ERMEDÀS

Ermedàs és un llogaret agregat a Palafrugell. Però on és el poble d'Ermedàs? On comença i on acaba el camp? Aquí no hi ha antítesi entre poble i camp, es dilueixen l'un amb l'altre sense perdre cap d'ells la seva essència.
Fa uns quants anys es podria haver descrit així; agafem un mas, un cavall, un carro, un porc i unes poques gallines, les multipliquem per cinquanta i les espurnegem a l'atzar per sobre de la planícia al·luvial de l'Aubi, territori pla com la palma de la mà, plana creuada pel camí ral i la carretera provincial, sense faltar el ferrocarril de via estreta, i allà on s'haguessin agrupat unes poques llavors del planter que sembràvem, mostraria perfectament el que és el veïnat d'Ermedàs.
Un poble que fou essencialment agrícola, amb antigues masies que eren al mateix temps cases de labor i fortaleses defensives contra els atacs dels pirates, admirables i bellíssims exemplars rurals d'arquitectura pràctica civil i militar.
Ermedàs, fa referència a un lloc no conreat, erm; o també a un indret que te una vegetació de poca alçada, els límits de suaus pendents entre la fèrtil plana i els puigs, l'emplaçament adient on establir-se, sense perdre superfície de conreu, i on la vida quotidiana als voltants de la llar no representen cap dispendi físic extraordinari.
Però sorgí la carretera moderna i amb ella s'intensificà el tràfic i la mobilització de la riquesa, la població serví per aixoplugar un tipus d'estranya immigració dita de segona residència; una població nova, de provinença urbana, que foragità del mas el carro, el cavall, el porc i les gallines. Uns éssers que introduïen objectes mai vistos a les sales de les cases pairals, habilitaven les quadres per a fer estances d'oci, menjadors o dormitoris, penjaven quadres i objectes d'antiquari sota les voltes ancestrals per sentir-se més còmodes en un mon rural que desconeixien, decoració aliena però de l'estil modern i xic que imposen els avantguardistes del bon gust pudent.
S'aixecaren tanques per preservar la intimitat del cap de setmana, defenses d'una propietat que ja no era agrícola, límits que no podien ultrapassar les bèsties soltes que campen sense control pels encontorns. Aquests incidents ara ja no passen, els animals que encara queden al poble s'han vist obligats a viure-hi darrere uns filferros electrificats, si no volen ser demandades per uns veïns que amb prous feines si tenen gos, però si és així, no ho dubteu, el ca ha de tenir llinatge. Voleu dir que calia arribar tan lluny?
La plana d'Ermedàs es situa al sud del nucli urbà de Palafrugell i s'estén des del Puig granític de Ses Forques, al nord, fins al Puig Gallifa i el Puig del Rodonell, al sud. El paisatge es caracteritza per l'alternança entre les zones boscoses i els masos, sobre els turons i les petites elevacions formats per nuclis de roques metamòrfiques, i els camps d'ambient agrícola als plans. La presència arbòria d'àmbit forestal correspon al tipus de bosc mediterrani compost d'alzines i suredes. Els plans centrals denoten l'antiga presència de zones d'inundació estacional, a voltes amb una permanència més o menys prolongada d'estanyols que van ser proveïts d'un sistema drenant per escorrentius.El Sender de Petit Recorregut PR-C106 entre Palafrugell i Ermedàs ens pot servir els forans per apropar-nos al veïnat des de la Vila. Per seguir el camí, ens guiarem de les característiques marques de pintura blanca i groga amb que s'ha senyalitzat la via que surt de l'esplanada del davant de l'I.E.S. Baix Empordà. El camí que s'inicia sense pavimentar es converteix en una via asfaltada just quan creuem el pont sobre la riera de Santa Margarida. Agafem el camí de la dreta i seguim les marques del PR.Escassament a mig quilòmetre del recorregut que hem iniciat s'indica el creuament amb el camí de terra que per la dreta ens apropa al Mas de la Torre Roja, estem al paratge dels Lladrés. El Mas de la Torre Roja conserva a les llindes l'escut prioral de l'Ordre de Santa Anna, domini al qual pertanyia el mas. Per a la seva defensa posseïa matacans i espitlleres.
La torre és una edificació de planta cilíndrica del segle XVI, de quatre metres de diàmetre i una quinzena d'alçada.
Continuant la ruta que dúiem, no trigarem en albirar les primeres cases d'Ermedàs. A l'entrada del poblat veurem a l'esquerra el Mas Petit d'en Caixa.
La torre del Mas Petit és una construcció dels segles XIV-XV, de planta quadrada que fa 5,30 x 5,50 m, i te una alçada de 12 metres. El mas que es construí adossat a la primitiva torre és més tardà, possiblement de finals del segle XVII o dels inicis del XVIII.
Més endavant ens trobarem a l'esquerra del camí l'esglesiola de Sant Ramon, una edificació senzilla executada amb grans carreus granítics que podria datar-se del segle XVI. La façana frontal de la capella presenta un portal rectangular amb una fornícula al damunt i al centre un petit rosetó d'estil gòtic florit. Al capdamunt es remata amb un campanar de cadireta format per dues pilastres. L'absis orientat a llevant té planta semicircular.
A l'altra banda del camí hi ha el Mas Fina, amb la torre de planta quadrada construïda també amb carreus de granit. La torre amb una funció eminentment defensiva posseeix espitlleres i un matacà que protegia l'entrada. La planta fa 5,50 x 5,65 m i te una alçada de 12,60 metres. El mas és un edifici posterior obrat entre els segles XV i XVI.

Ja ens ho anunciava el prematur Miquel Torroella, l'any 1902, que l'origen d'Ermedàs és anterior a la mateixa vila de Palafrugell i aquest origen cal arnar-lo a buscar a l'antiquíssima i mítica ciutat grega de Cypsela, en grec, "La Inclinada ", que es trobava situada en la que avui és platja de Llafranc, als peus del promontori "Celebanticum".
La ciutat romana, que els vestigis trobats ens han documentat abastament, es trobava edificada sobre les ruïnes de l'emplaçament hel·lènic, i aquesta fou paulatinament desapareixent en internar-se els seus pobladors cap a l'interior de la costa cercant els emplaçaments més fèrtils i protegits.
En abandonar la ciutat romana, un grup d'aquells homes s'establiren a Vilarnau, una prolífica plana propera a l'hitterland, un altre grup de cases s'establí en el que avui és Caseriu d'Ermedàs i d'altres ho farien a la capçalera de la conca de l'Aubi. Tots tres emplaçaments abundants d'aigua i terra fèrtil, però aquests darrers, aprofitant-se de la proximitat de les vies de comunicació interior que s'establiren, prosperarien paulatinament fins a convertint-se, amb el pas dels segles, en l'actual Palafrugell.
És té constància, per la donació d'esponsàlia que feu l'any 1190 Berenguer de Sureda a la seva muller Guillema, de la meitat d'un mas on habitava i les terres que li corresponien, situades prop de "Ermetanos".
Al Pla d'Ermedàs i no gaire lluny de la riera Aubi es van descobrir, la tardor de 1884, un camp d'urnes cineràries que indicaven l'existència d'un lloc d'enterraments, sens dubte d'època romana. Amb les urnes van aparèixer fragments de ferro rovellats que s'identificaren amb les restes d'armes pròpies de temps molt reculats.

També viuria el veïnat d'Ermedàs sengles capítols de la Història del Cors i la Pirateria de les nostres costes, tot i trobar-se terra en dins, la distància que el separa de la costa no és tan segura com perquè hi arribessin incursions pirates. Seguretat que testimonien la abundància de torres de guaita i defensa que encara posseeixen moltes de les masies dels encontorns.
El dimecres dia 22 de juny de 1757, a les cinc de la matinada, una Galiota algeriana amb una tripulació de cent deu tripulants, compresos deu turcs, donà caça en els mars de Palafrugell a un Pinco de la ciutat de Mataró de tres mils quintars de port. Aquest duia una tripulació de tretze mariners i dos minyons, edemes portava dos passatgers, un era D. Àngel de Fontana, oficial de les tropes de Sa Majestat, l'altre era un pare carmelita descalç nomenat Fra Gaspar de Sant Onofre, que havia estat Guàrdia de Cos de Sa Majestat Siciliana, el vaixell estava patronejat per Joan Baptista Balansó. Davant Cap Roig la Galiota li presentà combat i el Pinco respongué disparant durant més de dues hores els quatre canons i la vintena de trabucs que portava. Finalment una bala cristiana encertà la popa de la Galiota, a flor d'aigua, posant-li foc al Santa Barbarà, causant-li danys suficients per enfonsar-la.
Alguns dels moros i turcs arribaren nedant a les Illes Formigues, però el Pinco mataroní no els volgué recollir per evitar de passar la quarantena, i va ser més tard, que la vila de Palamós, els feu presoners i passaren la quarantena en la torre del Molí de Vent, situada sota el Fort de la població veïna.
Uns altres vint-i-set sarrains, compresos quatre turcs, s'hi quedaren a la Galiota i aquests foren apressats pels homes de Palafrugell i tancats a la torre de Llafranc. L'escamot dels de Palafrugell era compost pel batlle Joan Prats del Cantó, adroguer, el degà Joan Grassot, negociant, i els regidors Anton Martí; Andreu, adroguer; Josep Pla, pagès de Santa Margarida i Josep Girbal.
Dels captius setze eren malferits, i un d'ells morí l'endemà dia vint-i-tres i fou enterrat al darrere de la torre, a la part de migdia, amb les cerimònies pròpies de la seva confessió, col·locat de costat a la fossa i amb un tall de pa sobre el cap, dient que era per passar el Camí.
La torre era vigilada pel sometent i aquests sorprengueren certa nit els senyals que feien els presoners a una embarcació que passava, judicant els guàrdies que aquesta era també de moros. Assabentat l'Ajuntament de la presència del llagut sarraí decidí traslladar els captius a la Torre d'en Pere Gras, situada prop del Mas Pelegrí. El sometent fou ajudat en el trasllat per un piquet de Dragons i un altre de Granaders de la Reial Guàrdia, portaren els ferits en carro fins Ermedàs.
Tancats en lloc segur els ferits foren assistits i curats pel cirurgià de la Vila En Jeroni Badia, fins que es va assolir la preceptiva quarantena.
La Reial Guàrdia els traslladà a Barcelona lligats de dos en dos amb manilles i grillons.

Una altra història referida en les cròniques de les nostres costes menciona la incursió que feren els tripulants d'un vaixell algerià desembarcats a mitja nit a la platja de la Font Morisca de Mont-ras. La tripulació constava d'una quinzena d'homes capitanejats pel ferotge Amara i buscava l'aixoplug d'una espessa boira, que els impossibilitava de navegar, en dita platja. Els pescadors de Calella sentiren les veus de la gentada, però no s'imaginaren el perill que corrien.
Els pirates desembarcats a Font Morisca estaven desorientats per la boira i al cap d'unes hores, quan estaven decidits a tornar a la nau, sentiren la cantarella potent d'un gall que anunciava la proximitat del nou dia.
Orientant-se amb el cant gallinaci no trigaren en anar a parar al mas de on provenia, posant setge sobre l'edifici.
Els masovers, alarmats pels crits dels assaltants, s'havien fet forts a l'interior per tal d'oferir la major resistència possible a l'atac sarraí, amagant en lloc segur les dues filles que tenien. Per forçar la resistència dels habitants del mas, els pirates cremaren un paller que hi havia davant de la casa, el fum i la por que no cremessin la casa els obligà a sortir entregant-se als moros sense oposar resistència.
Al cap de poca estona les noies foren descobertes en el seu amagatall i en veure-les amb la claror del dia el capità es va quedar captivat per la bellesa d'una de les xicotes, a la que volgué forçar camí de la platja quan se'ls duien al vaixell.
La infeliç va oposar tota la resistència de que era capaç donant-li cops amb mans i peus, fins i tot va arribar a mossegar-li els dits d'una mà, cosa que enfurismà el pirata i cegat per la ràbia que aquella noia li havia provocat, d'un cop d'alfange li talla el coll a la desgraciada ermedanenca. El cos fou abandonat a peu de platja i els algerians es dugueren la resta de presoners amb la nau.
Anys més tard els captius foren redimits i tornaren a casa seva reconstruint el mas incendiat que des de llavors porta el nom de "Can Gall Perich", o "Mas dels Moros".

Anys més tard els habitants d'aquest mas foren motiu d'una noticia que publicà el setmanari "La Sardana" de Palafrugell el dia 16 d'abril de 1892.
Transcrivim la noticia tal i com va aparèixer a la publicació periòdica:
"A casa lo Gall-Perich d'Armadas, un Apóstol que cura Per gracia dé Déu la bruixeria ó l'art del diable, recepta ajudas de sabó moll per curar lo Trancasso, y cataplasmas de trumfas picadas al llombrigo, per lo cólich, y gracias á un Anti-apostol de Palamós no se 'n anaren tots á jaurer á las Terras-blancas (*).
Tan ab aquest, com ab altres avusos curanderils las autoritats ni l'Ordinari, res,.... com si tal cosa".

(*) Terres Blanques era el nom que rebia antigament el territori on està situat el cementiri de Palafrugell.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP
L'Arquitectura Medieval del Baix Empordà.
I Baix Empordà. Joan Badia i Homs.

Diputació Províncial de Girona, 1977.
El Bajo Ampurdán. Ensayo Geográfico. Juan carandell Pericay.

Diputació Províncial de Girona, 1978.

CARTOGRAFIA, propietat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya

AGRAÏMENTS: AMP - (Arxiu Municipal de Palafrugell) ICC - (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT