En l’antiguitat els nuclis habitats de viles i ciutats disposaven unes defenses al seu voltant per tal de guardar-se de les incursions agressives de l’exterior. La protecció militar passiva practicada pels nostres avantpassats edificant altes torres i gruixudes muralla que els feien d’escut, proporcionava una relativa seguretat, però qualsevol defensa podia resultar insuficient si al davant tenien forces de qui desconeixien el seu potencial, amb quines aliances s’havien emparellat, o quin tipus de deïtats els protegien.
Des de la més remota antiguitat l’home ha cercat protegir-se de tot mal que li resultes incomprensible i restes fora del seu domini. La seva espiritualitat religiosa neix pel fet d’atribuir tot esdeveniment incomprensible i temut, a l’existència d’un món politeista omplert d’éssers superiors, molt interrelacionat amb el dels homes, que resultava decisiu en qualsevol activitat que es desenvolupés.
Amb la potestat de poder fer mal, aquests déus administraven, segons el seu estat d’ànim, la duració de la vida i la salut física. Obeint el seu dictamen existien la destrucció i la mort, que planaven sobre els homes, animals i vegetals, i podien desfermar la seva ira destruint pobles sencers, provocant epidèmies, sacsejant el món o enviant tempestes i pluges que inundessin la terra ferma. Per sobreviure calia aliar-se amb ells, demostrar-los-hi obediència i temor.
Si s’aixecaven proteccions militars no oblidaven de posar imatges, símbols o formules de conjur que protegissin les defenses, sobre tot en aquells punts més febles, com eren els portals, les obertures, o al costat de les torres.
El que és vàlid pels castells ho és també per les cases i edificis civils. Les grans mortaldats de l’edat mitjana obeïen al designi d’aquests éssers que manifestaven la seva ira o executaven càstigs exemplaritzants enviant malalties mortals als homes. Les cases començaren a disposar en l’interior dels habitatges altars cerimonials i capelles de culte. Amb la cristianització aquestes pràctiques particulars, tingudes per paganes, foren prohibides respectant-se únicament les de naturalesa pública que foren assimilades i el fervor religiós reconduït en el culte vers els sants cristians que posseíen unes atribucions semblant, sinó iguals, als poders màgics exercits pels déus pagans als quals substituïen.
La proliferació de les capelles murals és relativament recent, a tot estirar pot establir-se la seva reimplantació als segles XVI o XVII, amb un punt màxim que te la seva Època Daurada durant el Renaixement, al segle XVIII. En els pobles d’una gran tradició capellística religiosa la construcció de les fornícules perdura fins ben entrat el segle XIX, però a les contrades menys supersticioses i poc ruralitzades, aquest complement arquitectònic urbà, no sempre ben valorat culturalment, pateix un fort recés sota els moviments arquitectònics neoclàssics i entra en una fase de gradual disminució i posterior desaparició.
Si repasséssim aquests elements de protecció, símbols d’una pràctica religiososa que avui ens sembla llunyana i desconeguda, algunes mostres afortunadament encara visibles en el nostre entorn urbà, ens familiaritzarem amb una complexa i variada col.lecció, que sense ésser nombrosa és ben representativa.
La disposició de les capelles de paret que podem observar a la vila de Palafrugell es localitza urbanisticament concentrada dins del que podem denominar casc antic. De les capelles que s’han pogut inventariar, sis existents i dues desaparegudes, la majoria es troben situades dins l’àmbit de les antigues muralles, només tres d’elles resten apartades. Però hi ha un paràmetre comú compartit per quasi totes, com si haguessin estat disposades amb la finalitat de protegir els accessos al nucli central de la vila, en el naixement dels carrers que sortien de l’antic recinte del castell, conformant una anella que en algun moment de la història de la vila envoltava els límits del nucli urbà.
En una visió de conjunt, aquestes imatges escultòrics, que no disposen de la categoria d’elements sagrats perquè habiten en el carrer fora dels llocs consagrats de les esglésies, estan dedicades a una molt diversa imatgeria de culte extreta del santoral més popular i sovint dedicades al patronatge local, també abunden les fornícules que contenen una creu, segurament al.ludint a la pasió de Jesucrist, que volen representar petits calvaris murals.
CAPELLA DE LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA
Aquesta capella, sense imatge fins fa poc, està situada a la cantonada nord amb el carrer de cavallers. Recentment s’ha restaurat, en arreglar el conjunt de la façana de l’edifici, i se li ha afegit una peanya en relleu aconseguint una major rellevància. S’ha respectat la reixa original de ferro que mostra els atributs dels sants martirs, una sageta i la fulla de palma. En el cambrí s’ha situat una imatge moderna de la marededeu amb l’infant, pensem que abans contenia la imatge de Sant Sebastià a qui fan referència els atributs martirials de la reixa.
El punt en el qual està situada la capelleta de paret es trobava antigament una de les portes d’accés al recinte del castell.
Des de la més remota antiguitat l’home ha cercat protegir-se de tot mal que li resultes incomprensible i restes fora del seu domini. La seva espiritualitat religiosa neix pel fet d’atribuir tot esdeveniment incomprensible i temut, a l’existència d’un món politeista omplert d’éssers superiors, molt interrelacionat amb el dels homes, que resultava decisiu en qualsevol activitat que es desenvolupés.
Amb la potestat de poder fer mal, aquests déus administraven, segons el seu estat d’ànim, la duració de la vida i la salut física. Obeint el seu dictamen existien la destrucció i la mort, que planaven sobre els homes, animals i vegetals, i podien desfermar la seva ira destruint pobles sencers, provocant epidèmies, sacsejant el món o enviant tempestes i pluges que inundessin la terra ferma. Per sobreviure calia aliar-se amb ells, demostrar-los-hi obediència i temor.
Si s’aixecaven proteccions militars no oblidaven de posar imatges, símbols o formules de conjur que protegissin les defenses, sobre tot en aquells punts més febles, com eren els portals, les obertures, o al costat de les torres.
El que és vàlid pels castells ho és també per les cases i edificis civils. Les grans mortaldats de l’edat mitjana obeïen al designi d’aquests éssers que manifestaven la seva ira o executaven càstigs exemplaritzants enviant malalties mortals als homes. Les cases començaren a disposar en l’interior dels habitatges altars cerimonials i capelles de culte. Amb la cristianització aquestes pràctiques particulars, tingudes per paganes, foren prohibides respectant-se únicament les de naturalesa pública que foren assimilades i el fervor religiós reconduït en el culte vers els sants cristians que posseíen unes atribucions semblant, sinó iguals, als poders màgics exercits pels déus pagans als quals substituïen.
La proliferació de les capelles murals és relativament recent, a tot estirar pot establir-se la seva reimplantació als segles XVI o XVII, amb un punt màxim que te la seva Època Daurada durant el Renaixement, al segle XVIII. En els pobles d’una gran tradició capellística religiosa la construcció de les fornícules perdura fins ben entrat el segle XIX, però a les contrades menys supersticioses i poc ruralitzades, aquest complement arquitectònic urbà, no sempre ben valorat culturalment, pateix un fort recés sota els moviments arquitectònics neoclàssics i entra en una fase de gradual disminució i posterior desaparició.
Si repasséssim aquests elements de protecció, símbols d’una pràctica religiososa que avui ens sembla llunyana i desconeguda, algunes mostres afortunadament encara visibles en el nostre entorn urbà, ens familiaritzarem amb una complexa i variada col.lecció, que sense ésser nombrosa és ben representativa.
La disposició de les capelles de paret que podem observar a la vila de Palafrugell es localitza urbanisticament concentrada dins del que podem denominar casc antic. De les capelles que s’han pogut inventariar, sis existents i dues desaparegudes, la majoria es troben situades dins l’àmbit de les antigues muralles, només tres d’elles resten apartades. Però hi ha un paràmetre comú compartit per quasi totes, com si haguessin estat disposades amb la finalitat de protegir els accessos al nucli central de la vila, en el naixement dels carrers que sortien de l’antic recinte del castell, conformant una anella que en algun moment de la història de la vila envoltava els límits del nucli urbà.
En una visió de conjunt, aquestes imatges escultòrics, que no disposen de la categoria d’elements sagrats perquè habiten en el carrer fora dels llocs consagrats de les esglésies, estan dedicades a una molt diversa imatgeria de culte extreta del santoral més popular i sovint dedicades al patronatge local, també abunden les fornícules que contenen una creu, segurament al.ludint a la pasió de Jesucrist, que volen representar petits calvaris murals.
CAPELLA DE LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA
Aquesta capella, sense imatge fins fa poc, està situada a la cantonada nord amb el carrer de cavallers. Recentment s’ha restaurat, en arreglar el conjunt de la façana de l’edifici, i se li ha afegit una peanya en relleu aconseguint una major rellevància. S’ha respectat la reixa original de ferro que mostra els atributs dels sants martirs, una sageta i la fulla de palma. En el cambrí s’ha situat una imatge moderna de la marededeu amb l’infant, pensem que abans contenia la imatge de Sant Sebastià a qui fan referència els atributs martirials de la reixa.El punt en el qual està situada la capelleta de paret es trobava antigament una de les portes d’accés al recinte del castell.
CAPELLA DEL CARRER DE SANT ANTONI
Aquesta capelleta de paret està situada en la cantonada entre els carrers de Sant Antoni, a qui està dedicada, i el carrer dels Valls. Es tracta d’una capella de continuitat, que perdura més enllà dels edificis que la contenen. La que ens ha arribat és de fàbrica moderna amb una gran peanya circular feta de pedra, que conté en el seu interior la imatge de Sant Antoni de Padua. Està situada entre el primer i segon pis de l’edifici.Sant Antoni de Padua (1195-1231), el sant de tot el Món, es deia Ferran Bullones Tavera. El nom que emprà d’Antoni significa defensor de la veritat, i se’l posà, en record de Sant Antoni Abat, quan va deixar els agostins i acceptà l’ordre franciscana als 27 anys. El sant és molt especial intercedint per trobar els objectes perduts, i també per trobar promès. És protector del gremi de paletes i picapedrers. Però, sobre tot, és venerat por la gent humil.
En aquest punt en el que estroba la capelleta s’iniciava l’antic camí que sortia de la vila per anar a Llofriu i La Bisbal pel carrer de Cases Noves i a Pals pel carrer del mateix nom.
CAPELLA DEL CARRER DElS VALLS
En tenim aquí una mostra de capella sense atributs ni reliquies comdemnada a desaparèixer en la primera oportunitat en que es tingui ocasió de obrar als edificis en el que es troba ubicada.Està situada en el sector occidental del carrer entre les cases número 20 i 22, en el front de façana que mira a migdia. La capella està construida en pedra formant un arc lleugerament apuntat. Ocupa una posició molt baixa a la façana, entre la planta baixa i el primer pis.
El nom del carrer fa menció als antics fossats que circundaven la muralla del castell del mons palatii, i donaren origen a la formació del vial.
CAPELLA DEL CARRER DE LA TARONGETA (Desapareguda)
Aquesta capella de paret està situada a la cantonada sud de la cruïlla amb el carrer de Pi i Margall, en l’interior conté una creu metàl.lica amb peanya barroca feta de pedra. Aquesta fornícula probablement substitueix i recorda l’existència de la creu original de pedra de majors dimensions que podia haber estat antigament a la cruïlla, una part de la qual va ser trobada durant les obres que es realitzaven a la casa on està situada la capelleta. La troballa es conserva al Museu de Palafrugell.El carrer de la Tarongeta és dels més antics de la vila. El seu origen el tenia davant de la torre nord-est del castell a prop del Portal de d’Alt, entre els carrers dels Valls i de Pi i Margall. Des d’aquest punt, assenyalant els límits entre la urbs i el camp, principiava el camí de la Tarongeta que conduïa primerament al veïnat de Vila-seca i Tamariu i serví també més endavant per a comunicar la vila amb el veïnat de Garriga.
Aquestes creus primer, i posteriorment les imatges de paret, eran tingudes per protectores, no tan sols dels viatgers, també dels propis nuclis urbans de viles i pobles. Així els portals principals quedaven encomanats al sant o la creu, que vigilant gelosament, evitava que no entrés cap mal dins la vila. No cal recordar-ho, és un fet sabut per tothom, qué en èpoques passades el “mal” podia presentar-se sota qualsevol forma física o espiritual. Els diversos contratemps de la vida quotidiana podien tenir una procedencia de naturalesa maligna.
CAPELLA DEL CARRER DE SANT SEBASTIÀ (Desapareguda)
De fet aquesta capella no estava situada al carrer de Sant Sebastià, sinó a la façana de Plaça Nova en el edifici nord de la cantonada. Suposem que la imatge que contenia seria la del sant patró de la vila, a qui està dedicat el carrer que se inicia en aquest punt. Malauradament la nova construcció de la casa esborrà tot rastre de les seves característiques i només sabem de la seva existència pel testimoni de velles imatges fotogràfiques en que es pot veure el monument entre el primer i segon pis. Al damunt de la capella tenia disposat un fanalet que enllumenava la imatge de l’interior.
CAPELLA DEL CARRER DE L’ARC
A la cantonada sud del carrer de l’Arc hi ha una altra mostra d’aquests singulars elements arquitectònics. La capelleta de paret conté una petita creu de ferro. L’element és important, perquè accentua i matisa l’indret on està situat, en un lloc que fou límit urbà i cruïlla de camins i afegeix al valor artístic popular i cultural, el valor històric i de significat que te.La fornícula està situada en un petit xamfrà que fan les façanes entre els carrer de l’Arc i Raval Inferior, al costat dret de l’arc que dona nom al carrer i testimonia l’existència d’usos arquitectònics antics que s’han deixat d’emprar en l’actualitat. L’alçada en que es troba la capelleta és la situació original que solien tenir aquests element, quan eren emplaçades en un temps en que els edificis constaven d’una planta baixa i un o dos pisos com a molt.
CAPELLA DE L’HOSPITAL
A la banda esquerra i ocupant l’inmoble del primer número del carrer, s’estén un gran edifici de tres plantes, que aglutina les dependències dedicades a l'antic l’Hospital Municipal. L’únic element decoratiu remarcable de la façana es redueix a l’existència d’una fornícula de paret, que conté la imatge d’una mare de deu moderna, amb la inscripció “ME FECIT 1964”.
A la banda esquerra i ocupant l’inmoble del primer número del carrer, s’estén un gran edifici de tres plantes, que aglutina les dependències dedicades a l'antic l’Hospital Municipal. L’únic element decoratiu remarcable de la façana es redueix a l’existència d’una fornícula de paret, que conté la imatge d’una mare de deu moderna, amb la inscripció “ME FECIT 1964”.CAPELLA DEL CARRER DE LA FONT
Al carrer de la Font número 38 hi ha la Casa Joanola, edifici del segle XVIII, d’estil barroc popular. A la llinda de pedra figura gravada la data 20 MAIG 1707 i el dibuix d’unes tisores. A la mateixa façana, a l’alçada de la finestra del pis, hi ha una capelleta de paret, d’estil reinaxentista, amb l’escultura d’una Mare de Déu. La imatge actual, de nova factura i sense cap mena de valor artístic, substitueix una altra d’antiga, probablement del segle XVIII, ja desapareguda.
Al carrer de la Font número 38 hi ha la Casa Joanola, edifici del segle XVIII, d’estil barroc popular. A la llinda de pedra figura gravada la data 20 MAIG 1707 i el dibuix d’unes tisores. A la mateixa façana, a l’alçada de la finestra del pis, hi ha una capelleta de paret, d’estil reinaxentista, amb l’escultura d’una Mare de Déu. La imatge actual, de nova factura i sense cap mena de valor artístic, substitueix una altra d’antiga, probablement del segle XVIII, ja desapareguda.CREU DEL POU D'EN BONET
Tot i no esser una capella de paret, creiem que la creu actual que hi ha al cap damunt del terrat de la casa, cantonada entre els carrers de Begur i Raval Superior, fou una antiga capella que hi havia en aquest mateix lloc en l'edifici anterior o fou destruida durant la reconstrucció de l'actual.
Comentaris