LA MORBERIA

La Maria Prats, del veïnat de la Font de Palafrugell, era una noia jove, sana i forta que va tenir la sort de poder-se col·locar fent de mainadera en casa del negociant Pere Gallart, una persona acomodada de la població veïna de Palamós. Aquella casa era casa bona i la Maria s’hi esforçà dedicant-se en cos i ànima a fer tot el millor que pogués la seva comesa.

Era una noia aplicada i de seguida va ser ben acollida i considerada pels de la casa i ella els va comunicar que s’hi quedaria fins que no es maridés amb el seu xicot, i que llavors deixaria de treballar per ocupar-se’n dels seus propis fills.

Entretant no es complia el propòsit que s’hi havia fixat, va passar el temps. Fins que un dia, que era el 25 de març de 1652, Diumenge de Rams, va començar a sentir-se malament i va avisar l'amo, demanant-li que fes el favor de cridar la seva família perquè vinguessin a buscar-la. Confiava que guardant llit, en un parell de dies tornaria a estar de nou amb els nens. Avisada la família de la Maria, va ser son germà Salvi, sastre de la Font, qui la va anar a buscar portant-se-la a casa perquè es recuperes.

El Dimarts 26 de març, a Palamós es feu proclama pública i oficial que s’havia declarat la pesta a la vila. L’endemà, que era Dimecres Sant, van morir tres persones, entre les quals una era el fill del negociant Pere Gallart. En aquell mateix dia va morir encontrada de pesta, al veïnat de la Font, la Maria Prats. Fou la primera víctima del mal contagiós a Palafrugell.

Al cap d’uns dies es feu l’alerta a la població de Palafrugell i davant el nombre d’infectats que anava a l’alça el consell del morb decidí de portar fora de la població l’hospital d’empestats, a un mas aïllat que hi havia a tocar del camí del veïnat de la Vilarnau i allà es van atendre els infectats per la malaltia. Tots aquells empestats que sucumbiren al contagi van ser enterrats en un cementiri provisional que es va habilitar per a tal fi en els terrenys que hi havia davant del mas. Segons la relació que feu l’església de les víctimes que provocà l’epidèmia aquell any i la que es repetí l’any següent fou de cent-vuitanta-sis persones. A la relació, que no era exhaustiva, tampoc no hi figuraven els albats i infants menors d’edat.

Va transcórrer molt temps i el mas que havia fet d’hospital i les terres que en depenien d’ella, habilitades per als enterraments, van ser adquirides per la família Carles de Torroella de Montgrí, i la finca passà a denominar-se “Horta d’en Carles”. L’any 1786 l’ajuntament de la vila autoritzà el propietari Martí Carles i Teixidor, cavaller i noble del Principat de Catalunya, per a fer excavacions i exhumar els cossos dels cadàvers que es trobessin allà.

Tot evoluciona en el temps i els canvis també afectaren l’antiga Horta d’en Carles que va ser parcel·lada i urbanitzada i on es començaren a aixecar algunes edificacions. No deurien haver extret completament els cossos que hi havia enterrats a l’Horta, ja que a finals de 1966, uns nens que jugaven en un terreny afectat per obres de construcció, van trobar alguns ossos humans i dues calaveres tot en perfecte estat de conservació.

També a la casa d’en Carles, que fou venuda pels vols de 1970 i convertida en restaurant, en fer unes obres al jardí encara descobriren alguns enterraments dels empestats morts el 1652.