dilluns, 1 de setembre de 2014

LA PLACETA D’EN TAMBOR

El nom de la plaça no fa referència a un instrument musical, és el renom o àlies amb el que era conegut un antic personatge que hi vivia en aquest indret.
El carrer de Palamós s'inicia al carrer de la Font, davant de Can Joanola, al número 40, i ho fa sota l'atenta mirada i gelosa protecció de la Marededéu que hi ha en una fornícula de la casa. Anant carrer avall, al número 6, al terrat veurem una creu metàl·lica. El pal i la creu son semblants a la del Pou d'en Bonet, i tenen també una bandera farpada flamejant com aquella. Aquesta, però, està fixada sobre una rèplica del mont calvari al capdamunt de la teulada.
Al llarg del segle XIX a Palafrugell es viu un moment d'economia industrial puixant que afavoreix l’expansió urbanística en diferents llocs de la perifèria urbana, un d’aquest eixamples ho feia seguint l’antic camí de Palamós. Com era d’esperar, als edificis de l'època s'aplica un criteri constructiu popular on la tipologia dels habitatges s'ajusta encara a la disposició barroca de planta baixa i pis.
Segons aquest model, encara perceptible en moltes cases, es prioritzava edificar les parcel·les orientades a llevant i migdia fins que s'exhauria el sòl, llavors edificaven a l’altre costat de carrer que sol tenir una pitjor orientació. Les illes de cases així formades mostren una parcel·lació de geometria regular amb les amplades que resulten d'aplicar el mòdul parcel·lari gòtic de 4,5 a 5 metres, és a dir, la mida d'un cos i estan orientades amb una perpendicularitat de geòmetra sobre la línea del carrer.


Les parcel·les de l'altre costat no sempre poden gaudir d'una ordenació tan acurada i sovint les mitgeres arriben molt esbiaixades a la façana. Però continuen utilitzant l'ample de cos.
A la casa del número 15 es pot observar l'existència d'una rajola de mitgera, costum típic palafrugellenc al segle XIX d'identificar la propietat de qui havia aixecat el mur o la paret divisòria. És un edifici de l'any 1861, amb el característic ràfec de teulada i canaló ceràmic.
La casa amb el número 20 és una construcció original de 1919 recentment rehabilitada. A la façana es pot veure una curiosa i original placa d'avís de grua realitzada en acer patinable. Una singular recreació decorativa pròpia del corrent cultural hipster.
La construcció de Can Bonany, la casa número 21, es remunta l'any 1836, i llueix un bonic portal de pedra, en forma d'arc rebaixat, i un balcó recolzat sobre mènsules clàssiques. De la coberta surt un ràfec sense canaló.
A la casa del número 26 en tenim un exemple d'habitatge popular, és una edificació senzilla i pràctica  construcció característica de les darreries del segle XIX i principis del XX.
Cap a les dues de la tarda del dia 28 de maig de 1932, al damunt aquesta part de la vila es formà un temporal de proporcions extraordinàries. Fou un temperi insòlit, imponent i aclaparador i els danys ocasionats de molta consideració. Hom diu que el plàtan que hi ha a la punta del parterre desafiant la gravetat amb una inclinació tan audaç està així a causa d'aquell tornado.
Els carreus de pedra que delimiten el parterre central provenen del portal i les finestres de Can Vergonyós, úniques restes que s'aprofitaren del mas quan es construí el Casal Popular. Durant la incautació del centre religiós el 1936 les milícies populars les desmantellaren i amb elles s'urbanitzà la plaça. A la vorera de la façana sud de la plaça encara es conserva l'enllosat típic del segle XIX.

LA PLAÇA DE LA FONT

Hi hagué un temps que fent honor al nom que rebia la plaça, de la font rajava bona aigua de boca. Actualment, tret del seu valor històric i ornamental, que en té sobradament, el monument només fa la funció de fanal.
























































Enguany fa 131 anys de la seva construcció. La seva instal·lació fou una decisió insòlita per inesperada, ja que el mes de juny de 1883, data de la seva construcció, finalitzava el manament consistorial, llavors era de durada bianual. I en Martí Noguer, l’alcalde sortint, que devia deixar del seu càrrec el darrer dia del mes de juny, va sorprendre tothom quan pocs dies abans del seu relleu anuncià la transformació urbanística de la Plaça de la Font. Les obres s'iniciaren immediatament.



En aquest lloc ja existia una font molt antiga, que des del segle XVI donava nom al rodal. El sortidor estava adossat a la paret de ponent de la plaça i durant molts anys fou l’única font pública que hi hagué a Palafrugell per proveir d’aigua potable la vila, i així continuà fins que fou inaugurada la Font Monumental de Plaça Nova l’agost de 1882.
La intenció de l’alcalde era convertir l’espai irregular que era la cruïlla del carrer-riera de la Caritat amb el de la Font, en un lloc més agradable segons la concepció urbanística de l’època, al mig del qual s’hi col·locaria una font monumental coronada per un fanal de gas de grans dimensions que fos suficient per a enllumenar la plaça. El fanal es deixaria encès durant tota la nit perquè servís de guia els vianants.
La font existent estava massa atrotinada i havia envellit malament, a la manera com ho fa molta gent, disgustada amb els de la vila. A l'estiu quan feia més falta es resistia a servir aigua i es passava inservible bona part de la temporada calorosa, deien a l'ajuntament que això era normal, degut a la sequera estival i a un desviament inadequat que s’havia realitzat feia uns anys sobre la deu que l’alimentava. Amb la nova font aquella informalitat manifesta asseguraven que s'acabaria. I així va ser.
Fa uns anys la secció d'espeleologia de l'Agrupació Excursionista de Palafrugell, va fer unes prospeccions als aqüífers subterranis del poble, buscaven desvetllar les incògnites seculars que amoïnen la població, sobre una possible xarxa aquàtica que s'estén a sota del poble, una mena de galeries i sales artificials elaborades misteriosament pels antics habitants. La llegenda així ho diu, encara que ningú en vol parlar. Sembla que s'avergonyeixen de creure en eixes tradicions.
Com deia, els joves intentaren descobrir la connexió, entre la deu del Casal Popular i la Font de la Plaça. Van fer una exploració física dels llocs i no la veieren, però aportaren molta informació interessant. Potser els mancà una proba de coloració que hauria desvetllat aquest o altres parts del misteri.

ELS GUARDIANS LES CORNISES

Qui, edemes de nosaltres habitants de Palafrugell, ha de conèixer l'existència dels guardians?. Nosaltres estem obligats a reconèixer-los per la pròpia història i pel "Vot de la Vila", que un dia pronunciaren els nostres avantpassats quan vivien atemorits pel mal contagi i demanaren protecció a Sant Sebastià. D'ençà que vam adquirir aquell compromís han passat segles, però la comunitat segueix obligada pel jurament que feu i pelegrinar cada 20 de novembre al lloc sagrat. Aquell faralló rocós, on s'edificà un santuari, era també bressol de la nostra història, s'erigí en muntanya sagrada i rebé el nom de "la Guarda".
És important que avui dia, quan passen tantes coses i tan ràpid, fem memòria dels guardians de la nostra vila. Encara queden uns quants d'aquells temps preterits, i abans no desapareguin definitivament sense deixar ni rastre convé parlar-ne.

Hi ha determinats objectes als quals hom atribueix l'efecte d'allunyar el mal i protegir-ne el cos i l'ànima de les persones. D'aquesta particular característica que posseeixen certs objectes se'n diu atribut apotropàic. Determinades senyals, marques i signes son considerats pels antropòlegs gestos apotropàics de protecció. També es consideren protectors els amulets i els talismans, objectes amb els que la gent hi confia, molts de forma inconscient amb l'efecte placebo, i s'han d'incloure en aquesta categoria. També ho serien els conjurs i els eixarms. Tots ells considerats protectors i guardians.
Pels carrers dels nostres pobles i viles se'n troben molts d'aquests símbols antics, son elements apotropàics en els quals els antics confiaven la seva protecció, perquè n'estaven plenament convençuts que allunyaven el mal. Si els busquem a Palafrugell en trobarem uns quants, apareixen en forma de capelles de paret aixoplugant una creu o la imatge d'algun sant. D'aquestes capelletes han desaparegut unes quantes. Alguna recentment. Al sant titular s'encomanaven generalment els carrers que eixien de la vila, perquè eren els camins per on accedia el mal que venia de fora.

Veureu també creus gravades a les llindes i finestres de les cases. Aquests senyals protegeixen les obertures a través de les quals acostuma a penetrar el maligne, però no només servien per repel·lir les forces de l'avern, també protegien la casa, desviant llamps o suportant aiguats.
En alguna de les cases trobem als guardapols de les finestres les figures alades de petits angelets. Son unes figures que podrien passar perfectament per elements decoratius, però quan gaudien del seu millor moment tenien la particular missió de protegir, no només les obertures, sinó també la fortalesa de l'estructura de l'edifici.
Veurem també les figures de terracota que vigilen una xemeneia, llocs juntament amb els ràfecs de les cobertes on es dibuixaven signes protectors i es posaven amulets que espantaven les bruixes. Perquè és des de les teulades per on s'hi ficaven a les cases. Dalt d'un altre edifici trobarem l'estatueta d'un àngel protector, massa enlairat per veure's amb detall des del carrer, segurament perquè la seva funció no era pas decorativa.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...