REPOSAR EN TERRA DE MARCA BLANCA

Ja fa molt de temps que la llei dels vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes, incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que retenia l’Església catòlica.
Arribat el moment, l’església que monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es feia del tot impossible enterrar-les en sagrat.
En la pràctica, els enterraments dels no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l’ampliació dels cementiris existents, ocupant la superfície de terreny contigu que fos necessari, tancant-lo amb un mur similar a l’existent en el recinte catòlic.  Però hauria de tenir l’accés separat d’aquest, de tal manera que ni els cadàvers ni el seguici entressin mai en contacte amb el cementiri catòlic.
Aquesta innovació, si em permeteu dir-ho així, succeïa quan la vila de Palafrugell tenia el cementiri situat en l’espai que ocupa actualment la Plaça de Sant Jordi, al Barri dels Forns, i va passar que el dia 8 d’octubre de 1877 morí el jove anglès, William Badley Butle, solter, de 26 anys, encarregat del comerç taper amb Anglaterra.

Plaça de Sant Jordi, lloc que ocupava l’antic cementiri.
Aquest noi, de religió protestant, vivia una relació de parella amb Dolors Pagès i Prats, de Palafrugell, en una casa del Pedró Petit que més endavant esdevindria part de l’Asil dels Vells Desemparats. Pocs mesos abans de la seva mort, el 18 de març de 1877, nasqué una filla de la seva relació que fou batejada en la fe catòlica, perquè aquesta era la religió de la mare. El jove comerciant es trobava en aquell temps vivint un dels seus pitjors malsons, sumit en la més absoluta ruïna econòmica i afogat pels deutes.
Davant les reticències del capellà a permetre que s’enterrés el cadàver en el cementiri catòlic hagué d’intervenir l’ajuntament de la vila a qui el consol d’Anglaterra, resident a Palamós, exigia una solució urgent per a la inhumació del cadàver del seu compatriota. El consistori es posà en contacte amb el propietari del terreny contigu al cementiri, que era en Jaume Prats, per veure d’agilitzar la compra sense haver d’endegar un expedient d’expropiació, adquisició que per la via administrativa s’endarreriria massa temps.
El propietari de les terres acceptà de vendre’s cent seixanta metres quadrats a la part nord del cementiri, pel preu de quatre-centes pessetes i cedir un passatge de dos metres i mig des de la carretera del far de Sant Sebastià, origen de l’actual carrer del General Castaños, que servís d’accés al cementiri protestant, el segon cementiri civil de la província de Girona.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

FENT L'HONOR AL DÉU CUPIDO