dimarts, 17 de gener de 2017

EN PERE FERRER i GELI, ÀLIES SILLAS

En Pere Ferrer hauria d’haver estat cisteller, com ho era el seu pare Vicenç i ho havia estat també son avi Miquel, però el destí va introduir certs elements extraordinaris a la seva vida, i l’ofici que amb tota seguretat havia de tenir l’home, no va resultar així d’antuvi. En tot cas ho seria més tard.
Quan s’inicia la Guerra Gran entre Espanya i França, ell tot just feia vint anys. Nascut a Palafrugell el dia 28 de novembre de 1773, el conflicte armat, o més ben dit, un fet casual de la guerra, li canvià la vida. Les hostilitats del conflicte van tenir lloc en els territoris fronterers de Catalunya i el País Basc, raó per la qual el conflicte també fou conegut com la Guerra dels Pirineus, i algunes de les batalles i escaramusses van tenir lloc a casa nostra i en els nostres mars.
El dia 30 de març de 1795 un navili de la Marina Reial espanyola de 3ª classe que navegava per aigües de l’Empordà va albirar una esquadra francesa composta per vuit bucs. El Montañés, que així es deia el vaixell espanyol, era un navili molt ràpid que governava el capità José Jordán. Era un buc molt nou, construït i flotat a la ria de Ferrol el maig de l’any anterior. La seva estructura estava folrada amb una protecció de 2400 planxes de coure i armava 74 canons repartits en dues cobertes.
Davant el panorama de clar desavantatge, el Montañés inicià la retirada per buscar refugi a la badia de Sant Feliu de Guíxols, per entrar, els perseguidors ho havien de fer de proa i l’un darrere l’altre. Allà els esperaven. La flota francesa que ho va provar de lluny durant més de dues hores res no podia fer en aquelles circumstàncies poc favorables i acabà per girar cua i allunyar-se. Els espanyols patiren la pèrdua del conestable i dos mariners, amb uns quants ferits.
De seguida la noticia va recórrer la comarca des del mar a la muntanya, i assabentant-se del fet, en Pere Ferrer, posseït d’un enfebrat esperit aventurer se’n va acostar a Sant Feliu allistant-se de mariner.
Aquell any de 1795 el Montañés va ser designat buc insígnia de l’Esquadra d’Ignacio Maria de Àlaba i fou destinat a les Filipines per a reforçar la presencia espanyola a la zona. El navili s’hi va estar allà vuit anys fustigant els bucs de comerç britànic als mars de la Xina.

L’any 1803 tornà a Cadis al dic sec, per a reforçar defenses i fer treballs de manteniment. El mes de juny de 1805 fou declarat de nou apte per a combatre.


El dia 21 d’octubre de 1805, davant el Cap de Trafalgar, ben a prop de l’Estret de Gibraltar, s’enfrontaren els aliats franco-espanyols i la flota anglesa del vicealmirall Horatio Nelson. A la batalla hi participava el Montañés que tenia una dotació de 749 homes, entre els quals es trobava en Pere Ferrer, que feia deu anys de servei. Amb categoria de mariner avantatjat, havia ascendit a artiller de mar i servia en un dels canons de la nau.
Del vaixell moriren 20 tripulants i 29 més van ser ferits. Després de reparar els desperfectes de la nau, des del 25 de febrer de 1806 al 18 de setembre de 1809, data en la qual en Pere es llicencià de la Marina de guerra, navegaren diversos mars peninsulars. Aquell mateix dia decidí tornar a la vila. Havia estat a mar els darrers 15 anys.
Des d’aquell moment no li costà pas gaire prendre-s’ho amb més tranquil·litat, i ho feia l’11 de gener de 1810 casant-se amb Margarida Pons. S’establí de cadiraire, d’on li vingué el malnom d’en “Sillas”, i el dia 2 de juliol de 1869, quan tenia 95 anys d’edat, va deixar aquest mon perquè es va morir.

divendres, 30 de desembre de 2016

PALAFRUGELL PEIX FREGIT

...Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;...

Ara Pla!. I aquest tòpic d’on ens ve?; què ens volen retratar amb una endrapa de peix?.
Aquest curtíssim vers que es refereix a la gent de Palafrugell pertany a una antiga cançó, una cançó marinera, “La cançó del litoral”, en la qual es ressegueixen ordenadament els pobles de la costa catalana. Fins on tenim coneixement s’inicia a Altafulla, però és probable que tingui un principi més avall, més lluny, i des d’aquell punt geogràfic desconegut, al sud, fa el recorregut ascendint fins a la ratlla de França. Fou, uns segles enrere, una cançó molt popular que hores d’ara ja està oblidada. Ningú ja no la canta. Ha desaparegut completament de la faç de la terra.

Són els llocs on es realitzava el cabotatge, les parades que es feien generalment amb els vaixells denominats de mitjana, unes barques que tenien dues veles llatines i un floc envergat a un estai de la proa del vaixell. Amb ells es feia el comerç marítim a Catalunya entre els segles XVIII i XIX, era molt més ràpid que la distribució terrestre de mercaderies, va tenir moments d’una intensitat aclaparadora, enervant, visqué una època pujant i daurada fins que el transport de persones i productes per ferrocarril es convertí en un seriós competidor que el va anar desposseint de demanda fins a fer-lo desaparèixer completament.
Barca de Mitjana
Per raons d’espai no transcriurem la lletra de la cançó, tampoc se’n coneix la música que la suporta, ens cenyirem únicament a les gents que ens fan de llindar els de Palafrugell, al vers s’entén, aquells que ens precedeixen i els que ens segueixen, posats així en aquest ordre de veïnatge per una intel·ligència superior, desconeguda, massa elevada perquè ni provem d’entendre-la. Col·locats eternament al nostre costat, pel sud ens dona pas la vila de Palamós i el nord ens el cobreix la població de Begur. Aquesta petita part diu així.

...a Sant Feliu son ganxons,
Palamós i la Vall d’Aro;
Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;
a Begur son bacanards
que coralen a la Brama,...

La manera en que s’ha confeccionat la relació dels pobles, i per la pròpia estructura estròfica i versal de la composició, fa tota la pinta d’ésser una regla mnemotècnica, un recurs per recordar l’itinerari de les poblacions costaneres, que se serveix d’algun arquetip, costums, fet extraordinari o característiques singulars dels pobles o dels habitants que es troben a la costa. Es fa d’ells un retrat verbal, definitori, a voltes satíric, una visió popular i senzilla però molt efectiva per a retenir-lo a la memòria. A més de guia també es podia fer servir per controlar el temps, situar-se dins l’itinerari proposat i realitzar les estimacions oportunes dels recorreguts i estibes.
És una creació imitativa d’aquella Ora Maritima de Festo Avieno, que, al segle IV abans de la nostra era, també descriu a partir del vers 519 la costa catalana. Quan arriba al nostre Empordà, l’autor massaliota descriu els ferotges pobladors indigetes, i en confusa localització deixa en mans d’una incerta posteritat el descobriment de la desapareguda ciutat de Cypsellam. Amb un indici, l’antiga urbs estava a peus del iugum celebandicum, una referència geogràfica, que també ens resulta de dubtosa ubicació.

EL MEMORIAL TESTIMONI DE LA FE

De l’església de Sant Bartomeu que hi ha a Roma se’n diu “all’isola Tiberina” per estar situada en una illa del riu Tíber. L’illa Tiberina, és un lloc d’especial importància històrica. Està situada a mig camí entre el barri de Trastevere, (abans trans Tiberim, "darrere el Tíber"), on va tenir lloc la primera prèdica cristiana, i el barri jueu. En el mateix lloc on s’aixeca la basílica existí anteriorment un temple dedicat a Esculapi, el déu romà de la medecina, i eren molts els pelegrins que s’hi acollien en aquell establiment demanant-li intercessió pel guariment del seu mal.
L’any 998, l’emperador alemany Otó III, feu erigir l’església per a dipositar al temple les despulles de dos màrtirs, Sant Bartomeu, i Sant Adalbert, que moriren l’any 997 evangelitzant els pobles pagans del nord d’Europa. L’existència d’un pou dins la basílica, és un fet excepcional que probablement es remunti al temps en que l’aigua era tinguda per taumatúrgica. El pou ha esdevingut un símbol evangèlic i a l’antic brocal de marbre hi ha esculpida una imatge de Jesús que suggereix aquella coneguda parèmia en que es diu, “...Qui tingui set, vingui a mi i begui qui cregui en mi” . La basílica fou confiada el 1993 a la Comunitat de Sant Egidi.
L’any 1999, Joan Pau II, durant la preparació del Jubileu de l’any 2000, instituí la Comissió “Nuovi Martiri”, amb la finalitat d’indagar sobre els màrtirs cristians del segle XX. L’organització va treballar durant dos anys confeccionant prop de 12.000 expedients de màrtirs i testimonis de la fe provinents de les diòcesis de tot el mon.
Un cop celebrat el Jubileu, el papa va voler mantenir la memòria d’aquells testimonis i volgué convertir-lo en exposició permanent a la Basílica de Sant Bartomeu. El 12 d’octubre de 2002, amb una solemne celebració ecumènica fou col·locat a l’altar major una gran icona dedicada als màrtirs del segle XX. La icona representa, amb una iconografia presa de l’Apocalipsi, la història dels màrtirs que s’han conegut a través de la investigació de la Comissió. Altres records memorialistes dels màrtirs van ser col·locats a les capelles laterals, cadascuna d’elles dedicada a una situació històrica particular.
A la segona capella de la nau esquerra del temple es recorden els testimonis de la fe a Espanya i Mèxic, i per a la representació del martiri a Espanya durant el cop militar de l’any 36 figura un crucifix esquinçat que s’indica procedeix de l’església parroquial de Sant Martí de Palafrugell.


Encuriosits per la presència del crucifix a Roma, vam indagar la trajectòria de la icona cristiana, convertida en la imatge del sofriment religiós durant l’alçament militar a Espanya. El que hauria succeït a Palafrugell en aquell període hauria d’haver estat d’una magnitud tal, que justifiqués la presencia tan rellevant del crucifix, però ens consta que no va ser així. Aquí tots van cometre les mateixes atrocitats que es van cometre a altres llocs. I la responsabilitat de les salvatgeries ha d’ésser compartida. Palafrugell no es mereixedor de tal enaltiment en el museu de l’holocaust cristià. Em costa d’entendre el victimisme dels vencedors. El crucifix procedeix d’un palafrugellenc que es vol mantenir en l’anonimat.

dissabte, 26 de novembre de 2016

DENTS DE LLOP

De la volada de les teules de coberta que surten de la línia vertical de les façanes se’n diu ràfec, ràfel, volada o aler, depèn de la banda d’on sigui qui parli el català. Aquest element, el destí del qual és aixoplugar les façanes de les cases de l’aigua de pluja i de l’escolament de la coberta, l’arquitectura popular se’l reservava antigament per a realitzar funcions de protecció de les llars amb inscripcions, dibuixos i invocacions de caràcter simbòlic. El costum de decorar les teulades amb símbols apotropàics es remunta als segles XIII-XIV i perdurà, encara és visible en moltes cases de la vila, fins les acaballes del segle XIX, moment a partir del qual es va perdent paulatinament la tradició de decorar els alers de coberta.

Per a l’ornamentació dels ràfecs, la figura més estesa i abundantment representada, i això passa per tot arreu, és compon de triangles, altrament denominats “dents de llop”, però no estranya poder trobar representacions variades en forma de retícules, estels, figures antropomorfes, zoomorfes, i també fitomòrfiques. La decoració de teulades amb la figura de les “dents de llop”, era preventiva contra els llamps i rememoren les destrals neolítiques que es col·locaven a les teulades amb la mateixa virtut protectora que s’atribuïa les peces de pedra, menys abundants que el nombre cases que s’havien de protegir.


Aquets ràfecs de singular factura sobre els que es pintaven símbols amb calç per aconseguir el color blanc, amb òxid de ferro o mangra per apropar-se al vermell, i amb carbó i ocre per als negres i grocs, és indubtable que se’ls hi atribuïa un caràcter de protecció sobrenatural per a l’edifici, una manifestació popular el caràcter de la qual se’ns planteja actualment com un repte que ara ens costa d’entendre.
Si quan passeu pels carrers de les Botines, Giralt i Subirós, pel de la Caritat, els de Pals o del padró Gran, o tants i tants d’altres com n’hi han, i que és només per la falta d’espai que no surten aquí relacionats, feu l’exercici d’aixecar la mirada en l’aire, guaiteu la part alta de les cases, vers els ràfecs de teulada i veureu, malgrat que molts encara s’amaguen sota els emblanquinats, la quantitat d’aquests símbols que encara es conserven, per adornar i protegir les llars.
La tècnica emprada en la majoria dels casos, sinó en tots ells, és força senzilla, quasi rudimentària, es pot dir que es tracta de dibuixos i traços simples, fets en un estil naïf, per emprar un terme amb “finezza”, però el cert és que la importància dels dibuixos radicava en el missatge, en el contingut del sortilegi i en absolut en la forma i l’ornat que tinguessin les figures.
La restauració dels edificis protegits del municipi permetrà recuperar en molts dels ràfecs les mostres de pintura que encara es deuen conservar intactes sota les capes d’emblanquinat que les han protegit del pas dels anys, i qui ho sap si no es tornarà a recuperar també la tradició de pintar els ràfecs. Vivim l’era de la tecnologia, i ens pensem que tot allò en que creien els nostres avantpassats era mera superstició, simple superxeria, enganyifa pura; un malson que els va provocar la seva ignorància.

EL CAMP D’EN GRASSOT

Per a introduir-vos en el relat us proposo remuntar-nos fins l’any 1448 en que el rei Alfons el Magnànim autoritzà la Convocatòria general dels homes de remença i trobar-nos en aquella època amb en Pere Grassot, un pagès benestant del lloc d’Ermedàs que hi participa, juntament amb els altres pagesos de Palafrugell, en demandar l’abolició de la servitud i els mals usos del feudalisme català. En Grassot és un camperol i viu en el seu mas al camp, sense ell ser-ne conscient forma part del llegat que la nissaga familiar deixarà empremtat al bell mig de la capital catalana.
Al cor de Barcelona, dins el barri de Gràcia, hi ha el carrer de la Llibertat on aboquen els de la Fraternitat i del Progrés. Els noms no son casuals, van ser posats de forma conscient i ho diuen tot de l’ideari dels qui els triaren, és un cas semblant als homònims que es troben a Palafrugell, també posats per homes que vivien conjuntures semblants, el carrer de la Llibertat, del Progrés, del Sol, de la Lluna, de l’Estrella, de la Unió..., tots amb un rerefons de significat simbòlic i críptic propi de la francmaçoneria noucentista que governà les entitats locals i deixà un llegat farcit de fraternitat i liberalisme.

Tornem a Gràcia. A poca distància en direcció llevant, pel carrer de Monistrol arribem al carrer Bailèn, on s’acaben els carrers estrets i entrem a l’Eixample. Un carrer més enllà el Passeig de Sant Joan. D’aquella zona en diuen El Camp d’en Grassot. Aquest és un barri que es començà a urbanitzar l’any 1866, dins el Pla Cerdà, en uns terrenys propietat dels germans Roman i Dolors Grassot, l’avia dels quals, Isabel Gispert i Feran, una rica pubilla bisbalenca esposa de Jeroni Grassot, havia comprat el 1770. Tots aquests descendents barcelonins estaven emparentats amb el Pere Grassot d’Ermedàs.


La superfície de terreny que aportaren els Grassot a la urbanització Cerdà es corresponia al de l’antiga propietat “Torre de Bell-lloch” la més gran del sector del Pla de Barcelona; els límits de la qual, salvant les irregularitats respecte de l’ordenació quadriculada de l’Eixample, es podrien inserir dins l’àrea que es compren entre la Travessera de Gràcia, (l’antic camí romà de l’“Strata Francigera”), el carrer Provença, Passeig de Sant Joan i carrer Nàpols. Una superfície equivalent a deu mançanes de l’Eixample. En els moments previs a l’ordenació urbanística, el Pla, que posseïa uns excel·lents sòls argilosos, era poblat de rajoleries que subministraven els típics rajols massissos de mida catalana, 29x14,5x4, amb que es construïren la majoria dels edificis noucentistes a Barcelona.
La nissaga dels Grassot que es traslladaren a viure a Barcelona, es va iniciar desprès que morís a Palafrugell, on vivia, el cirurgià Jeroni Grassot Prats, que pertanyia a la branca familiar dels sabaters del veïnat de la Font, i fou la seva vídua, la Margarida Marquès, qui pels vols de 1676, es mudà a la ciutat amb els seus tres fills, el gran dels quals no havia fet encara els deu anys i el més petit amb prou feines si tenia dos.
Na Margarida Marquès morí a Barcelona l’any 1685, als 45 anys, a casa de son fill Jeroni, cirurgià que vivia al carrer de la Palla, parròquia de Santa Maria del Pi. El seu cos fou portat a Palafrugell i sepultat dins l’església parroquial de Sant Martí.







dissabte, 15 d’octubre de 2016

EL GALL PROTECTOR

Si anant pel carrer ens apliquéssim en l’observació crítica, ens adonaríem de la complexa barreja d’elements que hi ha, ideats exclusivament per a protegir l’activitat pública de les persones. En aquesta categoria de components se situa per exemple el mobiliari urbà, les voreres, els senyals de transit, les marques vials horitzontals, els semàfors, les càmeres de transit i dels bancs, i d’altres components que son intangibles i que estan conformats per un paquet de lleis del que se’n diu Policia Urbana. Tot està perfectament justificat, reglamentat, normalitzat i ordenat per a conviure harmoniosament i resoldre la interacció entre les persones. L’espai públic n’està ple de senyals que pretenen ordenar-nos-ho tot amb la finalitat de protegir-nos. Si més no, és el que ens diuen.
Això és així al segle XXI, i també sabem, fins a on arribem a saber cadascú de nosaltres, que ho era també al segle XX. En totes les èpoques han hagut ordenances, policia urbana i lleis per a guardar-nos de possibles danys. Però les senyals tal i com ara les concebem no existien, la simbologia, o sigui, el missatge simbòlic, era molt diferent abans. Hi hagué un temps que, per posar un exemple, als pobles i les ciutats es facilitava el trànsit dels carros i les cavalleries amb una placa situada a les cantonades que indicava si per allà el sentit era d’entrada o de sortida del carrer. Al mateix temps que el trànsit es regulava d’una manera tan simple, però des de molt abans, el que proliferaven eren unes fornícules i capelles de paret on s’hi col·locava l’estatueta d’un sant o d’una santa, amb la missió d’emparar-nos i estalviar-nos possibles danys. Eren els desfibril·ladors de l’època que servien per allunyar els mals esperits, i moltes altres dolències de naturalesa física de les que avui ens guareixen els metges als hospitals.
Molt abans que existissin aquests elements, tan antics que quasi ja ens resulten fins i tot estranys de trobar en els nostres carrers, hi van haver unes altres creences, amb les quals, seguint-les, la gent dipositava la confiança protectora en accions i en certs rituals, amulets i fetitxes que els il·lustrats, considerant-les de dubtosa efectivitat, no van trigar en titllar d’equivocs, i l’església primer va qüestionar i desprès, aliant-se amb els poderosos, va perseguir, però no va aconseguir eradicar.
Encara en queden rastres d’aquestes creences ancestrals, les estudia l’etnografia. N’hi ha exemples per tot arreu, resten els testimonis discrets, el que han passat desapercebuts, els que estan més amagats, aquells que no evidencien el que en realitat son. En una societat tan poc espiritual com és l’actual, es posa un senyal triangular de perill, fet de xapa metàl·lica i col·locat en una cantonada, en lloc d’una fornícula, un pedró, o un penell amb la figura d’un gall.
Ens hi volem fixar en aquesta darrera figura, en el gall, pel qual una de les interpretacions més seductores i misterioses ens diu que la presència reiterada als penells i els remats de careners obeïa al fet que tenia la facultat d’allunyar el mal que ens poden fer les forces malignes, davant les quals som vulnerables si no ens protegim amb aquests símbols apotropàics.
Els remats de carena és constitueix amb peces ceràmiques, generalment de teula, que formen una enginyosa combinació de tres o més elements per a simbolitzar aquest fetitxe considerat un element espantabruixes, n’hi ha poques representacions a la població, tots els que s’han pogut catalogar es troben en edificis construïts al segle XIX, com els que hi ha a l’edifici de l’antiga fàbrica Gallart del carrer de les Botines, a l’edifici de la cantonada del carrer de Pals amb el de Cases Noves o a la Fanga, per posar-ne uns quants exemples.

divendres, 14 d’octubre de 2016

La barana del presbiteri de la parroquial de Sant Martí.

En Mariano Serra Soler, fou un indià. Va néixer a Palafrugell un 19 d’agost de l’any 1784, el dia de Sant Magí. Era fill legítim i natural de Jacint Serra, un menestral paraire amb certa rellevància social, i la seva mare era la Martina Soler.
Emigrà a Xile l’any 1806, quan tenia 22 anys, per obrir comerç a la ciutat de Santiago, on feu també de corresponsal durant molts anys de Jaume Alsina i Verjés, representant la Companyia comercial Alsina, March i Cona, una societat fundada al poble de Calella del Maresme, dedicada al comerç d’ultramar.
El jove entregat en cos i ànima a fer fortuna amb els negocis, va contraure matrimoni el 21 de setembre de 1807 amb la rica hereva xilena, d’origen espanyol, María Muñoz Plaza, filla de Diego Muñoz Roca i de María de la Plaza Maldonado.
Fou a causa de l’ocupació francesa d’Espanya l’any 1808, aïllant la metròpoli de les colònies quan s’iniciaren el processos d’independència de les províncies americanes, un seguit d’esdeveniments que van començar en forma de demanda d’una major autonomia política, i que es va anar accentuant fins aconseguir, convertit ja en moviment revolucionari, alliberar-se del domini colonial espanyol.
A Xile, on s’hi estava en Mariano Serra, l’esclat revolucionari es resolgué la matinada del 12 de febrer de 1817, a la batalla de Chacabuco, entre les forces alliberadores i els reialistes espanyols, que senyalà l’inici de la fugida i l’exili de les famílies espanyoles.
A la capital, Santiago, els revolucionaris desvalisaren les cases i les propietats del “veïnat noble”, com en deien dels els indians. La nit del dia 13 de febrer de 1817, Mariano fugí a Lima, la ciutat més important de l’Imperi Espanyol, on s’hi estava el virrei i es mantenia la major presència i influència espanyola a Sud-Amèrica.

Els vells temps d’esplendor i enriquiment fàcil que havien conegut els indians peninsulars durant el període colonial arribava a la seva fi, i les raons de la revolta les impulsava la insubmissió de les nacions que havien estat tractades com si fossin dominis o explotacions, més que no pas com a les nacions germanes, que es proclamava.
L'altar Major de Sant Martí de Palafrugell.
En Mariano tornà a Catalunya probablement l’any 1820, establint-se a Barcelona. Amb el seu fill José Maria Serra i Manel Girona, i altres socis minoritaris, fundà el Banc de Barcelona, el primer dia de maig de l’any 1844.
L’any de 1832, el fill de Mariano Serra, Josep Maria, que havia nascut a Xile el 1811, es va casar amb la xilena i també d’origen espanyol, Dorotea Chopitea (n. 1816).
En Mariano Serra va comprar una finca a la vila de Sarrià, a les afores del poble prop del camí de Pedralbes, on el 1843 manà edificar un col·legi per a noies que donà al Sagrat Cor.
Tot i haver assolit la més alta distinció en el patriciat urbà barcelonès, en Mariano Serra no s’oblidà mai de Palafrugell amb el que mantenia estretes relacions d’amistat i familiars i assíduament, ajudaren i cobriren econòmica i filantròpicament moltes de les necessitats i mancances que es patia a la població.
El 1836, va oferir el poble una campana de catorze robes per a col·locar-la al rellotge i així fer sonar les hores, i pocs anys desprès, el 1844, en Mariano informà l’ajuntament a través del comissionat Josep Prats, confiter de la vila, que havia fet fixar al presbiteri de l’església parroquial de Sant Martí una barana de ferro que en Serra havia enviat des de Barcelona, sota l’expressa reserva i condició que si es donava la barana un altre destí diferent, era la voluntat d’en Mariano Serra que els seus parents més propers s’apoderessin d’ella.
A causa de l’incendi que patí l’església l’any 1936 la barana fou desmantellada i ningú no es va ocupar de fer complir les condicions establertes.

dissabte, 3 de setembre de 2016

UN MISTERIÓS ASSASSINAT A PIERREFEU

L’onze de maig de 1913 va aparèixer a la premsa la noticia d’un fet luctuós ocorregut uns dies abans en un poble del Departament de Var a la Provença. Amb ben poques paraules s’informava com un palafrugellenc, fill d’en Pere Quintana, el sereno d’aquella vila, havia estat la víctima d’un crim. De l’assassí es deia que havia estat un altre palafrugellenc, de cognom Bastons.
El dramàtic desenllaç va ocórrer el dematí del dimecres dia 7 a Pierrefeu, petita i bucòlica vila medieval de 2800 habitants, situada al cor del país dels trobadors, al capdamunt del turó de Sainte-Croix, primer contrafort del Massís de les Maures. A ponent de la vila s’estén una vasta i rica planura vitícola.
L’Adelard Quintana de 38 anys  era un taper de Palafrugell, que com a molts altres homes de la seva generació els truncà la vida haver d’anar a la Guerra de Cuba (1895-1898). De l’infern d’ultramar va tornar malalt i canviat. I en el moment en que la industria surera a casa nostra vivia temps d’esplendor econòmic, s’instal·là amb la seva família a Pierrefeu, per treballar a la fàbrica de taps d’Albert Eiguier.
D’en Joan Bastons de 45 anys, deien que era un individu colèric, envejós, desassenyat i agressiu. Es casà amb l’Antònia Maruny, una dona de Palamós i també va haver d’anar a Cuba. D’allà tornà malalt. Havia tingut l’ofici de fuster, però des que tornà de les Antilles, cap a finals de 1897, va viure del subsidi per a veterans que oferia la Junta Repartidora de Socors. Quan aquesta ajuda es va acabar l’any 1899, deixà Palafrugell i s’instal·là a Pierrefeu, allà va treballar a la fàbrica de taps de Bonifay. Entre les famílies Quintana-Bastons existien vells lligams d’amistat.


Al domicili de Bastons eren freqüents les escenes de violència familiar contra l’esposa i els fills. La dona sospitava que Bastons mantenia relacions amb una veïna i aquesta era la raó del mal ambient conjugal. Sovint en Quintana era sol·licitat per l’Antònia, per mirar de calmar els ànims. Però això irritava encara més en Bastons, que entenia el fet com un excés de confiança per part de la seva dona.
Va ser dimecres al matí, que va tenir lloc una d’aquelles virulentes escenes; l’Antònia anà a buscar en Quintana i li demanà que passes pel seu domicili per mirar de calmar el seu home. Quintana, un cop esmorzat i abans d’anar a la feia, es dirigí a casa d’en Bastons per tractar de raonar amb ell. Aquest, sense voler saber res, va treure un revòlver de la butxaca i feu foc sobre l’amic. El tret ferí lleument la víctima, que es precipità a la finestra demanant ajuda. En aquell moment Bastons feu foc per segona vegada amb intenció de rematar-lo. La bala penetrà dins la regió cardíaca i la mort fou instantània.
En Joan Bastons fou traslladat a la presó de Toulon. Fou jutjat el 23 de juliol d’aquell mateix any i condemnat a 6 anys de presó. Un cop alliberat s’instal·là a Palamós. El fiscal no va arribar a conèixer les raons que determinaren en Bastons per matar el seu amic. De fet, immediatament després de la seva detenció Bastons confessà que no respondria les preguntes que li fessin, que havia deixat uns escrits que justificaven el seu crim. En quin moment escrigué aquella justificació és un misteri. El paper no es va trobar mai.

-Jo m’estimava a Quintana i no entenc perquè el vaig matar. Deia ell.

PER FISCALITZAR, PRIMER S’HA D’ORDENAR

Sempre havia pensat que la raó de posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials, que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al poble.
El reial decret també establia un procediment per a numerar les cases i aquest havia de seguir el que s’havia instaurat novament a la capital de l’estat. El procés era senzill, s’iniciava des del centre de la població cap a la perifèria, establin el nombres senars a la vorera esquerra del carrer i els parells a la dreta; el mateix procediment s’aplicava als carrers de travessia, i en aquest cas s’iniciava la numeració des de l’embocadura del carrer de major importància pel seu transit o amplada. Les places la numeració havia d’ésser seguida. Per a numerar els habitatges dispersos, es partia del centre de la població, fixant-hi la numeració per ordre de divisió de quarters, compresos entre les quatre línies dirigides als punts cardinals.

El governador de Girona urgia els ajuntaments amb l’obligatorietat de situar els números de les cases sobre l’entrada principal, col·locats en rajoles o, si els propietaris s’ho podien permetre, en marbre blanc amb lletres de metall ben assegurades i en la mateixa forma es podien col·locar també els noms dels carrers, els quals devien estar en les dues embocadures situant les plaques a una alçada convenient al costat de la ma esquerra del vianant. S’havia de procurar també que en aquelles poblacions on encara es conservava l’ús d’algun dialecte es reduïssin els noms dels carrers a la llengua castellana.


En aquelles primeres ordenacions no faltà la picaresca, la gent no era pas beneita sobre les intencions de la numeració de les cases i es feien ocultacions, o també, quan existien dues, tres, o més cases unides, pertanyents a un mateix propietari, posaven un sol número, o el repetien a cada una d’elles. Però aquestes pràctiques van ser perseguides per l’autoritat.
Tot plegat te un inici, i aquest es deu a la reial i absolutista Casa dels Borbons, els qui, l’any 1760, durant el regnat de Carlos III, portaren a Madrid l’arquitecte sicilià Francesco Sabatini. Només un any desprès de la seva arribada l’arquitecte redactà un projecte general per a la capital que contemplava entre moltes altres coses de policia urbana la numeració de les cases... “pues permite tenir un conocimiento exacto de las Manzanas y casas existentes y, consecuentemente se pueden numerar”.

NIUS DE TUPÍ

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho.
El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist.
Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’externa, la única al carrer Quatre cases, encarades vers altres direccions, mai però, no ho son a tramuntana.

Era doncs una pràctica comuna i assumida per la societat que en el moment de la construcció d’una casa, o posteriorment afegides, s’incorporessin una o dues, inclús de vegades n’he contades fins a tres, olles pardaleres. Quan no es volia obrar als murs l’olla simplement es penjava de la paret, sempre a la part més alta, per sota del ràfec de teulada, ben a prop de les finestres del pis, des d’on poder agafar el contingut del seu interior. Aquests tipus de nius exteriors, eren més propis d’un ús en l’àmbit privat de les cases, als patis o darreres de les cases i també als masos. No sembla que es disposessin a les façanes de carrer, ja que eren més fàcilment..., diguem-ne..., disponibles.

En alguns llocs per la part de dins de la casa aquets nius eren accessibles i des d’allà s’agafaven còmodament les cries i els ous dels pardals. Els ocells formaven part de la dieta alimentària de les famílies aportant-les-hi les proteïnes necessàries en uns temps que eren d’escassetat, i on el consum de la carn escassejava, però també un temps passat en el que es mantenia l’equilibri bionòmic i es respectava, sense espletar, el medi natural. Era una pràctica aquesta que avui ens pot semblar primitiva, però que contemplada en aquell moment es pot considerar un costum completament natural i en absolut reprovable.
L’estètica arquitectònica actual tendeix a treure l’arrebossat de les cases construïdes entre mitjans segle XVIII i la segona meitat del XIX, deixant al descobert la base del material emprat en la construcció, aquest modisme està deixant al descobert l’existència de pardaleres en moltes de les cases favorablement orientades. En algun cas de restauració els forats s’han reblert, per desconeixement, però seria estimulant recuperar-los i aconseguir que l’ocell més conegut i popular a Catalunya, fins i tot el seu nom és sinònim d’ocell, tornes a poblar els carrers dels nostres pobles i viles.
Els pardals tenen hàbits sedentaris i estableixen els nius en qualsevol indret de l’entorn humà, ja que s’ha adaptat a les seves activitats. És un ocell sedentari plenament adaptat a l’entorn humà i habituat a les seves activitats, fa els seus nius en qualsevol indret, habitualment en els forats dels murs, a les teulades o els arbres.

EL RAVAL INFERIOR O D’AVALL


El perfil del Raval Inferior fa baixada, és un pendent suau que no desassossega ningú. Del costat esquerre del carrer hi ha alguns edificis característics dels segles XVIII i XIX sotmesos a un intent de restauració poc acreditat amb resultats més aviat magres. Es podria haver aconseguit més!. De totes les maneres que es vulgui analitzar, aquest, ja era un carrer perdut. Les construccions del costat de ponent son habitatges sense ànima. Parlant-vos en confiança, de tots aquests, jo, potser, només en salvaria un parell.
El creixement urbà de Palafrugell des del punt de vista urbanístic, i centrant-nos en la part més antiga del procés, s’adaptà al tipus de població de planícia, en la qual els habitants tendiren a agrupar-se seguint unes línies de construcció en paral·lel, adaptades a la forma de la lloma sobre la que s’edificava, traçant dos eixos que seguien la direcció nord-sud, i disposant uns carrers transversals més estrets, per comunicar-los.

A l’esplanada que hi havia davant el Portal d’Avall, extramurs del recinte fortificat, donava sortida un d’aquells carrers al qual els de la Vila denominaren Carrer Major, i com que el lloc era espaiós, acordaren instal·lar-ne un mercat de pagès. Les parades, que s’arrengleraven en un espai que ara forma part del carrer de Cavallers, s’iniciaven prop del camí que des del portal, i en direcció migdia, es dirigiria a les hortes, la costa i les poblacions de Mont-ras i Palamós seguint la ruta del camí Ral. Aquell fou l’origen del Raval Inferior.


El recorregut del camí s’anà atapeint de cases obeint els ritmes de creixement que imposa la demografia, i les edificacions s’alinearen ambdós costats del corriol respectant a mig recorregut una bifurcació que es dirigia al costaner palafrugellenc. Anar a mar ha estat sempre el leitmotiv existencial de molts habitants de Palafrugell. Fou en un d’aquells impulsos urbanístics que s’edificà l’arc sobre el carrer del mar, suficient singularitat per donar nom al carreró que comunica amb el de les Botines.
Un dels racons urbans més captivadors de Palafrugell es troba precisament en l’esmentada cruïlla. En aquest punt hi ha alguns elements testimonials del passat que cal preservar. Es tracta d’una antiquíssima cruïlla de camins, per això hi ha la fornícula amb una creu, que assenyalava els límits de la urbs, ordenada i segura de l’incert exterior.
La creu magnificada dins la capelleta és una representació numinosa, l’emblema emprat com a símbol de Crist des que al Concili d’Efeso, l’any 413 de la nostra era, s’ordenà que totes les llars cristianes tinguessin un crucifix amb la imatge de Crist. Aquest símbol, present a la majoria de les cultures al llarg de la història des de l’antiguitat babilònica, ha estat glorificada i tinguda com un signe sagrat, especial i protector per a tothom que l’adori i lloï.
La forma de la creu va tenir el seu origen a l’antiga Caldea, emprada com a símbol del déu Tamuz, representat en la lletra Tau, inicial del seu nom, i van ser el seguidors del déu, acceptats en les esglésies cristianes a mitjans del segle III (d. n. e.), els quals es permeté conservar els símbols, que introduïren la Tau. El símbol s’adoptà abaixant el pal travesser per a representar la creu de Crist.

dimecres, 16 de març de 2016

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA


En una casa del carrer de la Garriga, que no us resultarà difícil de localitzar si teniu interès, es decora el canó exterior de la xemeneia amb unes figures de terracota, d’uns vint-i-cinc a trenta centímetres d’alçada, que han estat situades a les cantonades del conducte i fixades amb morter en un repeu. Del carrer estan es poden arribar a veure tres estatuetes. Som de la opinió que se’n amaga una quarta a la cara oculta. Volem creure que van ser deixades allà dalt amb la intenció manifesta que fossin vistes per tothom.
La primera estàtua que veiem és la que està situada a l’angle sud-oest, es tracta de la figura d’un home assegut a qui li falta el cap, una ma i un peu. Sembla que du hàbit de religiós, amb les mànigues amples que son pròpies dels monjos. Deu ser per les raons indicades que transmet qui l’observa sensació de tranquil·litat.
La segona estatueta, en diagonal a la primera, està situada amb l’orientació nord-est. És la figura d’una dama distingida que llueix un vestit d’època, s’intueix que pertanyent a la classe alta o la noblesa.
La darrera estàtua és la més distingida de les tres, es tracta d’una dona vestida amb la túnica de la Roma Republicana que li deixa al descobert el pit dret. Te els dos braços trencats però amb els monyons n’hi ha prou per a descobrir que el dret el tenia enlairat pel damunt del cap, talment com si brandés una bandera, mentre que el braç esquerre el mantenia relaxat i paral·lel al cos. A peus de la “Marianne” apareix també un lleó que devora una serp.

Detall de les figures de la xemeneia
La sortida de fums és obra antiga, del mateix temps en que es feu la casa, una edificació que posseeix les característiques i l’estil d’obrar els habitatges les famílies de classe mitja i popular dels artesans i treballadors, que fou propi de la segona meitat del segle XIX. És un element d’obra de rajol massís ben feta, que es va finalitzar amb certa gracia decorativa per resoldre la sortida del fum en condicions meteorològiques adverses. Fet així per quan bufa amb força el vent de tramuntana. Durant molt temps l’habitatge, situat en una posició enlairada al cantó nord-est d’una cruïlla de carrers, va romandre aïllat de les altres cases i exposada a tots els vents.
En un primer moment se’m va ocorre pensar en el fet que haguessin posat les estatuetes dalt la xemeneia era per a prevenir i protegir l’accés a l’interior de l’habitatge de les bruixes i els mals esperits a causa de les creences irracionals, les pors i la superstició dels que habitaven la casa, però ho vaig desestimar de seguida.
Més que amb les raons de la fe i l’esperit, ara crec que el fet tindria relació amb les conviccions ideològiques, condició que compleixen a la perfecció els pobladors empordanesos, amb els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat molt interioritzats, col·lectivament assumits i socialment ben gestionats.
Les estàtues de la xemeneia representen una reunió de persones representants del poble, els Estats Generals. S’hi troben allà reunits l’estat del clero, el de la noblesa i del poble, i és aquest darrer estat, el del poble, qui s’erigeix en assemblea constituent. La composició porta allà dalt molts anys. Sembla una performance escenogràfica feta en terracota per manifestar i reivindicar els ideals republicans en algun moment de la història del nostre poble, durant el qual les llibertats i els drets de les persones patiren persecució o foren restringides.


dijous, 4 de febrer de 2016

LA PLACETA D'EN BOU

D’ençà que va néixer i es va anar desenvolupant urbanísticament, la placeta d’en Bou no va poder acabar de créixer, de fer-se adulta, de convertir-se en plaça. De fet la categoria de placeta ja li estava gran de bon principi i això augurava un mal final. No deixava d’ésser la conjunció de dos carrers que s’unien per anar a agafar el camí de Pals, o quan s’estava de tornada, el lloc de pas obligat per entrar a la vila.
És, en la misteriosa trajectòria que de vegades prenen els carrers, on s’amaga la raó que va fer que es trobessin els de la Caritat i el de Sant Antoni precisament en aquell punt, i segurament va ser aquesta enigmàtica casualitat i també, es clar, perquè van incidir amb molt poc angle l’un contra l’altre, que la cruïlla no va passar de ser res més que una convergència amb unió. La qüestió estava claríssima i tothom la captava de seguida, amb la poca traça que tenia l’eixamplament i la poca identitat que havia adquirit el racó, de mantenir-se així, mai no arribaria en lloc.
La placeta d’en Bou era un espai important, ningú no gosaria de negar-ho. Però no tenia futur. L’existència d’aquell espai no obeïa a una moderna planificació urbanística, sinó que era la pervivència d’una antiga forma urbana d’origen medieval que, com de vegades sol passar, sense saber com, els diferents governs municipals l’un per l’altre l’havien anat deixant i quan van fer esment, ja duien uns quants segles de retard.
Es diu que el nom que tenia la placeta, li hauria vingut donat pel cognom del propietari d’uns terrenys que hi havia en aquest lloc. La qüestió és que la família Bou ja figurava a la població al segle XV i des de llavors, sense interrupcions la nissaga familiar s’ha sabut perpetuat fins l’actualitat.


La placeta d’en Bou formà part durant molts anys de la rambla que formaven els carrers de Pals i Caritat. Carrers que fins que no es va introduir un col·lector al subsòl, quan plovia, recuperaven les característiques i les propietats de riera que duien als gens. Les persones grans recorden la bona alçada que tenien les voreres en aquest punt i els grans embornals laterals per engolir les aigües que hi havia davant la botiga d’en Pere Negre.

Quan es construí l’estació del tramvia, allà on ara hi ha la Plaça del Sol, s’obrí la traça d’un carrer que volia ser el bulevard de Palafrugell. Una avinguda arbrada on residir i passejar. Finalitzava el convuls segle XIX quan des de la Placeta d’en Bou s’obrí el carrer del Sol. L’espai rebé la primera coltellada.
L’ajuntament de la vila plantejà el 1920 la conveniència de perllongar el carrer de Torres Jonama fins a connectar amb el de Begur, l’estretor del carrer de Sant Antoni, “El Carrer Estret”, dificultava l’accés rodat al centre de la vila i es feia del tot necessari la construcció d’un vial de major amplada que facilités aquesta mobilitat, tot i que la idea de construir un vial s’havia fet present en el mateix moment que inauguraven la industriosa manufactura del suro al carrer Pi i Margall el 1900. El carrer s’obrí el 1954, i fou la segona i definitiva coltellada que feu desaparèixer l’espai singular que era la Placeta d’en Bou.








diumenge, 8 de novembre de 2015

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

Diversos estudiosos asseveren que el cristianíssim nom de Martí, del llatí Martinus, que tan abundant fou en altre temps a la nostra població, era el nom pagà amb que es consagraven les criatures al déu romà Mars, una antiga divinitat solar venerada des de molt antic entre els pobles de la Itàlia Central, amb els noms de Mars, Mauors o Marspiter.
Els erudits a que ens referim veuen una vinculació entre la conquesta franca i la difusió  de la devoció pel sant. Segons ens reporten, els exèrcits dels francs tenien per costum erigir una capella dedicada a Sant Martí cada cop que obtenien una victòria sobre els sarraïns. Aquesta pràctica explicaria la seva prolífica expansió i testimoniaria la gran devoció que li professaven i les habilitats guerreres que tenien.
De Sant Martí de Tours no sabem perquè va arribar a ésser patró de l´església parroquial de Palafrugell, tot i ser-ho també, després de Sant Joan, del major nombre de parròquies de la Catalunya Vella, però en gairebé tots els casos ho pot haver estat per la substitució homònima de Mart pel de Martí en els antics temples pagans, o bé ha esdevingut a partir d’algun altar dedicat al culte d´aquest déu quant es reconvertiren en temples i esglésies cristianes.
Fill d’un oficial de l’exèrcit romà, en Martí rebé el nom de Martinus del seu pare, en honor al déu de la guerra Mart, i abans d’arribar a ser bisbe de Tours, també va viure la milícia fins a llicenciar-se als quaranta anys.

Palafrugell ha estat vinculada històrica i tradicionalment al mon de la pagesia i Mart també posseïa certs atributs agraris, ja que originàriament havia estat considerat guardià dels camps i els límits, raó per la qual fou associat a l´agricultura.
Conjunt escultòric de la parroquial de Sant Martí
Les celebracions festives que es dedicaren al déu en el mon clàssic, manifesten evidents trets agraris, malgrat aparèixer a l’època clàssica de Roma com un déu de la guerra, al qual anomenaven Pater Invictus, un ésser temperamental, brutal i sanguinari, però també, es força sovint anomenat Campester o Silvestris, quant se l´invocava per a la protecció del bestiar i els camps. Els sacerdots de Mart, els dotze salis palatins, executaven una dansa guerrera acompanyada de cançons en les quals s’impetrava protecció pels camps els animals i els pagesos.
S’ha testimoniat que en honor a la divinitat guerrera es sacrificaven cavalls entre les poblacions del nord de la Península Ibérica, i a la Gàl·lia i la Roma primitiva s’immolaven igualment cavalls al déu guerrer Mart.
Son molts els llocs de pagès que a casa nostra tenen Sant Martí per l’advocat de les cavalleries i era costum en aquests llocs que per a aconseguir la protecció de les besties s’oferís el sant una ferradura de l’animal que era dipositada a les esglésies que tenia consagrades i aquests ferros s’exposaven juntament amb els exvots o bé enganxats a la porta principal del costat exterior. Un costum pagà se’ns cap mena de dubte.

PALAFRUGELL VILA DE LLIUREPENSADORS

Si s’ensenyés la Història viscuda des del costat de la gent
 en lloc de la Història dels monarques i dirigents,
 no estaríem perpètuament sotmesos
 a mantenir-los els privilegis.
Del conflicte que van viure els ciutadans en relació amb l’Església catòlica durant el segle XIX, la vila de Palafrugell no fou aliena. La ferma resistència dels lliurepensadors que tots els fets rellevants de la vida fossin regits per la religió, tingué una imatge pública molt notòria en l’àmbit que pertocava l’enterrament dels difunts. La “Real Orden de 3 de enero de 1879” reconeixia únicament l’Església catòlica la facultat de decidir qui moria dins la seva comunió i qui ho feia fóra d’ella i mitjançant un altre ordenament, la “Real Orden de 2 de abril de 1883”, s’autoritzà la construcció de cementiris “neutres”, o l’ampliació dels que ja existien, com a llocs on s’havien d’enterrar els individus que havien rebutjat la fe catòlica.
El moviment social impulsat pels lliurepensadors que reclamava el dret d’esser enterrats dignament i amb decor sense els rituals eclesiàstics, raons que ells denominaven de “la bona mort”, patí innumerables restriccions per a poder dur a terme els actes laics que reclamaven, i el simple fet d’organitzar un seguici fúnebre no eclesiàstic, requeria el permís previ per escrit que havien d’expedir les autoritats. Obligació contemplada en la “Ley de Reuniones de 1880”.

Vista parcial del cementiri civil destinada els agnòstics.

Dins aquesta agitació ideològica hem de situar la manera en que publicava la premsa liberal la noticia dels enterraments laics, on es ressaltava el nombrosíssim seguici que havia acompanyat el difunt, l’absència de clero i en la gran majoria dels casos l’acompanyament de la comitiva amb música interpretada per una banda o la cobla local, acte que era presentat, malgrat les dificultats interposades, com una realització meritòria. A la vila tothom coneix la història del testament d’en Francesc Matlleria, anècdota posterior al moment de referència però que s’ha d’inscriure dins aquest moviment laïcista.




Una de les poques esteles funeràries que resten al cementiri de laics.

Al cementiri del Coll de Morena de Palafrugell, a la part alta, darrera la capella, encara hi és l’espai separat, ja sense ús, del cementiri “neutre”, o civil, on resten un pocs testimonis de tombes i nínxols d’aquells vilatans que volgueren ser lliures fins al primer dia de la seva mort. No hi busqueu signes religiosos, els únics elements que hi trobareu son les fites amb un triangle metàl·lic que conté les inicials del difunt i una data. Cap més record. Res més que això.

dilluns, 21 de setembre de 2015

CAN PRATS DE LA CARRERA

El camí més vell d’anar a Sant Sebastià de la Guarda des de Palafrugell, surt del castell per la portada que està situada a migdia del recinte. Per aquella que els de la vila en diuen Portal d’Avall. El tram inicial és un carrer que llisca suaument pendent avall entre les cases del Raval i a l’alçada de Can Mascort, on existeix un trencant de fa molts anys, el carrer es bifurca per donar origen al Camí Ral, una via que s’aprofita del desnivell del corredor de l’Albi per anar fins al mar de Palamós. A l’esmentada cruïlla, l’altre camí, el que porta al santuari de Sa Guarda, agafa la direcció de sol ixent pel carrer gremial de les Botines. Quan aquest carrer s’acaba, el camí torna a embrancar-se per prosseguir en dues trajectòries. Una d’elles ens porta al costaner de Calella i Llafranc, l’altre s’enfila pel pendent de l’Hortal d’en Pou.

La geografia de l’entorn de la vila no és pas agressiva, les formes son molt suaus i arrodonides amb un sòl farcit de bones propietats, apte per al conreu de l’horta. Com que el poble es va desenvolupar sobre un vessant basculat a migdia, tot a la vila flueix en aquella direcció. Hi ha una certa inclinació entre els palafrugellencs que els fa tendir cap al Sud. És una tendència atàvica, que ja està inscrita en la genètica de la població. Els vents locals, les aigües superficials els corrents tel·lúrics, la llum del sol, totes les coses i tothom a Palafrugell s’amanseix en eixa destinació.

Un cop arribats al capdamunt de la pujada d’en Pou, el terreny, força més planer, aporta l’aigua d’escorrentia cap a l’est, a la Riera de Vilaseca, una sub-conca tributària de l’Aubi. A partir d’aquest punt ens endinsem pel paratge de “La Carrera”, un indret de límits indefinits, el qual perfectament es podria estendre des de el lloc de la Ruella, situat al nord, fins als Forns que marcaria el límit pel sud, i entre la dita Riera de Vilaseca i el carener que acabem de remuntar per les Hortes d’en Pou. El llom d’aquest cavalló resta evident ja que el ressegueix un antic vial de nord a sud actualment convertit en el carrer de la Lluna.


Durant l’Edat Mitjana en català se’n deia carrera d’allò que avui és un camí. És a dir rebien aquest nom les vies que comunicaven llocs a través dels espais despoblats. Més antigament, les llengües evolucionades del llatí, del camí per on podien circular els carros en deien vies carraries, que és en definitiva l’origen de la denominació del  paratge. Aquest és l’únic tros d’aquell antic camí que ha conservat el nom genèric de “La Carrera”. En català antic també rebien el nom de carreres els carrers de les poblacions, però aquest no és el nostre cas.

Fou en aquests encontorns, on s’establiren fa molts segles els Prats, una família pagesa que es convertí en cap i casal d’una influent nissaga local, els membres de la qual adquiriren identitat diferenciada dels altres llinatges que duien el mateix cognom, en afegir el topònim del paratge “la Carrera” al seu nom de família, que els distingí, durant generacions, dels Prats que vivien al Pedró, els del Vilar o els de Vilaseca.

Les terres del mas ocupaven una superfície gens desdenyable, 73 vessanes, que traslladades al sistema actual equivaldrien a 160.000 m2.





REPOSAR EN TERRA DE MARCA BLANCA

Ja fa molt de temps que la llei dels vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes, incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que retenia l’Església catòlica.
Arribat el moment, l’església que monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es feia del tot impossible enterrar-les en sagrat.
En la pràctica, els enterraments dels no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l’ampliació dels cementiris existents, ocupant la superfície de terreny contigu que fos necessari, tancant-lo amb un mur similar a l’existent en el recinte catòlic.  Però hauria de tenir l’accés separat d’aquest, de tal manera que ni els cadàvers ni el seguici entressin mai en contacte amb el cementiri catòlic.
Aquesta innovació, si em permeteu dir-ho així, succeïa quan la vila de Palafrugell tenia el cementiri situat en l’espai que ocupa actualment la Plaça de Sant Jordi, al Barri dels Forns, i va passar que el dia 8 d’octubre de 1877 morí el jove anglès, William Badley Butle, solter, de 26 anys, encarregat del comerç taper amb Anglaterra.

Plaça de Sant Jordi, lloc que ocupava l’antic cementiri.
Aquest noi, de religió protestant, vivia una relació de parella amb Dolors Pagès i Prats, de Palafrugell, en una casa del Pedró Petit que més endavant esdevindria part de l’Asil dels Vells Desemparats. Pocs mesos abans de la seva mort, el 18 de març de 1877, nasqué una filla de la seva relació que fou batejada en la fe catòlica, perquè aquesta era la religió de la mare. El jove comerciant es trobava en aquell temps vivint un dels seus pitjors malsons, sumit en la més absoluta ruïna econòmica i afogat pels deutes.
Davant les reticències del capellà a permetre que s’enterrés el cadàver en el cementiri catòlic hagué d’intervenir l’ajuntament de la vila a qui el consol d’Anglaterra, resident a Palamós, exigia una solució urgent per a la inhumació del cadàver del seu compatriota. El consistori es posà en contacte amb el propietari del terreny contigu al cementiri, que era en Jaume Prats, per veure d’agilitzar la compra sense haver d’endegar un expedient d’expropiació, adquisició que per la via administrativa s’endarreriria massa temps.
El propietari de les terres acceptà de vendre’s cent seixanta metres quadrats a la part nord del cementiri, pel preu de quatre-centes pessetes i cedir un passatge de dos metres i mig des de la carretera del far de Sant Sebastià, origen de l’actual carrer del General Castaños, que servís d’accés al cementiri protestant, el segon cementiri civil de la província de Girona.



EL MARTELL, L’ESCAIRA I EL CISELL. PENÚLTIMA ETAPA

Per a poder interpretar correctament el sentit que té aquest escrit, imagina-t’ho com si es tractés d’un viatge que realitzes en el temps a través del carrer de Sant Sebastià, al qual hem arribat guiant-nos per uns indicadors històrics distribuïts intencionadament per la geografia urbana de Palafrugell.
Iniciem el recorregut anant d’Occident a Orient per això és important que comencem sortint del Centre Fraternal per la tercera porta, aquella que dona al carrer de Sant Sebastià, la mateixa porta que en l’article anterior algú ens havien dit que no es podia utilitzar per entrar-hi al cafè. Baixarem dos graons i ja hi serem al cap del carrer. Al costat dels gentils. Entre iguals. Aquest ritual té el seu simbolisme i la seva interpretació perquè ningú més sap que estàs buscant els senyals dels cercadors que ens han precedit.
En llenguatge simbòlic es diu que els aprenents inicien el seu viatge iniciàtic anant primer d’Occident a Orient. La realització del viatge estimula físicament qui el realitza, li aporta novetat, il·lusió, experiència, coneixement i un punt de saviesa. La paraula prové del llatí, “viaticum”, que no és cap altra cosa que el recorregut realitzat al llarg d’una jornada per anar a algun lloc. També ho és portar quelcom d’un lloc a un altre. Encara que sigui mentalment. Amb això ja ho hem dit tot. Iniciem el camí!.


El carrer de Sant Sebastià a través del qual realitzarem el nostre particular viaticum, es formà urbanísticament a les darreries del segle XVIII. Com tots els carrers, va anar creixent i evolucionant, acollint gent nova i passants entre els quals alguns volgueren deixar constància de la seva particular visió del mon. Segurament no tenien cap intenció de subvertir el temps quan idearen decorar la façana de Can Bofill amb gàrgoles neogòtiques, ni donaren nom de forma innocent al carrer de les Ànimes; en realitat aquest petit carrer que serví originalment de desguàs de les aigües de pluja, és un portal de sortida orientat de Nord a Sud. Ni aquell altre quan esculpí a la llinda de casa seva, la del número 29 de carrer, la que fa cantonada amb el carrer de Sant Josep, unes eines de treball que molts interpreten de signes gremials. I no van pas desencaminats.
A la llinda de la casa referida hi ha un gravat on apareixen representades les eines dels francmaçons. Son els instruments de Treball que porten els postulants en el seu viatge iniciàtic, probablement les eines més universals d’un maçó, el martell, l’escaira i el cisell. Son els utensilis que serveixen per desbastar la Pedra Bruta, que és com dir la ignorància. Moralment significa Modelar, Corregir i Aplicar les accions humanes. El martell és la constància, el cisell és la voluntat i l’escaira és el patró, la regla per a transformar-la en Pedra Cúbica, polida, desbastada.

Si us hi fixeu en la llinda, però també en els muntants laterals de la porta, veureu la perfecció del treball de la pedra, l’obra tan ben acabada que realitzà l’artesà, potser un company maçó.