La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la muralla

Com a la gran majoria de viles fortificades, imaginem-nos que la muralla que envoltà Palafrugell, no corresponia pas a la d’un estratègic fort militar, el tipus de defensa s’adequaria més aviat a la d’una petita vila agrícola, feta per a defensar-se del perill exterior, capaç de resistir un setge, suposem que no gaire nombrós en atacants, ni llarg en el temps, però suficient per a repel·lir agressions menors i en tot cas de mitjana intensitat. Construïda primerament, segons els requisits del moment, amb parets d’un cert gruix i alçada de tres a quatre metres, bastides amb carreus irregulars, poc treballats i amb gran quantitat de pedra borda omplin els panys llargs de les cortines, evolucionà, en un moment donat, ampliant el seu perímetre i modificant l’alçada per a adaptar-se a l’ininterromput i variable creixement urbà i les incertes condicions de seguretat.
La conservació i reconstruccions posteriors dels murs, fets segurament amb una tècnica improvisada i rudimentària, així com les intervencions d’urgència, amb parracs parcials de les parts malmeses, dibuixaven sobre els panys de les muralles la història viscuda a través del temps, de tal manera que la imatge regular, ben acabada i uniforme que poden tenir dels murs no té per què ser del tot real. El carrer de Pi i Margall ja sense la torre

No resulta gens estrany, malgrat la prohibició expressa que existia, de l’ús que molts vilatans feien de les pedres de la muralla per a utilitzar-les en la construcció de les seves cases. També el pas del temps i l’efecte dels agents atmosfèrics malmeten i envelleixen les construccions, descarnen les unions de les parets i afavoreixen el creixement d’herbes i plantes, que esbotzen i soscaven murs i fonaments. Es pot afegir a tot això l’activitat vital de la població que es desenvolupa dins i fora de les fortificacions, que repercuteix en les estructures i en l’estabilitat i equilibri del conjunt.
Aquest panorama pot agreujar-se si ens situem en un temps poc favorable en què les calamitats i penúries socials se succeïren de manera cíclica sense interrupcions, segle darrere segle a partir de la catorzena centúria, quan esdevé tot un seguici de desgràcies naturals en forma de terratrèmols, plagues, malalties, epidèmies, guerres, sequeres, i carestia dels aliments. Temps durant el qual ni els ànims ni les escurades economies vilatanes estarien a disposició del manteniment i cura de les defenses.
S’ha de tenir en comte, també, les modificacions de l’art de la guerra. L’artilleria va revoltà totes les regles de joc. Principiant el segle XV, apareix el canó que utilitzava pólvora per llançar les gruixudes pilotes. Les noves màquines de guerra podien projectar sobre els murs pesats rocs capaços de commoure o debilitar amb grans sotragades les defenses inadequades. La pólvora donà a les bales, primer de pedra, després de metall, una altra potencia destructiva. Els alts murs no eren sinó una defensa estàtica amb un efecte repulsiu davant els atacs de la infanteria i els eventuals grimpadors que poguessin escometre amb escales o amb altres medis l’assalt de les muralles, no estaven pas preparades per a resistir-hi aquella nova i devastadora arma ofensiva. Desprès d’allò, les imponents torres que dominaven el paisatge de Palafrugell, més que una defensa, es convertiren en un mer símbol de prestigi, d’autoritat, la visió de les quals ja no aportava cap sentiment de temor.
En conseqüència no trigà en imposar-se una nova tècnica defensiva, que s’anà aplicant en les noves edificacions. Les moltes que ja existien, però, s’hagueren d’adaptar i en menor mesura reforçar per tal que continuessin sent baluards capaços de protegir aquells que s’arreceraven darrera d’elles, amb la confiança que resistissin l’assalt dels assetjadors.
A aquest procés renovador pertany, sens dubte, la quesitòria que el bisbe de Girona va emetre el 1366, atorgant indulgències per a tots aquells que cooperessin a reedificar les muralles de Palafrugell, o també la disposició de Pere el Cerimoniós, quan l’any 1370 ordenà la construcció de muralles arreu de Catalunya.
Les muralles, les torres, els fossats i tot el que era precís per a configurar una defensa murada, eren sota la responsabilitat dels consellers municipals que devien assegurar la perfecta conservació i el seu manteniment integral.
L’estructura que tenien els murs de les defenses, disposava amb tota seguretat d’un estret i llargarut passatge superior que acompanyava les muralles per la banda interior, en llargs trams delimitarien els horts i les cases interiors de la vila. S’ignora la forma que tindrien els accessos interiors a la muralla, aquests passos deuerien tenir accés des de llocs públics i obrets, tot sembla indicar que ho era des de certs carrers, que acaben a les muralles i corresponen a curtes d’andrones. De tant en tant, en els passatges, existirien unes escales que permetien accedir ràpidament als llocs de guàrdia i camins de ronda.
Malauradament ben poca cosa sabem de les muralles que voltaven la vila. La menció més antiga de què te constància és la quesitòria eclesiàstica de data 5 de març de 1366, que fèiem referència anteriorment. També es menciona en una autorització oficial datada el dia 3 de febrer de 1727, en ella l’intendent de Catalunya Josep de Condomines dóna permís en Pere Salomó, habitant de la vila, per edificar al peu de la muralla i obrir-hi una porta i una finestra, pel preu d’un sou anual. És ben segur que la pràctica molt estesa i usual d’edificar cases adossades extramurs les muralles, es dugué a terme també a casa nostra i ho feren almenys en els panys de cortines del carrer dels Valls i Cavallers. No hi ha constància que això s’hagués fet al carrer de Pi i Margall i Plaça Nova.
Els únics vestigis de l’estructura murada es van trobar l’any 1972, mentre realitzaven unes obres de remodelació de la sabateria Cama al carrer de Cavallers. A la part interior de l’edifici va quedar al descobert part d’un llenç atribuït a l’antiga muralla. Sobre el mur destapat aparegueren dues espitlleres rectangulars, i a la base, entre material de reblert s’identificaren fragments d’una llinda de finestra d’estil gòtic, elaborada en forma d’arc conopial i restes de ceràmica domèstica, que foren datades del segle XIII.
Bernard Espinalt i García en referir-se a Palafrugell en la seva obra Atlante Español o Descripción General, Geográfica, Cronológica e Histórica de España, escrita a mitjans del segle XVIII, i publicada a Madrid el 1787, diu de les muralles de la vila. “... La villa antigua está circuida de fuertes murallas y de siete hermosas torres; lo alto de aquellas es de nueve toesas (17,50 m.) y la de estas de doce (23,35 m.)”.
La descripció de mitjans segle XIX, que de la vila fa Pascual Madoz en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España", indica “... Esta población es antiquísima como lo demuestra la muralla árabe de 50 pies de elevación, que rodea una parte de ella, su anterior señor el prior de Santa Ana de Barcelona, reunía aquí todos los frutos de diezmos de la comarca. Tiene 700 casas, la consistorial, un teatro de aficionados, varias escuelas”.
Alguna altra informació més ens ha arribat de les set torres de reforç que hi havia. Existeixen fotografies del racó d’en Moragues i del carrer de Pi i Margall que mostren la configuració de la darrera torre. Única que restà dempeus després de l’ordre municipal de demolir-les totes. De les imatges es poden extreure algunes dades que poden ser d’interès. La torre d’en Moragues estava adossada a la casa d’en Gervasi Isern, qui regentava la taverna que ocupava el baix de la Torre i la casa adjacent, amb la que s’igualava en alçada fins a comunicar els ampits de coronació, i des de la que s’accedia a l’interior de la talaia, arribant a formar part de l’habitatge.
En primer lloc, referint-nos a la seva volumetria, les torres constaven de dos cossos, el propi de la torre i el petit torricó que les coronava. La torre estava formada d’un cos cilíndric, lleugerament troncocònic, recobert, probablement en les darreres èpoques, per un estuc de morter que el protegia de les inclemències atmosfèriques.
Exteriorment tenia disposades al seu voltant unes petites finestres, amb la finalitat de proporcionar llum i ventilació a l’interior, que van ser afegides en èpoques recents. A la cambra superior de la torre, situada immediatament per sota del torricó, es poden veure uns forats de desguàs al nivell inferior de la cambra, i algunes espitlleres una mica més amunt. Finalment, en la coronació de la torre, un ampit que amaga el camí de ronda i l’arrencada del torricó. Aquest es completa per una coberta cònica.
De la geometria de la torre podem aproximar unes dimensions, extretes d’un quadre comparatiu basat en els elements que hi figuren a la imatge i que ens resulten més familiars o ens han arribat, tal com eren, fins avui en dia.
L’alçada total, contant l’ampit superior que rodeja la torre, entre 1 i 1,50 metres, estaria compresa entre els 15 i 16 metres. El torricó faria uns 3,50 metres d’alçada des de la coberta. El diàmetre del cos central faria 5 metres, i el torricó uns 3,10 metres.
Entre els anys 1816 i 1818 s’enderrocaren sis de les set torres, feia poc que la guerra d’independència havia acabat i ningú no volia pensar que aquelles andròmines del passat fossin necessàries en un futur volgut ple de progrés. Les torres estaven situades en aquells llocs que resultaven necessàries per a reforçar estructuralment les cortines de la muralla, en un temps en que la defensa era plenament vigent i estava situada en la primera línia de protecció de les cases. Però tot aquell panorama havia canviat molt i la fesomia que ara es mostrava eren els habitatges i les construccions adossats, i encara que portals i muralles restessin enters i en bon ús, les torres havien quedat inutilitzades i ocupant un espai urbà molt valuós.
S’enderrocaren les tres torres situades al nord de la vila que donaven al carrer dels Valls, situades dues d’elles a les cantonades amb els carrers de Pi i Margall i Cavallers, i la torre central que protegia el portal nord, situada al capdamunt del carrer de la Verge Maria. S’enderrocà també la torre presó, situada al portal de ponent fent cantonada amb el carrer de Cavallers a l’extrem inferior de la plaça de l’església. I les dues torres de llevant, la denominada del gra, nom que rebia per haver estat destinada a guardar el blat de la vila, situada a la cantonada del carrer Cavallers, que també servia per protegir el portal sud, i la torre del Consell situada a la cantonada d’encontre entre el carrer Cavallers i Plaça Nova. Només restà entera, per raons que ignorem, l’altra torre de Plaça Nova, la de Can Moragas.
Les torres foren abatudes, però els portals restaren en molt bon ús i es feren servir de manera habitual, com així ho demostra la noticia que tenim quan l’any 1836 foren cremades les poblacions de Pals i Romanyà de la Selva, durant la Primera Guerra Carlina, i a la nostra vila els fets causaren gran alarma i tancament de portes per dos o tres dies. Novament es veié necessitat de tancar-les l’any 1873, durant la Tercera Guerra Carlina que havia esclatat l’any anterior; per això el dia 6 de març, essent alcalde en Francesc Fina, es veié en la necessitat de fortificar la vila, nomenant-se una junta de defensa i fent-se un repartiment addicional per a cobrir les despeses que ocasionà tot aquell reforçament de la vila. Un any més tard, el dia 20 de març, hi hagué gran alarma al poble, els carlins voltaven per la zona, un grup d'homes armats, pertanyent al cos del sometent local va tancar els portals de la vila fins les cinc de la tarda del dia següent.
Finalment, va ser l’any 1908 quan s’enderrocà definitivament la torre d’en Moragas.

Comentaris