LA DAMA DESCONEGUDA DE L'ESGLÉSIA

El convenir que l’església de Sant Martí de Palafrugell erigida a finals del segle XVI, es va realitzar ampliant el temple existent, del qual, en una petita part s’haurien conservat restes de la primitiva església, ens aclariria els vestigis d’un pany de mur, o restes d’un massís d’obra, que s’ha conservat a la paret que separa la Cambra de Cordes del Cor. És aquest un mur que arrenca del nivell inferior recolzat sobre la porta del campanar i l’arc d'accés a la Capella de la Sang, la primera situada a la dreta de l’entrada al temple.
En alguna crònica escrita recentment sobre la història de l’església, l’aparell constructiu d’aquest antic mur s’ha identificat pertanyent al romànic i datat a la primera meitat del segle XI, tot i que més endavant, en el mateix escrit, es diu que les restes pertanyen a la construcció de la Capella de la Sang realitzada el 1520.
Si s’accepta la primera datació proposada resulta del tot inconsistent que la construcció de la Capella fos de l’any 1520 i això ens planteja un conflicte seriós de datació. Si repasséssim els documents, de seguida ens adonaríem que amb data de 18 d’abril de 1520 existeix una llicència atorgada als obrers de Palafrugell, però aquesta és per a la construcció de l’altar del Sant Crist, "...afegit, es diu, que no suposa cap incidència sobre l’estructura del temple de Sant Martí". Perquè és clarament una autorització que fa referència a l’altar i no a la construcció de la Capella.
Així doncs d’existir una antiga capella en aquest mateix indret la seva construcció és anterior a la data de 1520, i el document que pot fer referència a obres realitzades a l’església no apareix fins uns quants anys abans, concretament el 1399, en que amb data 4 de juliol s’atorga una llicència per ampliar el temple parroquial. Qualsevol modificació que es volgués fer en un edifici consagrat requeria una autorització diocesana prèvia. Per a cobrir les despeses la comunitat local, a qui corresponia el finançament de les obres, s'haurien de destinar 25 lliures anuals de la renda de l’Almoina Barceló, fins arribar a cobrir la totalitat d’aquell cost. Malgrat tot, l’escrit no revela si l’ampliació que es realitzà al temple fou la construcció d’aquesta Capella.
N’hi ha, però, un detall imperceptible que no s’ha considerat, i ha passant desapercebut per a molts observadors. Es tracta d’un element que resulta excepcional en aquesta església entre els motius d’ornament religiós i també entre els elements de suport estructural. Està situat en aquest mateix indret, a la cantonada entre la Capella i el mur de façana, fa la funció de mènsula on es recolza un dels nervis del cor. És un element discret, un cap humà sobre el qual les reiterades capes d’encalcinat no han aconseguit amagar els trets femenins de la testa, ni cobrir el rodet trenat a la part superior del cap amb el que es tapa el cabell deixant que aquest es vegi sobre el front en un inconfusible pic de vídua. El vel, que li circumda el rostre per sota de la barbeta, el te fixat al capell pel cantó dret, i acaba recollit pel damunt del trenat a l’altre costat del cap.
Sembla ser la imatge d’una dama noble o de classe alta, segons el costum dels segles XIV i XV, representada amb el guarniment propi de les dones casades, que duien sempre el cap cobert i el cabell recollit. Desconeixem el significat i la raó de que una imatge profana es trobi en aquest indret. Només podem apuntar al respecte la possibilitat que siguin restes aprofitades de l’edifici vell, dins el qual la imatge encaixaria millor, complint amb la llavor que tenien les representacions iconogràfiques d’adoctrinar els fidels, o bé complint amb una missió decorativa en els remats inferiors de les arcuacions i impostes a sota de les quals es situaven a manera de recolzament algunes d’aquestes testes.
Aquestes, doncs, podrien ser restes de l’antiga església de Sant Martí, de la que només podem imaginar l’estil i les formes que tenia. La primera menció fent referència a l’església de Palafrugell, i de la que se’n té coneixement, es troba en un document datat l’any 1019, on figura un escarit, però suficient “Ecclesie de Palatio Frugel”. Es a dir, ja existia un temple la fundació del qual caldria situar entre l’any 988, i la primera menció escrita del 1019.
L’església no apareix designada amb el nom de “... Sancti Martini de Palatii furgelli...” fins l’any 1058, conèixer l’advocació titular ens pot aproximar bastant al moment de la seva fundació, i malgrat que això no pot arribar mai a ser determinant ens situaria en un moment posterior a la conquesta franca dels comptats catalans, els quals aportaren a les nostres contrades els seus sants locals Sant Martí, Sant Genís, Sant Aniol, Sant Sadurní, Sant Segimon...) i a través d’aquest fenomen d’implantació religiosa s’afegirien com a sants titulars dels temples de nova creació, o ocupant i suplantant advocacions existents en aquells santuaris i recintes d’orde secundari o importància menor que es localitzaven en indrets rurals marginals i palaus o castells senyorials.
Aquesta línia d'anàlisi ens obre la possibilitat d’ampliar el període històric considerat, que d’aquesta manera pot transcorre des del 785, amb l’arribada dels francs a Girona, fins el 988, considerat simbòlicament com la data final del domini carolingi dels comptats, i durant el qual la dignitat episcopal gironina fou ocupada majoritàriament per bisbes de procedència franca o occitana. D’aquesta manera l’església vella de Palafrugell es podia situar entre els segles IX i X, sense que això fes grinyolar els fonaments de la Historia.
Fins a l’ampliació del temple, documentada, com ja s’ha dit, el 1399, als repertoris només es menciona des de mitjans segle XIII, l'existència de l’altar de Sant Miquel, i de la mateixa època, si fa o no fa, es menciona l’existència del de Santa Maria. Posteriorment, el de Sant Miquel, va ser substituït per un de nou, consagrat el 17 d’abril de 1347.
Hauran de passar més de dos segles i mig perquè es parli de la construcció de l’altar del Sant Crist (1520) i uns quants anys més, per poder realitzar l’altar del Roser en una capella que ja era construïda i no dedicada (1577). Entretant havia proliferat tan la demanda de misses privades que s’havia fet imprescindible la institució de nous altars i més capelles per atendre l’augment de fidels.
Sobre aquesta antiga església de la que no es va conservar cap resta visible, ni tenim cap més referència, podem arribar a imaginar l’estil i les formes principals, si fent l’exercici mental d’idear la seva construcció.
Basant-nos en el tipus d’església de construcció contemporània a la de Sant Martí, segons l’estil constructiu, la tradició d’obra local, els materials i la tècnica emprada al llarg d’aquella l’època, podem idealitzar un edifici que probablement seria de nau única, amb transsepte o creuer enllaçant la nau amb el santuari i coberta amb volta de pedra, potser amb capçalera trapezoïdal i originàriament de una gran simplicitat constructiva en la que diverses actuacions de conservació i millora posteriors haurien consolidat i afermat l’edifici, i on segurament es va afegir alguna capella lateral, però en el qual, resseguint-lo a grans trets, no s’hauria modificat ni tècnica ni geomètricament l’estructura original abans de realitzar la gran obra del segle XVI.
Seguint la línia argumental esmentada d'una tradició arquitectònica local, afegirem la possible desviació de l’absis respecte de la nau i la divergència dels murs laterals, raons atribuïbles a qüestions litúrgiques i no pas a causes tècniques, evidenciat en tants dels exemples que han perdurat. La porta d’accés a l'església, com era habitual, no estaria situada on hi ha l'actual portal, sinó oberta al mur de migdia.
L’església romànica no deuria ser un edifici gaire gran, i com a conseqüència de l'incrementa de població durant el transcurs del segle XVI, la pràctica religiosa hauria superat amb escreix la seva capacitat i es feia necessari ampliar la nau per augmentar el nombre d’altars, tots ells convenientment atesos per les seves respectives confraries i administradors. Pensem que fins el concili de Trento els fidels seguien les celebracions a peu dret des de la nau i l’ocupació podia ser major que ho va ser un cop s'introduïren els bancs per a seure.
A la part de fora, envoltant l’edifici, estava situat el cementiri, també terra consagrada, que deuria ocupar la franja de terreny situada entre els murs i els carrers limítrofs, on la seva capacitat, com passava amb el temple, s’hauria exhaurir, fent necessària una immediata ampliació, com la que ja s’havia realitzat anteriorment l’any 1504.
La universitat de la vila, com era habitual en aquell temps, tenia per tradició, en sortir de missa major, el reunir-se en consell per tractar el temes del govern municipal davant la porta del temple parroquial. Els actes de caire més popular i festiu també s’expressava en aqueix mateix indret, a la plaça vella, situada a tocar de l’església i el cementiri, congregant el mercat, les festes, les celebracions socials i la punició de les condemnes públiques.
No ens ha de plantejar cap dubte acceptar que la construcció de l’edifici, per la seva situació, les dimensions assolides, i la concepció arquitectònica renaixentista va provocar importants modificacions de cases i carrers dins el barri al voltant de l’església, amb la consagració d’un nou cementiri que hauria de situar-se a tocar del temple, el necessari enderrocament d’alguns edificis particulars i ocupació de carrers per a disposar d'espais nous, amb el desplaçament de la Plaça Vella, que estaria situada al davant on ara hi ha la capçalera del temple i es volia situada a ponent, davant la que esdevindria la nova façana principal d'una gran construcció de la qual els vilatans es sentien orgullosos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

FENT L'HONOR AL DÉU CUPIDO