La consolidació de l’assentament primitiu de la vila de Palafrugell (s. X-XIII)

Corria l’any 987 quan es trenca la subordinació dels comtats catalans del regne franc i desapareix la dependència catalana dels carolingis. En aquests temps, el Palau o Casal fort que era llavors Palafrugell pertanyia geogràficament als comtats units, des de l’any 894, de Girona i Barcelona. Un any més tard, el 988, la data més reculada que coneixem on es menciona documentalment el nom del poble, amb la denominació de Palatium Frugelli, es designa l’existència d’un castell o casa forta, a l’entorn de la qual existia l’assentament, d’un nombre d’habitatges, molt reduït encara, amb les cases que constituïren el primitiu Palafrugell.
Aquesta sola menció, però, no és suficient per a determinar l’existència d’una església, encara que ens pot facilitar entendre que la consolidació del nucli urbà s’inicia primitivament al voltant del castell, o més bé, a redós d’una casa forta, que, pel nom que rep de Palatium, provindria, de l’assentament d’una antiga edificació visigòtica, del segle V-VI a C; o en cas que fos anterior, originada probablement sobre l’establiment d’una villae de l’època baix imperial romana, construïda entre els segles I i V d C.
Sota el cognomen de Frugelli s’indica la titularitat de qui hauria estat el fundador d’aquella mansió, o si més no, enregistra la possessió que en algun moment posterior hauria tingut un eminent propietari, que havia projectat de tal manera la seva personalitat sobre la propietat que el seu nom restaria lligat per sempre més per a identificar la vila.
La inseguretat en què es veien sotmesos els comtats fronterers era manifesta en aquells temps. Els atacs musulmans, sobre tot a les zones costaneres, eren freqüents. L’any 935 els sarraïns saquejaren Pals, el 965 destruïren el cenobi i el poblat de Sant Feliu de Guíxols. L’any 942 una invasió d’hongaresos, provenint del nord, s’estengué per aquests paratges fustigant tot el que trobava al seu pas (Fontanilles, Banyoles, Sant Medir...) i arribant fins a la població de Santa Coloma de Farners.
L’any 1019, s’esmenta per primer cop, en document conegut, la primitiva església de “Sancti Martini de Palaz Frugell”. En el temps que ara ens ocupa, feia prop de trenta anys que els comtats catalans s’havíem deslliurat del domini carolingi dels francs, però el sant a qui estava dedicada l’advocació de la nostra església era de procedència franca. Aquest fet ens dóna peu per a pensar que l’església fos edificada al costat del palau i de les cases que allà hi havia, en un moment que podem situar entre la conquesta franca el 778, i el moment final del seu domini l’any 988.
Un altre document, aquest datat el 1058, menciona la restitució que la comtessa Ermessenda feu a Berenguer, bisbe de Girona, de l’església de “... Sancti Martini de Palatii furgelli... alodio de monte Palatii cum suis pertinenciis et cum ipso castello et ecclesie...”
El testimoni documental ens aporta una dada cabdal, es menciona “l’alodio” de monte Palatii”. Els alous eren propietats lliures i exemptes de tota càrrega i dret senyorial. Assenyala que aquest alou estava situat al mont “Palatii”, i diferència entre el castell i l’església, amb les possessions pròpies, que aquesta tenia.
Novament, l’any 1133, el dia 25 de juny exactament, trobem una menció escrita, segons la qual una dona, de noble procedència, anomenada Ermengarda feu donació a Pere Amat, marit seu, d’un alou franc, que el seu pare i germans li havien donat. Aquest alou estava situat dins “els Termes de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell”, a Torroella de Mont-ras.
Apareix testimoniat ací un mot que en aquest any de 1133, no era pas nou, però que a la nostra relació no el podem deixar passar per alt sense dir que la localització que se’n fa de l’alou donat, incorpora, ante locus, “la parròquia de Sant Martí de Palafrugell”, tractada com la unitat territorial bàsica que era aleshores, on els seus límits queden perfectament acotats pels “termes” que s’acostumen a plantar, en forma de fites, i que assenyalen els límits territorials de la parròquia. La divisió de la parròquia dins el territori al segle XII sabem que no és pas nova, ja havia començat al segle X quan les esglésies inicien el procés delimitador de la seva influència territorial, on, primer les persones i més endavant també els seus béns, romandran sota el domini de la classe religiosa. Aquest model, que es consolidà ràpidament a les nostres contrades, representa l’ordenació del territori de manera estructurada. A mitjan segle XI, es pot dir que tota la geografia del territori resta integrada dins una divisió en parròquies sense que hi hagi cap domini fora d’elles.
A partir de la data anterior de 1133, les denominacions de parròquia s’alternen amb els d’església, per a referir-se a la vila de Palafrugell, amb un major o menor predomini d’una i altra forma, però no serà fins l’any 1173, quan troben testimoniat per primera vegada la vinculació que existeix, en referir-se al castell, entre la vila i les muralles que la protegeixen. Ara ja no es tracta de l’edifici fort, al que s’havien referit els documents anteriors, amb un contingut més o menys nombrós de dependències annexes, patis i torres, en el qual només hi viuen els castellans i els serfs, es tracta d’una fortalesa capaç, que engloba, tan el palau fortalesa, com les cases agrupades i l’església parroquial amb el seu cementiri adossat. En el document al que fem menció, el rei Alfons el Cast, de la Corona de Catalunya i l’Aragó, promet com a esponsallici, el mes de febrer de l’any 1173, a la que fou muller seva el 1174, Sança de Castella, el Castell de Palafrugell.
En Pella i Forgas ens diu que l’any 1200 hi havia a la vila unes 64 cases, aquest nombre és realment petit, encara que no saben si la xifra fa referència al nucli emmurallat exclusivament, o incloïa també els possibles establiments dispersos per la parròquia, aquesta quantitat de cases ens dóna un nombre d’habitants de 280 a 290 persones. Si la quantitat de cases que menciona es referís al nombre total que hi havia intramurs, aquestes, sent molt conservadors, ocuparien un front de façana d’uns 325 metres lineals. Per a emplaçar-les totes, i confeccionar amb elles una comunitat urbanística en forma de nucli agrupat, tindrien prou espai per a fer-ho situant-les sobre la xarxa de carrers actuals que formen el nucli de “dins la vila” en el sector de migdia de l’església.
La concepció de l’habitatge residencial urbà d’aquell temps era molt diferent del que tenim en l’actualitat, el nucli de “dins la vila” d’avui tampoc no té res a veure, si exceptuem un traçat de carrers sensiblement igual al que hi ha ara, a l’agrupació de cases originària. Es pot dir que el costum de disposar sempre un pati, hort, o jardí annexes a les cases, no tenia cap altra finalitat que fer les funcions d’algunes de les cambres higièniques que avui s’han integrat a la part de dins de les cases, i es pot constatar que per a aquestes no ha representat un gran augment de superfície. Representava també la comoditat de disposar d’un espai d’horta on tenir a l’abast aquelles plantes comestibles i medicinals més emprades per les famílies. La superfície edificable és tan necessària en els nuclis urbans actuals, com ho era dins els històrics recintes murallats, de l’època medieval.
Aquell model de casa distribuïa les seves dependències destinant el primer nivell, accessible des del carrer, als animals domèstics d’ús i explotació i també els tallers menestrals. El pis superior era ocupat per a ser habitatge de les persones del nucli familiar i sota la teulada, quan aquest espai existia, s’utilitzava a manera de magatzem, situant-se els dipòsits de gra i els queviures de llarga durada. A l’hort o pati posterior, de petites dimensions, hi tenien també el nombre d’animals ponedors i lleters, suficients per a la subsistència de tota la família.
Arribats ací, vull convenir en què el recinte sud de “dins la vila”, té una superfície aproximada de 6.000 m2, els quals distribuïts entre el nombre de cases que motiva aquesta apòdosi, sense oblidar-nos de descomptar l’espai ocupat pels carrers, ens donaria una ocupació mitja per casa de 85 m2. Superfície que resulta excessiva sobre tot quan hem de tenir en compte que les edificacions urbanes d’aquell temps tenien entre 40 i 50 m2 de planta edificada, és a dir, cal considerar l’existència dels patis i horts per a completar la superfície que cobreix aquesta part del recinte de “dins la vila”. Els espais no edificats, que formarien els annexes de les cases, van ser intensament aprofitats en èpoques posteriors.