Passa al contingut principal

Carrer de la Caritat


El nom del carrer te el seu origen en la paraula llatina "charitas", i fa referència a una de les tres virtuts teologals. Les primeres representacions iconogràfiques de la Caritat la mostren amb atributs guerrers, vencent l’avarícia. Apareix d’aquesta manera en els manuscrits del segle X, i a les façanes de les catedrals des del segle XI al segle XIII. Les representacions del segle XIV apaivaguen aquesta imatge agressiva de la Caritat, i la mostren portant un cistell de flors i fruits, o donant-li el pit a un nen. Al segle XV i també al XVII es representa formant grup amb les altres virtuts representades en els monuments funeraris, o es representa la Caritat en oposició a Venus, significant l’amor eròtic i el virtuós.
A la vila de Palafrugell la menció més antiga que coneixem de la seva existència data de l’any 1277. En ella es parla de l'indret de Caritat. Que fa referència al lloc on estaria situada la casa d'assistència dels malalts i atenció dels desvalguts que demanaven caritat. Els primers hospitals que apareixien a les ciutats i pobles a l'edat mitjana s'establien com a "xenodochia", o cases de caritat, on, tant es guaria i cuidaven els malalts, com s'atenia els necessitats i desvalguts de la vila, o les moltes persones itinerants que demanaven alberga per passar la nit o un crostó de pa que dur-se a la boca per poder menjar.
En un altre document, posterior, datat el 1591, es parla ja del veïnat de ‘la Charitat’, circumstància que fa pensar en un nucli de cases consolidat als voltants de la casa assistencial. Aquesta concentració de cases adquiria identitat pròpia davant el nucli urbà del castell, del qual estarien notòriament separades.
Fins a finals del segle XVI, encara existia en aquest indret l’edifici de la Casa de la Caritat. Posteriorment es traslladaria al lloc que avui ocupa l’Asil d’Ancians al proper carrer de la Font i deixaria per sempre més la referència del seu nom al carrer. (Vegeu l’Hospital de Palafrugell al capítol del carrer de la Font).

Al veïnat de la Caritat s’accedia entre camps de conreu pel camí de la Caritat, espai llavors totalment buit de cases, que s’iniciava davant el portal sud del castell. En èpoques passades la virtut de la caritat era considerada una obligació per par dels creients i aquesta practica vers el proïsme era habitual entre els nostres avantpassats. No descuidem tampoc el fet que Sant Martí de Tours, el patró de la vila, va ser l’exemple de la caritat cristiana.
El veïnat de la Caritat es trobava a la zona d’hortes situades al costat de ponent de la vila, entremig de la fèrtil capçalera de l’Aubi. Aquestes hortes s’estenien cap al Coll de Morena i des d’allà vers els abundosos camps de conreu de migdia, seguint el curs de la riera i el Corredor de Palafrugell. Era una zona on abundava l’aigua i existia un brollador copiós que afavorí l’emplaçament primerenc d’algunes masies.
Des de mitjans segle XIII, són moltes i reiterades les mencions que es fan de la Font, de l’aigua de la Font de Palafrugell i del lloc de Safont, i durant molt temps va conviure amb la denominació de Caritat per a designar indistintament el mateix lloc; s’ha d’introduir el matís que la primera denominació sempre s’emprava per a referir-se als camps, els horts i les closes, i el segon, que va perviure, volia fer referència a la casa assistencial i el veïnat.
El veïnat de la Caritat degué originar-se al voltant de les masies que existien en el rodal, on en el transcurs del temps s’afegiren noves cases fins a reunir-se en un petit nucli d’habitatges. Situem aquest focus de formació al voltant de la zona del Casal Popular, corresponent a la part més irregular i estreta del carrer actual.
Durant tot el segle XVI es dóna un lent però continuat creixement demogràfic. A principis del mateix segle, quan s’inicia l’expansió demogràfica de la vila, aquesta comptava amb unes 45 cases i una població entre cent cinquanta i cent setanta-cinc persones. Un seguit de noves cases s’afegiren al veïnat, omplin els espais buits i creixent a poc a poc a partir del primer nucli establert. L’eix de creixement quedava definit pel traçat de la riera que seguia a grans trets la direcció nord-sud. Noves cases es bastiren cap al nord, riera amunt, i en direcció a les planes del sud a ambdós costats del torrent. També, mentrestant, un altre focus de creixement urbà es produïa en l’espai del camí de la Garriga, entre el castell i els dos veïnats, es bastiren també noves cases.
Els índex de creixement continuaren durant tot el segle XVII, amb els alts i baixos corresponents, però ja no romandrà estacionari durant llargues temporades, tal i com havia passat durant l’Edat Mitjana. La població de Palafrugell voltava finals de segle, entre les cinc-centes i les cinc-centes cinquanta persones, amb un nombre de cases que no acabarien d’arribar, per poc, a les cent cinquanta. Durant aquest segle el carrer ja està plenament definit com un eix urbà, on hi resten encara algunes poques parcel·les destinades a camps de conreu i hortes. Pel costat nord encara té possibilitats de creixement, però cap al pla de l’Hospital ha arribat al camí de la Font. Finalment durant l’època industrial de la vila, a mitjans segle XVIII, la població, i per tant l’expansió urbana que es derivà d’ella, assolí cotes extraordinàries i el carrer es troba acabat i definit d’un a l’altre extrem del seu traçat definitiu.
L’any 1931, amb la proclamació de la Segona República, el nom del carrer fou canviat pel de Fermín Galán (San Ferran, 1899 – Osca, 1930). Fermin Galán era un militar amb el grau de capità, quan l’any 1926 va prendre part en una conspiració contra el dictador Miguel Primo de Rivera (1870-1930), fets pels quals va ser condemnat a sis anys de presó. Amnistiat l’any 1930, fou destinat a la guarnició de Jaca, on continuà col·laborant amb el comitè revolucionari republicà. En un greu i desgraciat error de coordinació de la revolta feu que s’amotinés, amb el capità García Hernández, contra la guarnició militar de Jaca tres dies abans de la data acordada, que s’havia fixat pel dia 15 de desembre de 1930. L’intent sediciós fracassà, i Fermín Galán, fou detingut i executat.

UN RECORREGUT PEL CARRER ACTUAL
El recorregut pel carrer l’iniciarem des de la seva part baixa, partim del barri de la Font i seguirem l’ordre descendent de la numeració de les cases. En aquest punt hi havia, al segle XIX, a la cantonada, la taverna de Ca l’Eudald. Una mica més amunt, a la casa número 72, es pot veure una discreta creu incisa gravada sobre la llinda del portal. És una varietat de creu poc usual a la vila que pertany per la seva forma al tipus de creu eixamplada, inscrita dins d’una circumferència perfectament marcada sobre la pedra..

Al costat esquerre del carrer, en el número 68, abans d’arribar al Casal Popular hi ha la Rectoria. L’edifici és d’estil neoclàssic, de planta baixa i dos pisos construït l’any 1906. Aquesta casa es correspon amb l’antiga Casa Jonama o Casa Serra, noms pels quals era antigament coneguda. La finca abans de ser rectoria pertanyia al patrimoni dels Jonama, descendents de la família Vergonyós, antiga nissaga de la vila. L’extensa i rica propietat dels Jonama fou cedida a l’església. La rectoria nova està instal·lada aquí des de l’any 1958.


A continuació de la Rectoria, en el número 66, hi ha el Casal Popular. És un edifici construït l’any 1914, dins d’un estil arquitectònic eclèctic, que s’edificà retirat de la línia de carrer per conformar una placeta poc agraciada. La raó, perquè es va fer ús d’aquest recurs urbanístic, deu tenir molt a veure amb el mateix carrer, doncs ni el conjunt de l’edifici, ni el particular estil arquitectònic de la façana justifiquen disposar d’aquella perspectiva visual. Més aviat pensem que la formació de la falsa plaça es degué a la possibilitat d’alliberar, en un carrer força estret, el nus que es formava a la cruïlla amb el carrer Quatre cases, on la circulació de carros no era pas gaire fàcil.

En aquest indret estava situada l’antiga casa pairal dels Vergonyós, casalot del segle XVI-XVII, que tenia una gran portal adovellat, amb unes extenses hortes i camps de conreu situats a ponent de la Caritat, l’antiga “Horta d’En Jonama”. Aquí es trobava una abundosa deu d’aigua que alimentà durant molt temps la font, encara existent, que hi ha a la part baixa del carrer, i també al safareig del carrer Ample.

Principiant l’any 1913, el mestre d’escola d’origen bisbalenc, Josep Barceló i Matas llogà la casa que llavors hi havia i en ella s’instal·là l’Ateneu Palafrugellenc, entitat cultural associativa que el mestre bisbalenc dirigí fins l’any 1917.

No durà gaire temps l’Ateneu en aquest lloc, ben aviat hagué de canviar de seu per anar al carrer de Cavallers, doncs l’any 1914 el rector de la vila mossèn Josep Bosch i Arnau, comprava la casa del carrer Caritat per tal de recuperar en aquell lloc l’antic Centre Catòlic, organització que havia deixat d’existir el desembre de 1906.

Després d’un període d’obres, en les quals demoliren les dependències de l’antic casalot de “Can Vergonyós”, s’inaugurava el 20 juliol de 1916 l’edifici del Casal Popular, entitat que fou presidida en primera instància pel fiscal municipal senyor Josep Maria Manich. A les extenses hortes i camps del darrera s’hi feia el Camp d’Esports de la parròquia.
El mes de juliol de 1936, als pocs dies de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el Comitè del Front Popular Antifeixista de Palafrugell, requisava les dependències del Casal Popular, on s’establí al moment el Comitè de Guerra local.
A l’altre costat del carrer, en els números 61-63, fent cantonada amb el carrer Quatre Cases, hi ha un edifici de construcció popular d’estil renaixentista, que es pot datar del segle XVII. Hi ha qui creu possible que l’origen d’aquest gran edifici fos la “Casa Salomó”, llinatge palafrugellenc que sembla ser residien a la Caritat. Aquest edifici, que fou la “Fonda La Estrella” ha estat descrit dins de l’apartat del carrer Quatre Cases.
De l’edifici destaquen dues de les finestres del primer pis que donen al carrer. Són grans finestres rectangulars corresponents al pis noble de l’edifici, emmarcades per un guardapols en que els extrems es rematen amb les testes d’angelets alats. Molt difícil de veure resulta la data gravada a la llinda de la finestra que hi ha a tocar la cantonada. La pedra de granit no admet, per la seva textura, un traç del burí gaire fi i això fa que disminueixi el contrast del gravat amb el pas dels anys. Per poder veure aquest s’han de donar les condicions adients de llum projectada sobre la façana; tot i així, la seva lectura clara continua representant un repte. La data que hi figura és la de 1605.

Situant-nos novament al costat parell del carrer, al número 64, es troba l’antiga casa senyorial de Can Pouplana, ara Can Frigola. Exteriorment està decorada amb esgrafiats florals d’estil barroc del segle XVIII. Els esgrafiats estan molt deteriorats i quasi desapareguts, però es poden identificar en petits rodals per tota la façana. A la llinda d’una de les finestres de la planta baixa es mostra la data incisa de 1619, i el glíptic d’una creu hierosolomitana. Aquest gravat, la forma que més abunda sobre els llindars de les cases antigues de Palafrugell, fou el símbol utilitzat per a assenyalar les cases que pertanyien, en delmes i obediència, a la jurisdicció prioral de Santa Anna de Barcelona. Es tracta d’una creu patriarcal, aquella que té doble pal creuer, situada sobre una peanya que simbolitza el damunt d’un Calvari.

A la façana hi ha també l’escut d’armes dels Pou o Pouplana, antic llinatge del segle XVII-XVIII, al qual pertanyeren alguns dels notaris de la vila. El mateix escut figura en diferents indrets de la casa. Altres detalls a destacar del casal són els ornaments esculpits a la part baixa dels muntants de la porta, que imiten uns petits cremadors i el ràfec de la teulada de notables dimensions que disposa fins a cinc motllures sobresortints en voladís.
A continuació segueixen dues cases senzilles, també molt antigues. Cal destacar el ràfec de teulada d’una d’elles, que sobresurt de la línia de façana, seguint el criteri antic d’una tècnica i un gust constructiu desaparegut fa temps.
El número 56 és també una casa de dos pisos i ràfec antic. Ha estat recentment restaurada i llueix sobre el llindar de la porta una creu molt elaborada i de factura més moderna que la precedent de Can Frigolet. La curiositat del símbol rau en que la creu que es representa és una composició complexa on s’han barrejat la creu quíntuple dels Cavallers Militars del Sepulcre, la creu patriarcal de doble travessa, emblema dels Canonges Regulars del Sant Sepulcre, i la base de la creu que en forma de peanya representa el Calvari. Sembla com si s’hagués volgut que tots els elements hi fossin representats. L’antic edifici tan podia tractar-se del domicili d’un notable de la vila, com de la residència d’un home d’església.
Al costat esquerre de la creu figura un gravat que pot representar una cistella, encara que també pot ser una eina de tall, fins i tot un compàs; probablement només es tracti d’una simple referència gremial. Al costat del primer travesser de la creu i per sobre del gravat figura una inscripció amb lletres indesxifrables. A sobre de la finestra del pis hi ha la data de construcció de 1729.
L’edifici del número 54 del carrer, construït al segle XIX, d’estil neoclàssic, figura a la porta el gravat de les inicials J.B. i la data de 1875.
En el número 50 del carrer hi ha l’edifici conegut per “Ca l’Escolàstica”. Aquest immoble va ser construït l’any 1867, seguint, com no podia ser d’una altra manera a les cases benestants, el gust arquitectònic del moment, dins un estil neoclàssic. L’estètica emprada utilitza i esgota tots el recursos i els elements neoclàssic a l’abast en la composició i distribució de la façana, l’arc a la porta principal, que dona pas al rebedor exterior, les mènsules sota els balcons, les falses pilastres, el ferro fos en reixes i baranes, la pedra i l’arrebossat.
A la llinda que emmarca la porta d’accés figuren, dins l’ornament d’una falsa clau en relleu, les inicials M.S. i la data de construcció de 1867. Les inicials es corresponen amb el nom de Martí Serra, el nom del propietari de l’immoble, que fou un dels vilatans protagonistes en l’alçament republicà comandat per Pere Caimó, cap de la Junta Revolucionària, que tingué lloc el dia 2 d’octubre de 1869 a la nostra Comarca. En aquella revolta es nomenà una junta revolucionària dels federals de la vila, on hi figurava Martí Serra.
L’any 1936 a l’edifici hi vivia la senyora Escolàstica Bofill.
Al número 43 una casa del segle XVII mostra a la llinda una creu llatina, aquesta figura de la creu no és pròpia del temps en què data la construcció de la casa, això ens fa pensar que el símbol fos gravat en algun moment posterior. Per sota de la creu hi ha gravada la data de 1643. Segueixen les cases números 41 i 39, les tres són fetes a la mateixa època. A la llinda del número 39 hi figura gravat l’any 1626.
En el número 31, cantonada amb el carrer de la Constància, existí una fleca que el dia 29 de gener de 1939 fou ocupada per les Brigades Internacionals per tal de subministrar el pa que necessités l’acantonament “E” de les forces militars internacionals que s’hostatjaven en aquell temps a la vila. Els encarregats de l’obrador foren cinc flequers dirigits pel tinent Rudolf Schriebl.



En l’edifici que ocupa el número 30 va estar ubicada l’escola Marista, a la llinda de la porta figura un gravat força imprecís que potser intenta reproduir un cor. En l’interior del cor resulten quasi il·legibles les xifres que indiquen l’any en què fou construïda la casa, probablement del segle XVI si es confirmés la data que sembla indicar l’any 1556. A la llinda d’una de les finestres del primer pis hi ha el gravat d’una peanya triangular de grans proporcions, probablement la base d’una creu de doble travessa, que ha quedat mutilada per les reformes dutes a terme en la façana.
Els maristes s’establiren a la vila fundant una escola per a infants que es va ubicar primer al carrer de la Rajola i passà després al de la Caritat. En aquest darrer emplaçament fou on estudià Josep Pla i també ho feu Fermí Vergés, fundador i assidu col·laborador del setmanari palafrugellenc ARA.
Durant la Guerra Civil Espanyola també els maristes foren objectiu de la follia fratricida i patiren tot un seguit d’agressions que els obligaren primer a la fugida i desprès al tancament del centre escolar per sempre més. El dia 22 de juliol de 1936 l’edifici de l’escola va ser requisat pel Comitè Popular Antifeixista, presidit a la vila per en Pere Pey Sardà, membre de la CNT i Comissari General de la 26ª Divisió de la Columna Durruti. No havia transcorregut un mes, que el dia 16 d’agost de 1936 el director de l’escola Joan Guitart i Solà era vilment assassinat prop de La Bisbal.
El col·legi, però, continuava estan en òptimes condicions d’ús i els vailets del poble, lluny del front com es trobaven no tenien perquè patir les conseqüències d’aquella guerra injusta. El divendres dia 13 de novembre de 1936, en Joan Planas i Salabert sol·licità de l’ajuntament el permís corresponent per a instal·lar una escola privada en aquell edifici dels maristes. Tres dies més tard s’autoritzava i tenia lloc la inauguració de l’Escola Nova, que dirigia el mateix Salabert.

















En el número 22, al costat esquerre del carrer, una casa antiga de construcció modesta i en molt mal estat de conservació, manté les característiques constructives i arquitectòniques d’una altra època que avui resulten originals i singulars, però endèmiques i mereixedores de ser protegides. En destaquem a corre-cuita el voladís de la coberta i el bastiment de la porta d’accés. Una resta inestimable és l'esgrafiat de la façana, en tan mal estat de conservació i tant malmès que més que veure's s'endevina el que podia ser una joia arquitectònica que no es podrà recuperar mai més.
En el número 23, deslligat ja fa temps de la memòria col·lectiva, hi hagué un establiment dedicat al negoci de les pompes fúnebres, “La Moderna Funerària”, que regentava admirablement la vídua d’en Julià Ferrer.En la casa del número 4 figuren fins a tres dates diferents referides a les construccions i reformes que s’han dut a terme. Aquestes datacions estan situades en cada una de les finestres del primer pis i a sobre de la porta d’accés. En la llinda de la que està situada a la banda esquerra figura l’any 1703, al costat d’una creu patriarcal amb signes d’haver patit un fort desgast atmosfèric. A sobre del forat de la finestra de la dreta, la data és posterior, va ser marcat l’any 1830. Finalment a la porta de l’edifici la data que figura és la de 1833.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes