dijous, 31 de desembre de 2009

CENTENARI DEL COS DE BOMBERS DE PALAFRUGELL (1910-2010)

Els bombers de Palafrugell estan a punt per celebrar el centenari de la creació del primer Cos de Bombers a la Vila. Al llarg de la seva historia aquest organisme municipal ha viscut moments certament atzarosos i intermitents. En un primer moment, al llarg del segle XIX, els únics recursos amb que contava el poble per a l'extinció d'incendis eren unes quantes eines bàsiques emmagatzemades als baixos de la casa de la Vila, que els agutzils i empleats utilitzaven en cas d'alarma. Es a dir una dotzena de galledes, algunes cordes i una destral. Però no existia una organització humana específica ni especialitzada destinada a les tasques d'extinció del foc.
Cap a finals de segle, concretament el març de 1885 a la mateixa Casa Capitular es munta una mena de magatzem de bombers, amb les bombes per l'aigua, cubetes de lona, mànigues de cautxú, cascos i uniformes. Però no es crea cap dotació humana sostinguda per l'ajuntament per a realitzar les funcions de bombers. Així es va anar tirant durant un bon grapat d'anys.
Al desembre de 1909, essent alcalde de Palafrugell Emili Plaja i Gallart, que ho fou del bienni 1909-1910, es dona compte d'un acord municipal que establia les bases per a la creació d'un cos de bombers redactada per una comissió creada a l'efecte.
En el primer document s'especificava que l'edat d'ingrés al cos fos els 40 anys, un punt aquest llargament discutit i debatut pels regidors municipals, que creien que aquest mínim hauria de ser als 45 anys en lloc dels 40 que establien les bases, amb l'objecte d'assegurar més l'èxit de l'empresa, i edemes, afegien, perquè als 45 anys la persona està en la plenitud de la seva vida i, per consegüent, pot suportar les majors fatigues.
La Comissió encarregada de la redacció de les bases argumentava que en assenyalar l'edat de 40 anys, la Comissió, ho feu fundant-se en que els bombers, atenent les feines que han de fer, han de tenir agilitat i si es possés l'edat d'ingrés als 45 anys resultaria que quant estesin instruïts en el seu treball ja serien casi vells.
La redacció final del Reglament del Cos de Bombers fou aprovat el dia 26 de gener de 1910 i deixava el Cos de Bombers estructurat així:
Es disposa una estructura encapçalada per un Director, a les seves ordres l'organigrama contempla els càrrecs d'un capatàs, un guarda de magatzem, un revisador de boques d'incendi, 16 bombers de 1ª i 8 de segona.
Per a ingressar en el Cos, era necessari tenir bona reputació i bona salut; no contar amb menys de 20 anys ni passar de 40; estar domiciliat a la vila i ser d'ofici mestre de cases, fuster, serraller, llauner, electricista o d'algun altre que, per les seves qualitats, se considerés de profit per a la Companyia.
Per ser la primera vegada, i solsamènt en aquella convocatòria, serien admesos els homes que tinguessin més de 40 anys, però que no passessin de 45. Quant algun dels bombers arribes á l'edat de 55 anys, seria baixa en el Cos.
El sou anyal que es fixava a cada un, era de 150 ptes pel capatàs i 60 ptes, pels bombers de primera. Edemes cobrarien 5 pessetes per jornal de 8 hores de treball en l'extinció del foc.
Es van establir uns premis per als 5 bombers que arribessin primer on estaven dipositades les bombes (s'ha de tenir en compte que no tenien l'obligació d'estar aquarterats i cadascú d'ells feia la seva vida, això sí amb l'obligació prioritària d'atendre els avisos d'incendi), els premis consistien en 5 pessetes pel primer en arribar, 4 pel segon, 3 pel tercer, i així successivament.
Els bombers de segona, que deurien substituir als de primera així que hi haguessin vacants, cobrarien de 1 a 5 pessetes per sinistre, segons la importància del incendi, també tenien opció als premis esmentats.
Tots els bombers estarien assegurats contra els accidents durant el desenvolupament del seu ofici i es crearia un fons assistencial o montepio que seria agregat a la Caixa de Pensions.
El dia 30 de març de 1910 el primer Cos de Bombers de Palafrugell va quedar constituït de la forma següent, Capatàs el Sr. Sebastià Carré Puig, àlies Bordils, constructor d'obres de la societat Carré y Ferrer, que oferí gratuïtament els seus serveis al Cos de Bombers.
Guarda de magatzem en Francesc Batlle, agutzil revisor de les boques d'incendi en Manel Marquès, i els bombers de primera Emili Batlle, Joaquim Ferrer, Pere Capalleras, Genís Casellas, Josep Avellí,, Paulí Martí, Josep Sabater, Josep Figueras, Francesc Batlle Carreras, Pere Batlle, Pere Pagès, Francesc Batlle Olivet, Amadeu Pagès, Joan Barceló, Miquel Barceló i Pere Teixidor.
Els bombers de segona foren Josep Cullell, Nonito Mir i Bartomeu Savalls.
El material del Cos de Bombers es costejà mitjançant subvencions particulars entre els vilatans. Es comprà un carro bota accionat manualment entre dos bombers pel preu de 500 ptes.
Aquest primer Cos de Bombers es va formar amb gent d'ofici, paletes, llauners, serrallers, alguns eren veterans de la Guerra de Cuba, i altres joves soldats recentment alliberats de la campanya del Rif.
El diumenge dia 24 d'abril de 1910, a les dotze de la nit, es declarà un incendi en una casa del carrer del Padró Petit. Fou en l'extinció d'aquest incendi que funcionà per primera vegada el Cos de Bombers de Palafrugell, on van donar proves de la seva cooperació i bona voluntat extingint ben aviat el destructor element.
La fi d'aquella primera etapa del Cos de Bombers no se sap com va venir provocada, hom creu que fou la crisi arran la Gran Guerra Europea. El cas és que el dia 20 d'octubre de 1920 dimiteixen la majoria d'individus del Cos de Bombers i segueix un degoteig continu d'abandó dels membres i deixadesa del consistori fins a la dissolució total del Cos.

2a ETAPA

Transcorreguts 10 anys sense Cos de Bombers a la Vila, el 8 d'octubre de 1930, essent alcalde Joan Miquel Avellí (1930-1931), s'acorda passar a la Comissió de Governació una proposta per a la creació d'un Cos de Bombers.
El 26 de desembre s'aprovava el Reglament del Cos i el 18 de febrer de 1931 es nomenava Cap del Cos de Bombers a l'aparellador d'obres en Josep Daunis Ferrer, sots Cap a en Teodor Nicolou Campa i individus del mateix cos a en Josep Gil Herrero, Ángel Ribera Castelló, Josep Alemany Bosch, Baldomer Dunjó Blanch, Josep Martínez Tortosa, Agapito Salvador Garcia i Francesc Fábregas.

3a ETAPA
L'any 1980 Palafrugell aconseguia un Parc Auxiliar de Bombers, el manteniment del qual anava a càrrec del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, i deixava l'ajuntament amb una quota de col·laboració de l'1 per cent del pressupost.
El Parc es va situar al costat de l'Escorxador Municipal, i disposava d'un servei operatiu de lluita contra incendis. La dotació de Palafrugell constava de sis homes, en un servei permanent de dos, un dels quals havia de ser necessàriament conductor. Aquesta dotació es reforçava a l'estiu com a conseqüència de l'augment de població de la comarca i també per l'augment del risc d'incendis.
El Parc de Bombers de Palafrugell cobria també els serveis del sector format pels municipis de Calonge, Palamós, Vall-llobrega, Mont-ras. Torrent, Pals. Begur algun dels quals comptava també amb personal voluntari dedicat a aquesta tasca.

ACTUALMENT

L'any 1988 el Parc de Bombers es trasllada al paratge Brugueres, al polígon industrial de la població, ho fa a un quarter de nova planta construït en terrenys que l'ajuntament de Palafrugell cedeix a la Generalitat de Catalunya. El parc constava de planta baixa, amb cotxeres, entrada, control i despatx, i primer pis, amb una sala cuina, dormitoris, vestidors i gimnàs.
El parc de bombers de Palafrugell actualment compta amb una dotació de 25 bombers i 3 vehicles. La superfície de la parcel·la on es troba l'edifici del parc és de 6.133 metres quadrats. Amb les obres de reforma i ampliació inaugurades recentment, el parc ha passat a tenir una superfície útil de 719,20 metres quadrats i una superfície construïda de 834,50 metres quadrats. Amb aquest projecte, no només s'ha ampliat el parc sinó que també s'ha fet una redistribució dels espais.
La planta baixa de l'edifici ha passat a tenir una superfície de 447,10 metres quadrats, s'han fet de nou les dependències de la sala de control i el despatx de comandament, una aula amb serveis adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, un gimnàs i una sala per als Equips de Protecció Individual (EPI). A la part nord, juntament a la cotxera i independitzats de la resta de dependències, hi ha també construïts de nou el taller, el magatzem i la cambra de la caldera. Pel que fa a la planta pis, s'ha redistribuït els espais per tal de millorar el seu funcionament: hi ha 3 dormitoris, vestidors, una sala d'estar menjador i la cuina.

Finalment, una part de solar s'ha pavimentat i s'ha incorporat una pista poliesportiva i un aparcament cobert.

AGRAïMENTS

Vull agrair especialment al Cos de Bombers de Palafrugell la col·laboració amb que van atendre la sol·licitud d'informació que els vaig demanar. Col·laboració sense la qual aquesta entrada no hauria estat complerta.
BIBLIOGRAFIA
Arxiu Digital AMP
Revista de Palafrugell, (1a època)
Can Bech
Diari de Girona

diumenge, 27 de desembre de 2009

ELS CEMENTIRIS DE PALAFRUGELL

Palafrugell ha tingut al llarg de la seva mil·lenària història uns quants cementiris. Com a tals s'han d'entendre els llocs acotats per a realitzar enterraments, amb la categoria de recintes civils o consagrats. En la cronologia que desenvolupem tot seguit s'ha omès la pràctica ancestral d'enterrar els cadàvers als camps i boscos, sobre tot en els àmbits rurals d'habitatges dispersos, pràctica perseguida per l'església des del primer moment, però que va conviure amb el cristianisme durant molt de temps fins a la desaparició definitiva d'aquest ús força avançada l'alta edat mitjana.

En els primers temps era costum situar els cementiris a redós de les esglésies parroquials i inclús enterrar els morts de les classes privilegiades a l'interior de les esglésies, aquesta pràctica provocava situacions de veritable insalubritat i fou l'origen d'innumerables malalties a les viles i ciutats ocasionades per les infeccions que la descomposició dels cadàvers produïa.

Si a això afegim les emanacions dels detritus produïts a les latrines dels habitatges, les aigües residuals, les escombraries, les clavegueres, i les dels estables d'animals o l'escorxador, també situats Dins la Vila, la combinació verinosa que afectava la salut de la gent està focalitzada.
Durant l'època de la il·lustració es comencen a sentir les primeres veus que proclamen vivament que els cementiris se situïn fora de les ciutats. Els nous recintes, diuen, han de tenir unes dimensions adequades i adoptar unes mesures higièniques que impedeixin la repetició de les condicions poc saludables dels vells cementiris. Les diferents Acadèmies de Ciències locals estudien formules que permetin determinar quina és la superfície mínima que precisa un cadàver i el temps de corrupció dels cadàvers en funció de la profunditat de l'enterrament del cos.
La Reial Cèdula dictada el 1787 per Carles III, ordena la construcció dels cementiris a les afores dels nuclis urbans, però no prohibeix de continuar enterrant als cementiris existents dins les ciutats i al interior dels temples.
Successives Reials Ordres son dictades els anys 1833, 1857, 1867 i 1868, totes elles encaminades a la construcció dels cementiris a les afores dels nuclis habitats i que les despeses vagin totes elles a càrrec dels ajuntaments.
No son només les magres economies locals les que retarden l'aplicació d'aquestes disposicions, també, d'altra banda, topen amb una resistència popular d'una gent poc favorables a la inhumació dels seus éssers estimats en cementiris allunyats de les parròquies. Tan és així, que una Reial Ordre de 1849 recorda la vigència de la Reial Cèdula de 1787, ordenant que continués indefinidament la prohibició dels enterraments dins les poblacions.

Segles X al XIII: L’espai cementirial del castell de Palafrugell deuria estar situat ocupant les bandes sud i est de l’església romànica, en el qual es seguiria fidelment el ritus d’enterrament medieval propi dels segles IX al XIII. Aquesta pràctica es caracteritzava per la forma antropomorfa de les sepultures excavades, amb fosses obliqües perfectament orientades i prolongades per un petit caixetí cefàlic, on se situava el cap del difunt que quedava sempre orientat a ponent. Els individus eren inhumats en decúbit dorsal, amb els braços estirats o be creuats sobre el pit. La descomposició del cos s’efectuava sense omplir la tomba, que es cobria únicament amb unes lloses de pedra.
1504: S’hagué d’ampliar el cementiri i el nou terreny guanyat per a enterraments fou cerimoniosament beneit i sacralitzat.
1588: El nou fossar que havia de servir per enterrament dels habitants de la vila es va situar en terreny sagrat a la banda de llevant de l'església, a tocar de l'àbsida.

594: Tan minvat de superfície deuria haver quedat l’espai destinat per a ús de cementiri, que aquest s’ompli de tombes en poc temps i es feu necessari ampliar l’espai, ocupant aquest cop tot l’espai comprés entre la capçalera de l’església i la muralla de llevant, en el mateix terreny que actualment ocupa el mercat cobert de Palafrugell.
1817-1818: El consell de la vila es planteja aixecar un nou cementiri per a substituir el de l'església. En aquells moments existien dos cementiris al poble, el ja mencionat de "Dins la Vila", i l'altre al davant de la casa - horta del senyor Carles. També es comptava amb el Santa Margarida on s'enterraven els nens no batejats. El segon es va construir en època d'epidèmia i no posseïa un gran nombre de cadàvers. El temor de les malalties epidemiològiques aconsellà les autoritats de la vila l'aïllament complert dels afectats a la fi de la qual s'havia emprat la casa actual del senyor Carles per a hospital dels empestats, enterrant-se al davant de la mateixa casa les víctimes que sucumbien la malaltia.

Aprofitant l'anunci del nou projecte el senyor Carles demanà que s'inutilitzés el recinte contigu a la seva propietat; a tal efecte va cedir l'ajuntament de Palafrugell uns terrenys sobre el qual es construí el nou cementiri.

Aquest nou cementiri estava situat sobre el paratge dels Forns, a tocar del camí, en el lloc on començava el territori dels Plans. Avui dia el terreny desamortitzat l'ocupa la plaça

Acabada la obra del cercat va rebre alguns cadàvers, però una profunda divisió de parers a la localitat va interrompre els enterraments en el nou recinte.
1834: Un fill de Llofriu es afusellat a Plaça Nova, espai encara sense urbanitzar, i el cadàver és enterrat al nou cementiri. Aquest enterrament reprendrà a partir d'ara l'ús de tornar a enterrar els difunts al nou cementiri.

17 agost 1836: L'ajuntament nomena enterrador al senyor Francesc Parals i Josep Corredor, i acorda els drets que aquests percebran per les sepultures.
12 abril 1841: L'ajuntament de Palafrugell acorda encarregar-se del trasllat de les restes del cementiri de l'església al nou i d'edificar-hi una capella annexa en terrenys del Sr Prats.
2 març 1841: L'ajuntament acorda vendre les pedres i altres materials de la demolició del cementiri vell per tal d'emprar l'importa de la seva venda al trasllat de les restes mortals.
5 març 1841: S'acorda que per al trasllat de les restes es passi per la propietat del Sr. Prats, amb el ben entès que s'indemnitzarà dels danys ocasionats. Els danys causats a la propietat es valoren en la quantitat de deu pessetes.
20 juliol 1841: El Sr. Prats cedeix la Corporació Municipal terreny per a la construcció de la Capella que permuta l'ajuntament amb una porció de terreny a l'esquerra de la capella per a poder edificar nínxols.

12 gener 1846: L'ajuntament nomena enterradors en Joaquim Matllaria i en Joan Girbau, tots dos teixidors i estableix els deures i drets que tenen.
28 agost 1858: L'ajuntament nomena sereno i enterrador en Eleuteri Matas.
12 desembre 1859: L'ajuntament nomena administradors del cementiri al capellà i els administradors de la Obra de l'església; els assenyala els drets que deuen percebre pels nínxols que es comprin, de 25 pessetes els situats en línia de la capella, de 10 pessetes en les parets laterals. Els nous administradors poden invertir els ingressos en l'arreglo del cementiri, de l'Hospital o de l'església, però hauran de donar coneixement al consistori per obtenir el consentiment.

10 febrer 1873: L'ajuntament acorda la destitució del capellà i els administradors de la Obra i resolt que sigui el Regidor primer, en Miquel Furnet, l'encarregat de l'administració del Camp Sagrat.

14 maig 1882: L'ajuntament en sessió pública ordinària declara d'absoluta necessitat la construcció d'un nou cementiri en paratge distant de la població, basant-se en que l'únic existent reuneix els inconvenients d'estar massa prop de les cases habitades de la vila i sobre tot perquè els fenòmens de la putrefacció no es verifiquen amb la rapides necessària per trobar-se aquell terreny completament saturat. (Un cementiri està saturat quan no es verifiquen en ell amb regularitat els fenòmens de putrefacció).

El Consistori Municipal acorda construir el nou que es projecta amb fons del comú i amb els productes de l'actual cementiri.
28 juny 1882: La Junta de Sanitat municipal presenta dictamen sobre els possibles llocs per a un nou emplaçament. L'expedient es remet al Governador Civil de la Província per tal que l'Arquitecte Provincial informi sobre l'assumpte. Es proposen alternatives al cementiri, fent-se palesa la urgència d'un nou cementiri per a la vila (En primer lloc es proposa el paratge de La Sauleda, propietats dels senyors Benet Boera i Pere Geli, el més econòmic dels tres, però a menys de 500 m de la població. 2n. lloc, La Portalada, propietat del senyor Rossend Girbal i Albert, situat a 1000 m del poble al marge sud de la carretera de Sant Sebastià. 3r. lloc el paratge de Buet, en les propietats dels senyors Joan Poch i Martí Miró, situat a 1400 m. El senyor Poch demanava més de 250 duros per vessana.
03 juny 1883: Mor el súbdit anglès Williams Bradley Butler, àlies Batcler, establert a Palafrugell des de feia molt temps dedicant-se a la compra i exportació de taps de suro al seu país. Butler era protestant i al cementiri catòlic no se'l va voler enterrar. La seva família i amics van comprar un petit tancat contigu al cementiri catòlic municipal, on poder-li donar sepultura. Aquell tros es va convertir en el denominat cementiri d'impenitents o protestants i era considerat el cementiri municipal i civil de Palafrugell. En establir-se, fou el segon cementiri civil de la província, darrera del de Figueres.

15 juliol 1883: La setmana del 9 al 13 de juliol ens visita l'arquitecte provincial de Girona, en Martí Sureda i el delineant en narcís Jubany per a redactar l'informe dels possibles emplaçaments del nou cementiri. 20 juliol 1883: L'informe de l'Arquitecte provincial en Martí Sureda, signat a Girona el 20 de Juliol de 1883, diu: a l'oest de la població, en el territori denominat «La Sauleda,» y bosc del senyor Benet Boera, en la meva opinió és un dels millors i més econòmics paratges que poden triar-se, lo propi que el bosc contigu de l'anterior, propietat del senyor Pere Geli, inclòs una gran part de la vinya a tocar amb dit predi de Geli. Els inconvenients que resulten en contra i motivaren que la Junta de Sanitat i ajuntament no triessin aquell lloc, es redueix a no haver-se considerat suficient distancia de Palafrugell, i trobar-se pròxima a la divisòria dels termes de entre dita Vila i el seu agregat, el poble de Llofriu, que té parròquia i cementeri propis.

Examinades les propietats den Martí Plaja i Sureda i en Francesc Bonet situades al nord-oest de la vila en els territoris denominats de «Coniell i de Vilaseca,» si be tenen el suficient espessor de terres poc dures, i aquestes reuneixen les propietats desitjables per a activar la putrefacció, per trobar-se massa pròxims al caseriu disseminat denominat de Vilaseca.
Al respecte de la finca de Silvestre Vila i de Francesc Bonet en el territori nomenat «Puig o cap de Grall, i una peça de camp casi contigua a l'anterior nomenada "Camp Jan" al territori de "La Portalada" pròpia d'en Rossend Girbal ambdues situades a l'est de Palafrugell, i situades, una a cada costat de la carretera que dirigeix al «Far i a Sant Sebastià», en el meu concepte son sitis on pot instal·lar-se el nou cementeri amb bones condicions.
22 agost 1883: L'ajuntament Constitucional i la Junta Municipal de Sanitat, en la figura de l'alcalde Francesc Estrabau, comuniquen el Governador de la Província que el nou cementiri de Palafrugell es construirà al lloc de La Portalada, per reunir aquest les condicions sanitàries, econòmiques i legals adequades.
24 agost 1883: L'industrial Josep Barris ofereix l'ajuntament la quantitat de dues mil cinc-centes pessetes a fons perdut i l'avançament de deu mil cinc-centes pel termini d'un any, sense interessos, per tal es pugui construir el nou cementiri.
04 octubre 1883: L'Ajuntament, davant notari, compra en Rossend Girbal per 5.500 pessetes, el camp de sis vessanes situat a tocar de la carretera de Sant Sebastià.


05 octubre 1883: S'autoritza la comissió del Cementiri perquè auxiliada d'un facultatiu competent formi el projecte de Cementeri municipal, per duplicat a fi de sotmetre'l a l'aprovació de la superioritat.

El projecte formulat per l'Arquitecte Provincial es resumeix així:

Las obras más urgentes para poder habilitar el cementerio católico importan......6693 pesetas 95 Cts.

Las obras para cementerio neutro importan...........................................................1289 pesetas 93 Cts.

La construcción de tres piezas necesarias en

la entrada del cementerio para católicos................................................................1235 pesetas 03 Cts.

La construcción de departamentos para

abortos y enterramientos judiciales importa............................................................ 924 pesetas 60 Cts.

La construcción de espaciosas piezas para

autopsias, deposito general de cadáveres en

observación, sala de juntas, etc. etc. importa.......................................................... 5761 pesetas 51 Cts.

Importe material de las obras.................................................................................15.905 pesetas 02 Cts.

Por el levantamiento de los planos necesarios,

formación del proyecto con su presupuesto y

demás, y para la dirección facultativa, replan-
teos, reconocimientos y visitas de inspección
que se ofrezcan, se consigna el 2'50 por 1OO

ó sea una cuarta parte próximamente de lo que

según tarifa podría fijarse, lo cual importa............................................................. 397 pesetas 62 Cts.

Los gastos que han ocasionado la compra,

escritura, derechos á la Hacienda, permutas

y regularización del terreno han importado........................................................... 5753 pesetas 88 Cts.

Total Ptas............................................................................................................. 22.056 pesetas 52 Cts.


El projecte contempla una extensió de 9.788 metres quadrats, destinant 4.376 d'ells a enterraments catòlics i 1.550 a cementiri neutre i departament de pàrvuls no batejats.

09 març 1884: Sorgeix la disputa sobre qui ha de ser el propietari del nou cementiri, uns opinen que de l'ajuntament mentre que un altre sector de la població opina que de la Obra. L'actual cementiri es propietat del municipi, la Corporació Municipal el cuida i administra des de temps immemorials.

21 setembre 1884: El rector de la vila fa fer l'aixecament d'un plànol del cementiri que projecta construir en oposició al de l'ajuntament. El consistori en fa avia per tirar endavant el seu projecte i construeix un pou al terreny destinat a nou cementiri, per a garantir l'aigua de les obres que hauran de començar en breu.

19 octubre 1884: L'església de Palafrugell sol·licita el Governador Civil autorització per a construir un cementiri eclesiàstic en la propietat que en Francesc Montserrat posseeix al territori de Morena. Procedeix posteriorment a recollir signatures entre els vilatans omplint una sol·licitud personalitzada que serà entregada al Governador amb la finalitat de aconseguir l'autorització positiva al seus interessos. Al·lega l'església que la construcció del cementiri catòlic al paratge de Terres Blanques del territori de Morena no costarà res al veïnat de Palafrugell mentre que el que projecta construir l'ajuntament costarà la població "catorce mil duros", o sigui, setanta mil pessetes.

febrer 1885: Comencen les obres del cementiri parroquial de Morena. El de l'ajuntament encara és hora que arrenqui.

09 febrer 1885: De matinada una de les parets que construeixen els operaris del nou cementiri parroquial, va ser ensorrada per uns desconeguts.

18 febrer 1885: Entra al Jutjat de La Bisbal la demanda sobre rendiment de comptes i entrega de documents i fons, que l'ajuntament de la vila fa l'hereu d'en Pere Escarrà i al capellà de la parròquia, com administradors, el primer legalment nomenat, i el segon sense nomenament, del cementiri municipal actual.

octubre 1885: S'inaugura el cementiri parroquial de Morena.

26 juliol 1906: Reial Ordre, referendada pel Ministre de la Governació Sr. Dávila, que autoritza l'ajuntament de Palafrugell per a la construcció del cementiri municipal projectat al territori de "La Portalada" i ordena la clausura del cementiri parroquial de Morena. El Vicari Capitular del Bisbat de Girona estableix recurs contenciós sobre la revocació de dita reial ordre.

05 desembre1907: Eduard Morales representant del Ajuntament á Madrid en el plet del cementiri, diu que el fiscal ha respost ja a la demanda interposada per la Parròquia, quina resposta per lo que llegeix el Sr. Secretari sembla favorable al Ajuntament y edemes diu que fora precís que dit Sr. Morales se veiés amb un o dos de nostre ajuntament a Barcelona pera canviar impressions respecte de dit plet, á quin efecte se nomena al regidor Sr. Gatius y al Sr. Secretari pera que vagin a dita ciutat comtal.

09 maig 1908: La Sala 3a. del Tribunal Suprem falla a favor de l'ajuntament en el litigi del cementeri, absol l'Administració de l'Estat de la demanda interposada i declara ferm i subsegüent la reial ordre del Ministre de la Governació.

12 juny 1908: L'ajuntament de la vila rep oficialment la sentència favorable del Tribunal Suprem sobre la qüestió del cementiri.

26 juny 1908: En sessió plenària de l'ajuntament es vota la creació d'una comissió encarregada de gestionar amb la parròquia la cessió del cementiri parroquial al municipi.
03 juliol 1908: Els honoraris pagats al procurador n' Eduard Morales que representa a l'Ajuntament en el Tribunal Suprem en el plet del Cementiri; entre suplits, gastos i honoraris ascendeix a un total de 1.389,42 ptes.

07 agost 1908: Na Rita Montserrat transcriu una clàusula de l'escriptura de compravenda dels terrenys del cementiri parroquial que diu textualment: "Se reserva el vendedor, que en el caso de que las fincas objeto de este contrato, no PUDIESEN SERVIR PARA CEMENTERIO católico ó no PUDIESE SER ÉSTE ADMINISTRADO por el Rdo. Cura párroco ó por otra persona en nombre suya, vuelvan las dos lindadas fincas en plena propiedad de los señores vendedores, quienes podrán retenerlas y utilizarlas por el tiempo que les plazca, etc."

21 agost 1908: El regidor de l'ajuntament Sr. Lluis Morató manifesta que tan si es fa municipal l'actual Cementiri, com si se construeix el nou, passarà molt temps i creu que més curt i beneficiós seria per a l'Ajuntament convertir en municipal el cementiri que ara es parroquial.
05 setembre 1908: Gestions dutes a terme per l'ajuntament per tal d'obtenir la cessió del Cementiri parroquial amb el Vicari General de la Diòcesi es desprèn pels documents, que la intenció del Bisbat era cedir el cementiri a l'Ajuntament però on l'església hi tingues una participació per cada enterrament que s'efectués; cosa que, com era de preveure, no s'hi hi va avenir l'Alcalde.

Per fi, després d'anades i vingudes i de molt conferenciar, l'església es va conformar en cedir l'Ajuntament l'actual cementiri sense que ella tingués res que veure amb l'administració de dit cementiri, empro am les condicions de que dita cessió s'hauria de fer constar en escriptura pública; que l'Ajuntament rescindiria d'una manera o altra la clàusula reversional a favor de la família Montserrat; que a l'església se l'hi haurien de reservar els drets que sobre el lloc on s'enterren els catòlics li concedeix la legislació vigent; i que l'Ajuntament hauria de respectar les propietats que els particulars tenien adquirides en el cementiri.

Respecte al cas Montserrat l' Alcalde es va posar en contacte amb la família per saber quan ne voldria l'hereva de dit Montserrat per renunciar als drets que pogués tenir sobre les terres del cementiri. Aquesta ne va demanar mil duros; els juristes consultats per l'ajuntament contestaren que la clàusula reversional que es continuava en l'escriptura de venda dels terrenys del cementiri no tenia cap valor legal, perquè les coses sagrades estan, fora del comerç dels homes.

En sessió plenària es va votar l'acceptació o no del cementiri parroquial per par de l'ajuntament i en els resultats de la votació va resultar guanyadora l'acceptació per set vots contra quatre.

13 octubre 1908: El rector de la vila Josep Soler de Morell, signa l'escriptura de cessió del cementiri eclesiàstic perquè passi finalment a dependre de l'ajuntament de Palafrugell.

24 octubre 1908: El cementiri parroquial pertany l'ajuntament, més no el cotxe dels morts que, com a la Casa de la Vila no hi ha diners, continua essent propietat de la Junta de l'Obra del Cementiri.

1910: Exhumació dels cadàvers del cementiri vell, i venta del terreny de "La Portalada per 2500 ptes. S'eixampla el cementiri neutre.

23 gener 1910: Sol·licitud de la senyora Rita Montserrat de Beltran a l'ajuntament demanant una indemnització per a cedir a favor de l'Ajuntament el dret que té en el cementiri municipal.

10 agost 1915: Es posa a pública subhasta el material procedent de l'enderroc del Cementiri Vell del camí dels Plans.

febrer 1969: El terreny ocupat pel Cementiri Vell torna a ser de l'ajuntament. Havia estat cedit feia uns anys per construir-hi habitatges per a gent treballadora, però com que aquestes no es materialitzaven el consistori optà per recuperar la titularitat jurídica del sòl que havia estat cedit.
Bibliografia
Hemeroteca AMP.
Revista de Palafrugell 1a època.

diumenge, 13 de desembre de 2009

La Torre de Can Moragas

Antecedents

Acabada la Guerra de la Independència el 1814, l'ajuntament de Palafrugell encapçalat pel seu batlle Pere Jonama i els regidors Bonaventura Jubert i Sebastià Granés, es plantejà la demolició de les muralles i les set torres que constrenyien el nucli antic denominat "Dins la Vila". Argumentava la necessitat de donar major ventilació al recinte emmurallat per convenir a la salut pública municipal, embellint d'aquesta manera el centre de la població, tot treien aquelles antigues baluernes que no feien res més que nosa i estaven massa deteriorades per la raó de no haver-se fet cap tipus de manteniment en elles durant molt de temps. També ho justificava dient que volien emprar els materials trets de la demolició per a construir un nou cementiri que reemplacés l'existent, d'origen medieval, situat al darrera de l'església, en el mateix lloc que avui ocupa el Mercat cobert de la Carn.

Amb tot, en aquell temps la vila de Palafrugell estava sotmesa al Senyoriu jurisdiccional de Santa Anna de Barcelona, que era qui tenia el domini directe sobre la població i a qui devia sol·licitar la proposta sobre la demolició de les torres i muralles del municipi.

Era llavors prior de Santa Anna l'Eminentíssim senyor Dionisi Bardaxi de Azara, Cardenal del Sacre Col·legi amb residència a Roma, Auditor del Tribunal de la Rota i gran figura de l'església. El prior tenia com a procurador general al senyor Josep Ignasi Valls, prevere domiciliat a La Bisbal i un administrador apoderat a Palafrugell en la figura del prevere Pere Mascort.

El 14 d'abril de 1816 l'ajuntament demanà permís al Capità General de Catalunya, Francisco Javier de Castaños, l'heroi de Bailén, per a demolir les torres, qui aprovà, el 17 d'abril la sol·licitud del batlle per demolir-les i construir amb els materials de pedra estrets la tanca del nou cementiri.

Pocs dies després de iniciada la demolició de una de les torres, el dia 29 d'abril, el prevere Valls, procurador general del prior de Santa Anna, acudí en queixa al Governador de Girona exposant que el priorat de Barcelona no només percebia els delmes dels fruits resultants d'aquell Terme, sinó que també percebia els productes de les fleques i tavernes arrendades anualment i tenia els drets de concedir obertures a les muralles i el dret de cedir en cens dues de les set torres per a magatzems i altres fàbriques. Per aquest dret demanava la suspensió de l'enderrocament i la immediata reposició, de tot allò que fins al moment havia estat ensorrat, al seu primitiu estat, tot i compensant els perjudicis que l'ajuntament havia causat al prior de Santa Anna.

En aquella època les relacions entre el prior i la vila eren molt tibants, les Corts de Cadis per Decret del dia 6 d'agost de 1811 havien abolit els senyorius jurisdiccionals incorporant-los a la nació i per tant s'havien suprimit els drets de vassallatge i les prestacions tant reals com personals.

Edemes la vila de Palafrugell, en la figura jurídica del seu ajuntament, tenia interposada una demanda davant la Reial Audiència de Barcelona, feta pel prior, per raó de les quantitats de diners sostretes al Priorat de Santa Anna destinades a pagar les contribucions de guerra de la vila entre els anys 1808 i 1815.

El Governador de Girona, el dia 30 d'abril, demanà l'ajuntament de Palafrugell informes sobre les demolicions alhora que manava d'aturar-les. L'ajuntament contestà el Governador informant que una de les torres ja era demolida i que una altra ja s'havia començat a demolir i no tenia cap inconvenient en aturar els treballs que duia a terme assabentat que el Prior de Santa Anna tenia algun dret sobre les torres, per no ser la seva intenció perjudicar les facultats de ningú i que mentrestant el Governador es servis decretar la continuació havia fet arribar la pedra al nou cementiri.

Finalment el 17 de febrer de 1818, aquell llarg procés mantingut entre la vila i el Prior es resolgué quan la Capitania General dictà una disposició definitiva en que anunciava la subsistència de la providència del 17 d'abril de 1816 sobre la demolició de les set torres. No obstant això encara el novembre d'aquell any les disputes entre el Prior i l'ajuntament encara continuaven perquè les torres no estaven completament demolides.

Del compliment d'aquella sentència solament va restar dempeus la Torre denominada d'en Moragas, situada a la cantonada de Plaça Nova amb el carrer de Pi i Margall



Demolició de la Torre d'en Moragas

Ja iniciat el segle XX, i essent alcalde de la vila Lluís Morató i Esteva durant el mandat municipal de 1902 a1906, el mes de juny de 1905, es parlà insistentment de la demolició de la darrera torre de les antigues fortificacions que defensaven aquesta vila, i s'argumentava que el consistori havia ofert al propietari de la torre el senyor Colomer, una regular quantitat de diners per a dur a terme la seva compra.

La qüestió no fructificaria durant el mandat de Lluís Morató perquè la següent junta municipal encapçalada per l'alcalde Miquel Grassot i Montserrat (1907-1909), aprovava el projecte d'alineació del carrer de Pi i Margall formulat per l'arquitecte municipal Sr. Bosch presentat el dia 24 de gener de 1908 que contemplava la construcció d'una extensa xarxa de clavegueram amb la prolongació del carrer de Pi i Margall fins a l'extrem sud de la vila i incloïa el treure del mig del carrer el destorb tradicional que era la Torre d'en Moragas i les gestions pel sanejament i embelliment tenia fixada per la Comissió de Pressupostos municipal la quantitat màxima amb que l'ajuntament podria fer efectiva la realització de tan importants millores.

A partir d'aquell moment l'ajuntament, procedint de forma extraoficial, endegà les gestions per a obtenir a un preu just la anomenada torre que aleshores ja havia canviat de propietari en la persona de Gervasi Isern i Bofill.


Gervasi Isern era fill de Mont-ras i estava casat amb na Maria Pagès de Palafrugell. Ambdós regentaven des de feia temps la taverna molt concorreguda de Can Gervasi, que estava situada a Plaça Nova, al costat de la torre.

Cap a finals de març de 1908 l'ajuntament ja tenia enllestit l'expedient d'afectació per a enderrocar la torre on es declarava de necessitat dita expropiació i entrà en contacte amb el Gervasi negociant l'acord que volia aplicar el consistori.

En Gervasi no volia que la torre fos enderrocada i es resistí tan com va poder per evitar-ho. Però malauradament el dia 21 d'octubre d'aquell any de 1908 la municipalitat s'imposava contra la voluntat de l'intransigent veí i l'alcalde donava compte d'haver-ne executat el dipòsit corresponent per a l'expropiació de la "Torre d'en Moragas".

L'enderrocament de la Torre fou encarregada el 7 de novembre de 1908, pel preu de 3.515,75 pessetes als contractistes Carré i Ferrer, els qui construïren també l'escorxador municipal al paratge de Morena. Tot seguit se iniciaren les obres de demolició de la torre.

Les obres de demolició i posterior restauració de la façana de Can Gervasi finalitzaren el dia 10 de gener de 1910 i el litigi entre el propietari de la taverna i l'ajuntament fou resolt pel Governador de la Província amb data del dia 21 del mateix mes de gener, qui dictaminà de conformitat a la valoració establerta per Sebastià Pi, perit tercer que nomenat pel jutge de Primera instància del Partit de La Bisbal. En conseqüència l'ajuntament de Palafrugell entregà 2255 pessetes i 98 cèntims al senyor Isern en pagament de l'expropiació i dels danys i perjudicis ocasionats.

El mes de maig d'aquell any de 1910 l'alcaldia feu les gestions oportunes per a cobrar la part corresponent a l'ajuntament com a sobrant del dipòsit efectuat el 1908. Mentrestant en Gervasi demanà permís per a fer obres a la casa que posseïa al damunt de la taverna, com a conseqüència del enderroc de la torre que estava unida a la casa. L'ajuntament l'eximí del pagament dels arbitris que devia abonar.

El dia 17 de juliol de 1910, deduït el 20 per cent a que estava subjecte el reintegrament de la quantitat dipositada per a poder enderrocar la Torre d'en Moragas, l'ajuntament reingressà les arques municipals la resta dels diners que ascendien a 1341,87 pessetes.

Setmanari "El Palafrugellense", 15 febrer de 1914.

ECOS

Quan a I'entrada del carrer de Pi Margall s'alçava, esvelta, la bruna torre d'en Moragas, que remembrava el Palafrugell dels nostres avis, ensems que donava un encant a la plaga Nova, quedava allà un recó que era el mes deliciós raser en dies de tramuntana. Els vells, els xacrosos, els tullits, en dies de vent fort, feien via allà, embossats en capes i tapaboques, on passaven hores llargues parlant «dels seus temps», tremolosos i balbs, les nuoses mans esteses al sol, quiets, immòbils, com figures de retaule vell.

Passava la tramuntana brunzin furianta al peu de la torra, aixecava folles nuvolades de pols, xiulava amenassadora, retorcin l'erm brancat de les acàcies...

i els vellets, respirant a pleret somreien d'aquell be de Den de sol que animava llurs morades carns i desentumia els feixucs membres.

Mai faltaven allà, els pobres vells! La tramuntana els ajuntava, els unia, amorosa, i el sol, pròdic, se vessava sobre d'ells, acariciador, des del matí al vespre.

Des del seu recer incomparable contemplaven els desesperats esforços dels qui, travessant la plaça, havien de lluitar contra les brutals envestides, i mig se'n reien.

Aont deuen anar ara, els vells, quan la tramuntana furianta esbandeix l'atmosfera i retorseix les branques dels arbres, que gemeguen a cada ratxada?

Aont se ajunten, aont se troben?...


14 juny de 1926:

Necrològica. Dilluns a la nit morí sobtadament a Llafranc, el conegut comerciant de vins d'aquesta D. Gervasi Isern, molt conegut per la seva laboriositat i honradesa, per quin motiu la seva mort ha causat general sentiment.

Reposi en pau i rebi la seva vídua i fills la expressió del nostre condol.

dimarts, 8 de desembre de 2009

MOTIUS DE PALAFRUGELL, DE FINALS DEL s. XIX

Publicat per LUIGI a "EL DISTRITO" el dia 10 de juliol de 1898

En Palafrugell abundan mucho estos sobre-nombres, procedentes la mayor parte del tiempo viejo, pero que se conservan aún. ¿Hasta cuando durará esta malacostumbre?

He pasado revista á muchos apodos conocidísimos en esta villa y confieso que no tienen pies ni cabeza; no es posible comprender qué pudo inducir á aplicarlos á las personas que los llevan. Si quieren Vds. que les exponga algunos, verán la razón de lo que digo.

empecemos por los cargos oficiales:

Rey, Virrey, Batlle, Cabo, etc. ¿Los ejercieron sus padres?

Hay otros apodos religiosos: Cardenal, Frare, Bisbe, Capellà, Missas.

Uno muy ruidoso: Estrepit.

Algunos nombres de pueblos: Vich, Vall- llobrega, Pals, Bordils, Casabells.

Otros de oficios: Pilot, Campaner, Carreter.

Uno bueno para juego de niños: Bolillas.

Varios objetos útiles: Filosa, Xurriaca, Escalas, Caixa, Paella,Tambó, Cals.

Otros geográficos: Pampa, Mon, Lucaya.

Dos buenos para Carnaval: Gori, Alegría.

No pocos animales: Canari, Cardina, Guilla, Xay, Barro, Colom, Cuca, Cabreta, Gall, Roigé. Toda una colección zoológica.

Una seta: Muxi.

Dos útiles para beber: Gallet,Xarrich.

Un mote de varón, que es una verdad de Perogrullo: Mascla.

Para poner á un cuadro: March, y para un cuadrito: Marquet.

De los de la policía, libéranos dómine: Bastóns.

Un utensilio de mesa: Forquilla.

Algunos nombres de cocina: Salseta, Calíu, Fideu.

Otro bueno para un concejal de rapiña: Butxacas.

Varios vegetales: Xicoira, Faba, Trunfa, Pina, Xufla.

Uno de constipado: ¡Atxam!

Un volcán: Strómboli.

Apodo poco cristiano: Moro.

Otro bueno para el chocolate: Presas.

Y otro que puedo meterla: Pata.

Una segona relació de motius fou publicada en el mateix periòdic la setmana següent:

"El General, Funey, As de Oros, Garrofa, Baldufa, Cols, Maco, Bonich, Betas, Mochila, Barats, Cal, Garsa, Cibada, Burro, Zagal, Concha, Poc oli, Curt puntut, Tupeta, Llers,Bordils, Regencós, Marmita, Cututa, Casaca, Meló, Pinya, Bitxo,Busqueta, Rosinyol, Capcigrany, Gamarús, Cendra, Ganguil, Cellas".

No cito más porque no acabaría, pero díganme Vds: ¿Tienen algo que ver esos nombres con las personas que los llevan? No hay nada más tonto que el apodo, aplicado siempre sin ton ni son, por niñerías del momento.

Ejemplo: un apodo francés: C' est moi.

Y lo prueba más, que en una población corchera como ésta, no hay más que un apodo sacado del oficio: Curt puntut.

Se acabó el sermón.

LUIGI.

El Nucli tancat de ‘Dins la Vila’

El Sector Sud, un nucli urbà agrupat. El cor de la vila

Aquest sector del poble es troba situat a la zona sud de l’església actual, dins el sector que hom atribueix correspondria al nucli original del primitiu Palaz Frugell, i que ja es trobava encerclat per un recinte fortificat. L’entramat urbà que resulta d’aquesta tipologia de formació urbana correspon a l’aparició de petites illes de cases edificades de forma molt desigual amb el resultat d’un traçat de carrers força irregulars i estrets. Aquesta formació urbanística es la pròpia dels nuclis establerts en indrets aturonats, on la superfície de sòl ocupada és estrictament la necessària, i en la què el nucli habitat s’ha protegit amb muralles.

Els carrers segueixen alineacions en que domina l’orientació est-oest, disposició que ve determinada per l’arrenglerament de les parets mitgeres perpendiculars al carrer, configuració que permet mantenir les façanes exposades a migdia on troben les condicions més favorables per l’habitabilitat. Aquests carrers estan ben protegits dels vents del nord i tenen delimitats els seus extrems, en sentit perpendicular, per dos carrers que fan de col·lectors, inevitablement exposats a encanalar els vents septentrionals. És en una d’aquestes darreres vies, el carrer Major, que està situat a la banda de ponent, era on es trobaven els dos portals del recinte, fet pel qual esdevingué el carrer principal. Importància tradicional que ha mantingut i conservant a través del temps en conservar el seu nom, fins arribar el dia d’avui.

Creiem que aquest primitiu recinte, un cop estava plenament consolidat, ocuparia una superfície aproximada d’uns 5.000 m2, i tindria un perímetre de muralla d’uns 250 m. El tancat nord estaria situat a l’alçada de l’església, i els límits que completaven la resta del clos situats sensiblement on apareixen encara avui dia; a llevant seguia el traçat del carrer de Pi i Margall, i a migdia i ponent el carrer de Cavallers. El nombre de focs que hi hauria intramurs d’aquest recinte, estaria comprés entre 90 i 95 cases, i la població que s’hi aplegava voltaria una xifra compresa entre 350 i 400 persones. Al territori del municipi la densitat de poblament estaria al voltant d’una ocupació aproximada de 4 a 6 focs per Km.

Els edificis d’aquest poble medieval, en la majoria, cases unifamiliars de planta baixa i un pis; moltes d’elles afegiren un segon pis, degut a l’aprofitament exhaustiu de l’espai intramurs que s’hagué de fer al llarg del temps. En la parcel·lació d’aquest sector la forma dominant tendeix cap a la propietat regular de planta lleugerament rectangular i de petites dimensions, disposant la gran majoria d’elles una eixida o pati al darrera.

L’església romànica, de dimensions molt més petites de les que ara te l’actual temple, estava situada en el mateix indret però hauríem de buscar la seva entrada principal pel costat de migdia, davant del qual, avui desapareguts, hi hauria un espai acotat i un carrer des del qual s’accediria a l’interior del temple.

La zona nord, un nucli urbà aglomerat

D’aquest sector del nucli urbà, situat a la banda nord de l’església, la parcel·lació que ens ha arribat es mostra molt fragmentada i desordenada en forma de concentracions bigarrades d’un gran nombre d’unitats de planta petita, edificades a molta alçada, que es formarien originàriament adossades al llenç de la muralla. Aquestes unitats urbanes formarien part del que anomenem primer eixample, i que correspondria a una lenta però continuada urbanització i ocupació d’espais buits intramurs del recinte. Aquests espais no edificats que es remuntaven a temps anteriors del recinte eren l'evolució dels patis, closos i corrals de les construccions que s'estenien sobre del traçat d'antics vials, anteriors a l'edificació del recinte emmurallat.

El “barri” s’articulava a través d’un eix nord – sud, l’actual carrer Verge Maria, que era la prolongació del carrer Major, al final del qual s’hi trobava el Portal Nord, i una de les set torres del castell. Els seus límits, molt ben definits, quedaria constituït al sud, i dins la vila, per la plaça de l’església i en carrer del Mercat, i des d’aquests, tancat antigament pel perímetre de muralles que l’envoltava, i actualment ja constituïdes en rondes, pels carrers de Pi i Margall a l’est, i el dels Valls i Cavallers al nord i oest respectivament.

El carrer Verge Maria, encara hi ha persones que ho recorden, dividia la barriada en dues zones. La situada a ponent, molt entera encara, pot mostrar parts de la seva trajectòria urbanística en una amalgama d’estils constructius, d’èpoques diverses, disseminats per tot arreu. Una androna transversal, l’actual carrer de Giralt i Subirós, permetia accedir a les cases interiors, que en aquest sector estarien habitades per pobladors de diversa condició social, mentre que el sector sud de l’església, més antic i tradicional, el formaven residents estables, constituït pels notables i descendents d’antigues famílies locals.

L’agrupació està forma per una sola illa de cases, amb una delimitació perimetral, en què les dues alineacions exteriors, les corresponents a les rondes, es veuen traçades a cordill i el perímetre interior, on les façanes no segueixen cap tipus d’alineació programada mostren un front d’edificació irregular “tipus geoda”, molt desigual i esglaonat. Aquestes discontinuïtats son el resultat visible de les afectacions que la construcció de l’església ocasionà amb demolicions selectives que no obeïen a cap projecció urbanística prèvia, sinó que era el resultat d’un seguit de decisions intuïtives que anaven resolen la situació en funció de l’ocupació en l’avanç de les obres de l’església parroquial, i en segles posteriors amb la intenció de guanyar l’espai de la plaça davant el temple.

De la zona edificada que hi havia a l’est del carrer Verge Maria, avui molt transformada i quasi desapareguda, resta només una petita illa de cases al nord de l’aparcament. Anys enrere, abans que dominés aquesta gran indefinició d’espais entre mercats i aparcament, de dubtosos resultats urbanístics, s’apinyaven edificis modests amb carrers estrets i tortuosos i equipaments urbans de propietat municipal i eclesiàstica, (carrer de Maria Riera, i altres, tots ja desapareguts).

Les alçades de les cases en aquest sector són sensiblement més altes que les que s’aixequen al sud. Predomina l’habitatge unifamiliar construït seguint el mòdul de planta baixa i dos pisos.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...