UN ESPANTA-BRUIXES QUE NO HO ES TAN

Molts detalls arquitectònics urbans ens poden passar desapercebuts, solen estar amagats, ocults a les mirades i punts de vista quotidians, d'altres objectes i elements que veiem no ens desperten cap tipus de curiositat, no els entenem, son antics i sense sentit per a nosaltres, tot i que van ser posats allà per raons, moltes vegades obeint una decisió raonada, una intenció meditada, acomplint una finalitat concreta i determinada, d'altres vegades, també hi son perquè es va decidir de manera aleatòria, intranscendent, sense cap pensament elaborat i lògic, que pot sorgir simplement d'una decisió de la més elemental puerilitat humana. Aquests elements existeixen per una o una altra raó, això no és el que importa, el pas del temps els converteix en rareses, els fa singulars. La curiositat que ens poden despertar, quan els observem, quan els descobrim, és personal, de vegades l'interès no deixa d'ésser simple tafaneria, curiositat per conèixer, recerca de saber.

Deixeu-me ara que us ensenyi un d’aquests elements arquitectònics curiosos de la nostra vila. Quan el vaig descobrir dalt, com estava, d’una xemeneia, no vaig poder evitar el pensar que es tractava d’una mostra més de superstició, una d’aquelles manifestacions en creences antigues de protecció contra el mal que en moltes llars es prevenia situant unes figuretes apotropàiques que protegien els forats de teulada pels que solen introduir-se els esperits de la foscor. Eren costums tradicionals induïdes per supersticions atàviques, pors ancestrals, d’uns temps en que la creença religiosa fonamentava l’existència de la bruixeria i les pràctiques demonològiques. De les creences sobrenaturals es desprèn la pràctica de protegir-se contra els éssers malèfics. La xemeneia de les cases era un dels forats pels que podien penetrar aquests esperits i es devia protegir especialment. No és una pràctica gaire habitual la protecció de les xemeneies a les postres contrades, ho és molt més fer-ho a les obertures que donen al carrer, però no és tampoc del tot estrany trobar-ne de tan en tan motius o decoracions simbòliques que poden atribuir-se sense cap mena de dubte a aquest ús de defensa sobrenatural de les llars.

Al capdamunt exterior solien col·locar-se diversos elements que es tenien per espanta-bruixes, podia tractar-se de creus, com habitualment es feia a les llindes de portes i finestres de la vila, de simples pedres, de gerros de ceràmica, o com és el cas d'aquesta casa, de les figures humanes que coronen el conducte de fums de la casa del carrer de la Garriga que fa cantonada amb el carrer de Begur.
Les estatuetes del que semblen voler representar tres deesses son de terra cuita i tenen l'alçada aproximada d'un peu. Estan col·locades en cada una de les cantonades, NE, SE i SW de la xemeneia i només son visibles des del carrer de Begur aquests tres angles.
En les ampliacions fotogràfiques es van descobrir detalls que no s'arriben a veure a simple vista i la meva primera teoria es va anant diluint a poc a poc, mentre començava a agafar forma una altra completament diferent de la primera que havia desenvolupat, i he exposat més amunt.

La imatge que està situada a l'angle SW és una figura sedent coberta amb una túnica i subjecta un llibre amb el braç esquerre. Te trencats, el peu esquerre i la ma dreta. També li falta el cap. Desconeixem si a la ma que li falta portava algun altre atribut. L'escapçament ens fa impossible determinar el gènere de l'estatueta.
La imatge situada a l'angle SE, és una figura femenina de llarga túnica, situada sobre d'una peanya octogonal, du els cabells al darrere del cap recollits en una cua sense trenar. L'acompanya un lleó de poderosa presència que devora una serp mentre la manté immòbil sota les urpes i s'acarona en les cames de la deessa que mostra nu el genoll i el pit dret. Els dos braços de la deïtat, també nusos, els te trencats més amunt del colze. El cap el manté orgullosament aixecat i sembla mirar amb fermesa i seguretat l'horitzó en la llunyania. En cada una de les cares de la peanya hi figuren escrites unes inscripcions que ens ha resultat impossible llegir amb les ampliacions a que hem arribat en les fotografies. La tercera estatueta, que queda situada a l'angle NE, és la que es mostra més amagada de les tres i està completament recoberta de líquens, d'ella només podem albirar les seves vestidures femenines, coberta amb una llarga túnica que aguanta un llibre amb el braç esquerre, i li falta la mà dreta.
Les estatues de la xemeneia de "Can Cofàn", creiem que son figures alegòriques, les representacions de la República Espanyola, la Llibertat, La igualtat i la Fraternitat, una sort d'heroïnes del culte a la pàtria, que personificant-la feien assequible al poble les idees d'Estat o de Nació i fomentaven a l'entorn d'elles un incipient folclor republicà auspiciat pels partits republicans de l'època.

Aquest tipus de simbolisme femení es troba molt present en la literatura il·lustrada dels diaris de finals del segle XIX, amb representació de les figures de la República, com també les de Pàtria, Llei i Llibertat. Provenen però de la revolució francesa de 1789, que produí en el llenguatge plàstic la creació d'una nova simbologia republicana pedagògica i convincent, capaç d'ésser assimilada pel poble, on s'encarnessin en personatges concrets les noves idees de llibertat, igualtat i fraternitat, es a dir la noció d'estat republicà. Les representacions al·legòriques que aquí figuren, creiem que podien pertànyer a l'època posterior a la Primera República (1873), i han estat orgullosament exposades, ben amunt, dalt de la xemeneia de l'antiga casa "Can Cofàn", qui sap per qui, qui sap des de quan, qui sap com, durant tan de temps que ja forma part de la nostra història, de la història de Palafrugell.