzontal i el primer anell del tub de l'arbre, s'emplaça l'excèntrica, amb una barnilla centradora per corregir l'oscil•lació del disc. En aquest mateix anell, es subjecta la barra principal de la coa. Una barra de ferro transversal, en la mateixa unió, serveix de lligam als dos tensors, que estabilitzen la coa.

Des de la posició de l'espectador a peu de camí no resulta visible la base de l'arbre i es desconeix el tipus d'ancoratge a la coberta de la torre.

LES PALES

Només en resten dues de les quatre pales de l'enginy. Aquestes consten d'un enreixat trapezoïdal de barnilles de ferro de 6x5 cel•les, longitudinals i braç, també de ferro, de secció quadrada. No s'aprecien a les pales elements per a la subjecció de la vela.

LA COA

Només en resta una petita part de la coa original. Aquesta estava fixada sobre una barra de ferro quadrada, i orientava l'antenada del molí perpendicular al vent.

La pala disposa d'un ganxo on poder lligar la cadena i maniobrar així, des del terra, per posar-lo en paral•lel al vent dominant.

TENSORS I RIGIDITZADORS

Els únics tensors que resten a l'enginy son els dos de la coa, de secció rodona i uneixen l'extrem del timó amb la barra transversal del primer disc del capçal. Les unions dels tensors son ambdós de fixació rígida. La coa disposa també de dos rigiditzadors curts de secció rectangular, que se subjecten a la barra transversal del capçal de gir, i un altre de secció quadrada, que des de l'anella inferior s'uneix al nervi central de la coa.

Els rigiditzadors de les pales se situen sobre els braços a tocar la base de l'enreixat de barnilles. Son de ferro i secció quadrada.

LA TORRE

El molí es recolza sobre la teulada plana d'un cobert.

MOLÍ DE CAN JOANALS

L'Horta d'en Joanals és un mas situat a Santa Margarida, de l'antic molí es conserva únicament la torre, dalt de la qual s'emplaçava un molí aiguader d'estructura metàl•lica.

Torre de molí del Mas Joanals.

La torre de planta rectangular, 2,00 x 3,45 m, té uns acabats força acurats, amb una cornisa que, fent les funcions de ràfec, estén la coberta plana en un curt voladís. El vol es recolza sobre mènsules laterals, sis i quatre respectivament en cada un dels costats, i una altra en cada una de les cantonades. Aquestes mènsules es recolzen al seu torn en una petita sanefa continua feta de maons que sobresurt de la paret i circumda completament la torre.

En cada una de les cantonades de la coberta es conserven els muntants de ferro del que fou la barana de protecció, hi manquen els guarda cossos de l'estructura horitzontal que els unien.

Al mig de la coberta sobresurt la peanya on s'ancorava la base del molí i en un dels costat de la banda interior de la finca es conserva l'escala feta d'obra que facilitava l'accés a la coberta. L'escala exterior arribava a un nivell situat per sota de la coberta i s'accedia a la torre a través d'una petita porta, avui tapiada, de 0,45 x 1,20 m. Des d'aquest pis amb una escala de pàtes metàl•lics s'accedia a la coberta a través d'una portella sense tapa.

La torre del molí té una alçada total de 5 metres.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

Els molins de vent. Adrià Bosch i Bou. Plecs Joves.
Arxiu Municipal-Ajuntament de Cassà de la Selva. Maig 2008, Núm. 19 - 2a. època.
AGRAÏMENTS:
Dolors Grau i Ferrando. Arxivera Municipal de Cassa de la Selva
AMCS - (Arxiu Municipal de Cassà de la Selva)

MARTÍ LAVIÑA (1884-1939), UN ANARQUISTA CONSEQÜENT

2010-10-30T11:16:00.000+02:00

En Martí Laviña i Torroella, el mitjà de tres germans, va néixer a Palafrugell el dia 26 de maig de 1884, era fill de Francesca Torroella Noguer i Nicolau Laviña Cairó casats a Palafrugell el 7 de desembre de 1897. El pare era barber i tenia situat l'establiment al carrer Estret, un home de fermes conviccions polítiques i membre de la lògia maçònica Luz de Palafrugell;

Quan en Martí comptava quinze anys va haver de patir la mort prematura del seu germà gran, en Marc, un fet, entre d'altres que va experimentar al llarg de la seva infantessa, que condicionaria el seu caràcter i li forjaria una personalitat d'home bondadós amb fermes conviccions ideològiques, i que l'acompanyaria ja per sempre durant la resta de la seva vida.

Noi treballador com el que més, quan tingué edat suficient en acabar els estudis elementals, com era habitual a les famílies més humils, i vivint en una població plegada d'indústries, entrà a treballar de menestral en una de les fàbriques sureres on es relacionaria directament amb les tendències obreres i sindicals del moment, el socialisme i l'anarquisme, que debatien les seves diferències i sumaven adeptes a les fàbriques i els centres associatius, com el Centre Obrer de Palafrugell, associació fundada el 1887 que comptava amb 315 membres el 1904. En aquesta organització proliferaven les assemblees formatives, i les idees llibertàries de Mijaíl Bakunin es debatien amb veritable passió.

Martí Laviña al centre de la imatge

No trigaria pas gaire Martí Laviña en integrar-se a aquell mon, on es relacionà amb els obrers més activistes de la Vila, el 1897 existia un grup anarquista organitzat i actiu; a Palafrugell existiren els següents grups anarquistes: "Luz y Armonia", "El Justiciero", y "El Despertar"; i el 1903 es registren fins a 4 societats obreres de diversa ideologia.

El febrer de 1904 en Martí va ser cridat a files per a realitzar el servei militar, però en sortí exclòs del sorteig per ser curt de talla. L'exclusió definitiva, desprès de varies revisions al llarg del temps no li arribaria fins l'estiu de 1907.

Mentrestant, en Martí, continuava fent la vida quotidiana a que estava acostumat. El dia de Nadal de 1904, a les eleccions celebrades als Casinos de la Vila, va ser elegit vocal de la Junta Directiva del Centre Obrer. Associació de la qual n'era membre des de feia uns anys.

El mes de setembre de 1908, entre els dies 6 i 8 va tenir lloc al Centre Obrer de Barcelona un Congrés Obrer de Catalunya, amb la participació d'una representació obrera de Palafrugell, en el qual s'acordà la creació de la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera. La Solidaritat Obrera s'implantà a la Vila amb una societat i una federació local, creació que fomentà l'estructuració organitzativa local del moviment obrer associatiu.

En Martí compaginava la seva vida privada amb les activitats polítiques i laborals, ajudant el seu pare a la barberia. En aquests afers estava immers quan es va casar el dimarts dia 14 de setembre de 1909 amb la jove treballadora i modista, Engràcia Carreras, Na Gracieta, i l'any següent, el mes de setembre de 1910, fou presentat a Palafrugell el projecte associatiu d'un grup de joves que es presentaren públicament amants de la cultura popular en la qual manifestaven la necessitat de crear un Centre de Cultura Popular desvinculat de tota tendència de proselitisme social o polític.

El full amb que es proclamava aquell projecte associatiu cultural fou subscrit pels mestres i professors de la població i per molts altres benemèrits ciutadans; per tal de recollir adhesions, es feu circular una missiva que deia així:

Senyor En .......

A./V.

Molt distingit senyor nostre:

Am seguretat que V., esperit observador i culte, s'haurà exclamat mes de una volta del baix nivell de la cultura col•lectiva del poble de Palafrugell, i, com nosaltres, fonda llàstima haurà sentit al veure lo abandonada que està la nostra joventut, obligada á esmerçar ses hores de vagar en embrutidor no fer res per les sales dels casinos quan no—i es ben sovint—am les cartes a les mans al voltant d'un panyo verd.

No hi val per res que durant llur infantesa hagin rebut les lliçons i aciençades màximes dels professors, puig que en deixar l'escola massa joves en sa majoria, entren a la vida i breguen en sos embats lliures ja de la direcció sanitosa del mestre i guiats no mes que per l'exemple de la generació que els precedeix, que els porta a fer lo mateix que veuen en els altres i ben tost, per a no sortir-ne mes, passen al oblit les ensenyances a l'escola rebudes.

I com que, fill d'aqueix estat general d'incultura, els casinos de la nostra vila sols han procurat atendre les diversions, vicioses en majoria i no han tingut mai cura de les necessitats d'ordre moral dels seus socis i famílies, arribant el que mes a tenir una biblioteca acoblada a l'atzar i sense mètode i abandonada al Iliure albir del per natural afanyós de cultura, sistema gairebé sempre de funestos resultats, falta a Palafrugell i és d'absoluta imperiosa necessitat, si volem que el nostre poble es posi al nivell que li correspon, una entitat que es cuidi no mes d'escampar a mans plenes aqueixa cultura que tant ens manca.

Per això és que nosaltres, portats d'un fervent voler a Palafrugell, ens proposem crear una entitat que, acoblant a tots els palafrugellencs sense distinció de matisos ni estaments, tingui per sol fi proporcionar als adults medís de refer i augmentar les ensenyances oblidades, i als joves guiar-los als començos de la vida, continuant la obra que per la sortida de la escola el mestre deixà interrompuda, proporcionant-los, ensems que lectures ben dirigides, manera d'adquirir el desenrotllo físic que enfortint-los materialment posa bona base pera l'enfortiment moral i també aquelles diversions d'utilitat i goig, i despertant-los aficions d'un ordre enlairat que els allunyi del xorc vagar i del vici.

La idea, com véu, es gran i té d'esser forçosament d'ermosos resultats. Mes, per a que sigui una realitat cal el concurs de tots, cal que tothom, qui molt qui poc, hi aporti son ajuda, que la feina a fer es molta i les nostres forces son petites, àdhuc ser molta la voluntat i el desig de treballar que ens anima; i per això es que venim a demanar-li son necessari concurs, creguts que no ens el negarà, puig sobradament ens son coneguts son amor a Palafrugell i son altesa de mires.

Aquesta cooperació que demanem, pot donar-se'ns de dues maneres: adherint-se com a soci protector o ajuntant á l'adhesió una quantitat, sigui la que es vulgui, per a ajudar a la instal•lació i al sosteniment de la entitat que anem a crear.

I en la confiança de veure'ns honrats am sa companyia en la creuada que per la cultura palafrugellenca ens hem emprés, aprofitem l'ocasió per a fer-li present nostra consideració i estima.

A/v 17 de Setembre de 1910.

Isabel Estela.—María Albertí.—María Heras.— Agna Ferrer.— Lluïsa Serra.—Dolors Genis.—Concepció Gallart.—Vicens Roure y Armada.—Pau Aulestia.— Joseph Barceló.— Joseph Massanas.- Joseph Sagrera.—Tomás Gallart. - Arcadi Girona.—Joseph Bisbe.—Joan Quintana. — Miquel Mundet. — Martí Laviña.—Joan Pascual.— Pelay Borras. — Joan Linares.— Sixt Pascual.— Gabriel Bretxa.—Enrich Ferrer Grassetas -Ramir Medir i Eduard Bofíll.

A començaments del mes d'abril de 1912 esclatà la vaga dels obrers surers de Can Torres i en Laviña, que era membre del comitè d'empresa, fou l'adalil triat pels treballadors per tal rescatar els seus drets de forma favorable en la resolució del conflicte. La confrontació dels obrers al carrer, amb la participació de les seves famílies, assolí cotes d'una gran exaltació ciutadana, requerí la presència d'un nombrós contingent de la força pública per apaivagar els ànims. Malgrat l'extraordinari desplegament de guàrdia civil a la Vila, el conflicte s'allargà fins al 23 de juny.

Una inesperada desgracia es creuà novament en la vida de Martí Laviña, la seva germana Lluïsa emmalaltí sobtadament a causa d'un brot infecciós que li provocaria la mort el dia 9 de març de 1913. Els metges de Palafrugell certificaren que la mort de la jove havia estat provocada per neumofilia.

Martí heretà la barberia del seu pare quan aquest es retirà de l'ofici, però no prosseguí amb el negoci familiar, en el local del que tanta parròquia s'havia fet assídua instal•la un negoci al que no assistiria la mateixa clientela. Martí Laviña sent coherent amb la seva ideologia feu realitat el somni d'obrir una llibreria en el que oferia material de pensament anarquista i contingut polític catalanista i d'esquerres. Als seus ideals i a la llibreria es dedicà en exclusivitat, compromès en cos i ànima a divulgar cultura i coneixement a les classes treballadores.

La venda de llibres es manifesta de seguida que no és un bon negoci i amb prous feines cobreix gastos per a sostenir-se. L'Engràcia es veu obligada a deixar la costura, que feia de forma esporàdica, i busca feina en una fàbrica per tal de garantir l'ingrés d'una setmanada a la llar. Entretant ell ha de compaginar el negoci de la llibreria amb la feina de barber.

Anunci de la llibreia Laviña dels anys vint

L'any 1914, amb el naixement del seu fill Lluís, i ja que de llibres se'n venen pocs, idea la iniciativa de convocar a la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans. Ho anuncia a la premsa local amb el reclam de "Lectura Popular" d'una extensa biblioteca d'escriptors al preu de 10 cèntims. Decidit a capgirar la situació, el mes següent, trasllada el local al carrer dels Valls, número 11, davant de Can Rovira, pensa que aquest emplaçament és millor per a una llibreria que l'emplaçament del carrer Estret on havia estat fins a aleshores.

El 19 de gener de 1918 neix el segon fill del matrimoni, una nena a la que posaran el nom de Rosa, que seguiria les passes del seu pare convertint-se en un referent anarquista internacional i aferrissada lluitadora contra el feixisme a la guerra civil espanyola en la que participà com a miliciana. Quan era molt petita la Rosa, en tenia set anys, el rei Alfons XII vingué a la Vila per a inaugurar les escoles "Torres Jonama"; la Rosa, pels seus antecedents familiars, fou, a mode d'escarni, intencionadament elegida per a oferir el monarca un ram de benvinguda quan arribà a la població.

El mes de maig de 1924 Martí Laviña fou detingut per la guàrdia civil, amb d'altres veïns de la població, per fer classes de català i tingut per un element perillós, era el representant a Palafrugell de l'Associació Internacional Anarquista, un cop alliberats els detinguts, ell encara va haver de romandre a la presó durant uns quants dies més.

En el sorteig celebrat el dia 26 de febrer de 1927 per a l'elecció dels Vocals Associats que, amb una representació de l'ajuntament, constituïen la Junta Municipal fou elegit Martí Laviña que es presentava per la Secció 1a.

El 31 de maig de 1928 Laviña publica al setmanari palafrugellenc Baix Empordà un article, el primer d'un seguit de col•laboracions a partir d'aquell moment, on remarca les excel•lències de la Trofologia, ciència dintre del naturalisme que tracta de l'alimentació i la nutrició, l'harmonia alimentària.

Posteriorment, el març de 1929 relata en una crònica la visita mèdica que li ha realitzat el doctor Francesc Martí, en l'escrit confessa que fa temps que està malalt amb uns sofriments inexplicables, convençut que el gros nombre i repetits medicaments que li han subministrat des de la medicina al•lòpata, l'ha enverinat, i que el portava cap a la mort, i diu:

-Posseint jo alguns coneixements, encara que limitats, sobre naturisme, fa un temps vaig decidir-me no voler prendre absolutament cap més medicament i fer una alimentació purament vegetariana, havent suprimit radicalment totes les carns, les de mar, terra i aire, la sal, els ous, el cafè i el vi. Fumar i beure altres licors, ja no ho havia fet mai.

Desprès d'una sèrie de preguntes i d'un examen mèdic, el doctor Martí li digué:

- Ja heu pensat bé en fer-me aquest advertiment..., vos heu treballat massa de cap, en relació a les vostres forces. Vos Laviña heu sigut massa sensible al dolor humà. A banda d'això, de l'anèmia i la neurastènia, teniu hiperclorhídria, i per això patiu les males digestions. Per això vos, Laviña, no podeu ésser vegetarià. Vos heu d'ésser omnívor. Vos, cada dia heu de menjar un peix i un tall de carn. Necessiteu reforçar-vos.

Anunci de la llibreria als diaris dels anys trenta

El mes de febrer de 1930 moria, a edat molt avançada, el pare del Martí, l'entranyable barber del carrer Estret Nicolau Laviña. El barber dels treballadors i de la gent d'esquerres de la Vila.

En Martí continuà col•laborant i publicant articles al baix Empordà fins l'any 1930 i posteriorment a partir del 1932 al diari ARA, sobre naturalisme, en contra del tabac, sobre les propietats de les fruites, sobre la terapèutica naturista i els malalts. I el juny de 1930 publicà un article amb comentaris crítics a la conferència donada a la Vila pel metge barceloní Tomàs Samora i Ribas que havia tractat sobre "Les victòries de la Ciència contra el dolor".

El juny de 1933 proposà uns nous estatuts al Centre Fraternal, associació de la qual n'era membre, redactat que perseguia una major transparència en la gestió i mecanismes democràtics d'elecció i participació en les juntes de govern.

A la llibreria de Martí Laviña durant els difícils anys de 1934 i fins la finalització de la guerra de 1936, que representà el seu tancament definitiu, es diversificà l'oferta, sense abandonar el tema principal de les publicacions d'ideologia que ja oferia, amb la venda de material escolar i llibres de text, i continua col•laborant al setmanari ARA escrivint articles sobre el Capital i el treball, sobre Guerra i Revolució i en contra del feixisme.

Signatura d'en Martí Laviña

Cap a finals de la guerra Palafrugell era ple de refugiats i membres de les Brigades Internacionals que amb prou feina, de tants que eren, si tenien aixopluc a les cases que els acollien, en Laviña va albergar un d'aquests estrangers solidaris que havia deixat la comoditat de casa seva per ajudar-nos, el noi er de nacionalitat iugoslava i va dir-los que es deia Vladimir.

Membres de les Brigades Internacionals, amb en Vladimir a la dreta en la imatge

En Vladimir, que els confessà que feia dir així, però que aquell no era el seu nom, mantingué llargues i apassionades converses polítiques amb en Martí, li deia que quan acabés la guerra el duria al seu país perquè veiés que el comunisme no era tan dolent com deia l'anarquista. El desconegut reconegué ser un important personatge però que no podia desvetllar la seva identitat a la família palafrugellenca, malgrat desitjar-ho fer per agraïment ja que tan desinteressadament l'havia acollit a casa seva.

Mariscal Tito

El misteriós Vladimir no era cap més altre que Josip Broz Tito (1892-1980), president de Iugoslàvia des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort al 87 anys.

Amb la finalització de la guerra els Laviña iniciaren l'exili camí de la frontera, anaven a peu i trigaren quatre dies en arribar-hi. Allà els homes es van veure obligats a separar-se de les dones i els nens i al cap d'un temps en Martí Laviña moriria en el camp de concentració d'Argelers a causa d'una congestió pulmonar.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP

CLASSE OBRERA I SINDICATS A CATALUNYA, 1903-1920. Pere Gabriel i Sirvent

ROSA LAVIÑA. L'anarquista de Palafrugell. Xevi Planas i Casamitjana. Revista de Girona 183. (1997)

LA VISITA DE NICOLÁS SALMERON A PALAFRUGELL (1897)

2010-10-10T09:56:00.001+02:00

Amb puntualitat teutona arribà a l'estació del tramvia de Palafrugell el tren de les dotze, que portava a la Vila l'insigne polític i expresident de la república espanyola, el senyor Nicolás Salmerón i Alonso.

L'ex president de la Primera República espanyola Nicolás Salmerón

El dematí del dilluns dia 20 de setembre de 1897, la tramuntana bufava amb força i els visitants que acompanyaven el senyor Salmerón, una comissió de personalitats republicanes d'alguns dels pobles veïns, amb els senyors Corominas, Salas Antón, Jimeno, Carreras Pujol i el fill del polític, Salmerón Garcia, foren rebuts a l'arribada per una representació del Partit Republicà local i un nombrós públic que omplia completament l'andana i els carrers contigus a l'estació que esclatà amb aplaudiments d'entusiasme amb la presència del polític.

La nombrosa concurrència els acompanyà fins a Plaça Nova des d'on hostes i acompanyants prengueren uns carruatges que els conduïren fins a Sant Sebastià. Allà van ser complimentats amb les impressionats vistes que s'albiren de la terra i els mars empordanesos, i obsequiats tot seguit amb un dinar que acabà amb un discurs de l'eloqüent tribú, il•lustre filòsof i eminent polític i el posterior brindis republicà. Acabada l'oratòria van tenir lloc les presentacions al senyor Salmerón d'antics i constants republicans de la Vila.

Apurat el cafè, la comitiva emprengué a peu el camí de Llafranc per una sendera oberta a la muntanya, mentre els carruatges tornaven pel camí de cotxes que els havia dut fins allà, per anar a esperar-los a la pujada de Llafranc. Arribats a la platja i al poble, la comitiva visità l'església de Santa Rosa, recentment construïda, on s'informà els visitants de les troballes arqueològiques descobertes a les excavacions practicades.

Es dirigien a la pujada, on esperaven els carruatges, quan el grup es trobà amb el veterà Franciscu, En Xicu de Blanes, que amb la samarra blava, la barretina vermella i la seva cara, riallosa sempre, observava de guaita en guaita aquella munió de gent que se li acostava.

L'alcalde de Llafranc en "Xicu de Blanes"

No tenia entre els llavis la seva inseparable pipa, en aquells la sostenia entre les mans mentre omplia la cassoleta de tabac. En Xicu saludà carinyosament a Corominas i aquest li presentà a Salmerón; fent d'en Franciscu l'elogi que es mereix. Salmerón el felicità i tots dos s'encaixaren amigablement la mà.

-Mucho he oido hablar de usted don Nicolás, en mi nada corta vida, pero jamás pensé tuviera un día la suerte de verle y estrechar su mano. Li digué en Xicu.

-Soy lo mismo que siempre he sido, un viejo republicano, pero así y todo, si un día conviene, aun haré lo que pueda.

A Nicolás Salmerón li van satisfer les paraules sinceres i lleials d'aquell veterà. Quan s'acomiadaven en Xicu li espetà:

-A usted también se le està haciendo la blanca la barba, como a mí. En Salmerón rigué de l'espontaneïtat amb que en Xicu va fer el comentari.

Es remuntà la pujada, al capdamunt de la qual esperaven els carruatges, i es reprengué la tornada a la Vila. En breu estona arribà la comitiva a Plaça Nova.

Desitjava el senyor Salmerón veure el procés d'elaboració dels taps de suro i també visitar les cooperatives de consum de la Vila. Com que ja era tard decidiren visitar les cooperatives deixant per l'endemà la visita a una fàbrica de Palamós.

S'hi arribaren a La Económica, la qual visità i li fou explicat el mecanisme de la Societat, se li posaren de manifest els llibres i balanços i se li donaren totes les explicacions necessàries perquè es formés una idea pràctica d'aquestes entitats, la qual cosa agradà e interessà en gran mesura al senyor Salmerón.

Visitaren després la cooperativa La Reformadora, els directors de la qual li donarem explicacions semblants sobre el seu funcionament.

Acompanyats a la Fonda visitaren més tard El Centro Obrero on l'esperaven un miler de persones i fou rebut pel seu president senyor Abraham Dispès amb paraules eloqüents i frases sentides de benvinguda; Acabada la visita el grup de polítics republicans es dirigiren al Teatre Pitarra al carrer del Sol, on havien de celebrar un míting.

El local del teatre oferia un aspecte impressionant on esperaven més de tres mil persones àvides per escoltar les paraules del senyor Salmerón. La xerrada versà sobre la unificació de les famílies republicanes i el desig de superar les discòrdies ideològiques, falta d'organització i disciplina.

Acabat el multitudinari míting la comitiva visità el Centro Fraternal, rebut a la porta pel seu president Eusebi Genís i els membres de la Junta, als que deparà amb paraules d'agraïment i elogis.

L'endemà a les deu del dematí el senyor Salmerón i els seus acompanyants sortien cap a Palamós en un luxós cotxe arrossegat per quatre puixants cavalls, posat a la seva disposició pel propietari senyor Isaac Matas.

AGRAÏMENTS:

AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)

ELS ORIGENS DEL CENTRE FRATERNAL DE PALAFRUGELL, MÉS QUE UN CASINO

2010-10-03T15:07:00.002+02:00

INTERIOR DE LA SOCIETAT

El Centre Fraternal de Palafrugell formalitzà públicament la seva constitució en Societat cultural i recreativa el mes de novembre de 1887. Amb un caràcter obert i interclassista, en els estatuts que regirien els vincles de l'organització, es manifesta el caràcter associatiu plural dels seus membres, declaració amb la que es vol allunyar de qualsevol doctrina i ideologia partidista, i amb la única voluntat comuna d'impulsar la cultura, l'educació, les arts i l'esport entre els seus associats. Intencions d'evident contingut humanista i lliurepensador.

QUADRE DE MEMBRES (1898)

En un moment de forta tradició associativa a Europa, i a casa nostra, no podia ser de cap altra manera, la creació de casinos, associacions i cooperatives d'un o un altre signe polític i confessional, proliferà enormement. La particularitat però, de la societat que es constituí, no es corresponia amb cap dels compromisos ideològics anteriors. Aquesta no declara filiació alguna, no es manifesta partidària de cap pensament polític. Resulta d'un universalisme ideològic més proper als ideals d'una associació maçònica que d'ideologia política, social o religiosa alguna.

Això era així en la teoria, a la pràctica, ningú, ni els membres de la Junta, ni els socis, mancaven de les seves preferències polítiques, confessionals o filosòfiques; preferències que a la vila eren coneguts. I aquells eren temps on tots, benestants i obrers, il•lustrats i llecs, tenien una accentuada orientació religiosa, política o social.

Aquest és el cas en que es situaria l'emblema i fins i tot el mateix nom que té el Centre Fraternal, on es mostra l'encaixada fraternal de dues mans, simbolisme i denominació d'evidents connotacions maçòniques. Aquest emblema de la Societat ha evolucionat al llarg de la seva dilatada historia, afegint i traient complements però sense variar el motiu principal de les mans encaixades en senyal de concòrdia i enteniment. Simbolitza la baula d'una cadena fraterna, consistent en el creuament dels braços pel davant del pit, encaixant les mans, així creuades, amb les persones contigües, a la manera en que es fa a les Trade Union britàniques.

EL CENTRE FRATERNAL A L'ACTUALITAT

La República Espanyola, la Primera (1873-1874), fou d'una durada efímera que va transcorre des de la seva proclamació l'11 de febrer de 1873 fins al pronunciament del general Martínez Campos, que donà inici a la Restauració borbònica, del 29 de desembre de 1874.

Experiència curta i molt violenta amb una forta inestabilitat política i social, la República fou governada per quatre presidents diferents i el període marcat per tres guerres civils simultànies: la Tercera Guerra Carlista, la sublevació cantonal a la Península Ibérica i la Guerra dels Deu Anys a Cuba.

Amb tot i això, la Primera República Espanyola fou el primer intent ferm i seriós de fer bé les coses. La Carta Magna republicana, es tractava d'un projecte de constitució republicana federal, s'inspirava en la constitució federal dels Estats Units; caracteritzada per la seva vocació democràtica i per ser la més avançada de totes les del segle XIX a Espanya. La desaparició de la Primera República impedí que la realització d'aquest projecte constitucional fos aprovat i desenvolupat.

L'Empordà ha estat tradicionalment un territori sobrat d'ideari liberal, amb profundes conviccions republicanes, i un fort arrelament del pensament federalista que ningú no ha ignorat mai.

Diem que aquest pensament no s'ha ignorat mai, però això no vol dir que no s'hagi hagut d'amagar, d'emmascarar durant els temps de difícicultats, de persecució. Époques que s'han viscut de forma sempre dolosa arreu de Catalunya i particularment a la nostra Comarca. Amagar la ideologia, el pensament o les opinions polítiques, resulta sempre frustrant i decebedor. Difícil d'aconseguir quan es viu amb intensitat i compromís.

LA REPÚBLICA DEL CARRER DE BEGUR

Han hagut particulars, (Vegeu l'entrada en aquest bloc del diumenge dia 18 de gener de 2009), i també organitzacions que no s'han estat de manifestar públicament el seu compromís amb un ideari concret, i l'exposaven a la llum del dia de forma manifesta, o convidant l'espectador a una mena de joc quasi descarat, revestit de simbolisme, a voltes pueril, que servia per a identificar-se entre els compromesos i sovint passava desapercebut pels no iniciats.

EL LLEÓ REPUBLICÀ DEL FRATERNAL

En aquest sentit el lleó de la façana del Centre Fraternal, sempre present, sempre vigilant, ha representat durant tot aquest temps la malaguanyada Primera Republicana, ideari que ha caracteritzat sempre la nostra població. El Lleó Republicà vigila Plaça Nova des d'una posició privilegiada. Ubicat a la cantonada del carrer de Sant Sebastià, guaita l'espai de la Vila on s'han manifestat tots i cada un dels esdeveniments importants que han succeït a la població. I vigila també, el carrer de Pi i Margall, on hi havia estat sempre situada històricament la Casa de la Vila i des d'on s'administrava el nostre petit, però important, viure quotidià en societat.

DETALL DEL LLEÓ

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP
EL PALAFRUGELL POPULAR. Enric Bagué i Vilà. Tavernes, cafès, fondes, hostals, casinos, colles i cinemes. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell. Diputació de Girona. 1995.

CARLOS DE ESPAÑA A PALAFRUGELL

2010-09-25T13:10:00.003+02:00

INTRODUCCIÓ

És del tot convenient que, abans de narrar la història ocorreguda a casa nostra, introduïm el lector en matèria, dibuixant alguns antecedents del personatge protagonista i així pugui fer-se una idea més cabal i propera de la vivència dels palafrugellencs d'aquella remota època.

Fill del marquès d'Espagnac, Roger - Bernat - Charles d'Espagnac de Ramefort va néixer a Foix el 1775. Aquest noble va servir de molt jove el rei Lluís XVI fins que la Revolució Francesa de 1789 truncà la seva carrera militar obligant-lo a fugir a Anglaterra, i des d'allà es traslladà a Mallorca el 1793, des d'on participa en la invasió del Rosselló organitzada per Carles IV, amb el grau de capità de l'exèrcit espanyol.

L'any 1812, durant el breu període de temps en que fou governador de Madrid, es dedicà a perseguir sanguinàriament els afrancesats que no havien fugit. El 1817 espanyolitza el seu nom fent-se dir Carlos de España, i el 1819 el rei li atorga el comandant en cap de la Guardia Real, i el converteix en "Grande de España" nomenant-lo comte.

Com si la malastrugança perseguís inexorablement la seva vida, un nou esdeveniment torna a malbaratar els seu projecte vital. El 1820 es produeix el "Pronunciament de Riego" i es reinstaura la Constitució. El comte d'Espanya, desesperat, es veu forçat a marxar a Viena i Paris en busca d'ajuda internacional per tal de tornar el tro a Ferran VII.

A Catalunya, les ciutats i els territoris de la marina són liberals i acullen il•lusionats el nou govern, mentre que la muntanya, de profunda arrel tradicionalista, es decanta pel poder monàrquic i s'organitza en escamots de guerrillers reialistes que lluiten pel retorn del monarca al poder.

Conquerida pels realistes la Seu d'Urgell, s'hi instaura la regència coneguda amb el nom de Regència d'Urgell, condició imposada per la aliança internacional per a intervenir militarment al país contra els moviments liberals i revolucionaris.

La intervenció de l'exèrcit francès dels "Cent Mil Fill de Sant Lluís", que representava la França borbònica, i sota els auspicis de la Santa Aliança, es restablí la monarquia absoluta a Espanya l'octubre de 1823, reconeixent Ferran VII com a monarca absolut, i donant inici a la darrera època del seu regnat, denominada "Dècada Ominosa". La decisió més immediata del monarca fou desfer tots els canvis realitzats durant el "Trienni Liberal" (1820-1823), i al mateix temps aplicar una política de duríssima repressió contra els liberals, acompanyada del tancament de diaris i universitats.

El rei Ferran VII

La fracció més ortodoxa de l'absolutisme, els anomenats "apostòlics", que trobava poc rigorosa la repressió antiliberal, s'alia amb l'Infant don Carlos, germà de Ferran VII, pretendent a la successió, i provoquen duríssimes revoltes absolutistes instigades per clergues i camperols. A Catalunya es produeix un alçament conegut amb el nom dels "agraviats" o "malcontents ", considerat en el fons un alçament carlí, i que va tenir lloc en el període d'abril a setembre de 1827. Carlos d’Espagnac cap de l'exèrcit de Ferran VII és l'encarregat de reprimir la revolta.

Acabada l’acció militar el rei i la seva esposa es queden quatre mesos a Barcelona. El comte i les seves tropes relleven les tropes franceses que hi ha a la ciutat des de l’entrada del duc d’Angulema i Espagnac serà el capità general. Amb el seu currículum serà l’home destinat a acabar amb el focus liberal a Catalunya.

La persecució dels liberals encarregada pel rei, comptava amb la seguretat que el resultat seria tan efectiu com ell desitjava. En realitat ho fou molt més irada i contundent que el monarca no s'havia imaginat. En Carlos de España seria conegut des d'aleshores com el Tigre de Barcelona.

Carlos de España

El comte es presenta com un home ultra reaccionari, monstruós i cruel, que voreja la demència, el capità general més cruel que ha tingut mai Catalunya, i durant cinc anys tingué sotmès el País a un veritable règim de terror.

El comte era un gran afeccionat a l’alcohol, bevia, barreges de rom amb aiguardent, sempre es trobava de mal humor i odiava sobre manera qualsevol mostra de liberalitat.

Prohibeix el barrets i ornaments de la moda del trienni, però odia especialment la barretina dels pagesos que li recorda la que portaven els revolucionaris francesos.

Prohibeix els cabells llargs entre els joves i persegueix els pentinats agosarats de les dones i fins i tot ordena que els homes s’afaitin el bigoti.

Ordena que el "Diario de Barcelona" publiqui únicament “la Estación de las Cuarenta Horas, el santoral y la butlla de la Santa Cruzada”. Va fer tancar tots els cafès, botigues i fires durant l'època de Nadal, doncs en dates tant senyalades la gent s'hi ha d'estar a casa. Va ordenar que a les fàbriques es resés el rosari i si un obrer no el duia era immediatament engarjolat.

Era al mateix temps una persona molt pietosa que s'acompanyava sempre d'estampes i escapularis. Participava, durant la celebració de les misses, agenollat amb els braços estesos en creu.

En morir Ferran VII el 1832 és substituït pel general Manuel Llauder i el comte, s'escapa a Mallorca en direcció a Gènova. Quan esclatà la Primera Guerra Carlina el 1838, es posà al costat del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, comandant les forces carlines a Catalunya, a instàncies de la Junta de Berga. En aquesta posició seguí demostrant un caràcter arbitrari i la seva crueltat no va minvà.

Soldats carlins

Nombrosos caps carlins moderats s’exiliaren fugint de la violència criminal del comte. Tot això, juntament amb la manca d’èxits militars, provocà que fos destituït i fugí a França, on seria capturat i empresonat. No trigaria pas gaire en fugir del seu captiveri i retornà a Catalunya el 1839, on seria detingut per la mateixa Junta de Berga, que n’ordenà la seva conducció a Andorra. Els escortes de l'escamot que el duia el van assassinar a prop d’Organyà, sobre el Pont d’Espia, estrangulant-lo i llençant el seu cos, lligat amb una roca, al riu Segre.

L'EPISODI VISCUT A PALAFRUGELL

Allà per la tardor del any 1830 del segle passat, quan les fulles es desprenien dels arbres i les bufades de la tramuntana ho assecaven tot, omplint de dol els pobres pagesos que preveien un hivern ple de misèria, en Carles d'Espanya, capità general de Catalunya, recorria el Baix Empordà, més que per assabentar-se de les necessitats i prosperitat del poble, per recollir els cabals que a l'Estat es devien, que no eren pocs, doncs ja en aquells temps la gent se moria de fam mercès als forts impostos que el govern els exigia.

Precedit de trista fama aquell estrany militar, en comptes de ser esperada la seva visita amb goig i alegria, ho era amb angunia y recel, ja que ningú ignorava que encara que portes els rosaris a la butxaca, duia el punyal a l'altre, i per tot allà on posava la seva petjada deixava rastre de sang.

El ofici que d'ell es va rebre en aquesta vila, anunciant la seva vinguda, va posar de mal humor al senyor Batlle, doncs comprenia que si la rebuda que se li fes, i els comptes que se li presentessin no eren del seu agrado, era capaç d'ordenar que l'agafessin i el pengessin al bell cim de les Torretes per befa y escarní de les demés autoritats.

Amb la por al cos i no sabent com ballar d'empentes, cridà els consellers del municipi, exposant-los clarament la difícil situació en que els col•locava la maleïda vinguda de tant desagradable hoste.

De mal grat es prengué l'acord de rebre'l conforme la seva jerarquia requeria, i ja d'aquell mateix consistori va sortir el pregoner convidant a cops de tabal a tots els veïns, recomanant que no hi faltes ningú si no es volien esposar a una forta pena pel seu incompliment.

La tarda d'aquell dia era malagradós. Lo cel amenaçava tempesta, i una forta gregalada rebotia la pluja menuda que queia, per la cara dels veïns que en dues fileres pel llarg, des del pou d'en Bonet fins a Can Silvestre del Mas, contemplaven silenciosos el pas de l'exèrcit que vingut de Begur acompanyava amb aire marcial i al so de cornetes i tabals al seu temut quefe.

Muntat aquest, en brios cavall blanc, des del centre de la columna escorcollava amb esguard de tigre aquella espantada multitud, tal volta buscant entre ella la víctima per satisfer els seus desitjos de fera.

De moment els seus ulls llençaren espurnes de foc, atura la bestia baixa del cavall, i dirigint-se amb posat altívol a un grup de joves, s'agafa a les patilles de un dels més alts, i amb forta estrebada les hi arrenca, exclamant amb ven de tro, ¡¡fuera pelo!!.

El pànic s'apoderà de tothom i mes encara del senyor Batlle que tenia l'obligació d'anar-lo a rebre per donar-li la benvinguda, però el representant del govern absolut torna a muntar a cavall com si res hagués succeït, i la comitiva seguí avall fins a quedar allotjat a casa d'en Vergonyós.

Durant la nit, aquell jove ofès, es passejà bona estona amunt i avall del carrer de les Quatre Cases, pistola a la faixa, disposat a tirar contra el General quan sortís del seu allotjament, més un capità que el veié, comprenent les seves intencions, el crida apart i li ordenà que es retirés si no el volia obligar a obrar d'una altra manera.

Després passaren molts d'anys, i quan preguntaven aquell de les patilles, que ja era un vellet, si l'en recava res d'aquella feta, prenent força el seu cos i dant una forta palmetada sobre la taula, responia amb veu ferma.

—Si, a fe de Déu, no haver mort aquell malvat per a evitar així molts dies de dol a la nostra estimada Catalunya.

BENET

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HISTORIA DE CATALUNYA. Biblioteca Serra d'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ferren Valls i Taberner, Ferran Soldevila. Desembre 2002.

LA CIUTAT SENSE TEMPS. Enrique Moriel. Editorial: COLUMNA EDICIONS S.A, 2007

HEMEROTECA DIGITAL AMP. Setmanari "LA CRÓNICA", dijous 1 d'agost de 1901.

L'ATENEU CULTURAL RACIONALISTA

2010-09-12T20:22:00.002+02:00

L'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell es va fundar el 25-04-1933, per un grup de palafrugellencs inquiets i emprenedors, entre els que es trobava el reconegut llibreter Martí Laviña i Torroella. Com a seu estatge per l'Ateneu van arrendar els locals d'una petita casa situada al carrer de Cavallers, número 2, propietat de Lluís Frigolé i Peya.

Al fons la Casa Peya als anys 20 del segle passat

Era l'Ateneu una associació que fonamentà la seva existència en el propòsit d'acostar les classes treballadores de la vila al mon de la cultura amb l'objectiu de canviar la societat millorant la qualitat de vida dels seus associats, donant-los-hi la base cultural i les eines necessàries d'autonomia intel•lectual, com per a lluitar amb una raonable preparació contra l'ostracisme al que estaven condemnats pel fet de pertànyer a una classe social desposseïda de les avantatges i les comoditats del capital.

Manifest de presentació de l'Ateneu a la població

El dissabte 29 d'abril de 1933 es va repartir un manifest a la població de la Vila, on s'anunciava la creació de l'Ateneu i es donava compte dels seus propòsits, tot i deixant ben clar, quines eren les intencions de l'associació impulsant un programa de profunda acció social i cultural, que els fundadors no amagaven posseïa una manifesta significació política d'esquerres i llibertària. En la proclama es significava els anhels internacionalistes i de solidaritat humana de l'associació.

Aquesta significació política de l'Ateneu es constatà immediatament i dos dies més tard, el dilluns, dia primer de maig, diada del Treball, els socis efectuaren una excursió festivo reivindicativa a les platges de Sa Tuna i Aiguafreda.

La tasca cultural fou l'aspecte més desenvolupat per l'associació i els seus dirigents programaven conferències, cursets, tertúlies, cicles de divulgació científica i actes culturals de molt diversa naturalesa, com ara excursions, concerts de música, teatre, ball s de saló o sardanes, danses que exhibien durant les festes celebrades a la vila. Actes i programacions organitzades per als associats, però on l'assistència era lliure per a tothom que volgués assistir-hi.

La seu que l'Ateneu tenia ubicada al carrer de Cavallers no era prou espaiosa, la qual cosa els obligava que la major part de les programacions, aquelles que es preveien d'assistència prou nombrosa, vinguessin a celebrar-les en locals que llogaven puntualment a altres societats i organitzacions de la vila com ara al "Coliseu Empordanès", rebatejat "Cine Victòria" en acabar la guerra Civil i actual Teatre Municipal, o al saló teatre del Centre Fraternal.

Entre els molts conferenciants que passaren per l'Ateneu cal mencionar aquella que va donar el 4 de desembre de 1933 el reconegut metge naturalista Dr. Vicente Lino Ferrándiz al Coliseu Empordanès, desenrotllant el tema "Causes de la malaltia i mitjans per a evitar-les". La concurrència a la dissertació fou seguida per nombrós públic que escoltà amb atenció i interès els discurs del prestigiós metge.

El doctor Vicente L. Ferrándiz

El doctor Ferrándiz era l'introductor d'una nova tècnica de massatge, denominada quiromassatge, que importà directament de Suïssa i Àustria, on s'havia format treballant en diferents sanatoris d'aquells països. La paraula "Quiromassatge", o sigui, massatge manual, del grec "Keiros", mà, fou una denominació creada i registrada com a marca el 1933 pel doctor Ferrándiz. L'acceptació del mot fou tal que en el transcurs dels anys es convertí en una denominació genèrica. Actualment encara existeix l'Escola Ferrándiz Santiveri, dirigida pel seu fill.

Cal mencionar també la conferència celebrada el 28 de desembre de 1933 al Centre Fraternal pel naturista llibertari José Martínez Novella, aragonès resident a Barcelona militant del Partit Sindicalista d'Àngel Pestaña, molt interessat per la teosofia sobre la que publicà diversos texts, qui glosà dins la ideologia llibertària el tema "El origen de la Tierra y del Hombre". La conferència formava part del cicle públic de divulgació científica, organitzada per l'entitat cultural que fou inaugurada pocs dies abans pel doctor Ferrándiz.

La situació de greu crisi econòmica internacional originada al crac del 29 als Estats Units es manifestà a Europa i s'accentua a les darreries d'aquell any 33, el nostre país pateix amb més virulència les conseqüències de la depressió internacional, sent una economia depenent com era la nostra, i provocant l'augment del nombre de treballadors aturats. Aquesta situació comportà un increment de les tensions socials provocant forts enfrontaments entre els patrons i la classe obrera.

El moviment obrer no veu que la República, governada pel sector reformista de socialistes i republicans, pugui desenvolupar el programa polític que resolgui els greus problemes que pateixen a causa de la malmesa economia del país i es crea un ambient de desconfiança i desafecció creixent, de tal envergadura, que afavorirà la victòria del sector conservador a quasi tota Espanya, donant-les-hi el poder a les eleccions legislatives celebrades al novembre de 1933.

Les organitzacions sindicals no es fan esperar i reaccionen prompte, el primer dia de l'any 1934, es queia en dilluns, convoquen vagues obreres a tot l'estat, vagues que s'aniran succeint al llarg de tot l'any.

El dia 5 d'octubre de 1934 es constitueix el govern Lerroux, i aquest inclou al gabinet a tres membres de la confederació feixista CEDA, tots els partits republicans i organitzacions socials i sindicals protesten de la decisió, però la coalició era absolutament necessària al Partit radical per a obtenir la majoria a les Corts. En fer-se pública la noticia es declara la vaga general a tot l'estat, però que serà seguida només a la zona geogràfica del nord d'Espanya, amb Astúries, País Basc i Catalunya, Madrid i Castellà la Nova.

El cas d'Astúries fou singular, i allà es produí una veritable revolució social impulsada per un Comitè Revolucionari, on s'aplegaven els sindicats obrers de la UGT i la CNT; insurrecció que aviat prengué el camí de les armes i fou dura i sagnantment reprimida pels exèrcits de regulars i la Legió comandats pels generals Franco i Dávila.

El govern republicà, ordenà per aquests fets, el tancament immediat de les organitzacions sindicalistes arreu de l'estat, ordenament que afectà l'Ateneu Cultural així com als Sindicats i Centres Obrers de la Vila, que hagueren d'interrompre llurs activitats mentre durà el govern conservador.

Mentrestant i aprofitant-se de la situació, el propietari de l'immoble del carrer de Cavallers, on l'Ateneu tenia la seva seu, denuncià certs incompliments de l'associació i s'instruí causa de desnonament contra l'entitat cultural, celebrant-se l'acta de reconciliació al jutjat municipal el dimarts dia 18 d'octubre de 1934, sense que s'arribés, en un primer moment, a un acord entre les parts.

Finalment el propietari senyor Frigolé, recuperà el ple domini de l'edifici de la seva propietat conegut arreu pel nom de "La Casa Àcrata".

El dilluns dia 3 de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions, es procedí per l'autoritat competent a l'aixecament de la clausura que pesava damunt els sindicats i centres obrers pels fets d'octubre. Aquell mateix dilluns fou reobert el Sindicat Únic de Treballadors, afecte a la CNT. i que aplegava, en el moment de la seva clausura, uns 2450 militants dels diversos rams de l'activitat laboral palafrugellenca. El dimarts tocà el torn al Sindicat d'Oficis Varis (CNT.) i al Sindicat de Treballadors i Arrendataris de la Terra, que tenia seu al carrer de la Tarongeta, durant la República batejat amb el nom de Vallès i Ribot.

Així mateix s'autoritzà novament el funcionament del BOC, en aquells moments organització integrada dins el Partit Obrer d'Unificació Marxista; i de l'Ateneu Cultural Racionalista, donant-se la curiosa circumstància que aquestes dues entitats no tenien domicili social. Els dos havien estats desnonats pels respectius propietaris de les finques que ocupaven, havent traslladat l'autoritat governativa el mobiliari i efectes pertanyents ambdós centres al Dipòsit Municipal, on encara es trobaven.

L'Ateneu es va posar en mans de l'autoritat judicial entenent que el desnonament de que fou objecte no es realitzà d'acord amb les disposicions legals vigents. El Jutjat Municipal assenyalà el judici de conciliació de la causa entre en senyor lluís Frigolé i l'Ateneu pel dia 12 de maig de 1936. Mentrestant el dia 9 de maig el POUM palafrugellenc reobria el local social del carrer de Cavallers, comprés entre el carrers de Quatre Cases i Plaça Nova, batejat durant la República amb el nom de "14 d'abril", i que per l'arbitrarietat del propietari, quan fou tancat arran els episodis revolucionaris d'octubre de 1934, s'havia convertit en una oficina electoral del front de dretes local. El propietari de l'edifici fou obligat a indemnitzar els arrendataris amb 450 pessetes en concepte de danys i perjudicis.

El judici celebrat el dia 12 de maig entre l'Ateneu Culturals i el propietari de la finca del carrer de Cavallers donà un resultat negatiu per a la reconciliació i l'acord d'ambdues parts i el procés continuà viu a les dependències judicials.

L'esclat de la Guerra Civil Espanyola el 18 de juliol de 1936, sorprengué la reconciliació i recuperació de la seu de l'Ateneu en ple procés. Una situació extraordinària que capgirà, com no podia ser d'una altra manera, la situació a la Vila, on s'organitzà un gabinet de govern local amb el nom de Comitè Central Antifeixista.

El dia 20 de juliol de 1936 l'Ateneu Cultural Racionalista s'apropià de l'edifici i jardins que la família Bec de Careda posseïa al carrer de Cervantes. La majestuosa finca fou destinada a estatge social de l'entitat, sense renunciar per aquest motiu al procés que tenia pendent amb l'antiga seu del carrers de Cavallers.

Finalment el dia 28 de setembre de 1936 en compliment de l'acord pres pel Comitè Antifeixista, s'imposaren sengles multes de 3.000 i 1.000 pessetes, respectivament, als ciutadans Lluís Frigolé i Carme Botifoll, propietaris dels immobles que habitaven abans dels fets d'octubre de l'any 1934, l'Ateneu Cultural i el BOC, com a sanció reparadora dels perjudicis ocasionats per dits ciutadans a les esmentades entitats, per abús de la situació de privilegi que els atorgà el Bienni Negre.

Segell de l'Ateneu Llibertari, 1936

Considerant que responia millor el moment que es vivia durant aquells temps de guerra i acció popular compromesa amb la lluita antifeixista i revolucionària, l'Ateneu Cultural Racionalista decidí transformar-se en Ateneu Llibertari, mantenint les activitats de la nova entitat en l'espaiosa finca de Can Bec que ja ocupava des del mes de juliol. En la assemblea constituent celebrada el dia 8 de setembre de 1936, s'aprovà un nou reglament i es nomenaren les comissions de Biblioteca i de Museu, amb el compromís de donar un gran impuls i extensió a les noves seccions que es crearen.

Al fons la Casa Peya als anys 70 del segle passat.

L'Ateneu Llibertari deixà d'existir en acabar la guerra l'any 1939, amb la victòria en el conflicte d'aquells mateixos que utilitzaven l'ostracisme per controlar i sotmetre les classes socials més desafavorides. Els membres i dirigents de l'Ateneu van ser encausats com a delinqüents i criminals, sense tenir la consideració del tracte d'haver estat fidels al sistema de govern constitucionalment i foren perseguits i represaliats en nom d'un Nou Ordre que instaurà una maquiavèl•lica invenció política sorgida de la més profunda arrel ibèrica caciquil, denominada eufemísticament nacionalcatolicisme, un sistema propi desenvolupat pels rebels i acòlits afegits, en un moment en que a tota Europa rebia el nom de feixisme.

La Casa Àcrata fou demolida fins a no deixar cap rastre del que havia estat allà hostatjat i al seu solar es construí un edifici d'estil modernista obra de l'arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio. Actualment la casa es coneguda per "Casa Peya" o "Casa Carlhian".

L'arquitecte Pelai Martínez (1898-1978)

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP

AGRAÏMENT:
AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)

EL PONT DEL DIABLE SOBRE LA RIERA DE L'AUBI

2010-09-04T10:21:00.000+02:00

Situació del pont a la Riera de l'Aubi

El nostre pont del Diable, denominat ja així pels veïns de la Vila des del primer moment de la seva existència, es troba situat sobre la Riera de l'Aubi al costat mateix de la Via Verda "Ruta del Tren Petit", just a la cruïlla de camins del Mas de la Torre Roja.

Se li va donar aquest nom en honor al Pont del Diable de Martorell, amb el que, salvant les diferències incomparables que hi ha entre un i l'altre, hi té una retirada, i al igual que aquells aqüeductes romans i ponts medievals construïts amb una tècnica molt agosarada i espectacular, aquest també, estètica a part, evidència una tècnica constructiva gens menyspreable, fent honor a la gran perícia amb que els paletes van obrar la volta del pont treballada amb maons. És notable l'esveltesa amb que es tancà la llosa estructural rematada amb una clau que escassament arriba als 10 cms de gruix.

Tradicionalment els danys provocats pels grans aiguats i inundacions no s'han deixat sentir directament al nucli urbà de Palafrugell, la configuració de l'entrellat urbà es va anar adaptant als pendents naturals del terreny per resseguir els cursos i lleres dels torrents i rieres que descendien vers les zones baixes i aquestes es localitzaven principalment al sud-est i sud de la Vila, als Plans de Santa Margarida i d'Ermedàs, corredors naturals de les rieres que formen l'Aubi.

D'aquesta situació, que podríem considerar externa, en èpoques passades no es van preocupar gaire els il•lustres governants del municipi, tot i afectar els camps i els habitants dels veïnats de Santa Margarida, Vilarnau, Canyelles i Ermedàs, els danys es consideraven col•laterals, mentre no afectessin directament la població.

Ja podia quedar incomunicada durant dies la colònia de pagesos d'Ermedàs, que els camins no s'arranjaven si no afectava els subministres d'aliments a la metròpoli, ja podien baixar plenes les rieres que els separen de la Vila que mai no es va plantejar la construcció d'un trist pont per tendir una via de comunicació fàcil als convilatans del mon pagès.

Les reclamacions lògiques dels veïns d'Ermedàs que patien cíclicament les conseqüències de l'aïllament en èpoques de pluges, acabaren per estovar la consciència dels edils municipals que decidiren en solemne sessió plenària, celebrada a mitjans gener de 1895, la construcció d'una palanca sobre la Riera de l'Aubi.

Però no era pas nova la decisió municipal. El projecte de passera sobre la riera ja havia estat els anys anteriors motiu de desacords entre els regidors municipals, causa de que no es poses en pràctica dit projecte.

Es tractava d'una millora que no s'havia acabat de realitzar mai pels desacords i diferències que interposaven alguns propietaris influents en funció del lloc en que s'havia de construir la palanca, considerant el benefici o perjudici que comportava als seus interessos particulars.

A finals del mes de març de 1895 l'alcalde constitucional de la Vila de Palafrugell, el senyor Francesc Estrabau i Jubert es desplaçà al lloc en que l'Aubi creua el camí que condueix a la barriada d'Ermedàs, per a estudiar sobre el terreny la construcció d'un pont sobre el rierol. El lloc triat per creuar l'Aubi es trobava prop de la Torre Roja, en el punt en que s'uneixen les rieres d'en Roquer, Santa Margarida i el rec de l'Horta del Mig.

Croquis del pont anunciant la inauguració el 1895

D'obra magna es va qualificar per la premsa, en to irònic, la construcció del pont sobre l'Aubi, que va quedar enllestir a mitjans mes de setembre d'aquell mateix any. També es va col•locar una palanca sobre la Riera de Santa Margarida en el pas per l'Horta d'en Perdigó.

El pont de l'esquerra és el del segle XXI

En la construcció del pont i la palanca hi van contribuir els veïns fent prestacions voluntàries de pedra, i amb la neteja i consolidació dels terraplens i la llera de la riera. Però no tots els veïns hi van contribuir a les obres, l'hisendat Manel Fina, que igual que l'alcalde Estrabau, tenia moltes propietats a Ermedàs, era un dels influents propietaris que no sentia els interessos generals de la col•lectivitat de la mateixa manera que sentia els seus propis i s'oposà des del primer moment a la realització d'una l'obra que li molestava per ser iniciativa d'en Estrabau, amb el qual, des de llarg temps, estava indisposat, exigint els seus colons que no hi contribuïssin de cap de les maneres en aquella empresa.

El pont històric amb el nou pont sobre l'Aubi

El pont que si va construir sobre l'Aubi, és una estructura enterament feta amb maó massís de terra cuita, amb les particularitats pròpies que aquests materials de producció pre-industrial hi tenien, es a dir, mantenien una regularitat de forma i dimensió entre ells i es feien a mà en uns motlles de fusta. Les peces seguien lògicament el format català, de dimensions 14x29x4 cms.

Detall de la volta feta amb maons

La tipologia a la qual pertany l'obra es pot catalogar avui dia dins el tipus passarel•la, construïda amb volta apuntada per suportar les dues tramades esglaonades. En el seu eix de simetria, sobre la clau de volta, es va disposar un replà horitzontal de 1,80 m al qual es pot accedir mitjançant sis graons situats a ambdós costats. La planta del pont és constant, i té 0,90 m. La longitud total és de 4,80 m. Una barana situada a banda i banda protegia el pas de les persones.

Detall del l'esgraonat

La volta del pont es recolza sobre sengles estreps, també fets de maons, fonamentats en profunditat per sota de la llera de la riera, i així evitar les soscavacions erosives de l'aigua. Riera amunt es protegien amb uns murs que sortien en forma d'aleta per canalitzar i tranquil•litzar les aigües al seu pas per sota de l'obra. La secció hidràulica de l'ull te unes dimensions de 4,15 m de llum per 3 m de fletxa.

La mota de la Via Verda, s'aixeca sobre l'antiga rasant del pont

Originalment en pont disposava de dos bancs annexes situats a ambdós costats. Avui dia aquests elements han desaparegut. Actualment el tram inicial de la barana esquerra del pont és nova, el que resta de barana original va ser consolidada durant unes reparacions realitzades el febrer de 1908.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP

CARTOGRAFIA, propietat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya

AGRAÏMENTS:

AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)

ICC - (Institut Cartogràfic de Catalunya)