La tipologia de casa popular medieval
establí uns trets característics d'edificació senzilla que s'aplicà de forma
generalitzada i sistemàtica en totes les edificacions urbanes. La porta d'accés
sempre es situava al costat esquerre de la façana, i al damunt seu la finestra
del pis, que amb la llinda tocava el ràfec de coberta. La porta principal
d'accés s’emmarcava amb carreus de pedra sorrenca o granítica i la llinda es
resolia amb un arc de dovelles de mig punt, posteriorment es feu amb arcs escarsers
o resolta amb la col·locació de llinda sencera en les de factura modesta. La
planta pis, de menor alçada, tenia la petita finestra situada generalment al
damunt del portal, també emmarcada amb pedra i ampit motllurat. La façana es
rematava amb un ràfec de coberta sortint per allunyar l'aigua del mur.
La porta era ampla per poder guardar els
carros en el interior dels habitatges, i també permetia entrar els animals.
Seguint aquest costum, les portes es construïen de doble fulla ja que a la
majoria de cases es traginaven utensilis i mercaderies.
El primer espai al qual s'accedia des de
l'exterior era una sala amb el sostre de bigues de fusta o volta de rajola de dos
o quatre punts, destinada a les eines i animals de tir si el propietari era pagès,
o l'obrador, la botiga o magatzem, si aquest era artesà. Al fons de l'estança, a
la dreta, hi havia l'escala de dues tramades en angle recte, la primera etapa era
descoberta i quedava situada de cara a l'entrada.
Al fons
de la sala, sota el replà hi havia el rebost i l’accès a la segona estança on
hi havia la cuina menjador servint també de sala d'estar, era el lloc on es feia
la vida familiar. Era habitual tenir una llar de foc situada en un angle de la
cambra, generalment al costat dret. En la paret mitgera un buidat, amb lleixes
de fusta, servia d'armari. Una sola obertura, generalment no hi havia finestra,
donava sortida a l'eixida, al fons de la qual hi havia la comuna.
Al
pis hi havia els dormitoris, les edificacions més antigues només tenien dues
cambres, més endavant s'incorporà el “quarto del mig", una peça central
davant l'escala, sense ventilació exterior, que rebia llum d’una de les façanes
per un petit finestró situat a la part alta de l'envà.
L'adopció de la unitat de cos venia donada
per la longitud resistent de l'embigat, que era capaç de suportar el pis i la
teulada sense fimbrejar. La dimensió que podia assolir una casa es relacionava
amb l’ample estàndard de 24 pams, uns 4,80 metres (longitud equivalent a 3
canes de Girona, 1 cana=1,559 metres). A partir del segle XIX les parcel·lacions
adoptaren la divisió del mòdul de cos, com unitat de planificació.
La construcció tradicional es
caracteritzava per la sustentació de les bigues amb parets de tàpia, o pedra
mixta. Els murs laterals acostumen a tenir una amplada entre un peu i dos pams
(30-40 cm). Els murs de façana teien una amplada de dos peus (pes
romanus o capitolinus).
Els envans interiors eren de maó massís de 29x14x5 cm. i els
arrebossats que les cobrien es realitzava amb morter de calç.
Un
element singular de la casa de cos del carrer Caritat és l'esgrafiat de la
façana fet a les darreries del segle XVIII. En queden algunes restes que encara
son visibles. L'esgrafiat es una única figura geomètrica aplicada seguint la
tècnica de la repetició amb plantilla que arribava a cobrir tota la superfície
del mur.
Cal destacar la llinda sobre mènsules del
portal, exemple de l'arquitectura popular medieval i també el ràfec de coberta,
un element característic de les façanes antigues.El ràfec de coberta, es forma
amb tres línies en voladís. El canaló de la teulada, afegit posteriorment, és també
de ceràmica.
Comentaris