LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu.
Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques.
Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena.

LA GALENA
La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS), tot i que pot contenir quantitats variables d'impureses, així el seu contingut en plata pot arribar al 1%. Conté el 86,6% de plom i petites quantitats de cadmi, antimoni, bismut i coure. La varietat de galena argentífera pot contenir abundant quantitat de plata.
El seu color és gris plom, metàl•lic en les fractures recents i mat en les superfícies antigues. És de color més clar si conté plata.
La seva duresa és de 2,5 a 3 en l'escala de Moss i té una densitat relativa de 7,6 gr./cm3.
Antigament, polvoritzada (alcofoll), s'utilitzà com a pols cosmètic i també en l'elaboració d'esmalts per als atuells ceràmics (alcofoll de terrissaire). Els cristalls de galena van tenir una gran importància durant l'etapa de les ràdios primitives com l'element captador de senyals fent la funció dels díodes detectors.

L'ARGENT
L'argent en estat pur era molt escàs, però era abundant en els minerals de plom, el problema era la separació dels dos metalls. Així sorgí la "purificació del foc", que s'aplica als metalls i està present i íntimament lligada a totes les mitologies.
La plata te un punt de fusió relativament baix respecte d'altres minerals, però davant del plom presenta un potencial normal molt superior, el que significa que el plom es combina més fàcilment amb l'oxigen que la plata. Per això la copel•lació primitiva consistia en extreure-la dels minerals de plom escalfant el mineral en forns poc fondos (copel•les, nom que li venia per tenir forma de copa), exposades a un corrent d'aire natural o produït artificialment, de forma que s'oxidés el plom fins a convertint-se en escòria. l'òxid de plom que conté tots els òxids de metalls baixos, és en part eliminat pel corrent d'aire i en part absorbit per les parets del cresol. La transferència de l'oxigen a la copel•la es produïa a través del revestiment interior del forn conformat per materials porosos, molt sovint fet amb les cendres d'ossos calcinats, de forma que al cresol quedava la plata purificada.

LA BARITINA
Fou el sabater bolonyès V. Casciorolus, qui el 1602 reparà en que quan un espat pesant era calcinat amb matèries combustibles els productes es tornaven fosforescents a l'obscuritat. A la pedra en qüestió la denominà "lapis solis", que més tard vindria a dir-se pedra de Bolonya. En 1774 K.W. Scheele descobrí que aquest mineral contenia una part que originava un sulfat indissoluble en aigua. G. de Morveau el batejà com "barote", del grec "barys" (pesant), degut l'elevada densitat d'alguns del compostos d'aquest element. Aquest nom fou posteriorment alterat per Lavoisier en "barita", encara avui dia emprat per a denominar l'òxid hidratat de bari.
La baritina o baritaés un mineral que pertany als sulfurs i químicament és el sulfat de bari (BaSO4), apareix amb colors vitris en grocs, blancs o grisos. Dins el seu grup s'inclouen la celestina (SrSO4), i l'anglesita (PbSO4).
Te una duresa a l'escala de Moss bastant alta, entre 3 i 3,5, i la seva densitat, o pes específic és de 4,3 a 4,7 g/cm3, el que és molt per a un mineral no metàl•lic, propietats que el delaten immediatament.
Triturada en forma de fins s'emprà en llots de perforació de pous i pilons. També s'utilitza com a pigment i per a la fabricació d'aigua oxigenada.
En la combinació galena-baritina aquesta darrera és la primera en precipitar. Els cristalls de baritina creixen a partir de la calcita, posteriorment dolomititzada, o ho fan a partir d'un nucli; en tots dos casos en forma radiada. Posteriorment la baritina es reemplaçada en part per galena, aquesta es presenta generalment en cristalls idiomòrfics.

LA HISTÒRIA
En un principi, ja des de les poblacions ibèriques de Castell, Sant Sebastià o d'Ullastret les labors mineres es dedicaren a l'extracció de plom a partir de la galena, de la qual posteriorment també es va obtenir plata en petites quantitats.
Al Puig de Sant Andreu d'Ullastret es va trobar un fragment de galena associat a materials arqueològics datats entre els segles IV i III ane. Els anàlisi han mostrat que contenia restes de plata i d'antimoni coincidents isotòpicament amb els materials de la zona d'Osor - Mont-ras.
De la primera meitat del segle III ane està datat el plom amb epigrafia ibèrica trobat al poblat de Castell. El mineral procedeix de les immediates rodalies de Vall-llobrega o Mont-ras, properes a l'enclavament.

La tècnica romana d'excavació minera presenta uns trets molt característics i particulars. La localització dels filons minerals es realitzava en primer lloc amb l'observació directa de la superfície i de la vegetació del terreny, posteriorment quan els indicis eren positius s'excavaven galeries que descendien amb fortes pendents creuant els primers estrats fins a trobar la veta. Trobada aquesta, s'excavava fins a exhaurir la mena, en cas de ser fallida o de poca envergadura, s'abandonava l'explotació i s'obria una de nova.
Les formes que donaven a les estretes galeries eren d'un perfecte acabat de la secció, rematades en volta la part superior i la planta ben tallada. Els trams de galeria en pendent estaven acabats formant esglaonats que facilitaven els recorreguts difícils. Son de fàcil identificació davant les explotacions mineres posteriors menys curosos en els acabats de les parts complementàries i prescindibles.
El mineral, un cop extret a l'exterior, es netejava d'impureses i es triturava per a seleccionar les partícules de major puresa, desprès es decantava en bases i piletes amb aigua. Una primera fosa es realitzava a prop de la mateixa mina donant com a resultat un producte en el que ambdós minerals apareixien barrejats. La mena resultant es sotmetia a una segona fosa, la copel•lació, que separava el plom de la plata.

Situant-nos ja a l'edat mitjana, el 28 d'agost de 1405 el rei Martí l'Humà assenyala al seu procurador general tenir per entès que "...en lo terme del castell de Palafrugell se han trobades algunes menas de alcofoll, de les quals ha exides grans quantitats de moneda."
Les paraules del rei Martí ens demostren que les menes que s'explotaven a Palafrugell eren de galena, "alcofoll", espècie mineral beneficiada, i que l'argent era un subproducte de l'explotació del plom que entre algunes menes s'hi havia trobat en majors quantitats, i s'aprofitava l'explotació d'aquestes per obtenir l'argent.

La tècnica medieval d'explotació minera d'un cros, nom que rebia la mina a l'edat mitjana, consistia en la excavació de petits pous o galeries d'atac a la boca mina de poca fondària inicial en els primers i amb un fort pendent si es tractava de les segones. En la mesura del possible s'evitaven els pous verticals profunds que impliquessin la construcció i utilització de complexos i pesants mecanismes d'ascensió i extracció del mineral, i els miners, coneguts pel nom de crossers, utilitzaven preferentment la tècnica de l'extracció i ascensió a mà, mitjançant cordes en els trams inclinats o de poca fondària vertical amb elementals escales de fusta, i currioles,politges i torns per a la càrrega.
L'art d'excavació evolucionà notablement a casa nostra durant la segona meitat del segle XIV amb la introducció de l'ús del foc a les galeries en aquelles parts on la roca era més dura. Quan la força del pic o del mall no era capaç d'avençar s'encenia un foc al front d'atac i quan la roca havia adquirit una temperatura elevada es ruixava amb aigua amb la intenció de provocar un canvi brusc de temperatura que produís esquerdes i el trencament de la roca.
A l'exterior de la mina, s'habilitava una zona explanada on acumular el material estret i realitzar les feines de trituració dels blocs i separació de la mena de metall. Era a l'exterior de la mina on les innovacions tècniques havien evolucionat més i s'aplicava la força hidràulica i animal en substitució de la humana.

SEGLE XIX
Res més no sabem de les explotacions mineres de galena dels contraforts orientals de les Gavarres fins el segle XIX. Això és l'any 1842, quan s'institueix la Societat de Mines Rodia per a explotar cinc mines al terme municipal de Mont-ras. Es tractava de les mines la Blanca, la Rabiosa, la Margarida, la Vella i la Morena.
L'explotació de les mines s'inicia sota la direcció del prestigiós professor José Antonio Llobet i Vallllosera (1799-1862), creador dels estudis de geologia i mineralogia al nostre país, i de Luis Balaguer, deixeble seu.

Va ser aquesta una època pujant per la mineria durant la qual es van demanar moltes concessions per a iniciar explotacions mineres a la zona Mont-ras - Llofriu. En una noticia, mig en broma mig seriosa, apareguda al setmanari El Palafrugellense, el que fou primer diari de la vila, el 29 de març de 1885, es deia:

"¿Saben ustedes á que vinieron', hace algunos días, dos señores ingenieros de minas de la Provincia?
Pues nosotros tampoco.
Decimos mal: nosotros sabemos, porqué así se nos ha referido, que vinieron á demarcar una mina que solicitan a la vez el Ayuntamiento de una parte, y de otra el Sr. Cura-párroco, ambos de la propia esta villa, como dicen ciertos formularios.
La diferencia o disensión consiste en que, el primero, o sea el Ayuntamiento, toma por punto de partida La Portalada, y el otro, o sea el ministro del Señor, pretende que el punto de partida de su mina, arranque de Morena.
La publicació acaba la noticia dient: "...Y ya que de barita hablamos, bueno ser a hacer notar que casi la totalidad de producción de dicho mineral en Cataluña va a Barcelona donde se vende pulverizada para el comercio con el nombre de espato pesado.
Tiene mucha semejanza con la harina de trigo, diferenciándose solamente por su mayor peso y por esto se la llama también harina fósil. Se mezcla con la otra harina para dar peso al pan y para envenenar al consumidor.
".

Una publicació de la producció de barita a la província de Girona, entre el dia 1 de juliol de 1893 i el 30 de juny de 1899, donava la quantitat de 20.298 quintars mètrics, dels quals la major part corresponien a les mines de Mont-ras, "Francisca e Isabel", amb 6.700 quintars (670 Tones), entre ambdues un 33% del total de la província.

A finals de segle, concretament el dia 21 de juny de 1899, en Gabriel Gómez
Fernández, de Girona, sol•licita a la Sección provincial de Fomento la propietat de tres mines de plom a Mont-ras, la mina "D. Emilio", al paratge de Coll de Morena, la mina "Aumento Carmen", al paratge del Mas Pagès, i la mina "Castelar" al del Mas Vidalet.
No cal remarcar la ideologia del sol·licitant, qui amb els noms que volia posar a les mines retria homenatge pòstum al repúblicà lliberal i expresident de la Pimera Republica Emilio Castelar i Ripoll mort un mes abans (25-05-1899).

La població de Palafrugell patia els estralls seculars de l'escassetat d'aigua provinent des de 1890 del torrent begurenc de Salseseugues i una Companyia que tenia en explotació algunes mines a Mont-ras projectà el subnimistre i la canalització de les aigües potables des dels pous de galena cap a la vila.

SEGLE XX
Amb l'arribada del segle XX, l'explotació de les mines de Mont-ras continua a bon ritme. L'estiu de 1901 és la Sociedad Minera Catalana encapçalada pel seu prestigiós director enginyer Néstor Guillot, els qui realitzen els treballs d'explotació de dos filons del subsòl mont-rasatí. Amb les modernes tècniques de l'època obren un pou d'uns 38 metres de fondària que revesteixen amb un mur per garantir la seguretat de l'explotació. Aquesta labor la realitzaven una setantena de miners originaris de diversos punts de la Península.
El mineral s'extreia del pou amb una màquina de 28 cavalls de força i el mes de juliol s'envià la primera expedició de mineral a Palamós amb destí a Barcelona.
L'any 1903 es cancel•la l'expedient de registre miner número 1324, corresponent a la mina "Esperanza" de Mont-ras registrada a favor d'Alejandro Pons.
L'estiu de l'any 1911 s'esgota el doll de la mina que subministrava l'aigua a la vila de Palafrugell i el problema d'abastament torna amb tota la seva cruesa i virulència.

Durant la Gran Guerra Europea de 1914 es posaren novament en explotació les mines de galena i barita de Mont-ras, estimulats per la gran demanda europea d'aquests minerals. L'explotació minera produí un moviment a petita escala d'una onada de miners emigrats des de la Unión i Linares a Jaen cap a les viles de Mont-ras i Palafrugell.
A mitjans de gener de 1916 Josep Riera i Magdalena Prat sol•liciten 85 pertinències de l'antiga mina de plom "Carmen", que bategen amb el nom de "Pepita".
El divendres 28 d'abril de 1916 va haver un accident a les mines quan va haver un esllavissament de roques del que fou víctima un obrer de 39 anys, natural de Cartagena, conegut pels seus companys de treball amb el sobrenom de "el Sillero".
L'explotació de les mines duraria com a mínim fins l'any 1921; si més no, l'abril del 1921 l'ajuntament de Palafrugell, amb el seu batlle Josep Vergés al capdavant, gestionaven la portada d'aigües a la vila des dels pous de la mina "Pepita" de Mont-ras. Els propietaris de la mina encara eren els germans Riera.
El més de maig l'administrador de la mina, l'advocat Carles Maria García Rodrigo de Madrazo, prenia possessió d'una plaça a la Judicatura i Ministeri Fiscal a Madrid i deixava definitivament la seva feina de Mont-ras.
Encara avui dia son visibles les restes de les instal•lacions de la mina a ran del camí de Fitor, es tracta del rentador de mineral previ a ésser carregat en carros per dur-lo a peu de la carretera de Girona, on era triturat en un molí fariner que hi havia allà i carregat en camions fins al port de Palamós.
La mina Pepita presentava quantitats apreciables de bismut, però no així de zinc. En quant a la plata el valor mig obtingut en aquestes mines era de 300 ppm.
El setmanari Baix Empordà, es feia ressò el 28 de setembre de 1921 del gran nombre de miners d'aquesta vila, que es trobaven en vaga forçosa per haver-se paralitzat el treball en quasi totes les mines i calculava en més d'un centenar els obrers aturats que havien de marxar a França en busca d'ocupació en les veremes.
El dia 9 d'abril de 1932 era notícia el robatori efectuat per dos individus de Mont-ras dels fils de corrent elèctrica de la mina "Pepita", que ja es trobava en un estat de total d'abandó des de feia anys.
El dia 20 de desembre de 1935 l'Ajuntament de Palafrugell i el barceloní Joaquim Molins i Figueras, propietari llavors de la mina "Pepita", signen contracte per al proveïment d'aigua potable a la vila i s'encarrega al contractista Joan Pruneda la tasca de preparació de la mina per a destinar-la al servei municipalitzat d'aigües.
el dia 4 de setembre de 1936 la Comissió de Sanitat municipal proposa la incautació per part de l'Ajuntament de la mina "Pepita" de Mont-ras, degut les deficiències que s'han observat en el servei i que son motiu de la rescissió del contracte.



Bibliografia:

Palafrugell Ahir...
Lluís Molinas, Joan Piera
Les mines de Bellmunt al segle XIV
Montserrat Flores
Memorandum de Mineralogía Descriptiva
Eugenio Aulet Soler
Elaboración y comercio de plata y plomo en la Emporion griega
y en los hábitats ibéricos de su entorno

Pere Castanyer, Marta Santos, Xavier Aquilué, Joaquim Tremoleda,
Enriqueta Pons, Aurora Martin, M. Carme Rovira, Josep M. Mata
Hemeroteca del AMP
Hemeroteca La Vanguardia


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT