EL BARRI DEL PADRÓ

El barri del Padró, s'havia conegut més antigament pel nom de Barri de la Creu. Els pedrons son columnes o pilars solts, uns monuments erigits amb la funció primordial de senyalitzar i informar. Feien referència al lloc on es commemorava un fet notable, la condició administrativa d’una vila, o assenyalaven paratges i indrets que eren rellevants i resultaven particularment especials. La paraula sembla derivar del llatí petra, (pedra), encara què afectada pel domini del significant llatí "patronus" (‘patró, protector, defensor’). Aquest nom posseeix vincles i pertany al domini propi de la llengua catalana, de on passà posteriorment a altres llengües.
Els avatars pels quals han anat passant aquests monuments els ha fet evolucionar des de la més remota antiguitat neolítica, amb els toscos menhirs, la Roma clàssica, on s’implantaren les primeres columnes commemoratives, passant per la cristianització de qualsevol rastre anterior que fou immediatament reconvertit en peanya d’una creu o suport d’imatge, estenent posteriorment l’ús de la imatgeria emblemàtica de factoria pròpia, com van ser les creus de terme o de cruïlles i fites de camí.
En la condició de les creus de terme, s’erigien per a representar el concepte i la categoria administrativa de la localitat, només s’alçava a les poblacions que tenien categoria de vila i indicava el règim, senyorial, reial o eclesiàstic, al qual quedaven sotmesos residents i viatgers del territori dominat sota aquell senyal. No es trigaria gaire temps en afegir l’emblema senyorial i adquiriria la resta d’atribucions característiques de monumentalitat i permanència, implícits en el simbolisme del Pedró.
El monument s’aixecava prèvia autorització reial o senyorial, en concedir a la població el títol de vila, o tenint ja aquest caràcter, en establir o modificar la jurisdicció de la mateixa. S’emplaçava generalment a l’entrada o sortida de la vila o a la plaça principal de la mateixa i podia tenir, de vegades, un blasó amb les armes del titular del senyoriu jurisdiccional. Els segles XVI i XVII foren l’època de major esplendor d’aquests monuments.
La jurisdicció, dins els termes de Palafrugell, pertanyia a l’ordre del Sant Sepulcre de Barcelona, que incloïa l’exercici i administració de la justícia del mixt imperi pels seus comanadors, i el de poder dictar les sentències, quan el reu era declarat culpable, de condemnes sols quan aquestes eren pecuniàries, de desterrament o d’assots.
El mixt imperi o baixa justícia implicava el dret a mantenir cort amb la presència d’un escrivà, poder nomenar batlle i jutge i el d’intervenir en totes les causes civils amb poder de dictar sentència. Suposava també el dret de castigar els delictes menors, per causes de baralla, lesions lleus, injúries, robatoris inferiors al dos-cents sous de quantia, imposar multes i donar llicències al municipi per poder-se reunir.
El mer imperi, o alta justícia, vulgarment dita ‘jurisdicció criminal’, era una potestat que residia en el sobirà i administraven els veguers reials. L’exercici d’aquesta jurisdicció comprenia tots els delictes que mereixien la imposició de condemnes a mort, amb esquarterament i posterior exposició de les despulles o aquelles que contemplessin la mutilació d’algun membre del condemnat.
L’any 1368 el prior de la casa de Santa Anna, de Barcelona, fra Berenguer de Vives (1367-1384), senyor natural del castell de Palafrugell comprà la jurisdicció civil als esposos Gilabert de Cruïlles i Alvira, i a Joan de Palafrugell, batlle natural del castell. Poc després el 1374 comprà la jurisdicció criminal al monarca Pere el Cerimoniós, el rei del punyalet, per uns terrenys que la casa de Santa Anna tenia en una zona dels fossats de la muralla de Barcelona, on el rei volia construir uns jardins. Sembla, malgrat tot, que la casa de Santa Anna hagué de pagar, a més a més, dos mil cinc-cents florins d’or, dels quals 1.750 els pagà la universitat de la vila.
Un cop en possessió de la jurisdicció el prior manà aixecar immediatament unes forques en senyal de la nova autoritat adquirida. La forca era l’instrument d’execució més emprat per la justícia. El patíbul era una instal·lació fixa que havia de ser vista per tothom que visques en aquells dominis o transites per ells, era erigida com un símbol de la jurisdicció assolida, representació de la força i el poder que l’autoritat del lloc tenia, i això sempre s’havia de tenir ben present. Les sentencies capitals, tot i no ser tan nombroses com pot arribar a semblar, eren un espectacle públic d’un efecte dissuasori evident. Aquestes baluernes de mort solien instal·lar-se en llocs que fossin ben visibles, i cap lloc més idoni que la vora dels camins principals, a les afores de les muralles o els turons propers a les poblacions.
El cadafal del castell de Palafrugell va ser instal·lat a la vora del Camí Ral de Palamós, dins del terme actual de Mont-ras, al capdamunt d’un petit turonet en el lloc conegut, encara actualment, pel nom de Puig de les forques. Es convertí aviat en un element impertèrrit del paisatge, que perdurà llargament en el territori medieval de Palafrugell.
El sistema d’execució capital amb forca fou emprat a Espanya fins el 1828, el rei Ferran VII, per Reial Cèdula de 28 d’abril i per assenyalar la grata memòria del feliç aniversari de la reina, aboleix l’execució de la pena de mort a la forca, utilitzada a tota Espanya, i disposa que des d’aquell moment en endavant s’executin en garrot ordinari el reu pertanyent a l’estat popular, en garrot vil els castigats per delictes infamants i en garrot noble els gentilhomes.
L’any 1381 els habitants de Palafrugell feren un intent, sense èxit, de redimir el castell de la jurisdicció que sobre ell tenia el priorat de Santa Anna, per a tal efecte necessitaven la quantitat de quaranta mil sous barcelonesos de tern, l’equivalència, en moneda menuda dels 2.500 florins d’or d’Aragó. La necessitat de redimir la quantitat total en metàl·lic indica que la casa de Santa Anna ja els havia tornat la quantitat aportada en la compra realitzada al rei. S’autoritzà un procurador que manllevés la redempció i amb poders per a demanar el préstec necessari tant a cristians com a jueus, amb usura o sense, i a obligar-se, en nom de tots si calia, a assegurar als prestadors, pensió vitalícia o censal mort.
L’actual Plaça del Parlament, placeta de la Creu del Padró, conforma l’espai on confluïen i s’originaren els carrers Pedró Gran i Pedró Petit, en aquell escenari s’aixecà una creu de pedra, segurament al segle XVI, que identificà popularment l’indret amb les denominacions de paratge de ‘La Creu’, i també, ‘El Pedró’. Pot ser, que la denominació antiga de ‘El Puig’, estigui associada també a aquest mateix paratge urbà, però no tenim prou indicis com per a mantenir tal asseveració. Amb el nom ’El Puig’ es designava un paratge en la primerenca data de 1332, on vivia un tal Isern, més endavant, el 1448, es menciona en Pere Mascort, al fogatge que es realitzà al Principat en aquella data. També en El Puig, el 1619, hi vivia un mariner anomenat Miquel Puig.
L’any 1522 es menciona en un document que Joan Frigola, de ‘La Creu’, el qual segurament posseïa un càrrec públic, va comprar blat per poder alimentar el poble.
Creiem que la denominació més tardana correspondria a la de ‘El Pedró’, que perdurà fins el dia d’avui en els dos carrers als que donà nom. Així, Joan Girona, pagès de Palafrugell, tenia un tros de terra en ‘El Pedró’, del qual tenia el domini útil en data de 1605. Posteriorment trobem la menció el 1842 de Can Mascort, en El Pedró, i El 1875, quan ja el monument havia desaparegut, destruït en un atac dels carlins sobre la vila l’any 1873, durant la Tercera Guerra, es menciona l’hereu Cruanyes del Pedró.
D’aquest raval, format a la banda nord del castell de Palafrugell, en tenim constància des del segle XIV, i s’anà estenent linealment resseguint el camí de Regencós que sortia pel portal nord del recinte. Durant molt temps va estar constituït per un seguit d’edificis alineats a banda i banda del camí que conformaven el carrer. Amb el pas del temps evolucionà cap a una ocupació superficial de l’espai circumdant que en aquell moment estava ocupat per hortes i camps de conreu fins a transformar-se en un barri de característiques pròpies.
Es troba documentada l’existència, almenys, de dues cases, dedicades a la construcció d’armes de tall al barri del Pedró, consta haver-ne fet trameses d’aquests utillatges en dues dades distintes a Girona el dia 20 d’abril de l’any 1432 i el dia 12 d’agost de l’any 1447.
Per la diada de la Santa Creu, el 3 de maig, els veïns tenien per costum engalanar la creu amb flors i el capellà de la parròquia beneïa el monument dins una jornada festiva i devota. En el projecte d’alineació de carrers de 1877, l’espai tenia el nom de Plaça de la Creu.
Carrer del Pedró Gran

Per recórrer aquest bonic carrer, ple de reminiscències arquitectòniques històriques en constant procés d’acurada restauració, ho farem des de la seva part inferior, on la Plaça del Parlament a manera de vestíbul dona accés als dos carrers que porten el nom del Pedró.

Situant-nos a la placeta, en una de les cases que hi trobem, la que ocupa el número 2, apareix la data de construcció de 1778. En l’edifici que ocupa el número 9 apareix una llinda d’entrada en la que es pot llegir la data de 1799, però també altres gravats mig esborrats que semblen representar més números. El traçat del carrer del Colomer és de nova obertura, 1969, te una existència i antiguitat efímera.


En aquesta mateixa plaça podrem presenciar la mansió de Can Janoher i Fàbrica Frigola, antigament fou la Casa, i també fàbrica, dels Masdevall, situada en la confluència del carrer Pedró Gran i la Plaça.
Entre els anys 1927 i 1948 hi va estar llogada allotjant la fàbrica de suro "Pedro Bisbe", dels germans Pere i Narcís Bisbe i Ganiguer. Quan la industria "Pedro Bisbe" es mudà al número 17 del carrer de Pi i Margall, els succeí en aquest emplaçament la fàbrica de suro Frigola. Mentre l’accés principal de la indústria es realitza a través d’una gran portada que dona a la plaça, l’entrada a la residència dels propietaris es realitza pel carrer. L’edifici es una antiga masia del segle XVI, molt restaurada i condicionada posteriorment, amb reformes importants els segles XVII i XIX. Les darreres que es van fer al segle XIX van ser realitzades pel mestre d’obres local Eleuteri Matas, que vivia al carrer de les Cases Noves.

A la façana que dóna al carrer Pedró Gran és remarcable el gravat esculpit que hi ha en una de les finestres de la planta baixa en la que es pot veure la imatge d’un Agnus Dei amb un text combinat que diu: AVE MARIA SIN PECADO CONSEBIDA 1690. En una llinda de les finestres del primer pis figura la data de 1692, i en l’altra finestra figura l’any 1597. Al número 4 figura la data de 1864 i les inicials del propietari A.N.T.F. També és de la mateixa data la casa del número 6. En el número 11, sobre la finestra del primer pis, la data de 1769 ens recorda l’any en què fou construïda.
Sobre la llinda de la finestra oberta en la planta baixa, de l’edifici número 19, figura el nom del propietari i la data de construcció de la casa de 1785. Cal fer l’observació de la manera en que està grafiat el nom del propietari, on s’aprofita una llinda escrita per al nou titular. Diu així: RAfEL fR180LA, i a sota la data de 1785.
El número 29 és de l’any 1826. La casa número 33, construïda el 1774, mostra en una de les finestres del pis les inicials del monograma I.H.I.
Al número 38 el que figura és la data de 1736, entremig els números apareix una creu hierosolomitana. Davant mateix, en el número 38, hi ha la petita casa on es fundà la ‘Granja Avícola Maria’.

En el número 41, la data que figura a sobre de la porta és el de 1774. En el número 55 és de 1826.

En l’espai corresponent al número 58, hi ha el pou del Pedró, la construcció del brocal i volta que el cobreix és de factura popular, i mostra gravat en la clau la data de 1774, a sobre de la clau de volta hi ha una mena de fornícula confeccionada amb dues llosetes de pedra i les restes d’una creu metàl·lica. Recentment ha estat restaurat desinteressadament per l’Emili Cels i Montada.

El setembre de 1911 es va procedir per part de l'ajuntament a netejar els pous públics de la Vila i en el del Padró Gran s'hi trobaren, sota cinc metres de fang del fons y tota mena de brutícia, una quantitat regular de moneda falsa del bust d'Isabel II i data de l'any 1867. Sortí a la llum també restes del metall per a fabricar-les i tires del mateix metall de on s'havien tret els discs de la moneda. Es trobaren també algunes armes de foc, ja completament inservibles.
A la casa del número 65 hi ha una llinda sense data que té gravada una creu llatina de petites dimensions. La part inferior de pal vertical de la creu s’obre en arc immediatament per sota del pal travesser, i forma una base que vol representar el Calvari. Aquesta representació guarda molta similitud amb la que hi ha a la casa del carrer de la Notaria, 10, que porta la data de 1679.

El carrer acaba en l’actualitat obrint-se a un altre carrer travesser que ha amagat qualsevol traça de l’antic camí que sortint de la vila anava a la població de Regencós. Davant mateix, a l’altre costat del carrer de les Torretes hi ha el mas de Can Mascort, en la que es pot observar la data de 1761 i que constituí durant molts anys el cap de Vila. El nom pel qual era coneguda la casa, ‘Can Mascort de Cap de Vila’, feia referència als límits assolits per l’eixample d’aquest raval del poble, més enllà del qual només s’estenien camps de conreu i masos aïllats.


Carrer del Pedró Petit

El Pedró Petit fa honor al seu nom amb un traçat estret i de curt recorregut. El seu extrem nord resta immediatament tallat pel carrer transversal de Pere Guilló, filantrop del segle XIX, format segurament per a donar sortida cap al carrer de Pals els transports que hi entraven en aquest carrer.

Conté, però, un dels edificis que més consideració social ha tingut a la vila després de l’església i l’Hospital, l’Asil d’Ancians. L’Asil té annexa la capella de Nostra Senyora de Montserrat, amb una gran imatge cursi de molt pobre valor artístic i més fàcil comercialització, per molt que es vulgui fer passar per una manifestació estètica d’art kirsch, col·locada al damunt de l’espadanya.

L’edifici principal és d’estil neoclàssic–eclèctic construït l’any 1899. En aquell any, l’hisendat Esteve Casadevall, oncle avi de Josep Pla, moria deixant els seus béns per a fundar l’asil d’ancians de la vila. No era pas estrany que el senyor Esteve atorgués aquesta deixa als desemparats del poble, per la devoció religiosa que professava era conegut pel sobrenom de Pius Nono. L’hospici havia de ser regentat per les Germanes dels Ancians Desemparats.

L’Asil s’inicià en una casa de proporcions modestes que només podia acollir un nombre reduït d’ancians, aquests no passaven de set.


Abans que existís l’establiment de beneficència, en el mateix lloc que ocupava l’espai de l’asil dels vells, hi va viure el senyor William Bradley Butler, un jove anglès nascut a Londres, que s’establí a Palafrugell abans de l’esclat de la Segona Guerra Carlina el 1846. L'anglosaxó va implantar un negoci dedicat a la compra i exportació de taps de suro a Anglaterra i durant alguns anys el negoci li anà força bé. Quan la indústria americana decidí introduir el seu producte a Europa la demanda anglesa es fixà en el nou mercat i les coses es començaren a torçar per a mister Bradley, que veié com el seu negoci d’exportació patia una notable davallava comercial que acabà per abocar-lo irremissiblement cap a la crisi econòmica.
L’abril de 1887 Bradley Butler feu suspensió de pagaments i hagué de fer front als seus creditors cedint-los els seus béns. Aquell mateix any moria a Palafrugell el comerciant anglès sense que les obligacions amb els creditors quedessin resoltes. L’afer no s’enllestiria fins l’any 1921.

AGRAÏMENTS:
AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell)

Elisa Bisbe, pels seus aclariments familiars i amplia informació local.


Comentaris