ELS COMUNS DE PALAFRUGELL

Durant l'Edat Mitjana era creença generalitzada que la salvació eterna de l'ànima es concretava realitzant una obra meritòria de caritat moments abans del traspàs. L'església institucionalitzà un tipus d'organització que s'encarregava de gestionar i canalitzar aquests desitjos pietosos instituint les Pies Almoines que es nodrien i capitalitzaven dels fons rebuts, mitjançant legats, sobretot testamentaris, però també donacions en vida, anomenats pius, amb aportacions en metàl•lic o propietats que havien de ser destinats a socórrer els necessitats.

A la segona meitat del segle XIII es creà una Pia Almoina a la població de Palafrugell instituïda pel clergue Pere Barceló. La fundació pietosa, gestionada i acuradament comptabilitzada pels rectors de l’església de Sant Martí, tenia la missió assistencial d’atendre caritativament els pobres de la vila. Aquest fons es nodrí d'importants aportacions que molts dels feligresos pietosos donaren a l’església.

La capitalització dels fons en metàl•lic que s'anaven acumulant es realitzava invertint en la compra de noves propietats que ajuntades als immobles rebuts de forma directa eren immediatament posades en emfiteusi per tal de generar el benefici buscat.

D'aquesta manera el dia 20 de febrer de 1277 Guillem de Pals, davant el notari Arnau Palet de Palafrugell, ven a Pere Barceló tots els drets i senyories que tenia junt amb la seu de Girona i el Sant Sepulcre a Palafrugell, en possessions situades entre el torrent de Llor, el mas i el bosc de l'Ase, el torrent de Palanquissa, el torrent de Coma Falgosa, la Pedra Voltonera i el Puig de Cantallops, fins a Santa Eulàlia, per 450 sous barcelonesos.

Aquesta adquisició de terreny muntanyós arbrat que pot semblar oportunista davant la poca rendibilitat que tenien els boscos en comparació amb les propietats que es compraren a les planes conreables i productives, sembla obeir no obstant a una intenció ben planejada i gens atzarosa, doncs més endavant, concretament amb data de 17 de desembre de 1309, quan Pere Barceló ja era finat, el procurador de l'Almoina Barceló, el sagristà de Palafrugell Joan Batlle, comprà a Berenguer de Vilar, de Palafrugell, la senyoria que aquest tenia junt amb el Sant Sepulcre i la pabordia de Maig de la seu de Girona sobre unes possessions situades a Palafrugell, entre els torrents de Llor, la Coma Falgosa, la Pedra Voltonera i el Puig de Cantallops per 260 sous.

Territori dels Comuns
El terreny muntanyós poblat de bosc pinar i acumulat per l'Almoina, ocupà una superfície que s'apropava a les 500 vessanes, unes 110 Ha, superfície gens menyspreable, que fou a pesar de la distància en que es trobava respecte de la població àmpliament aprofitada pels menys afavorits que disposaren d'una possessió comunal on proveir-se de llenya, resina, herbes comestibles i medicinals i de tot allò tan divers que antigament coneixien tan bé i era profusament aprofitat per a omplir el rebost de conserves de bolets, espàrrecs i confitures dels fruits del bosc, sense haver de tributar pel seu usdefruit a cap propietari senyorial.

Durant més de dues centúries els habitants de les poblacions de Palafrugell i Esclanyà es van aprofitar dels boscos cedits en concepte de bens comunals per l'Almoina Barceló que estaven situats al paratge de Llor, muntanya que esdevingué en denominar-se popularment "Comuns, Puig de Trona i Cala de Cabres", una part de la seva extensió es situava a la parròquia de Palafrugell i una altra part a la d'Esclanyà, la propietat del qual fou finalment comprada a la pia institució per la universitat de Palafrugell el 2 de gener de 1527.

L'aprofitament dels usos del bosc comunal no canvià pel canvi de titularitat, ja que va ser la universitat, es a dir la totalitat dels habitants de la vila, qui adquirí en propietat el dret d'usatge que fins llavors l'Almoina els cedia de manera caritativa. Aquest concepte de propietat comunal, de possessió dels vilatans canvià a la fi de l'antic règim durant l'època de la Il•lustració, en el moment en que les elits privilegiades controlaren els càrrecs de poder de les institucions de govern, sobre tot en els consistoris municipals que s'allunyaren definitivament d'aquell sentit que havia predominat a les antigues universitats del "bé comú", instituint un model d'administració sobre els bens i les persones conceptualment nou i d'un pragmatisme aclaparador on el concepte humà del bé comú, restava al marge de la política, en nom d'un interès de la majoria no sempre ben aplicat.

Aquest model de gestió municipal permeté que Josep Olivés l'any 1753 pogués adquirir en exclusivitat l'ús d'explotació de la muntanya anomenada Llor i Aigua Blava, dret que li fou atorgat pel consistori municipal de la vila pel preu anual de 3 lliures.

Amb tot, a partir dels canvi polítics engegats i promoguts pels burgesos a finals del segle XVIII i principis del XIX, amb la intensificació de les activitats econòmiques i el dinamisme comercial, portà l'ajuntament de Palafrugell a desfer-se dels "Comuns" i repartir la propietat entre tots els habitants de la població.

L'any 1820 el municipi a petició unànime dels habitants de Palafrugell decidiren repartir els terrenys comunals de la petita Vall de Tamariu entre tots els veïns de Palafrugell i Esclanyà. Els terrenys van ser dividits en 648 lots, proporcionalment iguals, tenint en compte la qualitat de la terra i un sistema d'assignació per sorteig, que tingué lloc el dia 21 de gener de 1821 a la Plaça de l'Església.

Vista del costaner dels Comuns
El dia 10 de març del mateix any l'Ajuntament comparegué davant el notari de la vila Marià Francesc Montserrat i per a que servís de títol de propietat a cada un dels veïns de Palafrugell i Esclanyà, del troç que respectivament els havia correspost en el sorteig, feren constar solemnement que el repartiment es feu en 648 porcions numerades, corresponent aproximadament una vessana a cada família de les 609 veïnes del terme de Palafrugell i les 39 d'Esclanyà.

En l'esdevenir dels anys la major part dels afavorits dels repartiment de 1821 abandonaren aquells terrenys improductius, mentre que d'altres, que conservaren el seu respectiu troç de la pineda, no només inscriviren la propietat en el Registre de la Propietat, sinó que edemes pagaren religiosament les contribucions sobre els bens que posseïen.

L'any 1914 arran d'una denúncia en que es delatava que aquells terrenys estaven vacants o abandonats, es demanà intervenir l'Estat per tal que se'n apropiés de les terres del Comú. Diligentment s'instruí un expedient que catalogava de propietat de l'Estat dita muntanya, i se'l designà amb el nom de "Comuns, Puig de Trona, y Cala de Cabres", l'hi atorgaren el número 2 de la província de Girona, d'un total de tres espais que havien estat declarats d'utilitat pública. A l'expedient però, es respectaren les titularitats dels propietaris que complien els requisits legals de tinença.

Penyasegats
El dia 15 de juliol de 1927 procedent de l'antiga "Sección Facultativa de Montes de Gerona", s'instrueix expedient per a investigar i catalogar en concepte d'utilitat pública en el Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears la propietat de l'Estat denominada "Comuns de Palafrugell", i on encara existien diverses propietats particulars que dataven del repartiment de 1821, fefaentment inscrits al Registre de la Propietat. El termini per a exposar les al•legacions a l'expedient catalogador van finalitzar el dia set del mes d'agost d'aquell any.

El dia 26 de novembre de 1929 es va procedir a deslindar la muntanya dels Comuns convocant la presència a les diligències de tots els propietaris amb interessos en aquell indret i de tots aquells que hi confrontaven amb els seus límits. D'aquell procediment administratiu no es va despendre cap al•legació en contra, ni cap queixa dels propietaris o veïns.

El 23 d'abril de 1936 l'Ajuntament de Palafrugell demanà la Conselleria d'Economia i Agricultura de la Generalitat de Catalunya, que els terrenys del Comú fossin cedits al municipi. El dia 9 de maig de 1936, pocs dies abans de deixar el seu càrrec de Conseller, Joan Comorera i Soler, convocà el consistori palafrugellenc per oferir-los informació, sobre les finques rústiques que havien pertangut a l'entitat municipal o comunitats veïnals, amb la intenció que fossin retornats Els Comuns al Municipi. Malauradament poc temps després esclatà la Guerra Civil i el procés restà indefinidament aturat.

Un cop acabada la guerra, els legisladors del nou règim procediren a reafirmar el domini públic estatal d'aquella propietat amb una fitació precisa dels límits territorials de la finca, que Patrimoni Forestal de l'Estat se'n encarregà d'inscriure a nom seu al Registre de la Propietat.

Van passar uns quants anys fins que l'Ajuntament de Palafrugell, fent cas d'unes filtracions en que s'assegurava que la muntanya dels Comuns es volia privatitzar, desenterrà l'antiga reclamació, i ho va fer amb la visió del futur turístic que ja s'albirava per la Costa Brava. Amb data 22 d'abril de 1958, l'Ajuntament acorda ratificar-se en la petició anterior feta l'any 1936. Argumentava el seu memoràndum que la Costa Brava havia adquirit una personalitat turística que havia desplaçat l'estiueig casolà i tranquil de la gent del país adquirint, des de l'any 1951, un auge internacional. Transformació que havia convertit la Costa Brava en una font de divises per l'estat, però la causa de molts problemes i preocupacions pels ajuntaments que formaven part de la mateixa.

Es feia necessari, segons s'exposava a la memòria, preservar les contrades naturals del costaner mantenint un equilibri entre el foment del turisme i la vetlla per una acurada atenció als predis rústecs de situació pintoresca, amena, singular, topogràfica o de record històric, tal com es manifestava a la vigent Llei del Sòl.

Les conseqüències de no fer-ho així, amb seny i tenacitat, tenint cura de les belleses naturals del país, i Palafrugell, precisament, constitueix un magnífic exemple per l'esplèndid panorama que ofereix el seu terme municipal, acabaríem tenint una costa confortablement equipada però horriblement lletja i incomoda pel turisme. La corporació feia constar que el paratge d'Aigua Xelida, pertanyent a l'Estat, era d'una bellesa natural incomparable, i es trobava amenaçat de veure's envaït per la indústria hotelera, deixant de ser el lloc tranquil del que gaudien els estiuejants dels veïnats de Tamariu i Begur.

Demanava, traslladant el sentiment dels palafrugellencs, l'abandó del projecte d'alienació mantenint la muntanya en poder del Patrimoni Forestal de l'Estat, com ho havia estat fins al moment.

La súplica es va tornar a formular el 23 de setembre de 1961, petició en que es demanava l'Estat que de no interessar-li aquella propietat la cedís al municipi, comprometent-se l'Ajuntament a conservar-lo com a paisatge d'interès turístic.

El dia 16 d'abril de 1962 el Butlletí Oficial de l'Estat publicava una Llei de la Jefatura de l'Estat, aprovada per les Corts el dia 14 del mateix mes, segons la qual s'autoritzava el Ministeri d'Agricultura per a que pogués alienar la muntanya denominada "Comuns, Puig de Trona i Cala de Cabras". L'alienació s'hauria de fer en pública subhasta i l'import obtingut destinat pel Patrimoni Forestal de l'Estat a treballs i obres de repoblació forestal en altres zones més apropiades del territori nacional.

La subhasta es va convocar el dia 28 de juliol a la seu del Patrimoni Forestal a Madrid. La superfície marcada al catàleg era de 74,16 hectàrees.

Tot i posposar-ne la data fixada inicialment, Patrimoni Forestal finalment va realitzar la subhasta el mes de setembre i adjudicà els terrenys a l'Empresa Valderrama.

Ja en mans de la iniciativa privada era qüestió de temps que els Comuns, tal i com havien existit fins llavors, es parcel•lessin amb uns altres criteris de divisió i de mercat, i s'adjudiquessin als interessats en adquirir les propietats ofertes, interessats que eren majoritàriament de procedència forana.
La urbanització que ocupa els antics Comuns
Amb data de desembre de 1965 s'inicià la construcció dels carrers i vials de la urbanització que prengué el nom de "Urbanització d'Aigua Gelida", amb la mateixa data figura l'obertura de la carretera d'accés al paratge que en degotejos constants i ininterromputs s'anà poblant de segones residències esquinçant cada una d'elles una part de l'espai natural que paradoxalment es continuà oferint com a reclam.

Reproduïm a continuació l'editorial aparegut al diari La Vanguardia l'abril de 1962 en forma de carta que lloa la preservació del paratge natural i deixa entreveure, amb una certa clarividència, com haurà d'acabar aquest espai si es deixa la seva gestió en mans del mercat.

15 d'abril de 1962: (LA VANGUARDIA) CARTA PARA EL MINISTRO DE AGRICULTURA. Aquí, señor ministro, rumbo al Norte, por el término municipal de Palafrugell, entre las calas de Tamaríu y de Aiguablava, hay un monte que es amor de los sentidos, y del corazón sosiego, por la gracia de su paisaje y por la hermosura de su serenidad.

Tres kilómetros de costa recorre su linde, por el lado del mar. Árboles de verde gala, verdes hojas "con agua dentro", que por el envés son a veces del color de la plata vieja, pueblan un panorama de treinta hectáreas de superficie. Espesuras del Ampurdán que no sugieren ideas de espesura, porque nada espeso hay allí, ni confuso, ni sombrío, sino que todo es claridad, armonía, número musical y geometría del color. ¡Oh maravilla!
Hi ha alguna cosa que sobra en aquesta fotografia?
Un día, excelentísimo señor Cánovas, el Ministerio de Agricultura resolvió presentar a las Cortes un proyecto de Ley por el que se autoriza al Patrimonio Forestal del Estado, propietario del monte desde tiempo inmemorial, para venderlo en pública licitación ¿Venderlo? ¿Lanzar así al mercado tan sin par belleza?

Los meditativos payeses de Palafrugell se quedaron de una pieza. Algunos de ellos nos escribieron en busca del "por qué" y el "para qué". No pudimos ofrecerles ningún esclarecimiento, porque también para nosotros fue aquello una sorpresa. Casi un susto. Limitamos, pues, la respuesta a una reflexión sencilla. "El Ministerio de Agricultura —les dijimos— está regido por un hombre que siente la pasión del campo abierto y del monte puro. Don Cirilo Cánovas no es persona dada a ninguna clase de airado arbitrio. Sus razones tendrá."

Es el caso que, anda que te andarás, entre trámites, enmiendas y olvidos, la Comisión de Agricultura aprobó el proyecto. Y el jueves último confirmaron la aprobación las Cortes.

Nosotros, en realidad, somos, ante todo, respetuosos con la ley. Pero también es ley la de los Parques Nacionales, que hubiera podido aplicarse a ese trozo del Ampurdán. Porque ¿habremos de asistir ahí, entre las calas de Tamaríu y de Aiguablava, al nacimiento de una ciudad de campeadores, de un campamento de "bungalows", o a la instauración de un horizonte de tiendas cónicas, cocinitas al aire libre y colchonetas para los baños de sol?

Hace algún tiempo, la Dirección General de Turismo adquirió cerca de ese monte de nuestro enamoramiento unas tierras en donde ha de levantarse pronto la gracia de un Albergue o de un Parador. Creemos que las autoridades turísticas se dijeron: —"Al lado de este paisaje, primero entre los primeros por su delicado encanto, ofreceremos descanso y calma a los que van buscando sosiego por los valles, las playas y las colinas de España El monte del Estado será un ancho, delicado y maravilloso parque del nuevo Parador."

Ahora, ¿que sucederá? ¿Cómo se defenderá ese trozo de la Cataluña más amorosa frente a la posible invasión —¡Dios lo evite!— del gusto indiscriminado, de la afición vulgar, de la fría y calculada ambición económica, del campamentismo veraniego, del vandalismo en camiseta, de la casita petulante, de la torre sin posible ensueño?

No nos queda sino repetir: "¡Nada; no sabemos nada! ¡Apenas hay precedentes, si es que alguno existe!

Pero el ministro de Agricultura ama la naturaleza, y sabe que el Patrimonio Forestal del Estado tiene, como una de sus misiones, la de preservar las hermosuras del territorio nacional. El habrá previsto las cosas. Y hay que confiar en su buen tono."

Esto queríamos decirle, señor ministro, en nuestra carta. Con ella le enviamos nuestro recuerdo acendrarlo, hecho de respeto y de segura amistad.

Comentaris