Passa al contingut principal

LA VAGA DELS TREBALLADORS DE CAN TORRES (5 d’abril al 27 de juny de 1912)

Els fets que desembocarien en una de les vagues obreres més llarga i ferotge de la vila de Palafrugell va esdevenir de la manera més ximple i innocent fins a convertint-se en allò que, amb els actes desencadenats per una rebequeria, ningú no pot arribar a predir. Es feu realitat en el transcurs d’aquells dies, l'ancestral infortuni que popularment manifesta la dualitat del caràcter rural en el català pessimista, "ens han ben fotut!..., però encara hi ha marge!".
Tot començà un dijous. S’esqueia el 4 d’abril de 1912, moment en que en Joan Gallart, treballador de la fàbrica de taps de l'industrial Josep Torres i Jonama es veié obligat d'anar a la comuna per complaure una necessitat fisiològica urgent del seu intestí.
Fàbrica de taps de suro de Josep Torres i Jonama
L’encarregat de planta, en Joan Mont, home compromès i resolutiu amb les qüestions de la feina, observà en la tardança d’en Gallart una provocació intencionada que menyspreava la seva autoritat, i considerà aquell comportament, ferit d’orgull, d’una falta laboral molt greu.
Quan el treballador es reincorporà al seu lloc, l'encarregat, fent ús de les atribucions del càrrec, el despatxà sense contemplacions, diguem-te-li que es passes per les oficines a recollir la liquidació del jornal treballat i ja no tornès a la feina.
La sorpresa i desconcert de l’obrer fou majúscul, com també ho fou pels seus companys que observaren l’escena i no s'esperaven que el desenllaç de l’acte mereixés un càstig d’aital grandària.
L’endemà dels incidents, divendres dia 5 d'abril, la majoria dels components de la secció on treballava Joan Gallart es declararen en vaga, i es reuniren en assemblea per organitzar un comitè que coordinés les accions i reivindicacions del grup. D’aquella primera reunió sorgí el redactat d’un full de requeriments on manifestaven el seu descontentament i s’exigia la direcció de l’empresa que despatxés l’encarregat Mont per la conducta infame i de vexacions que havia aplicat en Gallart en el moment de fer-lo fora. Explicaven també la causa per la qual havien adoptat una posició de força fent ús de la vaga i demanaven els companys solidaritat unànime amb la seva acció, i que els fessin costat en la seva demanda no cobrint els llocs que deixaven vacants a la fàbrica.
Durant la següent setmana els obrers continuaren amb l’acció de mantenir-se en vaga, organitzant reunions amb d'altres seccions de la fàbrica i publicant uns fulls adreçats als obrers d’altres fàbriques per a que els secundessin en les seves accions laborals.
l'Empresari taper Josep Torres
Durant la segona i tercera setmana d’aturada els dies transcorregueren amb un enuig creixent entre els tapers i la mateixa determinació i fortalesa del primer dia per part d’una bona part dels treballadors vaguistes, però les crides d'unitat d'acció no foren secundades per tothom, i alguns treballadors de Can Torres continuaren produint al mateix ritme d’una jornada normal, com si res no estès passant.
El diumenge dia 30 d'abril, la vigília de la que hauria de ser la cinquena setmana de vaga, en un dels cinemes de la vila ocorregueren incidents durant la sessió de la tarda, en un moment acordat pels vaguistes, que s'havien distribuït estratègicament per la sala, s'alçaren en gran aldarull cridant consignes que sorprengué els espectadors de la sala. L'escàndol es tornà a reproduir al vespre al saló del Fraternal durant la celebració del ball.
Conforme s’anaven succeint els dies, sense que la negociació entre patrons i obrers obrís cap via de solució que conformés ambdues parts, l'exaltació d'ànims entre els vaguistes començava a pujar de to. Una manifestació de dones, fent-se acompanyar pels seus fills, es concentrà el vespre del dijous dia 2 de maig a les portes de la fàbrica de Can Torres esperant la sortida dels treballadors i quan aquests plegaren els van acompanyar un bon tros de camí escridassar-los, recriminant la seva actitud insolidària i titllant-los d'esquirols.
L'endemà divendres dia 3 de maig, es repetí un aldarull semblant a Plaça del Mercat, agitacions que es repetiren al vespre i també el dissabte tornaren a produir-se dematí i tarda.
A primera hora del dilluns 6 de maig, en el moment d’anar a la feina, un grup format per dones de vaguistes es concentraren als carrers de la Caritat i de Pi i Margall per interceptar els treballadors que es dirigien a les fàbriques, volien evitar que els esquirols de Can Torres ocupessin els llocs dels obrers en vaga. La magnitud del desordre feu que la Guardia Civil actués de forma enèrgica per dissuadir el grup dels provocadors, aquests es dispersaren sense que el disturbi arribés a adquirir les proporcions que alguns ja temien es produiria. La calma més absoluta es restablí al cap de poca estona com si res no hagués passat moments abans.
Per a evitar els aldarulls la direcció de l’empresa decidí tancar la fàbrica durant la resta de setmana.
El dissabte dia 11 de maig s'estengué per la vila la bona notícia que el conflicte s’havia resolt. Un bàndol municipal, signat per l'alcalde i propietari surer, Josep Vergés i Barris anunciava que la propera setmana, el dilluns dia 13, s’obriria la fàbrica i tots els obrers que en aquells moment secundaven en vaga es reincorporarien al seus llocs de treball, sense patir cap tipus de represàlia.
El bàndol municipal no tenia cap fonament de veracitat, especulava interessadament amb un resultat positiu de les negociacions que mantenien els obrers amb el Governador Civil de Girona Sixte Lacalle, que s’havia desplaçat a la Vila en diverses ocasions. Els treballadors, indignats per la intencionalitat de la noticia emesa des de l'ajuntament, s’apressaren a desmentir el comunicat, fent saber tothom que la lluita continuava de la mateixa manera en que ho havia estat fins aleshores, i recomanaven, sobre tot als vaguistes, que no hi tornessin a la feina.
Aquell diumenge, l'alcalde Vergés, tenia previst absentar-se de la vila per atendre els seus negocis surers a Extremadura i deixà al càrrec de l’ajuntament el primer tinent senyor Genís, qui practicà algunes diligències amb la comissió dels vaguistes per a establir una solució del conflicte. Diligències que resultaren infructuoses sense arribar a aconseguir l’objectiu buscat.
l'Alcalde de Palafrugell Josep Vergés i Barris

El Governador Civil en previsió que el dilluns següent es tornès a alterar l’ordre públic envià més forces de la guàrdia civil de a peu, comandades per un tinent.
El dilluns dia 13 s’obrí la fàbrica tal i com s’havia compromès la direcció amb l’autoritat governativa, amb tan nombrosa presència de forces de la guàrdia civil pels carrers més cèntrics i a les portes de les fàbriques que dissuadí tot tipus d’acció per part dels obrers. Uns quants treballadors reprengueren la feina aquell dematí, els mateixos obrers que abans no havien volgut secundar la vaga. S’hi sumaren uns quants esquirols, eren treballadors de la vila molt necessitats de jornal, obligats més per la penúria que passaven que no pas pel convenciment ideològic que tenien d’obrar correctament.
A les 12, com era de costum, sonà el corn de Can Mario, tots el habitants estaven aspectants, encuriosits de com transcorreria aquella jornada. Hora de sortida de les fàbriques. Es començaren a formar grups de treballadors que comentaven els fets. Al pas dels obrers que es dirigien amb presa a les seves cases a dinar i continuar la jornada de tarda hi hagué algú que els dirigí dures crítiques i insults, però els incidents no arribaren a ser crítics.
A les set de la tarda tornaren a formar-se grups dels aturats, aquest cop eren molt més nodrits que els del migdia, en sa majoria estaven compostos per les dones i criatures que acompanyaven els vaguistes a les portes de les fàbriques insultant i perseguint els esquirols fins als seus domicilis, aquells que respongueren les provocacions patiren la ira dels manifestants que colpejaren les portes i els trencaren vidres dels habitatges.
L’endemà al migdia es tornaren a reproduir els escàndols de la vesprada, atacant-ne la casa particular d’un obrer al carrer de la Caritat, de la que no en restà ni un sol vidre sencer de la porta i les finestres del carrer.
Durant la resta del dia s’incrementà la presència d’agents de la guàrdia civil als carrers i places de la Vila i cap al vespre, a l’hora de la sortida de treballadors de les fàbriques dissolgueren els grups que s’havien format a Plaça Nova.
A la tarda els mateixos grups tornaren a concentrar-se, apujant el to de les seves queixes. Les dones les cridaven ben alt, amb consignes contra els patrons i els esquirols, la mainada, proveïda de pots de llauna, els picava sorollosament, amb intensitat, seguint un ritme frenètic que incrementava l’estridor fins a llindar el dolor d’oïda.
Primer es dirigiren al carrer de l’Estrella, situant-se davant els números 6 i 10 del carrer, on vivien, en el primer, Francesc Reig i Carreras, cuadrador, i la seva dona Mariàngela Sala i Mateu que era escollidora; en la segona casa vivia Lluís Reig i Gombau, taper, i allà també promogueren un gros escàndol, aquests es repetiren desprès al carrer de les Cases Noves, davant la casa del número 7, on vivia Josep Gumbau i Vicenç, un taper originari de Cantallops. Allà hi intervingueren algunes parelles de la guàrdia civil,els qui amb prou feines i treballs pogueren fer retirar els manifestants.
Expulsats del carrer de les Cases Noves, els vaguistes se’n anaren a escridassar davant la casa número 4 de la placeta d’en Bou, on residien en Martí Corominas i Salellas, taper; Eustaqui Vicenç i Barceló, cuadrador, i Alfred Vidal i Cama, també cuadrador . Tot seguit, abans que hi arribés la benemèrita, pujaren pel carrer de Pals fins al número 10, la casa d’en Florenci Font i Vehí, taper. En aquell punt el grup fou interceptat per les forces de l’ordre públic qui els feu deposar de la seva actitud i dissolgué els grups.
El dimecres dia 15 de maig arribaren de Girona 21 nombres de la guàrdia civil a cavall, manats per un tinent. Havien de reforçar les unitats d’infanteria. També vingueren el Governador Civil Sixte Lacalle a qui acompanyava el Tinent Coronel de la guàrdia civil, Morell i el cap de la policia Mas. Més tard arribà el diputat a Corts Salvador Albert.
Guàrdia civil de cavalleria
A les 7 del vespre es realitzaren les primeres càrregues contra els grups que hi havia reunits a Plaça Nova. Sense contemplacions arremeteren contra tothom que hi havia al carrer, pujaren per Pi i Maragall empaitant els que fugien de Plaça Nova i els perseguiren pels carrerons de Dins la Vila. Tenien ordres que no es repetissin els fets de dies anteriors.
El diputat Albert, fent la seva feina, es reuní de seguida amb els dirigents dels obrers per mirar de trobar-ne una solució al conflicte que ja durava massa temps. El mateix president del govern Canalejas havia hagut de despatxar amb el rei informant-lo de la situació en que es trobava la vaga d’obrers de Palafrugell.
Ja ben entrada la nit arribà del seu viatge l’alcalde Vergés, personant-se a l’ajuntament on hi estaven reunides les autoritats negociant amb la comissió nomenada pels vaguistes. Entre d’altres representants, d’una i altra part, hi estaven, per part de l’ajuntament el regidor en Gonçal Gallart i Mato, per part dels obrers en Martí Laviña i Torroella i en representació de Can Torres el seu gerent, en Cosme Ribas i Llavià.
Prop de la una de la matinada les negociacions arribaren a establir un concert acceptat per les parts. L’acord a que s’arribà perquè els obrers acceptessin deposar la vaga va quedar reflectit en les següents quatre bases:
1a.-  Es donà per despatxat l’encarregat de la fàbrica, el senyor Joan Mont i Reig(1).
2a.-  Els vaguistes tornaran a ocupar els seus mateixos llocs de treball.
3a.- El senyor Cosme Ribas te la facultat de col·locar els altres obrers allà on a ell li convingués pels seus interessos.
4a.-  El senyor Ribas es compromet a no fer us de represàlies, no podent despatxar els obrers sense un motiu justificat.
Acabada la reunió mantinguda en els salons de l’ajuntament els negociadors s’acomiadaren amb encaixades de mà en senyal de la seva voluntat de posar un vel sobre els fets ocorreguts les darreres setmanes i amb el compromís ferm de respectar l’acord a que havien arribat.
El dijous dia 16 de maig els treballadors de Can Torras es reuniren en assemblea al Centre Fraternal, on els representants els comunicaren les bases de l’acord, que foren acceptades per la majoria dels assistents a l’acte informatiu.
Divendres dematí el governador i els seus acompanyants es disposaven a prendre el tren que devia conduir-los a Girona, el diputat senyor Albert ho havia fet el dia anterior, quan se’ls passà un avís on es deia que la vaga havia tornat a declarar-se. El governador suspengué la seva marxa i decidí quedar-se per buscar una solució al nou conflicte, aquest cop, segons sembla, produït per alguns obrers que en reincorporar-se a la feina es trobaren amb les seves peces de vestir malmenades, i donaven la culpa els esquirols, que havien entrat a la fàbrica aquell dia a dos quarts de set del matí.
Això excità encara més els ànims dels obrers, molts dels quals, malgrat les paraules i les demandes d’alguns companys i del mateix governador, qui assegurava que el gerent Cosme Ribas estava disposat a indemnitzar-los, no es decidiren a tornar a treballar i optaren per vagar el segon quart del jornal (temps de la jornada compresa entre l’esmorzar i el dinar).
A l’hora d’iniciar el jornal de tarda, van ser molts els obrers que no acabaven de decidir-se a entrar a la fàbrica, es formaren grups de treballadors davant el portal de Can Torres que comentaven fogosament els esdeveniments. La guàrdia civil va fer acte de presència, eren escassament un centenar de metres els que els separava de la caserna, llavors situada a la cantonada del carrer del Sol (avui de Torres Jonama) amb el carrer Girona.
Quarter de la guàrdia civil al carrer del Sol
Els guàrdies invitaren els vaguistes a dissoldre els grups. Els oferiren l’alternativa d’entrar a la fàbrica o anar-se’n a casa seva. A totes dues opcions es negaren els treballadors, increpant els agents i deixant anar algun insult a la força armada. Els guardians de l’ordre, amb alguns membres que s’afegiren a cavall, carregaren enèrgicament contra els treballadors sembrant el pànic entre els assistents i  ocasionant un bon nombre de contusos.
L’acció indiscriminada dels agents desencadenà una protesta massiva i airada dels treballadors que abandonaren la fàbrica, als qui s’hi sumaren moltes altres fàbriques veïnes a la de Can Torres.
Mentrestant s’estenia pel poble la noticia del succés, arribant a engreixar fins a límits insospitats el nombre de morts i ferits que hi havia hagut en transmetre’s la narració de boca en boca, augmentant d’aquesta manera l’ansietat de les famílies.
Per tots els carrers hi havien corredisses, les dones i la mainada anaven d’un cantó a l’altre, en busca d’algun que els oferís noves sobre els seus éssers estimats i descarregant l’ira contra els uniformats quan se’ls trobaven pel camí. Semblava talment que s’hagués desfermat una bogeria col·lectiva i posseís tots els habitants de la Vila.
La guàrdia civil practicà algunes detencions entre les dones més avalotadores i les conduí preses al castell de La Bisbal. D’altres espantades quant observaren l’arrest caigueren en desmai posseïdes per l’alteració del moment. la noticia, que hores d’ara ja extraordinàriament exagerada, arribava a les demés fàbriques i provocava un abandonament general dels treballadors, que sortiren al carrer decidits a no tornar a la feina.
El dissabte dia 18 el diputat a Corts Albert, decidí de tornar a Palafrugell i reunir-se amb les autoritats locals i provincials per buscar una formula que donés solució definitiva al conflicte. Coincidint amb la seva arribada es presentà un grup de trenta guàrdies civils comandats per un segon tinent, per reforçar els que ja hi eren. En aquells moments la concentració de les forces de l’ordre a Palafrugell era força nombrosa. Un capità de a peu, César González Miguel, qui havia estat destinat a la Guinea Equatorial el 1904 amb el grau de tinent, dos primers tinents, un de a peu i un altre de cavalleria, un segon tinent de a peu, 21 guàrdies de a cavall i 96 de a peu. també hi eren el Governador Civil i el Tinent Coronel de la benemèrita.
Sortida de treballadors de la Fàbrica de Miquel Vincker

Durant tot el dia hi hagué vaga dels treballadors a la majoria de les fàbriques, als que s’hi sumaren els paletes però fou minoritari el seguiment per part d’altres gremis. Els treballadors de Can Torres exigiren l’acomiadament absolut i incondicional de tots els esquirols i aquells que no secundaren la vaga. La situació fou considerada per les autoritats d’extrema gravetat.
Al llarg del dia, que fou abundant d’accions al carrer, es realitzaren càrregues contra els manifestants i es practicaren més detencions, entre els qui s’hi trobava el president d’una associació de treballadors. Disgustà enormement les autoritats civils i els cossos de seguretat, en assabentar-se, que durant els dies que durava la vaga, el gerent de Can Torres, en Cosme Ribas, havia hissat a la façana de la fàbrica la bandera dels Estats Units.
El Governador Civil establí una estretíssima censura en tot allò que atenyia la vaga de Palafrugell, i intervenint personalment en el succés de la bandera.
La setmana següent continuà la vaga a la fàbrica Torres, sense tenir el conflicte visos de solució. Als seus tallers hi continuaven treballar un centenar d’operaris que no la secundaven, però no es produí cap incident d’ordre públic. El capità de la guàrdia civil César González fou substituït pel també capità Joaquín Aguirre García, que havia estat destinat el 1904 al poble d'Estepa, Sevilla, quan encara era tinent i es detingué el famós bandoler Manuel "El Biscaia". Anys més tard assoliria el grau de Tinent Coronel de la guàrdia civil.
La setmana del dilluns 27 al diumenge 1 de juny transcorregué també molt tranquil·la i marxaren un bon nombre de les forces de la guàrdia civil. El dijous dia 30 i el divendres 31 tornaren de La Bisbal la majoria dels obrers detinguts els dies anteriors i l’esdeveniment fou objecte d’actes de festiva manifestació i demostracions de simpatia per part de les classes populars de la Vila.
Les coses a partir d’aquell moment semblava que es tranquil·litzaven agafant el camí cap a la normalització. A la fàbrica de Can Torres els llocs de feina abandonats pels vaguistes s’anaren ocupant de mica en mica i quan ja estaven ocupades les vacants quasi en la seva totalitat, el dimecres dia 5, a les set de la tarda, un nombrós grup, situat al carrer de Cavallers esperà la sortida dels obrers de la fàbrica per increpar la seva falta d’escrúpols i manca solidaritat, amb crits d’esquirols i altres apel·latius punyents de força malt gust.
Incidents semblants es repetiren també divendres i dissabte, intervenint-t’hi la guàrdia civil per dissoldre els grups de protesta i realitzant algunes detencions entre aquells que es destacaven més actius dirigint les accions; quins individus foren conduits al jutjat d’instrucció de La Bisbal, capital de Partit. A la nit de tots dos dies es celebraren mítings informatius al saló - teatre del Centre Fraternal, amb manifestacions d’ànim i suport per continuar fins a les darreres conseqüències pel camí emprès.
Durant les dues setmanes que seguiren les coses continuaren de la mateixa manera. Tots els dies transcorregueren amb una forta presència de la cavalleria de la guàrdia civil patrullant els carrers i tenint lloc les corredisses habituals que foren de poca importància i sense alteracions de l’ordre públic. La guàrdia civil continuà detenint els que desobeïen les crides a l’ordre o assetjaven els esquirols. Per insults van ser denunciades Antònia Martí i Puig, Clotilde Sabater, Elvira Soler, i les germanes Mònica i Dolors Escuder.
Portal de la fàbrica Torres, avui desapareguda
De Girona es prohibiren els mítings obrers i la publicació de cap més full propagandístic a Palafrugell. D’ençà que havia esclatat la vaga els obrers havien celebrat 17 reunions i publicat fins a 18 fulls de propaganda.
Els dies 25 i 26 de juny els vaguistes tingueren dues reunions al final de les quals resolgueren que tothom pogués tornar a treballar quant volgués. D’aquesta manera es donava per acabada la vaga de Can Torres i el dijous 27 de juny els treballadors reprengueren, 83 dies desprès, la feina que havien deixat.
El 16 d’agost marxà una part de les forces de la guàrdia civil de cavalleria que havia estat concentrada a la Vila, i el 10 de setembre els darrers guàrdies a cavall que encara romanien. Per a substituir la guàrdia a cavall enviaren 25 unitats de a peu manats per un tinent segon.
L’ajuntament, que pagava el lloguer de 500 ptes. anuals de la caserna de la guàrdia civil al carrer del Sol a Josep Bech, hagué de cobrir el pagament de 350 ptes. més pel lloguer duna altra casa contigua al quarter propietat de Martí Ferrer.

NOTA
(1) Joan Mont i Reig morí el 1925, tenia 46 anys, a Faro, Portugal, on residia de feia alguns anys fent de comerciant suro-taper, mon del qual mai no es va distan

Comentaris

Daniel Leinad ha dit…
Les muntanyes que surten de fons son les Montanyes Poues de Llofriu? oi?

Es molt interessant aquest blog!!!
Existeix una wikipedia de Llofriu.

http://ca.llofriuwikia.org

Esteu totos invitats a escriure tot allo que sapigueu de Llofriu!!!
Daniel Leinad ha dit…
A on estava aquesta fabrica situada?

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes