CARLOS DE ESPAÑA A PALAFRUGELL

INTRODUCCIÓ
És del tot convenient que, abans de narrar la història ocorreguda a casa nostra, introduïm el lector en matèria, dibuixant alguns antecedents del personatge protagonista i així pugui fer-se una idea més cabal i propera de la vivència dels palafrugellencs d'aquella remota època.
Fill del marquès d'Espagnac, Roger - Bernat - Charles d'Espagnac de Ramefort va néixer a Foix el 1775. Aquest noble va servir de molt jove el rei Lluís XVI fins que la Revolució Francesa de 1789 truncà la seva carrera militar obligant-lo a fugir a Anglaterra, i des d'allà es traslladà a Mallorca el 1793, des d'on participa en la invasió del Rosselló organitzada per Carles IV, amb el grau de capità de l'exèrcit espanyol.
L'any 1812, durant el breu període de temps en que fou governador de Madrid, es dedicà a perseguir sanguinàriament els afrancesats que no havien fugit. El 1817 espanyolitza el seu nom fent-se dir Carlos de España, i el 1819 el rei li atorga el comandant en cap de la Guardia Real, i el converteix en "Grande de España" nomenant-lo comte.
Com si la malastrugança perseguís inexorablement la seva vida, un nou esdeveniment torna a malbaratar els seu projecte vital. El 1820 es produeix el "Pronunciament de Riego" i es reinstaura la Constitució. El comte d'Espanya, desesperat, es veu forçat a marxar a Viena i Paris en busca d'ajuda internacional per tal de tornar el tro a Ferran VII.
A Catalunya, les ciutats i els territoris de la marina són liberals i acullen il•lusionats el nou govern, mentre que la muntanya, de profunda arrel tradicionalista, es decanta pel poder monàrquic i s'organitza en escamots de guerrillers reialistes que lluiten pel retorn del monarca al poder.
Conquerida pels realistes la Seu d'Urgell, s'hi instaura la regència coneguda amb el nom de Regència d'Urgell, condició imposada per la aliança internacional per a intervenir militarment al país contra els moviments liberals i revolucionaris.
La intervenció de l'exèrcit francès dels "Cent Mil Fill de Sant Lluís", que representava la França borbònica, i sota els auspicis de la Santa Aliança, es restablí la monarquia absoluta a Espanya l'octubre de 1823, reconeixent Ferran VII com a monarca absolut, i donant inici a la darrera època del seu regnat, denominada "Dècada Ominosa". La decisió més immediata del monarca fou desfer tots els canvis realitzats durant el "Trienni Liberal" (1820-1823), i al mateix temps aplicar una política de duríssima repressió contra els liberals, acompanyada del tancament de diaris i universitats. 
El rei Ferran VII
La fracció més ortodoxa de l'absolutisme, els anomenats "apostòlics", que trobava poc rigorosa la repressió antiliberal, s'alia amb l'Infant don Carlos, germà de Ferran VII, pretendent a la successió, i provoquen duríssimes revoltes absolutistes instigades per clergues i camperols. A Catalunya es produeix un alçament conegut amb el nom dels "agraviats" o "malcontents ", considerat en el fons un alçament carlí, i que va tenir lloc en el període d'abril a setembre de 1827. Carlos d’Espagnac cap de l'exèrcit de Ferran VII és l'encarregat de reprimir la revolta.
Acabada l’acció militar el rei i la seva esposa es queden quatre mesos a Barcelona. El comte i les seves tropes relleven les tropes franceses que hi ha a la ciutat des de l’entrada del duc d’Angulema i Espagnac serà el capità general. Amb el seu currículum serà l’home destinat a acabar amb el focus liberal a Catalunya.
La persecució dels liberals encarregada pel rei, comptava amb la seguretat que el resultat seria tan efectiu com ell desitjava. En realitat ho fou molt més irada i contundent que el monarca no s'havia imaginat. En Carlos de España seria conegut des d'aleshores com el Tigre de Barcelona.
Carlos de España
El comte es presenta com un home ultra reaccionari, monstruós i cruel, que voreja la demència, el capità general més cruel que ha tingut mai Catalunya, i durant cinc anys tingué sotmès el País a un veritable règim de terror.
El comte era un gran afeccionat a l’alcohol, bevia, barreges de rom amb aiguardent, sempre es trobava de mal humor i odiava sobre manera qualsevol mostra de liberalitat.
Prohibeix el barrets i ornaments de la moda del trienni, però odia especialment la barretina dels pagesos que li recorda la que portaven els revolucionaris francesos.
Prohibeix els cabells llargs entre els joves i persegueix els pentinats agosarats de les dones i fins i tot ordena que els homes s’afaitin el bigoti.
Ordena que el "Diario de Barcelona" publiqui únicament “la Estación de las Cuarenta Horas, el santoral y la butlla de la Santa Cruzada”. Va fer tancar tots els cafès, botigues i fires durant l'època de Nadal, doncs en dates tant senyalades la gent s'hi ha d'estar a casa. Va ordenar que a les fàbriques es resés el rosari i si un obrer no el duia era immediatament engarjolat.
Era al mateix temps una persona molt pietosa que s'acompanyava sempre d'estampes i escapularis. Participava, durant la celebració de les misses, agenollat amb els braços estesos en creu.
En morir Ferran VII el 1832 és substituït pel general Manuel Llauder i el comte, s'escapa a Mallorca en direcció a Gènova. Quan esclatà la Primera Guerra Carlina el 1838, es posà al costat del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, comandant les forces carlines a Catalunya, a instàncies de la Junta de Berga. En aquesta posició seguí demostrant un caràcter arbitrari i la seva crueltat no va minvà.
Soldats carlins
Nombrosos caps carlins moderats s’exiliaren fugint de la violència criminal del comte. Tot això, juntament amb la manca d’èxits militars, provocà que fos destituït i fugí a França, on seria capturat i empresonat. No trigaria pas gaire en fugir del seu captiveri i retornà a Catalunya el 1839, on seria detingut per la mateixa Junta de Berga, que n’ordenà la seva conducció a Andorra. Els escortes de l'escamot que el duia el van assassinar a prop d’Organyà, sobre el Pont d’Espia, estrangulant-lo i llençant el seu cos, lligat amb una roca, al riu Segre.

L'EPISODI VISCUT A PALAFRUGELL

Allà per la tardor del any 1830 del segle passat, quan les fulles es desprenien dels arbres i les bufades de la tramuntana ho assecaven tot, omplint de dol els pobres pagesos que preveien un hivern ple de misèria, en Carles d'Espanya, capità general de Catalunya, recorria el Baix Empordà, més que per assabentar-se de les necessitats i prosperitat del poble, per recollir els cabals que a l'Estat es devien, que no eren pocs, doncs ja en aquells temps la gent se moria de fam mercès als forts impostos que el govern els exigia.
Precedit de trista fama aquell estrany militar, en comptes de ser esperada la seva visita amb goig i alegria, ho era amb angunia y recel, ja que ningú ignorava que encara que portes els rosaris a la butxaca, duia el punyal a l'altre, i per tot allà on posava la seva petjada deixava rastre de sang.
El ofici que d'ell es va rebre en aquesta vila, anunciant la seva vinguda, va posar de mal humor al senyor Batlle, doncs comprenia que si la rebuda que se li fes, i els comptes que se li presentessin no eren del seu agrado, era capaç d'ordenar que l'agafessin i el pengessin al bell cim de les Torretes per befa y escarní de les demés autoritats.
Amb la por al cos i no sabent com ballar d'empentes, cridà els consellers del municipi, exposant-los clarament la difícil situació en que els col•locava la maleïda vinguda de tant desagradable hoste.
De mal grat es prengué l'acord de rebre'l conforme la seva jerarquia requeria, i ja d'aquell mateix consistori va sortir el pregoner convidant a cops de tabal a tots els veïns, recomanant que no hi faltes ningú si no es volien esposar a una forta pena pel seu incompliment.
La tarda d'aquell dia era malagradós. Lo cel amenaçava tempesta, i una forta gregalada rebotia la pluja menuda que queia, per la cara dels veïns que en dues fileres pel llarg, des del pou d'en Bonet fins a Can Silvestre del Mas, contemplaven silenciosos el pas de l'exèrcit que vingut de Begur acompanyava amb aire marcial i al so de cornetes i tabals al seu temut quefe.
Muntat aquest, en brios cavall blanc, des del centre de la columna escorcollava amb esguard de tigre aquella espantada multitud, tal volta buscant entre ella la víctima per satisfer els seus desitjos de fera.
De moment els seus ulls llençaren espurnes de foc, atura la bestia baixa del cavall, i dirigint-se amb posat altívol a un grup de joves, s'agafa a les patilles de un dels més alts, i amb forta estrebada les hi arrenca, exclamant amb ven de tro, ¡¡fuera pelo!!.
El pànic s'apoderà de tothom i mes encara del senyor Batlle que tenia l'obligació d'anar-lo a rebre per donar-li la benvinguda, però el representant del govern absolut torna a muntar a cavall com si res hagués succeït, i la comitiva seguí avall fins a quedar allotjat a casa d'en Vergonyós.
Durant la nit, aquell jove ofès, es passejà bona estona amunt i avall del carrer de les Quatre Cases, pistola a la faixa, disposat a tirar contra el General quan sortís del seu allotjament, més un capità que el veié, comprenent les seves intencions, el crida apart i li ordenà que es retirés si no el volia obligar a obrar d'una altra manera.
Després passaren molts d'anys, i quan preguntaven aquell de les patilles, que ja era un vellet, si l'en recava res d'aquella feta, prenent força el seu cos i dant una forta palmetada sobre la taula, responia amb veu ferma.
—Si, a fe de Déu, no haver mort aquell malvat per a evitar així molts dies de dol a la nostra estimada Catalunya.

BENET

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
HISTORIA DE CATALUNYA. Biblioteca Serra d'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ferren Valls i Taberner, Ferran Soldevila. Desembre 2002.
LA CIUTAT SENSE TEMPS. Enrique Moriel. Editorial: COLUMNA EDICIONS S.A, 2007

HEMEROTECA DIGITAL AMP. Setmanari "LA CRÓNICA", dijous 1 d'agost de 1901.

Comentaris