El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. La poca capacitat hidràulica d’aquestes canalitzacions i l’impossibilitat de donar-les-hi gaire pendent per augmentar la rapidesa de la seva evacuació, obligava que es disposessin els desguassos a poca distància els uns dels altres.
L’elaboració de la peça de desguàs que conforma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment, tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells.
Amb el funcionament integral del sistema es garantia que l’aigua no arribés a interactuar amb l’estructura, i s’evitava així que regalimés descontrolada per les parets, malbaratant la fàbrica de morter i junts dels carreus. Allunyant l’aigua del mur i dels fonaments s’evitava la molesta humitat i la perillosa erosió i debilitament del sòl circumdant.
L’origen de les primeres gàrgoles es remunta al segle XII, durant l’Edat Mitjana, període que s’imposa l’existència d’un mon paral·lel al dels homes, imaginat i alimentat pels bestiaris creats als escriptoriums, que donen vida a unes fantàstiques criatures deformes i essers fabulosos. Els habitants d’aquest infra mon de malsons, tenen el poder d'influir rn els simples mortals, i per assolir aquest comès sempre estan a la guait des de les seves atalaies.
És durant aquest temps quan els desguassos figuratius, que fan utilitat, decoren i alliçonen, adquireixen el sentit d’éssers màgics o fantasmagòrics, intencionadament horribles, grotescs i irònics, amb una gran càrrega de simbolisme que, malgrat perdre la força dels primers temps, perdurarà al llarg de tota la seva existència arquitectònica.
És ben cert que la imaginació dels escultors medievals estava abonat per mites encara més antics, de fet les primeres gàrgoles van rebre el nom de Grifons, amb el que es feia al·lusió a l’animal mitològic que té el cap d’àliga i el cos de lleó i estava consagrat com a guardià del Déu Apol·lo. Els grecs l’empraven en arquitectura en forma de figures decoratives col·locades als acroteris en la part exterior dels temples. A l’Edat Mitjana aquest element deixà d’esser únicament la figura dels grifons i es convertí en un ampli repertori de criatures i animals quimèrics.
Va ser així com les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l’ església que actuant d’imatges apotropaiques mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.
Aquesta darrera línia argumental fou seguida per Richard de Fornival, bisbe d’Amiens, qui al segle XIII escriu el “Roman d’Ablandane” on relata com el mestre picapedrer Flocars va construir dues gàrgoles que situà a la porta d’entrada de la ciutat amb la intenció que fossin elles les que decidissin qui era digne d’entrar. Si l’individu que ho sol·licitava era un serf del maligne les gàrgoles li escopien un verí mortal, mentre que si el seu cor no albergava cap mal, de la boca les hi sortien monedes d’or i plata.
S’ha volgut fer veure en aquestes representacions, dins d’un caràcter moralitzador i evangelitzant, tota una serie de manifestacions del mal, del pecat en general, i la luxúria en particular. Formen totes elles un programa o cicle iconogràfic molt definit, on cada una aporta una significació concreta que assoleix la seva màxima expressió en el conjunt, peró en cap moment relacionades amb els vicis de la carn. La iconografia eròtica i obscena de les figures va més enllà de la simple representació del pecat de carn, i forma part, segons la nostra opinió, de la manera de pensar i viure de la gent en un moment molt concret de la història on la representació del cicle vital del naixement, de la mort i la resurrecció, compendia les creences i mites latents en la consciència del poble i en un sector nombrós de l’església.
Creiem per tant que es imprescindible, per a comprendre aquest sistema d’imatges, endinsar-nos en la cultura popular d’aquell temps i intentar discernir les seves dimensions. No podem deixar-nos portar pels tòpics de la nostra època, i a l’hora de contemplar tota aquesta iconografia, no podem encasellar-la ni etiquetar-la com ho farien els Sants Pares d’aquella època, o deixar-nos portar per condicionants de la nostra. Hem de traslladar-nos al mon que la va veure néixer, i aprofundir en el seu sistema de vida i pensament, en la concepció que tenien d’ells mateixos i del mon que els envoltava. Aprofundir en el concepte de "divinitat", "mon", "home", i en les relacions de tots ells en el conjunt.
Segons la nostra pròpia classificació, les modalitats que trobem en aquesta plàstica, son les següents: Ostentació de sexes, masturbació i embaràs.
1. Ostentació de sexes
Es un tipus d'iconografia itifàl·lica que al·ludeix concretament a l'ostentació d'un o altre sexe com a tema principal. Tot l’èmfasi està posat en els òrgans genitals que es troben deliberadament exagerats, i s’engrandeixen fins adquirir proporcions inusitades d’indubtable contingut simbòlic.
A banda que existís en aquella època una aferrissada lluita per a desarrelar determinades costums, certes pràctiques i creences son assimilades per l’església ortodoxa on es fa patent que els òrgans genitals, tant els masculins com els femenins, eren considerats com un principi fecundant i generador.
2. Masturbació
Els actes onanistes representats en parella d’un ésser masculí i un altre femení, no s’ha de veure con un acte obscè, sinó interpretar-se com un acte sexual de procreació, al·ludint-se aquí el principi reproductor de les llavors masculina i femenina.
Principi reproductor que també es dona invariablement a la natura amb els cicles agraris de germinació, maduració i mort. De la mateixa manera que que amb la masturbació feien que que les seves vulves segreguessin els líquids de la fertilitat i per les boques sortissin babes de plaer, per trans portabilitat màgica propiciatòria pensaven que també la fecundant Vulva de la Mare Naturalesa, on es trobava la llavor morta i enterrada, la faria germinar amb els torrents del preuat líquid en forma d’aigua de pluja provinent del cel que assegurava la fertilitat de la collita.
No hi ha cap dubte que el cristianisme primitiu, ja des dels primers moments, combatia tota una serie de costums i creences paganes que formaven part d’arcaiques formes religioses, no obstant, i com ja havia passat amb altres aspectes, l’Església es veia en la necessitat no solament de permetre-les, sinó també de legalitzar-les, i es així com encara al S. XVI estan permesos tot una serie de pràctiques dins de l’església amb motiu de la missa de Pasqua de Resurrecció, com ens les enumera Jacobelli:...paraules lascives; ofenses al pudor; imitació de l’acte sexual; comportament onanista o be homosexual» i defensades no només per clergues xarons i ignorants, sinó també per grans predicadors que son igualment teòlegs i de moral irreprotxable.
Durant la Missa Pasqual es realitzaven tot tipus d’obscenitats per part del sacerdot.
3. L’ésser andròfag de formes monstruoses
És aquesta una altra representació molt significativa que té com a motiu principal a un animal sigui aquest clarament identificable o no.
Son aquestes formes monstruoses les que han estat interpretades com a demoníaques i al·lusives al mon infernal,
I això no fou ni més ni menys perquè sempre van ser vistes sota el mateix prisma i sense ser diferenciades entre sí. Peró com podem comprovar, aquestes formes que apareixen en la nostra plàstica son sense cap dubte animalons que no tenen res a veure amb éssers fabulosos, mig humans mig animals, i que no representen tampoc tots el mateix.
Passaran així aquestes figures grotesques, amb les demes representacions obscenes que ens ocupen, a prendre part activa en certes representacions cristianes, amb unes funcions i significacions precises: l’encarnació i personificació de certs esperits terrorífics amb la finalitat determinada d’expulsar periòdicament els esperits malignes, generalment un cop l’any, i contribuir així, d'aquesta manera, a la protecció de la reproducció de les especies, tenint també un caràcter purificatori i de renovació del cicle còsmic.
Ens trobem en un context molt determinat on l’home empren el retorn al caos simbolitzat per aquesta serie de representacions monstruoses i deformes, que representen el retorn de les animes dels morts, així com per aquelles altres que s’entretenen en manifestar-nos tota una altra serie de llicencies eròtiques.
4. Formes realistes
Una altra representació més realista també es troba present entre aquelles que acabem d’enumerar, es tracta se’ns dubte d’imatges profanes que passarien a estar relacionades amb el que considerem normal, quotidià, d’aquell mon plebeu que era permès i saludable. Iconografia que no podem testimoniar i formaria part d’una realitat més prosaica, més arrelada a la vida quotidiana de les persones. Aquelles que podien representar perfectament als gremis que sufragaren les obres de l’església, persones i també animals comuns o rellevants que estaven molt presents en el dia a dia.
Les Parts
La part visible de les gàrgoles té en el nostre inventari una petita variabilitat de dimensions, trobant-se totes les mostres entre uns valors que van de 0,70 a 0,90 m de llargària. L’amplada i alçada de la peça també s’ajusten a un valor de dimensions regulars, que oscil·len entre 0,25 i 0,35 m. Amb aquests paràmetres es pot arribar a conèixer el pes de la part en voladís i la resistència amb que deu oposar l’encastament per no precipitar-se al buit. Les peces arriben a tenir un pes comprès entre els 180 i els 200 Kg, un cop s’han descomptat del bloc el desbast de les formes i buidat del canal de desguàs.
No deixa de ser un pes considerable per a resoldre la subjecció de les peces en aquest tipus d’obra de carreus i s’havia de tenir molt de compte durant l’elaboració del volum resultant, confecció que no es podia permetre gaires escarafalls i sintetitzar els resultats que es perseguien amb les limitacions imposades per l’estalvi de pes.
S’avia de considerar també que aquest tipus d’imatge restaria en els llocs més enlairats de l’edifici i directament exposats a les crueses meteorològiques sense cap tipus de protecció i aixopluc. La pluja, el vent, el sol, la neu i les gelades, serien els seus pitjors enemics, i aprofitarien la lleugeresa en qualsevol part de la talla per convertir-la en un punt feble susceptible de patir un trencament.
Les parts indispensables de la gàrgola, un cop establertes les que corresponen al sistema portant de la peça, pertanyen a la pròpia finalitat per a la que estan destinades, es a dir, complir adequadament amb les exigències hidràuliques de la xarxa d’evacuació. Amb aquest fi es disposava un canalicle en el dors de la peça, que estava comunicat amb el que arribava des de los canalons de coberta i a través de les cornises, fins descarregar l’aigua per d’un orifici situat al final de la peça, que sempre aconseguia emergir a l’exterior a través de la boca oberta.
Les parts prescindibles de les gàrgoles es relacionen amb l’ornamentació de la peça. Resulta un dispendi elaborar una peça arquitectònica més enllà del que resulta necessari. Però aquest dispendi ho és doblement si cada una de les peces es vol confeccionar perquè sigui exclusiva. Resulta obvi que aquesta usança en les esglésies obeïa a una tradició. Recurrència que es componia d’una mescla a parts iguals de costums constructives tradicionals amb creences religioses atàviques.
Tallar una peça ornamental requereix certa habilitat artística. Quant més ho és la ma executora més s’encareix la peça, per aquesta raó les que es poden veure a les esglésies rurals no sempre tenen una gran mestria i apareixen generalment com escultures rudimentàries o be es mostren desguarnides i no tenen decoració alguna, apareixen llavors como un canó, o canal que sobresurt del pla del mur en un intent per separar el més possible l’abocament d’aigua a sobre del mur.
El Taller
Tot i que les gàrgoles de l’església de sant Martí semblen similars a primera vista, un estudi acurat de les 32 peces ens revela els aspectes que mostren millor les diferencies entre elles, la diferència d’escala o volum de les figures, l’harmonia en les proporcions entre caps i cossos, els detalls a l’hora de traçar els ulls o els cabells, els tractament dels plecs, les textures, les postures, etc.
La Façana Nord
El nombre de gàrgoles que hi ha al costat nord de l’església és de 10 peces. Si establíssim nivells en funció de la cota de desguàs, de dalt cap a baix, se n’hauríem d’establir quatre. A nivell de la coberta hi ha quatre peces, numerades, d’esquerra a dreta, des de la N1.1 a la N1.4. Al segon nivell, que es correspon amb la coronació de contraforts hi ha quatre més, designades segons les hi correspon amb els codis N2.1 a N2.4. Un altre el trobem a la coberta de la capella de la Sagrada Família, N3.1, i per últim la N4.1 la tenim al nivell més baix, desaiguant la teulada de les altres capelles i l’aportació que els hi arriba dels nivells alts.
1) N1.1: Figura itifal·lica d'animal que torça el cap a seva l’esquerra, amb una de les extremitats superiors en masturba un gran membre sexual masculí mentre amb l'altra es recolza sobre el mur. El seu cap té unes d’orelles petites i arrodonides, el nas es pla i no ressalta gaire del rostre, els ulls els té arrodonits i per la boca oberta i desdentada desaigua verticalment sobre el pla inclinat del primer contrafort. Al cap se li aprecia el cabell arrissat.
2) N1.2: Figura d’animal, amb les extremitats ben marcades, amb les superiors separades del cos s’agafa la vulva i es masturba intruduint-se dos dits de la mà esquerra, les inferiors es recolzen sobre el mur. Al cap té unes d’orelles petites i arrodonides, el nas es pla i no ressalta gaire del rostre, els ulls els té arrodonits i per la boca oberta i desdentada desaigua verticalment sobre el pla inclinat del segon contrafort. Mostra sobre l’abdomen tres plecs molt ben marcats que potser representen un vestit arremengat. Projecta l’aigua verticalment.
3) N1.3: Figura d’animal que mostra únicament les extremitats superiors, amb les que es recolza sobre el mur. Al cap té unes d’orelles arrodonides i desenganxades del crani, amb uns arc orbitals prominents. El nas s’accentua en forma de morro ressaltant del rostre. Els ulls els té en forma ametllada i per la boca oberta i desdentada desaigua amb un lleuger angle d’obertura sobre el pla vertical. Mostra sobre l’abdomen les costelles ben marcades.
4) N1.4: Figura d'au amb ales, i també extremitats superiors arrapades al cos, amb les que es recolza sobre el mur. El cap que gira a la seva dreta, està ben proporcionat amb la resta del cos. El nas es petit, amb uns ulls ben detallats de forma ametllada. Té la boca oberta per on el broc desaigua verticalment.
5) N2.1: Figura femenina mostrant els pits, amb unes petites potes encongides que utilitza per recolzar-se sobre el mur. Per extremitats superiors té dues ales que manté enganxades al cos. El cap, amb cabell, Té unes orelles petites i arrodonides, quasi imperceptibles. Del rostre es mostren totes les faccions proporcionades, excepte la boca, intencionadament engrandida per deixar passar el broc de desguàs. Dels ulls, ametllats, mostra un grau elevat de detalls.
6) N2.2: Situada a la cornisa del contrafort, està completament recoberta de líquens, peró mostra un bon estat de conservació. Figura d’home mostrant el penis i els testicles, amb unes petites potes encongides que utilitza per a recolzar-se sobre el mur. Les seves extremitats superiors les té recargolades i enganxades al cos. El cap, amb el cabell arrissat i orelles petites, el té girat a la seva dreta. Del rostre es mostren totes les faccions proporcionades, excepte la boca, intencionadament engrandida i estirada per deixar passar el broc de desguàs. Dels ulls, ametllats, mostra un grau acceptable de detalls.
7) N2.3: Situada a la cornisa del segon contrafort, està completament recoberta de líquens. Figura amb atributs d’au, amb ales i també braços per extremitats superiors, que manté separades del cos i amb les que arriba a recolzar-se sobre el mur. El cos el té cobert de plomatge curt, amb les ales diferenciades del cos i amb les seves plomes característiques. Al cap, les plomes estan rematades a la manera del cabell, amb unes petites orelles humanes. Del rostre es mostra la boca, intencionadament engrandida i estirada per deixar passar el broc de desguàs. Els ulls ametllats, i el nas punxegut a la manera d’un bec d’ocell. Projecta l’aigua amb un lleuger angle d’obertura sobre el pla vertical. 
8) N2.4: Situada a la cornisa del contrafort de ponent, està recoberta de líquens. Figura sense braços, amb pits femenins i al sota ventre la representació de la flor de lliri com a símbol de fecunditat i vida. El cos és ben llis i polit. Té un cap gros i prominent, amb un tall de cabell recte i sense patilles, semblant a una boina. Té les orelles en relleu i ben marcades, però son petites i arrodonides. Del rostre es mostra una boca gran, amb el llavi superior leporí, amb dents de depredador, grosses i triangulades, entre ells deixa passar el broc de desguàs. Els ulls també ametllats, son grans, i es marquen amb el detall de les celles i les parpelles. El nas prominent està proporcionat amb el cap. Projecta l’aigua amb un angle d’obertura ben obert sobre el pla vertical. 
9) N3.1: 9) N3.1: Figura quimèrica amb atributs animals. És una gàrgola petita, aproximadament 2/3 de la grandària normal. El cap, petit i girat vers la seva esquerra, es mostra amb els cabells ondulats dins d’un cos llis. Té les orelles en relleu i ben marcades, de forma lanceolada i tirades enrere. Del rostre ressalten els grans ulls ovalats i sense parpelles, enfonsats sota unes celles molt accentuades. El nas el té aixafat però destacant del rostre. Mostra una gran boca rodona en la part inferior de la cara que li ocupa l’espai del mentó i coll, amb les dues mans agafant-se el maxil·lar inferior en un intent per mantenir la boca en una obertura desmesurada. Pel forat deixa passar el broc del desguàs, projectant-se l’aigua directament al terra.
10) N4.1: Figura amb atributs animals. És una gàrgola petita, amb unes dimensions semblants a l’anterior. El cap, ben proporcionat, està alineat amb la resta del cos. Els dos braços els té enganxats al cos, amb les mans, de només quatre dits, obertes sobre el coll. Es veuen les ondulacions del pel a la zona del coll. Té les orelles petites i en relleu. Del rostre ressalten els grans bigotis per sota d’un nas petit, els ulls son també petits i ametllats, sense celles ni parpelles. Mostra una boca arrodonida en la part inferior de la cara, en la que deixa entreveure el broc de desguàs que projecta l’aigua verticalment al terra.El nombre de gàrgoles que hi ha al costat est de l’església és de 12 peces. Els nivells, en nombre de tres, s’estableixen de dalt cap a baix. A nivell de la coberta hi ha cinc peces, numerades, d’esquerra a dreta, des de la E1.1 a E1.5. Al segon nivell, que es correspon amb la cornisa de coronació de contraforts hi han cinc més, designades segons les hi correspon amb els codis d’E2.1 a E2.5. Un altre nivell el trobem a l’alçada de coberta de la sagristia, E3.1 i E3.2.
11) E1.1: Figura realista d’animal. De les extremitats superiors, que estan separades del cos, només conserva una d’elles, l’altre està seccionada a l’alçada de l’espatlla. Les posteriors son curtes i estan doblegades. Per la seva posició en una cornisa de gran volada no arriba a recolzar amb elles sobre el mur i mostra part del carreu d’encastament. Al cap, amb cabell, se li veuen unes orelles petites, el nas es pla i no ressalta del rostre, els ulls els té ametllats i per la boca oberta desaigua verticalment.
12) E1.2: Figura quimèrica d’execució realista. Per extremitats superiors té dos cargols i amb les posteriors que son curtes i les té doblegades es recolza sobre el mur. A les potes mostra tres dits. El cap, amb cabell, el gira a la seva dreta i en ell se li veuen unes orelles petites i arrodonides, el nas el té gros però no ressalta del rostre, els ulls son ametllats i per la boca de forma ovalada desaigua verticalment.
13) E1.3: Talla d’animal d’execució figurativa. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a fondre’s amb el cos poc abans de tocar el mur. El cap, petit en un coll allargassat, el gira a la seva dreta i en ell se li veuen unes orelles ben obertes, grans i arrodonides, el nas el té aixafat i no ressalta del rostre, els ulls son ametllats i per la boca de forma ovalada desaigua verticalment. Destaca per tenim el cos polit.
14) E1.4: Talla d’animal d’execució figurativa. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a fondre’s amb el cos poc abans de tocar el mur. El cap ha desaparegut i en mostra una línia de trencament a l’alçada del coll ben neta i regular. Destaca per tenim també el cos polit.
15) E1.5: Figura realista d’animal. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar el mur. Les extremitats inferiors son curtes i les té replegades. Es veu part del carreu d’encastament per estar en una cornisa de vol llarg. Al cap se li veuen unes orelles arrodonides en lleuger relleu, el nas el té aixafat i no ressalta del rostre, els ulls son ametllats i per la boca de forma ovalada desaigua verticalment.
16) E2.1: Figura quimèrica d’animal d’execució realista. Les extremitats superiors les té en forma de cargol. Les extremitats inferiors estan molt disminuïdes, quasi insinuades. Al cap, amb cabell, se li veu un gran nas que tendeix a convertir-se en morro, les orelles, arrodonides i verticals en lleuger relleu, els ulls son ametllats i desaigua verticalment per la boca. Al coll, ben diferenciat del cap i del cos, mostra deteriorament petri i una fissura que li circumda tot el perímetre. Mostra altres senyals de desgast meteorològic.
17) E2.2: Figura humana. Es tracta d’un bust exempt d’extremitats. El tors mostra un costellam molt accentuat. El cap, amb cabell arrissat, el gira a la seva esquerra i lleugerament inclinada a la dreta en un doble gir amb el que projectar l’aigua més lluny cap a l’esquerra. Té el nas gros, les orelles petites, els ulls son ametllats i desaigua verticalment per la boca.
18) E2.3: Figura d’animal realista. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar-se les posteriors que manté encongides mentre es recolza al mur. Té el cos cobert de pel llarg que es reprodueix amb múltiples solcs. El cap el té parcialment trencat, conservant només la part dreta del rostre, però ha perdut el nas, un ull i la boca. Mostra senyals d’haver tingut cabell arrissat al cap. No se li veu rastre d’orelles, i l’únic ull que li queda és de forma ametllada.
19) E2.4: Figura d’animal d’execució quimèrica. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar-se les posteriors que manté encongides mentre es recolza al mur. Té una mena d’escuts o plaques sobre les espatlles, semblants a unes ales d’àliga, malgrat estar molt desgastades s’endevinen unes estries o volves que figurarien plomes. Té un coll robust i diferenciat del cos, el cap sense rastre de cabells mostra unes orelles arrodonides i poc destacades del crani, el nas, molt disminuït, quasi no ressalta. Els ulls son ametllats i desaigua amb un cert angle respecte del pla vertical.
20) E2.5: Figura d’animal d’execució quimèrica. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar-se les posteriors que manté encongides mentre es recolza al mur. No conserva la pota esquerra, trencada a l’alçada de l’espatlla. Té una mena d’escuts o plaques sobre les espatlles, semblants a unes ales d’àliga, malgrat estar molt desgastades s’endevinen unes estries o volves que figurarien plomes. Té un coll robust i diferenciat del cos, al cap té cabells arrissats i sembla no tenir orelles, el nas es petit i aixafat. Els ulls son ametllats i desaigua verticalment.
21) E3.1: Figura realista d’home. Sense extremitats. El cap calb, amb un bigoti llarg i horitzontal, té unes orelles arrodonides i desproporcionadament grosses, els ulls, ametllats, li sobresurten molt i la boca la té oberta. El nas el té petit i arrodonit, proporcionat dins del rostre. Desaigua verticalment a través de la boca. És una gàrgola singular, tant pel la representació, com per la posició baixa que ocupa, fet que podia significar que es tracta d’un retrat, la imatge d’un personatge real, que sens dubte tindria una posició jeràrquica o notable, hauria estat vinculada a l’obra, als estaments eclesiàstics o formaria part del poder civil de la vila i a qui es volia honorar, fent-lo proper i visible a la gent que passava pel carrer.
22) E3.2: Figura quimèrica. Les extremitats superiors les té separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar-se les posteriors que manté encongides mentre les recolza al mur. Té una mena d’escuts o plaques sobre les espatlles, semblants a unes ales d’àliga, malgrat estar molt desgastades s’endevinen unes estries o volves que figurarien plomes. Té un coll robust i diferenciat del cos, el cap sense rastre de cabells mostra unes orelles arrodonides i poc destacades del crani, el nas, molt disminuït, quasi no ressalta. Els ulls son ametllats i desaigua amb un cert angle respecte del pla vertical.
La Façana Sud
El nombre de gàrgoles que hi ha al costat sud de l’església és de 7 peces. Es poden establir tres nivells ben diferenciats que de dalt cap a baix se situen el primer a la torre del campanar, a la coberta de la nau el segon i a l’alçada dels contraforts l’inferior. Al nivell superior hi ha dues peces, numerades segons la seva posició, de la més allunyada a la més propera, la S1.1 i S1.2. Al segon nivell, que es correspon amb la cornisa de la coberta hi ha dues més, designades segons les hi correspon amb el codi S2.1 i S2.2. El darrer nivell el trobem a l’alçada de la coronació dels contraforts, amb els codis S3.1 a S3.3.
23) S1.1: Figura quimèrica situada al cantó nord est del campanar. Les extremitats superiors les manté separades del cos i estirades cap al darrera fins arribar a tocar-se les posteriors que manté amagades dins el mur. Té un coll robust i llargarut ben diferenciat del cos, el cap sense rastre de cabells mostra unes orelles arrodonides i molt destacades del crani, un xic atrompetades. El nas, molt disminuït, quasi no ressalta. Els ulls son arrodonits i desaigua verticalment sobre la coberta de la nau. 
24) S1.2: Figura d’animal quimèric, situat al cantó sud est de la torre del campanar. Les extremitats superiors les manté enganxades al cos i estirades cap al darrera fins arribar a amagar-les dins el mur. Té un coll robust amb estries que li dibuixen el pel que continua pel cos, al cap no mostra cap forat de desaigüe. El nas en forma de morro és molt pronunciat, i les cavitats orbitals estan molt accentuades.
27) S3.1: Figura situada a la cornisa del contrafort de ponent. L’escultura de la peça té un semblant infantil que li dóna un cert aire romànic, de semblant felí. Les extremitats superiors, molt poc marcades, les manté enganxades al cos i recolzades al mur. Té un coll curt i robust. Al cap mostra el desguàs a la boca, i ulls ametllats amb celles al damunt. Posseeix dos parells d’orelles unes punxegudes al front, sobre els ulls i d’altres arrodonides als costats i darrere les primeres. No mostra cap rastre de pel i el nas aixafat li baixa d’entre el primer parell d’orelles en forma de morro.
28) S3.2: Figura situada a la cornisa del contrafort central. La gàrgola no és visible.
29) S3.3: Figura situada a la cornisa del contrafort de llevant. La peça té el cap de semblança humana. Les extremitats superiors, ben marcades, les manté separades del cos i recolzades al mur. Té un coll curt i robust. Al cap mostra el desguàs a la boca, i ulls ametllats.El cabell el mostra lleugerament arrissat amb un nas ample i poc pronunciat. Posseeix un parell d’ales emplomades que li sobresurten en relleu del cos.
La Façana Oest
30) O1.1: Figura situada a la cantonada sud oest de la cornisa de la torre del campanar. La peça de representació animal té el cap lleugerament girat cap a ponent. Les extremitats superiors, ben marcades, les manté enganxades al cos i recolzades al mur. Té un coll curt i robust cobert de pel llarg i ondulat. Al cap mostra el forat de desguàs a la boca, que projecta l’aigua frontalment i els ulls tenen forma ametllada. Les orelles petites i arrodonides no ressalten gaire del seu crani felí.
31) O2.1: Figura situada a la cantonada esquerra de la façana, a la cornisa nord oest de la coberta. La peça, representació quimèrica d’un animal manté el cap lleugerament girat cap a ponent. Té el coll curt i robust. Al cap mostra el forat de desguàs a la boca, que projecta l’aigua verticalment i els ulls tenen forma arrodonida. Les orelles son punxegudes i separades del cap.
32) O2.2: Figura situada al capdamunt de la façana, a la cornisa de la coberta. La peça, representació quimèrica d’un animal manté el cap completament alineat amb el cos. Té el coll ben marcat i el cos robust. A la seva esquerra el cap mostra un petit trencament. El desguàs a la boca projecta l’aigua verticalment, i els ulls, de grans dimensions, tenen forma ametllada.
El nas és prominent en forma de morro i les extremitats superiors les manté estirades fins a arribar a tocar-se amb elles el maxil·lar inferior. No mostra traces de tenir pel al cos.
33) O2.3: Figura completament trencada situada a l’extrem sud de la façana, a la cornisa de la coberta, entre la nau i l’arrencada de la torre del campanar. No queden restes de la part en voladís de la gàrgola.
Comentaris