dilluns, 21 de setembre de 2015

CAN PRATS DE LA CARRERA

El camí més vell d’anar a Sant Sebastià de la Guarda des de Palafrugell, surt del castell per la portada que està situada a migdia del recinte. Per aquella que els de la vila en diuen Portal d’Avall. El tram inicial és un carrer que llisca suaument pendent avall entre les cases del Raval i a l’alçada de Can Mascort, on existeix un trencant de fa molts anys, el carrer es bifurca per donar origen al Camí Ral, una via que s’aprofita del desnivell del corredor de l’Albi per anar fins al mar de Palamós. A l’esmentada cruïlla, l’altre camí, el que porta al santuari de Sa Guarda, agafa la direcció de sol ixent pel carrer gremial de les Botines. Quan aquest carrer s’acaba, el camí torna a embrancar-se per prosseguir en dues trajectòries. Una d’elles ens porta al costaner de Calella i Llafranc, l’altre s’enfila pel pendent de l’Hortal d’en Pou.

La geografia de l’entorn de la vila no és pas agressiva, les formes son molt suaus i arrodonides amb un sòl farcit de bones propietats, apte per al conreu de l’horta. Com que el poble es va desenvolupar sobre un vessant basculat a migdia, tot a la vila flueix en aquella direcció. Hi ha una certa inclinació entre els palafrugellencs que els fa tendir cap al Sud. És una tendència atàvica, que ja està inscrita en la genètica de la població. Els vents locals, les aigües superficials els corrents tel·lúrics, la llum del sol, totes les coses i tothom a Palafrugell s’amanseix en eixa destinació.

Un cop arribats al capdamunt de la pujada d’en Pou, el terreny, força més planer, aporta l’aigua d’escorrentia cap a l’est, a la Riera de Vilaseca, una sub-conca tributària de l’Aubi. A partir d’aquest punt ens endinsem pel paratge de “La Carrera”, un indret de límits indefinits, el qual perfectament es podria estendre des de el lloc de la Ruella, situat al nord, fins als Forns que marcaria el límit pel sud, i entre la dita Riera de Vilaseca i el carener que acabem de remuntar per les Hortes d’en Pou. El llom d’aquest cavalló resta evident ja que el ressegueix un antic vial de nord a sud actualment convertit en el carrer de la Lluna.


Durant l’Edat Mitjana en català se’n deia carrera d’allò que avui és un camí. És a dir rebien aquest nom les vies que comunicaven llocs a través dels espais despoblats. Més antigament, les llengües evolucionades del llatí, del camí per on podien circular els carros en deien vies carraries, que és en definitiva l’origen de la denominació del  paratge. Aquest és l’únic tros d’aquell antic camí que ha conservat el nom genèric de “La Carrera”. En català antic també rebien el nom de carreres els carrers de les poblacions, però aquest no és el nostre cas.

Fou en aquests encontorns, on s’establiren fa molts segles els Prats, una família pagesa que es convertí en cap i casal d’una influent nissaga local, els membres de la qual adquiriren identitat diferenciada dels altres llinatges que duien el mateix cognom, en afegir el topònim del paratge “la Carrera” al seu nom de família, que els distingí, durant generacions, dels Prats que vivien al Pedró, els del Vilar o els de Vilaseca.

Les terres del mas ocupaven una superfície gens desdenyable, 73 vessanes, que traslladades al sistema actual equivaldrien a 160.000 m2.





REPOSAR EN TERRA DE MARCA BLANCA

Ja fa molt de temps que la llei dels vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes, incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que retenia l’Església catòlica.
Arribat el moment, l’església que monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es feia del tot impossible enterrar-les en sagrat.
En la pràctica, els enterraments dels no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l’ampliació dels cementiris existents, ocupant la superfície de terreny contigu que fos necessari, tancant-lo amb un mur similar a l’existent en el recinte catòlic.  Però hauria de tenir l’accés separat d’aquest, de tal manera que ni els cadàvers ni el seguici entressin mai en contacte amb el cementiri catòlic.
Aquesta innovació, si em permeteu dir-ho així, succeïa quan la vila de Palafrugell tenia el cementiri situat en l’espai que ocupa actualment la Plaça de Sant Jordi, al Barri dels Forns, i va passar que el dia 8 d’octubre de 1877 morí el jove anglès, William Badley Butle, solter, de 26 anys, encarregat del comerç taper amb Anglaterra.

Plaça de Sant Jordi, lloc que ocupava l’antic cementiri.
Aquest noi, de religió protestant, vivia una relació de parella amb Dolors Pagès i Prats, de Palafrugell, en una casa del Pedró Petit que més endavant esdevindria part de l’Asil dels Vells Desemparats. Pocs mesos abans de la seva mort, el 18 de març de 1877, nasqué una filla de la seva relació que fou batejada en la fe catòlica, perquè aquesta era la religió de la mare. El jove comerciant es trobava en aquell temps vivint un dels seus pitjors malsons, sumit en la més absoluta ruïna econòmica i afogat pels deutes.
Davant les reticències del capellà a permetre que s’enterrés el cadàver en el cementiri catòlic hagué d’intervenir l’ajuntament de la vila a qui el consol d’Anglaterra, resident a Palamós, exigia una solució urgent per a la inhumació del cadàver del seu compatriota. El consistori es posà en contacte amb el propietari del terreny contigu al cementiri, que era en Jaume Prats, per veure d’agilitzar la compra sense haver d’endegar un expedient d’expropiació, adquisició que per la via administrativa s’endarreriria massa temps.
El propietari de les terres acceptà de vendre’s cent seixanta metres quadrats a la part nord del cementiri, pel preu de quatre-centes pessetes i cedir un passatge de dos metres i mig des de la carretera del far de Sant Sebastià, origen de l’actual carrer del General Castaños, que servís d’accés al cementiri protestant, el segon cementiri civil de la província de Girona.



EL MARTELL, L’ESCAIRA I EL CISELL. PENÚLTIMA ETAPA

Per a poder interpretar correctament el sentit que té aquest escrit, imagina-t’ho com si es tractés d’un viatge que realitzes en el temps a través del carrer de Sant Sebastià, al qual hem arribat guiant-nos per uns indicadors històrics distribuïts intencionadament per la geografia urbana de Palafrugell.
Iniciem el recorregut anant d’Occident a Orient per això és important que comencem sortint del Centre Fraternal per la tercera porta, aquella que dona al carrer de Sant Sebastià, la mateixa porta que en l’article anterior algú ens havien dit que no es podia utilitzar per entrar-hi al cafè. Baixarem dos graons i ja hi serem al cap del carrer. Al costat dels gentils. Entre iguals. Aquest ritual té el seu simbolisme i la seva interpretació perquè ningú més sap que estàs buscant els senyals dels cercadors que ens han precedit.
En llenguatge simbòlic es diu que els aprenents inicien el seu viatge iniciàtic anant primer d’Occident a Orient. La realització del viatge estimula físicament qui el realitza, li aporta novetat, il·lusió, experiència, coneixement i un punt de saviesa. La paraula prové del llatí, “viaticum”, que no és cap altra cosa que el recorregut realitzat al llarg d’una jornada per anar a algun lloc. També ho és portar quelcom d’un lloc a un altre. Encara que sigui mentalment. Amb això ja ho hem dit tot. Iniciem el camí!.


El carrer de Sant Sebastià a través del qual realitzarem el nostre particular viaticum, es formà urbanísticament a les darreries del segle XVIII. Com tots els carrers, va anar creixent i evolucionant, acollint gent nova i passants entre els quals alguns volgueren deixar constància de la seva particular visió del mon. Segurament no tenien cap intenció de subvertir el temps quan idearen decorar la façana de Can Bofill amb gàrgoles neogòtiques, ni donaren nom de forma innocent al carrer de les Ànimes; en realitat aquest petit carrer que serví originalment de desguàs de les aigües de pluja, és un portal de sortida orientat de Nord a Sud. Ni aquell altre quan esculpí a la llinda de casa seva, la del número 29 de carrer, la que fa cantonada amb el carrer de Sant Josep, unes eines de treball que molts interpreten de signes gremials. I no van pas desencaminats.
A la llinda de la casa referida hi ha un gravat on apareixen representades les eines dels francmaçons. Son els instruments de Treball que porten els postulants en el seu viatge iniciàtic, probablement les eines més universals d’un maçó, el martell, l’escaira i el cisell. Son els utensilis que serveixen per desbastar la Pedra Bruta, que és com dir la ignorància. Moralment significa Modelar, Corregir i Aplicar les accions humanes. El martell és la constància, el cisell és la voluntat i l’escaira és el patró, la regla per a transformar-la en Pedra Cúbica, polida, desbastada.

Si us hi fixeu en la llinda, però també en els muntants laterals de la porta, veureu la perfecció del treball de la pedra, l’obra tan ben acabada que realitzà l’artesà, potser un company maçó.

EL VEÏNAT DE VILA-SECA

Vila-seca és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbaní...