EL DOLMEN DE "CAN MINA DELS TORRENTS", LLAFRANC

SITUACIÓ
El dolmen de Can Mina està situat en un bosc proper a la Font d'en Xecu. Es pot accedir al jaciment seguint varies rutes diferents.
Des de Palafrugell, per la carretera de Tamariu fins al trencant de Llafranc, que s'ha d'agafar. Un cop arribats a l'antic Hotel Paradís i la Font d'en Xecu, deixar el cotxe i agafar el corriol que surt del costat esquerre de la carretera i s'enfila pel bosc. Recorreguts uns quaranta metres, el viarany gira cap a l'esquerra i travessa un rierol, a l'altra banda, en un replà, trobarem el dolmen.

Si seguim més endavant per la mateixa carretera, pocs metres abans del trencant cap al Far de Sant Sebastià, a l'alçada del Pont d'en Casaca, s'ha d'agafar un camí que surt del costat dret de la carretera, sense deixar les marques grogues i blanques del vial principal fins arribar al dolmen.
Des de Llafranc seguirem el carrer Rafel Duran, que puja situat a l'esquerra de l'església. Hem de seguir les marques grogues i blanques del PR (Petit Recorregut), fins al final del vial asfaltat. Seguirem llavors una pista a la dreta deixant enrere les barraques que trobarem a esquerra i dreta; uns quants metres desprès el cami gira a l'esquerra i ens trobarem amb un corriol que s'obre a l'esquerra, si l'agafem, deixant el PR, ens durà a través del bosc al dolmen de Can Mina.

LA DESCOBERTA
Les primeres noticies que tenim sobre l'existència d'un dolmen a Llafranc, prop del Puig de Raigs, daten del 1954 quan en Miquel Mascort i Mató li comenta al professor Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994), que coneix de l'existència d'un monument megalític a Llafranc que fins aleshores havia passat desapercebut i romania inèdit pels investigadors. L'estructura estava situada en una antiga vinya abandonada, envaïda de pins i vegetació boscosa, i el propietari del terreny utilitzava el dolmen de barraca on guardava les eines del camp.
El sorprenent de la noticia era el lloc on es trobava situat, la zona costanera no era propicia per aquests tipus de jaciments i fins aquell moment no se'n havia localitzat cap que s'ubiqués a la zona costanera de Les Gavarres i endemés que hagués pogut passat inadvertit entre la colònia de residents i estiuejants donat el fàcil accés que tenia des del poble de Llafranc.
Esteva li transmeté la noticia al doctor Lluís Pericot (1899-1978), però l'eminent especialista sobre el paleolític Superior, considerant la seva ubicació, opinà que només podia tractar-se d'un dolmen fals, no en feu cas de la noticia i ignorà la descoberta.

L'ESTUDI
Haurien de passar deu anys més perquè el dolmen tornès a despertar interès entre els palafrugellencs, aquest cop fou en Jordi Cama i Rivas, amic d'Esteva, qui aconseguí que l'arqueòleg s'interessés, ara sí, pel dolmen de Llafranc i n'organitzés una prospecció.
Lluís Esteva era veí de Sant Feliu de Guíxols i havia centrat el seu camp d'Estudi essencialment al Baix Empordà, especialitzant-se en l'arquitectura dolmènica i l'art megalític traçat sobre les roques prehistòriques, en forma de gravats, incisions antropomorfes i cassoletes.
En una primera visita el professor va tenir el convenciment de que es tractava d'un sepulcre megalític original i observà que el sòl de l'interior havia estat excavat. La violació del monument s'havia realitzat de forma furtiva per algun excavador clandestí o fortuïtament pel pagès de l'antiga vinya. Calia actuar ràpidament i recuperar les restes arqueològiques, si es que en quedaven algunes desprès de la destrossa que s'havia realitzat.
L'excavació, que es programà immediatament, va tenir lloc el dia 23 de febrer de l'any 1964. Un cop netejat el monument funerari, i de l'estudi realitzat posteriorment, es constatà que la cambra del dolmen, aixecat al damunt d'una roca, s'havia treballat artificialment picant a la roca natural per rebaixar-la i d'aquesta manera guanyar alçada interior. Es va construir sobre tres pedres de recolzament, amb altres tres, més petites, que li fan de tancament lateral i finalment una gran roca plana, amb les funcions de coberta. Aquesta llosa, amb un gruix entre 25 i 60 cm, te unes dimensions de 1,80 m en la direcció nord-sud i 1,60 m en la direcció est-oest. Les lloses son de granit.
Es tracta d'un dolmen datat entre el Neolític Mig-Recent a Calcolític (3500-1800 aC), de cambra poligonal sense corredor, que fa 2,10 m de longitud per 1,60 metres d'amplada, no es pot assegurar l'existència de túmul, malgrat alguns vestigis que es poden atribuir a complir aquesta funció, ni cromlec, suposadament també destruït pel conreu de l'antiga vinya que ocupava aquest rodal.
Malgrat haver estat remogut la major part del sòl de la cambra, es trobaren alguns fragments de ceràmica de tipus dolmènic, situats en una esquerda del fons del monument. Aparegué també algun material acrònic en forma de fragments d'època romana pertanyent a àmfores, dolia i terrissa comuna a torn.
En una àrea circumdant propera al jaciment s'han trobat en prospeccions posteriors, una plaqueta i una peça de pissarra treballades. S'ha recollit també un fragment de destral lítica polida.
A la part superior central de la llosa de coberta descobriren una cassoleta semiesfèrica, semblant a les que es troben en altres dolmens i menhirs de la comarca; la incisió té unes dimensions de 10 cm de diàmetre per 1,5 cm de fondària(1).
Els constructors de megàlits a Catalunya eren pastors nòmades arribats del Pirineu, que en establir-se de forma permanent al nostre territori modificaren els seus costums i creences, i evolucionaren cap a formes i manifestacions espirituals de rituals més complexes.
Una setmana desprès d'ésser estudiat, el dolmen fou enderrocat per una família dels contorns, temorosos que el fill petit, que hi jugava sovint en aquell lloc, parés mal amb el despreniment d'algun d'aquells rocs.

LA RECONSTRUCCIÓ
El mes de setembre de 1968, des de l'ajuntament de Palafrugell, a instancies de Joan Badia, es plantejà la necessitat de reconstruir el monument malmès. El Delegat Provincial d'Excavacions, el doctor Miquel Oliva, donà les autoritzacions oportunes per a realitzar la reconstrucció i es comptà amb la col•laboració de Lluís Esteva qui portà la direcció dels treballs.
L'ajuntament aportà el personal i les eines necessàries per a la realització de la tasca i cobrí igualment les despeses econòmiques requerides. La reconstrucció es realitzà durant dos dies, al llarg dels quals s'hagueren d'aixecar les pedres verticals de recolzament, de les quals, només la que estava situada a la capçalera, mantenia la seva posició original.
Mentre durà tot aquest procés la llosa de coberta, amb un pes mort d'unes tres tones, va romandre enlairada al damunt dels suports subjectada per un enginy fet amb cordes i troncs. La llosa, un cop s'asseguraren els recolzaments s'anà baixant fins a recuperar la posició arquitectònica original amb la que havia estat creat el monument.
En alguns punts de l'estructura megalítica s'aplicà una massa de morter de ciment, amb la finalitat de proporcionar una major consistència als elements que componen el conjunt, procurant que aquests afegits contemporanis no fossin visibles.
Aquest monument megalític de tipus funerari, és, fins ara, l'únic jaciment conegut al municipi de Palafrugell, i al Baix Empordà, el que hi ha situat més a prop del litoral.

(1) Mossèn Joan Serra Vilaró afirma que en alguns països recullen la pols i l'aigua que es dipositen a les cassoletes i els utilitzen a les pràctiques de màgia animista i en remeis de medicina popular.

EXCAVACIONS REALITZADES
1964, Lluís Esteva i Cruañas
1970, Jordi Massoni.
2004, Josep Oriol Font Cot

BIBLIOGRAFIA / DOCUMENTACIÓ
ESTEVA, Lluís: El dolmen de Can Mina dels Torrents. Revista de Palafrugell. Palafrugell. 1964.
ESTEVA, Lluís: Sepulcros megalíticos de las Gabarras (Gerona), II. Corpus Sepulcros Megalíticos España. Gerona. 1965.
BADIA, Joan: L'arquitectura medieval de l'Empordà, I. El Baix Empordà. Girona. 1977.
BADIA, Joan: La restauració del dolmen de Can Mina dels Torrents. Revista de Palafrugell. 1968.
TARRÚS, Joan: Dolmens i menhirs. 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva. Figueres. 1990.
FONT, Josep Oriol: Informe Memòria de la prospecció dels següents sepulcres megalítics: Carena Jonquet-Vidal; Clot de la Tina; Revolts de Torrent; Can Mina dels Torrents; Pedres dretes d'en Lloveres. Universitat de Barcelona, juny de 2004.

La Vanguardia, dimecres 16 d'octubre de 1968. "PALAFRUGELL: El dolmen de "Can Mina dels Torrents reconstruido".






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT