Introducció.
Les formacions rocoses de composició calcària, no son especialment abundants al territori municipal de Palafrugell, la potencia de les minses formacions que es donen són escaduseres, no arriben més enllà de ser afloraments insignificants. La roca calcària apareix una mica més abundant al nord de la vila, però ja dins els termes d'Esclanyà, on l'activitat de producció de calç en el passat, no va desaprofitar l'explotació de les formacions que tenien a l'abast.
És important, justament per no abundar gaire als entorns, el forn de calç del camí antic de Palafrugell. En aquesta instal·lació pre-industrial, que es va situar a la vora del camí des d'on tenia un accés fàcil, es produïa artesanament calç viva per calcinació de la pedra. La utilització de la pedra calcinal per a produir calç, era una tècnica prou coneguda des de l'antiguitat, i seria contemporània, si no anterior, a
l'explotació del jaciment de la pedrera que existeix en aquest mateix lloc.
La calç era en el passat un conglomerant molt eficaç i un dels components més emprats a la construcció, la seva decadència s'inicià al segle XIX, amb l'aparició del ciment, però sobretot desprès de la Guerra Civil Espanyola.
El turó boscós apareix abans d'arribar al mas de Can Frigolet, a poc mes de dos quilòmetres del centre de Palafrugell, i ha pogut conservat històricament des de l'Edat Mitjana la seva cobertura vegetal precisament per ser un terreny rocallós inaprofitable pel conreu. Les grans rompudes forestals per ampliar les superficies de cultiu que tants boscos van esquinçar en el passat, van anant definint el paisatge de la màxima utilitat de les terres cultivables fins al mateix perímetre del massís rocós. El turó fou aprofitat també per a fer llenya, i aquesta servia per a alimentar la foguera del forn que havia de cremar durant dies.
La seva explotació com a pedrera està documentada des de finals del segle XVI, però això no significa que l'extracció de pedra d'aquest lloc no comencés molt abans. D'aquí procedia, encara que no exclusivament, una petita part de la pedra que serví per a la construcció de l'església i molts dels altres edificis antics del poble.
Encara que avui dia sigui difícil de poder-ho comprovar, i també gens fàcil d’imaginar, be perquè el rodal estigui tot canviat, be perquè els nostres paràmetres quantitatius siguin molt diferents, el forn va ser construït en un lloc on hi havia a l'abast abundant pedra calcària, i llenya. La pedra s'extreia de les rodalies pels calciners i es transportava amb carretons i carros.
El forn era de propietat particular i d’acord als usos i costums pròpis de l’època, es llogava als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i posteriorment la venien sencera o ja transformada en pols de calç. De vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d’homes que l’ajudesin per a produïr una partida de calç. El procés de producció d’una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina.
El forn de calç d’Esclanyà.
Les formacions rocoses de composició calcària, no son especialment abundants al territori municipal de Palafrugell, la potencia de les minses formacions que es donen són escaduseres, no arriben més enllà de ser afloraments insignificants. La roca calcària apareix una mica més abundant al nord de la vila, però ja dins els termes d'Esclanyà, on l'activitat de producció de calç en el passat, no va desaprofitar l'explotació de les formacions que tenien a l'abast.
És important, justament per no abundar gaire als entorns, el forn de calç del camí antic de Palafrugell. En aquesta instal·lació pre-industrial, que es va situar a la vora del camí des d'on tenia un accés fàcil, es produïa artesanament calç viva per calcinació de la pedra. La utilització de la pedra calcinal per a produir calç, era una tècnica prou coneguda des de l'antiguitat, i seria contemporània, si no anterior, a
l'explotació del jaciment de la pedrera que existeix en aquest mateix lloc.La calç era en el passat un conglomerant molt eficaç i un dels components més emprats a la construcció, la seva decadència s'inicià al segle XIX, amb l'aparició del ciment, però sobretot desprès de la Guerra Civil Espanyola.
El turó boscós apareix abans d'arribar al mas de Can Frigolet, a poc mes de dos quilòmetres del centre de Palafrugell, i ha pogut conservat històricament des de l'Edat Mitjana la seva cobertura vegetal precisament per ser un terreny rocallós inaprofitable pel conreu. Les grans rompudes forestals per ampliar les superficies de cultiu que tants boscos van esquinçar en el passat, van anant definint el paisatge de la màxima utilitat de les terres cultivables fins al mateix perímetre del massís rocós. El turó fou aprofitat també per a fer llenya, i aquesta servia per a alimentar la foguera del forn que havia de cremar durant dies.
La seva explotació com a pedrera està documentada des de finals del segle XVI, però això no significa que l'extracció de pedra d'aquest lloc no comencés molt abans. D'aquí procedia, encara que no exclusivament, una petita part de la pedra que serví per a la construcció de l'església i molts dels altres edificis antics del poble.
Encara que avui dia sigui difícil de poder-ho comprovar, i també gens fàcil d’imaginar, be perquè el rodal estigui tot canviat, be perquè els nostres paràmetres quantitatius siguin molt diferents, el forn va ser construït en un lloc on hi havia a l'abast abundant pedra calcària, i llenya. La pedra s'extreia de les rodalies pels calciners i es transportava amb carretons i carros.
El forn era de propietat particular i d’acord als usos i costums pròpis de l’època, es llogava als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i posteriorment la venien sencera o ja transformada en pols de calç. De vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d’homes que l’ajudesin per a produïr una partida de calç. El procés de producció d’una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina.
El forn de calç d’Esclanyà.
La instal·lació està formada per dos elements perfectament diferenciats. En un primer terme, al costat del camí hi ha l'avançforn, construcció en forma de galeria en volta (5x4m), recolzada sobre dues parets de carreus que alhora servien de contenció pel marge dels costats. Era a través d’aquesta galeria per on s'alimentava de llenya el forn, i s'evacuava la fornada, també podien aixoplugar-se els operaris. Aquesta mena de porxo servia de llenyer durant el procés de formació i de caler un cop produïda la calç. La planta de forma trapezoïdal convergeix visiblement en direcció al forn.La caldera, queda situada al fons de la galeria, des de la qual s’accedeix a traves de la boca de càrrega, forat on les proporcions de l’amplada s’apropen força a l’alçada (1,70x2,20m), aixó era així per a facilitar el tragí de materials i reduïr alçada d’obertura per donar més capacitat al cup que es formava pel damunt de la volta de fornada.
Durant la construcció, per a situar el vas del forn, es va rebaixar el terreny rocós del marge fins a una cota d’uns 50 cm per sota del nivell del camí, de tal manera que l’olla, on es produeix la combustió, està pràcticament tota ella excavada a la penya. Per sobre del nivell de la roca s’aixeca el cup de forma cònica i construït amb paret de pedra seca; al capdamunt s'obre el forat que rep el nom de boca de l'engolidor o xemeneia (1,00 x1,00m). Les dimensions interiors de la planta fan 6,5x4,5 m. a la base, i 1,5 m. a la xemeneia. La seva alçada és d’uns 5 metres, i els gruixos de paret oscil·len entre els 40 Cm. dels murs de l’avançforn i el 1,65 Cm on s’emboca el forn.
La pedrera.
Resulten visibles encara, molt dissimulades entre la vegetació del turó, les trinxeres d’excavació produïdes a la roca durant les feines d’extracció. Aquests solcs dels voltans, que d’entrada ens poden semblar ridículs, van subministrar el volum de pedra necessari per a l’explotació del forn. A l
es caves es pot observar la disposició estratificada de la roca sedimentària.Era en aquest lloc, ben a la vora del forn, on s'iniciava el procés de fabricació de la calç, i el feinatge començava arrencant de la pedrera el volum de roca que s'havia de necessitar en cada fornada.
La feina d’arrencar la pedra era la tasca més pesada i feixuga de tot el procés de producció, per omplir un forn de la capacitat que tenia el d’Esclanyà es trigava de vuit a deu dies treballant amb les eines habituals de l’època, pics, malls i parpalines.
La pedra extreta era apilada i allà mateix es sotmetia a un procés de trencament per tal de reduir la seva mida fins que la roca esmicolada tingués la grandària de cocció adequada.
Un cop fragmentada es transportava fins a l'explanada que hi havia a la part superior del forn. Les pedres eren dipositades a l’entorn de la boca i clasificada per tamany, des d'allà mateix era introduïda al cup fins que aquest era ple, en un procés denominat enfornar.
Enfornar.
L’interior del forn s’ompliria de feixes fins a l’alçada d'un metre i mig aproximadament, els garbons havien de fer de combustible, a sobre de la qual es couria la càrrega de pedres. Avans però s’havia d’omplir de material calis, procés que rep el nom d’enfornar.
Aquesta era una operació complicada, que no podia fer qualsevol, ja que la preparació i ubicació dins el forn s’havia de fer de manera especial i requeria la tècnica d’un expert.
La volta es començava des del cim de la banqueta, una mena de repeu que hi ha al voltant del forn. Primer es posaven els ferros, pedres situades una al costat de l’altre i separades d’un pam a pam i mig de distància; entremig d’aquelles pedres es posaven unes altres que en deien els armadors. Al damunt de la primera filada s’afexia una segonà tirada, i les altres tirades de pedra ja s’anaven situant deixan un cert vol per anar tancant la volta. Quan la volta finalment es tancava, el forn s’acabava d’omplir amb més pedres fins a dalt de tot. Les pedres es disposaven en l’interior amb el criteri de situar les més grosses a sota de tot, reduint progresivament el gruix a mida que s’omplia, de tal manera que les pedres més petites es col·locaven finalment al capdamunt.
Era fonamental deixar entre les pedres uns forats pels que passessin les flames i fesin en conjunt de xemeneia; s’havia de tenir cura no nomès de col·locar ordenadament les pedres per fer una volta resistent, sino tembé que l’escalfor produida pel foc situat a la part baixa del forn, s’extengués entre la massa de pedruscal de manera uniforme. Totes les pedres havien d’entrar en contacte amb les flames i oxidar-se per incandescència de manera uniforme i complerta.
En l'espai vuit que havia quedat per sota de la volta, s'introduïen les feixes de llenya de la primera encesa, es disposaven sobre dues costelles transversals en forma de murets de pedra aixecats fins el nivell de la banqueta. En el fons, a un metre per sota, s’anaven dipositant les cendres.
Per cobrir el forat de la porta s’hi feia la davantera, una mena de paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s’hi deixava sempre un forat, la boca de càrrega, que era per on s’anava llençant la llenya que alimentava el foc.
Un cop iniciada l’encesa hi havia un parell d’homes que, sense parar mai, dia i nit, en torns de quatre hores, anaven alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç, se solien gastar de mil a dues mil feixes de bruc, gatoses i arboç de 30 a 40 kg cada una.
Fer la calç.
Un cop s'iniciava la combustió del forn aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. El procés de transformació de la roca calcària en pedra de calç pot il·lustrar-se segons el següent model:
CaCO3 + Calor = CaO + CO2
Carbonat Càlcic (Pedra Calcària) + Temp. = Òxit de calç (Calç Viva) + diòxit de carboni
La calç viva és molt càustica i te una gran afinitat amb l’aigua. Per al seu ús en construcció la calç es mata afegint-hi aigua, durant el procés d’apagat de la calç en contacte amb l’aigua es transforma la calç viva en hidròxit de carboni, amb una gran producció de calor durant el procés:
CaO + H2O = Ca(OH)2 + Calor
Calç Viva + Aigua = Calç apagada o hidròxit de carboni + Calor
Així s’obté la calç apagada, o calç hidratada. Durant aquest proces es produeix la desintegració ràpida de les pedres, que es dilueixen en l’aigua. Posteriorment, deixant assecar la pasta resultant de l’operació pot obtenir-se calçs en pols.
És sota aquesta forma apagada i en pols que es comercialitza i s’emprà en construcció com a lligant dels morters de calç, que es pasten afegint àrids i aigua a la mescla. Durant la fase de fraguat, augment de la temperatura, la massa repren el CO2 de l’aire i s’endureix tot convertint-se novament en carbonat càlcic.
Ca(OH)2 + CO2 = CaCO3 + H2O
Calç apagada + gas carbònic (Aire) = Carbonat càlcic (CaCO3)
El procés de pastar el morter consisteix en recuperar la duressa original a través de les transformacions efectuades pel calor i l’aigua. L’enduriment final s’aconsegueix per l’acció de l’aire atmosfèric (CO2) sobre el hidròxit de carboni una vegada que la paret ja es feta i es va perdent l’aigua durant la fase del fraguat.
Per saber quan la pedra era cuita s’havia de vigilar el fum. Al començament de la fornada el fum que sortia era molt espès, de color fosc. Avançat el procés, cap al final de l’operació, el fum es tornava groguenc fins quasi desaparèixer. Era l’indicació que calia per deixar d’alimentar la foguera. Desprès de la cocció, en perdre volum, el sostre caia a terra, així la pedra de calç ja estava preparada per a extreure-la.
Un cop el foc s'havia apagat, el forn es tapava durant un parell de dies deixant-lo refredar; en acabar aquest termini, s’anava per treure-la i era carregada en els carros que la duien a destí. Cada carro podia traginar d’una a dues tones de calç.
Per a no descomptar-se, al costat de la porta del forn, hi ha una petita fornícula quadrada, on es posava una pedreta per cada cove que era carregat.
De vegades, quan s’acabava la cuita, se celebrava amb un àpat costejat pel propietari de la fornada.
1.- Nivell superior del Sòl.
2.- Volta
3.- Trasquiles
4.- Encañaderas
5.- Tascons
6.- Repeu o banqueta
6.- Repeu o banqueta
7.- Olla
8.- Rebló: Capa de pedres petites, per a guardar l’escalfor.
9.- Cunyó: Era la pedra que tancava la volta. La pedra "clau".
10.- Feixes de bruc.
Usos de la calç.
En una sola fornada, d’aquest forn es treien unes 1.100 ó 1.200 arroves, mesura de l’època, . Si es te en comte que el rendiment de la pedra caliça és del 80%, s’ha de convenir que s’havia de traginat aproximadament 15 Tn. de pedra per fornada. Donat que la massa volúmica de la caliça és de 2400 kg/m3 es precisaven 6,25 m3 de roca, un bon mossec al terreny.
En vist més amunt l’ús que des de molt antic la calç te en la construcció, també en te un ús molt estés per emblanquinar les parets. La calç apagada és una base forta que absorveix amb intensitat l’anhidri carbònic de l’aire, recobrint-se amb una película blanca de carbonat de calç que resulta impermeable a l’aigua.
També hi va haber un temps en el passat que la seva utilització es va extendre en el camp de la higiene i la medicina. En el primer cas com a desinsectant dels arbres, i per evitar la putrefacció de les aigües estancades i també els cadavers de persones i animals durant les grans mortandats, cobrint-se els cosos a les fosses amb calç viva, per evitar així propagacions de malalties infeccioses. En època d’epidèmies també es tractaven amb calç els pous cecs i les materies fecals de les quadres per desinfectar-los.
En el camp de la medicina la calç s’ha emprat abastament per aiaxugar l’aire dels espais tancats, com a pintura antiseptica, desinfectant per la colera, el tifus i altres enfermetats infeccioses. L’aigua de calç es va fer servir en el passat per fer gargares i dissoldre les pseudomembranes de la difteria, per guarir la laringitis, faringitis i amigdalitis. Per via interna s’emprava contra el vòmits i les diarrees, i també com un antiacid. També es tactaven amb calç o qualsevol dels seus preparats el reumatisme, tumor blanc, hidrartrosis i paralisi.
Per altres úsos era un component, amb sofre, sosa i arsènic, d’un depilant molt utilitzat. La calç s’emprà també en el Caustic de Viena, asociada a la potasa i amb el sabó medicinal.
Durant els segles XIX i el XX, s’emprà en procesos industrials com per exemple en la preparació de crisols, com a fundent, en labors metalúrgiques i de alfarería; en la elaboració de productes como la sosa, la potasa, el sucre i l’amoníac; en el curtido de pells; en la obtenció de calç sodada empleada en estudis fisiológics; com materia primera en la fabricació de vidre; en el tractament d’aigues i abocaments industriales; etc. En l’actualitat la calç es continua utilitzant de forma massiva en multitut de processos industrials.
En una sola fornada, d’aquest forn es treien unes 1.100 ó 1.200 arroves, mesura de l’època, . Si es te en comte que el rendiment de la pedra caliça és del 80%, s’ha de convenir que s’havia de traginat aproximadament 15 Tn. de pedra per fornada. Donat que la massa volúmica de la caliça és de 2400 kg/m3 es precisaven 6,25 m3 de roca, un bon mossec al terreny.
En vist més amunt l’ús que des de molt antic la calç te en la construcció, també en te un ús molt estés per emblanquinar les parets. La calç apagada és una base forta que absorveix amb intensitat l’anhidri carbònic de l’aire, recobrint-se amb una película blanca de carbonat de calç que resulta impermeable a l’aigua.
També hi va haber un temps en el passat que la seva utilització es va extendre en el camp de la higiene i la medicina. En el primer cas com a desinsectant dels arbres, i per evitar la putrefacció de les aigües estancades i també els cadavers de persones i animals durant les grans mortandats, cobrint-se els cosos a les fosses amb calç viva, per evitar així propagacions de malalties infeccioses. En època d’epidèmies també es tractaven amb calç els pous cecs i les materies fecals de les quadres per desinfectar-los.
En el camp de la medicina la calç s’ha emprat abastament per aiaxugar l’aire dels espais tancats, com a pintura antiseptica, desinfectant per la colera, el tifus i altres enfermetats infeccioses. L’aigua de calç es va fer servir en el passat per fer gargares i dissoldre les pseudomembranes de la difteria, per guarir la laringitis, faringitis i amigdalitis. Per via interna s’emprava contra el vòmits i les diarrees, i també com un antiacid. També es tactaven amb calç o qualsevol dels seus preparats el reumatisme, tumor blanc, hidrartrosis i paralisi.
Per altres úsos era un component, amb sofre, sosa i arsènic, d’un depilant molt utilitzat. La calç s’emprà també en el Caustic de Viena, asociada a la potasa i amb el sabó medicinal.
Durant els segles XIX i el XX, s’emprà en procesos industrials com per exemple en la preparació de crisols, com a fundent, en labors metalúrgiques i de alfarería; en la elaboració de productes como la sosa, la potasa, el sucre i l’amoníac; en el curtido de pells; en la obtenció de calç sodada empleada en estudis fisiológics; com materia primera en la fabricació de vidre; en el tractament d’aigues i abocaments industriales; etc. En l’actualitat la calç es continua utilitzant de forma massiva en multitut de processos industrials.
Comentaris