Cala Pedrosa, Tamariu

Aquest post va ser publicat en un altre blog el dia 30 de març de 2008, entretant alguna cosa important ha succeït a La Pedrosa. Els més propers la sabem valorar, pels altres no te cap importància.

Avui hem anat a esmorzar a Cala Pedrosa. Tenim per costum el fer-ho de tant en tant. No tant sovint com ens agradaria. Per anar be s’hi ha de baixar d’hora. Si pot ser, tant com per poder anticipar-nos a la sortida del sol.
Baixem a peu des de la carretera de Tamariu, el darrer poble de la Costa Brava en ser descobert pel turisme de Capital. Al principi l’antiga cala de pescadors de Tamariu va ser ignorada durant molt de temps per no reunir els requisits necessaris que precisa societat benestant per lluir-se, i queda molt apartada, inclús pels mateixos palafrugellencs. Va continuar així fins que les aglomeracions no assoliren la saturació dels destins capdavanters, mantenint-se més o menys en un segon terme fins ben avançat el segle XX, el moment precís en que el turisme de segona residència fou de l’abast de la classe mitja.
Antigament pels palafrugellencs Tamariu era la platja dels pobres, i fou tant ignominiosament oblidada que la població no conegué la brillor de la llum elèctrica fins que no havien passat trenta anys de la seva arribada a la Vila de Palafrugell. A la Cala s’hi anava llavors pel camí que surt de la Vila des del carrer de La Tarongeta i passa per Vila-seca i la Font d’en Cruanyes.
L’esclat de la Primera Gran Guerra el 1914, provocà el tancament de fronteres i una forta crisi a la indústria surera del poble que avocà molts homes a l’atur. Per tal d’atenuar les dificultats de les famílies afectades i donar ocupació els caps de casa, l’ajuntament projectà la construcció d’un camí carreter que sortís del camí dels Ermitans, antic vial que passava primer per sota El Bruguerol i desprès al costat mateix del Mas del Cabo, abans d’enfilar-se a la muntanya del santuari de Sant Sebastià. Fou l’embrió de la carretera actual, ideada més per fer una obra de caritat als damnificats de la vila que per facilitar les comunicacions dels pescadors de Tamariu. El nou camí arrencava un cop passat el Pont d’En Cassaca i aprofitava el traçat d’un vell corriol existent que des de la Musclera baixava a Tamariu.

Els primers indicis de com hi trobarem de plena la Cala, la tenim en el camí que enllaça la carretera amb el capdamunt de la Riera de Cala Pedrosa. No hem vist més de quatre o cinc cotxes. És un nombre reduït que ens tranquil·litza. Alguns d’ells pertanyent se’ns dubte als caminants que segueixen el Camí de Gran Recorregut GR-92, seguint la bandereta blanca i vermella, que solament s’hi estaran de passada. Resseguim la finca de la Musclera, que fou construïda el 1929, seguint l’estil colonial espanyol de Califòrnia, pel visionari i capdavanter matrimoni Woevodski, com a residència d’esbarjo per a Lord i Lady Islington en un paisatge incomparable. Les casualitats que s’entrellacen van fer coincidir en aquest mateix punt, el camí obert per causes de la Gran Guerra i la finca edificada per un dels militars participant en ella, em refereixo al comandant rus Nicholas Woevodski.
Els terrenys estan envoltats per una tanca que la separa del camí. El nom de la propietat li ve de la Punta costanera de La Musclera. Anys enrere aquí es trobava la vinya del Cabrer, plantació que segons es deia donava el primer raïm de les vinyes del terme.
Des d’allà s’inicia i descen, precoçment ballarí, de l’estret corriol que ens conduirà a la Cala. El camí devalla com un dansaire que segueix el ritme de la música interpretada i acabarà, del tot entregat, exhaust arran de l’aigua, quan la orquestra deixi de tocar.
Anem baixant pel pendent i ens endinsem en una atapeïda floresta que cobreix completament riera l’encaixada entre els dos vessants del barranc, barreja d’intensos tons verds i els torrats que produeix la sequera persistent. La vegetació és mediterrània. Autòctona. El camí no fa gaire que s’ha condicionat plantant baranes de fusta que ens separen del barranc. Un toc de civilització que ens produeix una doble sensació contradictòria. Per un costat el de la integració d’un paradís natural a la moderna accessibilitat de les masses, de l’altre el reconeixement de lloc singular que te la Cala de la Pedrosa.
Pendent avall arribarà el moment que se’ns mostri la conjunció que no em canso de contemplar cada cop que vinc, és una localització indefinida, variable per a cada persona, però que acaba per mostrar-se ineludiblement a tots els caminants. És una vista enquadrada entre els dos costats, molt junts i coberts de pins de la muntanya; entremig el cel d’un blau net i suau, sempre enterbolit per les pinzellades blanquinoses que donen els núvols, tot això pel damunt d’un altre blau lleugerament més intens amb les tonalitats verdoses que ens identifiquen que es tracta de l’aigua que omple aquest mar. Al sota de tot, situada a l’esquerra, l’omnipresent barraca d’en Jordi i la Pepita.
Arribats a la cala veiem una barca amb dos homes a bord que torna a terra es tracten d’en Jordi Juscafresa i d’en Joan Mascarós. Han anat a pescar d’hora. Ho fan sempre. Ho han fet tota la vida com ja ho feien els seus avantpassats.
La Pepita i la Maria, les dones, surten a rebre’ls, volen saber com a anat la pesca. Aquest cop l’esmorzar el farem de garoines. El peix que han fet es deixarà per l’hora de dinar.
La Cala Pedrosa fa honor al seu nom. És plena de còdols d’un bon tamany, que no faciliten gens la presencia dels banyistes i això la fa diferent. És una platja fonda, típica de les rieres curtes i estretes que concentren molt més l’erosió. A cada costat hi ha una barraca, presència de les antigues botigues de pescadors que servien, arran de platja, per guardar els bots, les xarxes i les arts de pescar. Aquestes barraques, en èpoques passades, s’utilitzaven per les colles per fer uns àpats festius que acabaven sempre acompanyant-se de cants mariners. Era un bon motiu d’esbarjo. Potser l’únic de que es podia gaudir.
En aquests rodals de mar es pesca el peix blau, la sardina, l’anxova i els verats. Ha de ser de bon matí, com ho fan en Jordi i el Joan per tirar la sonsera i marisquejar als esculls de Sa Galera. A l’hivern tiren l’art.
A l’interior de la botiga de Cala Pedrosa vaig descobrir per primer cop, d’això ja fa uns quants anys, la torrada d’all i oli amb anxoves, aquest cop la menja és fa de garoines. Cada cop es consumeixen més i en queden menys. Aquestes acabades d’agafar, son delicioses.
L’Entaulament el fem llarg, sense interrupció, ens ha servit també per cobrir el dinar. Contemplo les fotografies penjades a les parets. Veig una d’en Jaume Sala, conegut als encontorns per “Met Xerraire”, l’avi matern del Jordi. Està assegut damunt la barca. És feta per l’artista local Pere Palahí, als anys quaranta. L’avi Met sabia molt de peix i pesca, i no necessitava fer servir, com es Coix Maldo, unes altres arts de pesca massa sorolloses.
Fem un volt per la cala, el sol ja no hi arriba a tocar l’estreta obertura orientada a llevant, ho impedeixen els altíssims penya-segats, però les pedres encara conserven una lleugera escalfor que ens resulta molt agradable. No ens allarguem massa temps, la font d’aigua dolça que hi ha als peus de la riera fa de caldo de cultiu d’uns mosquits de mida extraordinària que no trigaran en fer-se presents. Crec que son els guardians d’aquest paradís natural. El darrer que encara queda a la costa. Ens comencem a plantejar la tornada, no ens queda cap altre remei, i iniciem la pujada amb un pas lent, el mateix pas silenciós que es du a les processons de Setmana Santa.

Comentaris

RMC ha dit…
La veritat es que Tamariués un del indrets més màgics de la Costa Brava... Molt bon artícle!!!

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT