diumenge, 8 de novembre de 2015

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

Diversos estudiosos asseveren que el cristianíssim nom de Martí, del llatí Martinus, que tan abundant fou en altre temps a la nostra població, era el nom pagà amb que es consagraven les criatures al déu romà Mars, una antiga divinitat solar venerada des de molt antic entre els pobles de la Itàlia Central, amb els noms de Mars, Mauors o Marspiter.
Els erudits a que ens referim veuen una vinculació entre la conquesta franca i la difusió  de la devoció pel sant. Segons ens reporten, els exèrcits dels francs tenien per costum erigir una capella dedicada a Sant Martí cada cop que obtenien una victòria sobre els sarraïns. Aquesta pràctica explicaria la seva prolífica expansió i testimoniaria la gran devoció que li professaven i les habilitats guerreres que tenien.
De Sant Martí de Tours no sabem perquè va arribar a ésser patró de l´església parroquial de Palafrugell, tot i ser-ho també, després de Sant Joan, del major nombre de parròquies de la Catalunya Vella, però en gairebé tots els casos ho pot haver estat per la substitució homònima de Mart pel de Martí en els antics temples pagans, o bé ha esdevingut a partir d’algun altar dedicat al culte d´aquest déu quant es reconvertiren en temples i esglésies cristianes.
Fill d’un oficial de l’exèrcit romà, en Martí rebé el nom de Martinus del seu pare, en honor al déu de la guerra Mart, i abans d’arribar a ser bisbe de Tours, també va viure la milícia fins a llicenciar-se als quaranta anys.

Palafrugell ha estat vinculada històrica i tradicionalment al mon de la pagesia i Mart també posseïa certs atributs agraris, ja que originàriament havia estat considerat guardià dels camps i els límits, raó per la qual fou associat a l´agricultura.
Conjunt escultòric de la parroquial de Sant Martí
Les celebracions festives que es dedicaren al déu en el mon clàssic, manifesten evidents trets agraris, malgrat aparèixer a l’època clàssica de Roma com un déu de la guerra, al qual anomenaven Pater Invictus, un ésser temperamental, brutal i sanguinari, però també, es força sovint anomenat Campester o Silvestris, quant se l´invocava per a la protecció del bestiar i els camps. Els sacerdots de Mart, els dotze salis palatins, executaven una dansa guerrera acompanyada de cançons en les quals s’impetrava protecció pels camps els animals i els pagesos.
S’ha testimoniat que en honor a la divinitat guerrera es sacrificaven cavalls entre les poblacions del nord de la Península Ibérica, i a la Gàl·lia i la Roma primitiva s’immolaven igualment cavalls al déu guerrer Mart.
Son molts els llocs de pagès que a casa nostra tenen Sant Martí per l’advocat de les cavalleries i era costum en aquests llocs que per a aconseguir la protecció de les besties s’oferís el sant una ferradura de l’animal que era dipositada a les esglésies que tenia consagrades i aquests ferros s’exposaven juntament amb els exvots o bé enganxats a la porta principal del costat exterior. Un costum pagà se’ns cap mena de dubte.

PALAFRUGELL VILA DE LLIUREPENSADORS

Si s’ensenyés la Història viscuda des del costat de la gent
 en lloc de la Història dels monarques i dirigents,
 no estaríem perpètuament sotmesos
 a mantenir-los els privilegis.
Del conflicte que van viure els ciutadans en relació amb l’Església catòlica durant el segle XIX, la vila de Palafrugell no fou aliena. La ferma resistència dels lliurepensadors que tots els fets rellevants de la vida fossin regits per la religió, tingué una imatge pública molt notòria en l’àmbit que pertocava l’enterrament dels difunts. La “Real Orden de 3 de enero de 1879” reconeixia únicament l’Església catòlica la facultat de decidir qui moria dins la seva comunió i qui ho feia fóra d’ella i mitjançant un altre ordenament, la “Real Orden de 2 de abril de 1883”, s’autoritzà la construcció de cementiris “neutres”, o l’ampliació dels que ja existien, com a llocs on s’havien d’enterrar els individus que havien rebutjat la fe catòlica.
El moviment social impulsat pels lliurepensadors que reclamava el dret d’esser enterrats dignament i amb decor sense els rituals eclesiàstics, raons que ells denominaven de “la bona mort”, patí innumerables restriccions per a poder dur a terme els actes laics que reclamaven, i el simple fet d’organitzar un seguici fúnebre no eclesiàstic, requeria el permís previ per escrit que havien d’expedir les autoritats. Obligació contemplada en la “Ley de Reuniones de 1880”.

Vista parcial del cementiri civil destinada els agnòstics.

Dins aquesta agitació ideològica hem de situar la manera en que publicava la premsa liberal la noticia dels enterraments laics, on es ressaltava el nombrosíssim seguici que havia acompanyat el difunt, l’absència de clero i en la gran majoria dels casos l’acompanyament de la comitiva amb música interpretada per una banda o la cobla local, acte que era presentat, malgrat les dificultats interposades, com una realització meritòria. A la vila tothom coneix la història del testament d’en Francesc Matlleria, anècdota posterior al moment de referència però que s’ha d’inscriure dins aquest moviment laïcista.




Una de les poques esteles funeràries que resten al cementiri de laics.

Al cementiri del Coll de Morena de Palafrugell, a la part alta, darrera la capella, encara hi és l’espai separat, ja sense ús, del cementiri “neutre”, o civil, on resten un pocs testimonis de tombes i nínxols d’aquells vilatans que volgueren ser lliures fins al primer dia de la seva mort. No hi busqueu signes religiosos, els únics elements que hi trobareu son les fites amb un triangle metàl·lic que conté les inicials del difunt i una data. Cap més record. Res més que això.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...