Palatio Frugelli

La tipologia de casa popular medieval establí uns trets característics d'edificació senzilla que s'aplicà de forma generalitzada i sistemàtica en totes les edificacions urbanes. La porta d'accés sempre es situava al costat esquerre de la façana, i al damunt seu la finestra del pis, que amb la llinda tocava el ràfec de coberta. La porta principal d'accés s’emmarcava amb carreus de pedra sorrenca o granítica i la llinda es resolia amb un arc de dovelles de mig punt, posteriorment es feu amb arcs escarsers o resolta amb la col·locació de llinda sencera en les de factura modesta. La planta pis, de menor alçada, tenia la petita finestra situada generalment al damunt del portal, també emmarcada amb pedra i ampit motllurat. La façana es rematava amb un ràfec de coberta sortint per allunyar l'aigua del mur. La porta era ampla per poder guardar els carros en el interior dels habitatges, i també permetia entrar els animals. Seguint aquest costum, les portes es construïen

A Palafrugell estàvem acostumats als casinos, als cafès de solera i als bars convencionals, però el mes de febrer de 1975, obria al cèntric carrer de Cavallers un establiment d'oci, que esdevindria un lloc de referència per a les generacions de joves dels anys setanta, vuitanta i noranta. Quan es va inaugurar El Glop, el règim de la dictadura ja era ben madur, però a la premsa local la noticia es va cobrir amb un correctíssim "Obertura d'un saló de té al carrer de cavallers". Per poder anar-hi s'havia de tenir assolida una certa maduresa, i no era únicament pel tipus de beguda que s'hi servia, sinó també, i principalment, perquè freqüentar "El Glop", representava pels joves accedir a un mon que els resultava novador, atraient i modern, era una cerimònia d'iniciació amb la qual es trencava definitivament amb l'adolescència per entrar al mon dels adults. Això que ara ens pot semblar pueril, per al jovent de la vila fou un esdeveniment tran

Corrien els maleïts soldats francesos instigant la bona gent de la terra, quan la diada de Sant Bernat, el dia 12 de març de 1809, la senyora Maria Maranges i Pi, de seixanta anys d’edat i viuda de Francesc Frigola del Brugar, sortia de l’església parroquial de Sant Martí, on acabava de combregar, i li sobrevingué un atac de feridura, altrament dit el mal de Sant Joan, o si es vol dir com li diuen els entesos, apoplexia. Com que en aquelles hores la plaça de l’Església era molt concorreguda, no va passar desapercebut l’incident entre les persones que sortien de missa en acabar l’ofici del diumenge i va ser auxiliada immediatament. Per fortuna, molt a prop d’on havia succeït la desgracia hi havia una oficina d’apotecari, la botiga de casa Roger, que feia cantonada amb el carrer Major, i allà fou portada ràpidament la dissortada dona. La denominació de Casa Roger entre la gent de la vila era d’us molt antic i encara no estaven acostumats a dir-la a la nova manera, Casa Rosés, el

Sant Ramon d’Ermedàs no és un llogarret rural a l’ús, només és una esglesiola renaixentista del segle XVI que va cohesionar un grapat de masies que hi havia disperses pel Corredor de Palafrugell, les quals explotaven de feia molts segles una abundosa zona agrícola. Pel que fa a Sant Ramon Nonat, fou un frare de l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, -a casa de sempre els hem conegut com l’ordre mercedària-, una organització religiosa que entre altres coses menors, mitjançava principalment en la redempció dels captius que queien en mans del cors magrebí. Es diu que aquest sant també va ser pres pels pirates barbarescos quan negociava l’alliberament d’alguns presoners que tenien captius a Alger, i va romandre esclavitzat diversos mesos, patint martiri amb un cadenat que li tancava la boca i l’impedia de propagar la seva fe cristiana entre els mahometans. Malgrat tot, Sant Ramon Nonat és un personatge de dubtosa i discutida existència i la seva