Passa al contingut principal

Casa de cos al carrer Caritat


La tipologia de casa popular medieval establí uns trets característics d'edificació senzilla que s'aplicà de forma generalitzada i sistemàtica en totes les edificacions urbanes. La porta d'accés sempre es situava al costat esquerre de la façana, i al damunt seu la finestra del pis, que amb la llinda tocava el ràfec de coberta. La porta principal d'accés s’emmarcava amb carreus de pedra sorrenca o granítica i la llinda es resolia amb un arc de dovelles de mig punt, posteriorment es feu amb arcs escarsers o resolta amb la col·locació de llinda sencera en les de factura modesta. La planta pis, de menor alçada, tenia la petita finestra situada generalment al damunt del portal, també emmarcada amb pedra i ampit motllurat. La façana es rematava amb un ràfec de coberta sortint per allunyar l'aigua del mur.
La porta era ampla per poder guardar els carros en el interior dels habitatges, i també permetia entrar els animals. Seguint aquest costum, les portes es construïen de doble fulla ja que a la majoria de cases es traginaven utensilis i mercaderies.
El primer espai al qual s'accedia des de l'exterior era una sala amb el sostre de bigues de fusta o volta de rajola de dos o quatre punts, destinada a les eines i animals de tir si el propietari era pagès, o l'obrador, la botiga o magatzem, si aquest era artesà. Al fons de l'estança, a la dreta, hi havia l'escala de dues tramades en angle recte, la primera etapa era descoberta i quedava situada de cara a l'entrada.
Al fons de la sala, sota el replà hi havia el rebost i l’accès a la segona estança on hi havia la cuina menjador servint també de sala d'estar, era el lloc on es feia la vida familiar. Era habitual tenir una llar de foc situada en un angle de la cambra, generalment al costat dret. En la paret mitgera un buidat, amb lleixes de fusta, servia d'armari. Una sola obertura, generalment no hi havia finestra, donava sortida a l'eixida, al fons de la qual hi havia la comuna.
Al pis hi havia els dormitoris, les edificacions més antigues només tenien dues cambres, més endavant s'incorporà el “quarto del mig", una peça central davant l'escala, sense ventilació exterior, que rebia llum d’una de les façanes per un petit finestró situat a la part alta de l'envà.
L'adopció de la unitat de cos venia donada per la longitud resistent de l'embigat, que era capaç de suportar el pis i la teulada sense fimbrejar. La dimensió que podia assolir una casa es relacionava amb l’ample estàndard de 24 pams, uns 4,80 metres (longitud equivalent a 3 canes de Girona, 1 cana=1,559 metres). A partir del segle XIX les parcel·lacions adoptaren la divisió del mòdul de cos, com unitat de planificació.
La construcció tradicional es caracteritzava per la sustentació de les bigues amb parets de tàpia, o pedra mixta. Els murs laterals acostumen a tenir una amplada entre un peu i dos pams (30-40 cm). Els murs de façana teien una amplada de dos peus (pes romanus o capitolinus).
Els envans interiors eren de maó massís de 29x14x5 cm. i els arrebossats que les cobrien es realitzava amb morter de calç.
Un element singular de la casa de cos del carrer Caritat és l'esgrafiat de la façana fet a les darreries del segle XVIII. En queden algunes restes que encara son visibles. L'esgrafiat es una única figura geomètrica aplicada seguint la tècnica de la repetició amb plantilla que arribava a cobrir tota la superfície del mur.
Cal destacar la llinda sobre mènsules del portal, exemple de l'arquitectura popular medieval i també el ràfec de coberta, un element característic de les façanes antigues.El ràfec de coberta, es forma amb tres línies en voladís. El canaló de la teulada, afegit posteriorment, és també de ceràmica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes