Passa al contingut principal

Rajoles de Mitgera

Les rajoles ceràmiques de mitgera s’empraven antigament a les nostres viles per recordar de qui era la propietat del mur que separava dues finques veïnes. Quan un dels dos veïns es veia en la necessitat d’aixecar de nou una paret o el mur mitger d’un habitatge, i sempre que el costat no estès ja edificat, es tenia per costum fixar una rajola que indicava d’una manera molt “sui generis”, qui havia fet la despesa de l’obra, si aquesta era unitària o compartida, o en quina de les dues finques s’havia aixecat el mur.
El Dret Civil Català era prou clar en aquests tipus de litigi. Tot propietari que es proposes d’edificar al seu predi podia construir-hi una paret d’obra del gruix corresponent meitat en solar propi i meitat ocupant el del veí. El seu ús era comú a ambdós i cada propietari podia carregar-hi fins a la meitat del seu gruix.
La mitgeria era forçosa en les parets de tanca de patis, horts, jardins i solars fins una alçària mínima de dos metres i el sòl de la paret divisòria havia de ser mitger; tot i que el veí no tenia cap obligació de contribuir a la meitat de les despeses de construcció de la paret fins que per part seva edifiques o tanqués la seva finca.
El cas era que resultava més senzill edificar la paret mitgera de l’habitatge en camp propi que haver de consultar i demanar el veí la seva disponibilitat o la meitat dels diners, quan en la majoria dels casos només interessava a una de les parts. Per estalviar futures disputes i la utilització de raons immemorials es deixava constància de la titularitat de l’obra executada mitjançant una rajola que recordés al veí quins drets posseïa sobre aquella paret.
Les inscripcions que hem pogut veure a la Vila son les habituals que es donen a la nostra comarca i els pobles veïns. Aquestes contenen un text on es recorda al veí els seus drets sobre el mur de mitgera, o l’ús que en pot fer d’ell, i es localitzem, sobre tot, dins del raval urbà de creixement noucentista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes