Un exemple de casa de cos al carrer Caritat, 22

Les antigues cases de cos

De les cases més antigues de Palafrugell que s'ajustaven al model constructiu d'amplada d'un cos ja no se'n conserven gaires, aquest tipus d'edificació, propi de l'alta edat mitjana, fou l'habitatge característic als segles XVII i XVIII. I el cos com a unitat de mesura per a edificar els solars urbans es mantingué pràcticament fins als nostres dies.

La tipologia de casa popular medieval establí uns trets característics d'edificació senzilla que s'aplicà de forma generalitzada i sistemàtica en totes les edificacions urbanes que en molt poques ocasions es trencava. Les construccions més primerenques es caracteritzaven per tenir una façana més baixa del que posteriorment fou habitual per al mateix model de cases de planta baixa i pis. La porta d'accés sempre es situava al costat esquerre de la façana, i al damunt seu la finestra del pis, que amb la llinda tocava el ràfec de coberta. La tècnica arquitectònica popular dels primers temps emmarcava la porta principal d'accés amb carreus de pedra sorrenca o granítica i la llinda es resolia amb un arc de dovelles de mig punt, substituït posteriorment per arcs escarsers, o resolta amb la col•locació de llinda sencera en les de factura més modesta. La planta pis, de menor alçada, tenia la petita finestra, situada generalment al damunt del portal, també emmarcada amb pedra i ampit motllurat.


Es rematava la façana amb el vol característic del ràfec de coberta que sobresortia, un xic més del que és habitual avui dia, per allunyar l'aigua del parament. En aquell temps no s'acostumava a recollir l'aigua de pluja de la teulada i aquesta queia lliurement formant veritables cortines líquides de vegades infranquejables.

Les portes es construïen de gran amplada, això facilitava poder guardar els carros en el interior dels habitatges, i permetia també establir els animals a la planta baixa. Seguint aquest costum, convertit en regla, les portes es construïen de doble fulla perquè a la majoria de les cases el propietari era pagès, artesà o comerciant i tots traginaven mercaderies i utensilis amb una major comoditat.

El primer espai al qual s'accedia des de l'exterior del carrer era una sala diàfana amb bigues de fusta vistes creuant de costat a costat o resolta amb volta de rajola de dos o quatre punts, destinada als estris i els animals de tir si l'ocupació del propietari era el de l'agricultura, o per a instal•lar-hi l'obrador, la botiga o el magatzem, si aquest era artesà. Al fons de l'estança, a la banda dreta, es situava l'escala amb dues tramades formant un angle recte, la primera etapa era descoberta i es recolzava a la paret mitgera i l'arrencada, situada de cara a l'entrada, donava servei per accedir al pis.


A sota del replà superior de l'escala es situava el rebost i l'accés a la segona estança, aquest espai contenia la cuina, el menjador i feia també de sala d'estar, àmbit on es desenrotllava la vida familiar quotidiana. El sostre era fet també d'embigat o volta. Era habitual tenir una llar de foc amb campana situada en un angle de la cambra, generalment al costat dret i enganxada al mur de la façana posterior. En una o en totes dues parets mitgeres es feien uns buits condicionats per fer d'armaris sense tancar, amb lleixes de fusta que s'utilitzaven de rebost i on s'endreçaven els queviures i atuells de cuina.


Una única obertura, generalment sense finestres, donava accés a l'eixida o al pati, on es disposava de pou amb una petita pileta annexa que feia d'aigüera i esporàdicament de safareig, feta de rajola. Si la superfície ho permetia el pati es destinava a hort. Al fons de la propietat es situava la comuna o excusat i el corresponent pou mort, que s'havia de buidar periòdicament, es procurava sempre situar-lo el més allunyat possible de la casa i el pou.


La planta pis es destinava als dormitoris, en les edificacions més antigues hi havia només dues cambres, la principal podia tenir una alcova annexa; més endavant s'incorporà el “quarto del mig", una peça central davant l'escala, sense ventilació exterior, que rebia llum de una de les façanes per un petit finestró situat a la part alta de l'envà. Ocasionalment des d'aquesta cambra s'hi accedia a la golfa, però generalment l'accés estava situat al distribuïdor de les habitacions i es feia a través d'una portella accessible amb escala de ma.


La casa construïda en un terreny d'amplada d'un cos va prendre el nom de la unitat edificatòria de la parcel•la i passà així a denominar-se casa de cos. Hem d'establir doncs que l'adopció d'aquesta unitat edificatòria venia donada per la longitud de resistència assolida per l'embigat, fet amb cairons de fusta capaços i això els venia avalat per l'experiència constructiva prèvia, de poder suportar la càrrega del pis o de la teulada sense fimbrejar. Les dimensions de l'amplada que podia assolir una casa urbana al llarg de la façana del carrer, resultaven de l'aplicació, d'un nombre determinat de mòduls i fraccions. Es tractava d'una amplada estàndard que acostumava a ser de 24 pams, uns 4,65 metres (longitud equivalent a 3 canes de Girona, 1 cana=1,555 metres).


A partir del segle XIX proliferaren les parcel•lacions privades del sòl que dugueren a terme els propietaris de les finques urbanes en els eixamples de viles i ciutats traçats a cordill, en aquest tipus de parcel•lacions s'adoptà com a divisió del terreny el mòdul del cos, la unitat de planificació bàsica. En aquests planejaments, les unitats que resultaven de la parcel•lació eren uniformes i totes les finques tenien les mateixes dimensions d'amplada i de fons.


La planta edificada adoptava una forma rectangular, que excepcionalment podia ser quadrada, coberta amb teulada a dues aigües. En alguns casos, inusuals a l'habitatge urbà de la vila, una de les parts de les golfes podia esdevenir terrat accessible.


La construcció tradicional es caracteritzava per la sustentació de les bigues mitjançant paret de tàpia, de pedra borda o mixta disposades sempre paral•lelament entre elles o seguint les aliniciacions marcades per les mitgeres amb el resultat de falses esquadres als cantons que no sempre son apreciables per l'ull humà. Els murs laterals acostumen a tenir una amplada entre un peu i dos pams (30-40 cm), excepcionalment feien dos pams i mig. Els murs de façana generalment feien una amplada de dos peus (pes romanus o capitolinus).


Els envans i particions de les cambres interiors s'executaven amb maó massís de 29x14x5 cm. i estructuralment aportaven al conjunt una funció d'arriostrament. Els arrebossats de les parets interiors es realitzava amb morter de calç acabats amb una capa de pintura de calç

La casa de cos del carrer Caritat 22


Hem pres com a model d'aquest tipus antic de casa de cos, la finca que hi ha al carrer Caritat número 22 de Palafrugell. L'edifici, construït probablement entre la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII, conserva encara algunes de les característiques pròpies d'aquells habitatges, i el conjunt original no sembla haver patit grans reformes sobre el model original.


La parcel•la te unes dimensions totals de 4,65x35 metres (3 canes d'ample per 22,5 canes de fondària). La profunditat edificada assoleix les 7,5 canes (60 pams). L'edifici arriba a cobrir una superfície per planta a l'entorn dels 56 m2 (4,65x12 metres), el 34,40% d'ocupació.


La façana guarda una relació amb l'alçada de 1:1,20, el que ens dona unes llums interiors lliures aproximadament de 2,83 metres (14 pams), per a la planta baixa i de 2,30 metres (11,5 pams), a la planta pis.


Un element singular que mereix ser destacat és l'esgrafiat de capa fina que adornava la paret del carrer, decoració que fou aplicada sobre la façana a les darreries del segle XVIII. En queden algunes restes de l'arrebossat original encara visibles, és una mostra molt escadussera d'un conjunt que deuria ser esplendorós en el seu millor moment. L'esgrafiat consta d'un únic motiu ornamental, es tracta d'una única figura geomètrica aplicada seguint la tècnica de la repetició amb plantilla que arribava a cobrir tota la superfície del mur.


Cal destacar la llinda sobre mènsules del portal, exemple d'un recurs tècnic antic propi de l'arquitectura popular medieval i també el ràfec de coberta, un element característic de les façanes antigues de la vila que es mereix un capítol apart dedicat exclusivament a mostrar la diversitat de formes i acabats amb que es bastien les cases en un passat no gaire remot.


El ràfec de coberta està compost per aparell ceràmic de tres línies combinades que sobresurten del mur en voladís. La inferior està confeccionada amb un encintat de rajola aparellat de pla, la segona filada forma una motllura de teules en posició convexa i al damunt la darrera línia formada per un encintat de rajola aparellada al través. El canaló de la teulada, afegit posteriorment, és també de ceràmica.

Comentaris

Pau. ha dit…
No sé qui ets, però m'encanta aquest blog, de debò! Es respira Palafrugell 100%. Et convido a què et passis pel meu blog, tot i no tractar eminentment sobre temes que ocórren a la nostra vil·la.
Una abraçada!
Daniel Lucan ha dit…
A casa tenim un llindar de porta igual... son del segle XVII? o XVI?

Gracies!!!

Imatge:
http://shareimage.ro/images/3kwzm920drgmm09xq6qz.jpg