LA TORRE DELS MOROS

LA TORRE DELS MOROS
La feudalització del territori.-
De ben antic el territori de Palafrugell es va estructurar en terme castral i així figura en els primers documents de que es té constància, com quan Jaume I confirmà el 1250 la donació del seu avi Alfons I del castell de Palafrugell amb els seus termes i posa sota la seva protecció els frares i priorat de Santa Anna de Barcelona. El 1323 mentre el rei prepara la guerra contra Sardenya el comanador del Sant Sepulcre Bernat Borràs requerí a Pere de Llívia, procurador reial, que desistís del seu propòsit obligant els habitants de Palafrugell d’anar a l’expedició que preparava el rei. Argumentava que el castell, termes i jurisdicció de Palafrugell eren franc alou de Santa Anna i li recordava que en cort general s’establí que cap veguer ni oficial del rei no podia reclutar soldats en els castells i jurisdiccions eclesiàstiques.
Fins l'any 1058,que sapiguem, les mencions que es fan de Palafrugell en els documents, es refereixen sempre al palau (Palatio Frugelli, Palaz Frugello), que segurament tindria les característiques d'una casa forta o casalot de construcció notable, o al·ludint a la possessió o domini "alou", generalitzaven (alodium de palaz Frugello, alodium de monte palatii). En aquesta data la comtessa Ermessenda de Carcassona, mare de Berenguer Ramon i avia de Ramon Berenguer I, restitueix Berenguer, bisbe de Girona, l'esglèsia de Sancti martini de palatii furgelli, ...alodio de monte palatii sum suis pertinenciis et cum ipso castello et ecclesie.
El document és significatiu perquè en la relació que es fa al text s’esmenta el palau com a nom del lloc al qual pertany l’església de Sancti martini, i apareix per primer cop la denominació de "castello", en aquest cas la semàntica del terme castell connota l’adquisició d’uns atributs militars més generals, que tenen relació amb l'existència d'un recinte urbà emmurallat, i no pas a la possible rehabilitació o transformació d'un habitatge preexistent, que s’intitulava palau i que s'ha vist relegat lingüísticament per una categoria superior, la de vila fortificada, que en cap cas no podia representar la simple residència fortificada, però particular d'un cavaller.
Certament, la donació del territori a l’ordre de Santa Anna de Barcelona implicava no només l’explotació i aprofitament dels recursos del territori, sinó que també els corresponia la defensa dels bens i de les persones que hi vivien sota el seu domini senyorial. La definició d'aquest domini, comportava la construcció de muralles i altres defenses, la jurisdicció de les quals era imprescindible deixar constància sobre el terreny. Aquesta manifestació de domini es realitzava fixant els límits del senyoriu, durant la delimitació del qual es procurava trobar el consens amb els veïns per plantar les fites compartides de mutu acord, i definir els límits del terme sense litigis. Això no sempre ha estat possible i el desig per la possessió de terra dels veïns ha esdevingut un recurs reiteratiu en els anals de la història de tots els pobles, on cíclicament trobem reclamacions justes i moltes altres interessades per revisar i variar favorablement unes fixacions que, per immemorials i antigues, no sempre havien estat ben documentades.
En els accessos de les vies de comunicació que travessaven el municipi es situaven també aquests termenals que anunciaven els forasters en trànsit, en quin territori si ficaven. Era també molt habitual utilitzar mesures d’intimidació per anticipar-se aquells que duien intencions criminals, aixecant forques en llocs ben visibles, amb la confiança, que el que es mostrava sense embuts, dissuadís el malfactor. Això era possible, si la senyoria, com era el cas de Palafrugell, en posseïa la jurisdicció del mer i mixt imperi.
Quan del que es tractava era de l’arribada de gent d’armes o partides d’homes que actuaven fora de la llei, les possibilitats d’ésser atacats eren moltes i de ben poc servien les fites i les forques enlairades al cim del turó. Davant aquesta probabilitat la millor solució era tancar-se darrere els murs del castell i preparar una defensa segura per si l’atac s’arribés a realitzar. El recurs per no ser sorpresos, també servien per anunciar que aquell era lloc de gent organitzada i previnguda, s’aixecaven torres fortes, de naturalesa militar, que servien de vigilància i defensa dels llogarrencs.
Les condicions d'un castell termenat en que aquest posseïa la jurisdicció civil i criminal en el seu terme implicaven la fixació detallada dels límits del terme castral i les obligacions militars dels pobles veïns que havien de recollir-se en el castell en temps de guerra o pas d’homes d’armes, i havien de contribuir en les obres i en el cost de manteniment dels murs, les torres i els fossars del castell. Però també fer guàrdies i "bada", vigilància (1) als llocs establerts.

L’escenari històric.- La inseguretat del litoral català ha estat una constant al llarg dels segles i molt especialment entre els segles XV i XVII, quan es van construir la major part de les torres que trobem abastament en tots els municipis costaners. Si gairebé totes elles reunien la doble condició de guaita i defensa, en la mesura en que paulatinament ens allunyem de la costa, la funció de les torres adquireix la condició d’ésser quasi exclusivament una construcció defensiva.
Dit això, s’ha de senyalar que la perillositat que arribaren a patir les nostres comarques no només provenien del mar, la proximitat fronterera amb França fou un altre factor d’inseguretat, amb innumerables incursions militars d’ocupació, en moltes de les quals la nostra població no restà al marge. El fet de tenir situat al sud, i ben a la vora, la vila de Palamós, que sempre ha estat considerat un port marítim estratègic del nord de Catalunya, ens incorporà a la geografia terrestre de les hostilitats i sense la voluntat de ser-hi ens trobaren al mig de quasi bé tots els garbuixos i torbacions que hi figuren a les cròniques històriques de l'Empordà.
Davant aquest panorama, certament temporal, però de molt llarga durada, i sotmesos al domini eclesiàstic de l’orde del Sant Sepulcre que administrava les seves possessions des de la metròpoli de Barcelona, pot explicar la particularitat de una població de la que no es pot menystenir la seva importància però que no va tenir cap tipus de influència, eclesiàstica o administrativa, dins la seva regió, i en tot cas sempre ha estat secundaria, però que va poder establir un sistema de defensa passiva força eficaç. El fet d’ésser un senyoriu eclesiàstic, ha jugat un paper decisiu alhora de configurar la personalitat històrica de Palafrugell, com també el particular caràcter de la seva gent, o la geografia humana que caracteritza el territori.
En aquest sentit defensiu cal contemplar l'existència de les torres de guaita i avís del interior. Entre els segles XV i XVII, Catalunya viu un període de decadència en que es succeeixen ininterrompudament guerres, epidèmies i atacs piràtics, durant llargues temporades consecutives. Però les èpoques d’inseguretats no van aparèixer sobtadament durant aquests segles, les necessitats defensives ja hi eren en èpoques més antigues, als segles X i XI se’n construïren moltes torres defensives a Catalunya que complien la funció de talaies i d’avís de perill pels habitants de l’entorn i actuaven com a llocs avançats, des de on la guàrdia que s’hi establia donava avís de perill al castell i d'altres poblacions relacionades visualment entre sí amb les quals s’establia un sistema de defensa mancomunat (2).
L’ús d'aquest sistema era freqüent a finals del segle XIII i també del XV, amb les invasions de Catalunya per part del desposseït rei de Mallorca i el seu fill, o l’entrada del comte d'Armagnac, i el de Foix, que envaïren Catalunya en diverses ocasions. El servei de vigilància es convertí en una pràctica imprescindible que facilitava les viles i els pobles la informació necessària per a anticipar-se a qualsevol moviment sospitós de perill que amenacés la seva seguretat, donant-los temps a protegir les persones i en la mesura que es podia també els seus bens.
La vigilància era doncs un tipus de servei a que estaven obligats els habitants d'un castell termenat en cas de perill imminent o en temps de guerra i d’inseguretat d’armes. Aquesta vigilància o "bada"  se situava a les torres existents en el terme municipal, i també dalt de turons que posseïen bones condicions de visibilitat, prou coneguts pels llogarrencs, i que s’anomenaven "de guerra" per aquest motiu.

DOMINI VISUAL DE LA TORRE
LA TORRE DELS MOROS.- L’emplaçament de la torre es pot explicar considerant que el castell de Palafrugell, pel seu emplaçament, domina de migdia a ponent un ampli territori, però te una visibilitat nul·la cap al nord del terme, i amb aquesta guaita, del tot necessària, s’aconseguia no només assolir amb efectivitat la vigilància de una important zona cega, sinó que també constituïa un refugi i lloc segur per a la protecció dels vilatans i de testimoni per a ostentar la delimitació termenal del territori sota jurisdicció de Santa Anna de Barcelona.
Estem doncs, davant d'una fortificació aïllada de caràcter militar vinculada al castell, amb funcions de refugi i defensa, però amb l'escomesa principal de servir la vigilància del territori i la important via de comunicació situats a tramuntana del castell. Emplaçada sobre una elevació natural domina perfectament l’entrada del corredor de Palafrugell a 89 metres d’alçada i posseeix un domini complert i absolut sobre l’antic eix viari que uneix tot un seguit de poblacions des de Torroella de Montgrí al nord fins a Palamós al sud. Posseint un control visual privilegiat d'una extensíssima superfície del territori baixempordanès.
ASPECTE ACTUAL DE LA TORRE
La singularitat d’aquesta torre sobre la resta de les que es donen al terme municipal rau en el fet d’ésser una talaia d’interior, de construcció aïllada, malgrat l'existència d'una l’edificació adossada que pot portar-nos a l’equivoc de pensar que ens troben davant d'una altra torre de masia. La situació en que es troba dalt del turó, enterament exposada a les inclemències meteorològiques reafirma aquesta destinació de guaita i l’exclou de pertànyer a la tipologia de torre de masia.
De datació incerta, mancats de documents que ens parlin de la torre de les Torretes, em de suposar que fou bastida a iniciativa de la universitat de la Vila en algun moment de la primera meitat del segle XVII; sense descartar, però, que ja existís en aqueix mateix lloc una altra torre d’època baix-medieval. No s’han realitzat exhumacions arqueològiques que ho corroborin.
La fortificació és de factura molt simple. En l’observació de les ruïnes que s’han conservat, la construcció es caracteritza per la senzillesa de la seva fàbrica, i la manca de qualsevol complement defensiu, la naturalesa menuda dels materials, fa quasi impossible l'existència d’elements sortints en voladís, tot i les restes, en algun punt alt del mur, de carreus granítics més grans que de ben segur són el reforç d'alguna obertura. La torre està constituïda per dues cambres sobreposades, destinades a un ús militar o residencial, amb una coberta originalment amb teulada a dues vessants.
DETALL DE LA VOLTA
La característica més destacable de la construcció rau en l'existència d'un doble mur a la cambra inferior, nivell que es cobreix mitjançant una volta semiesfèrica recolzada sobre un mur interior. Aquest recurs constructiu facilita que les càrregues sol·licitades pel sostre descarreguin a traves del mur sense aportar tensions al parament exterior, que actua només de folre. D’aquesta manera s’aconsegueix una major estabilitat de la torre alhora que s’incrementa el gruix del mur en la seva part inferior, aquella secció que es considera més feble i per tant expugnable.
La teulada que cobria la segona cambra i rematava la torre es resoldria sobre un embigat de fusta recolzat directament sobre el mur exterior. Aquest sostre actuaria com a única càrrega sobre el mur. En aquest nivell son visibles encara una part de materials petris de naturalesa granítica i calcària que es concentren en una de les escletxes. Són elements diferents, en condició i grandària, del material principal que constitueix la torre i que podia haver format part del reforç constructiu d'una finestra.
La existència de les esquerdes en el mur, amb el consegüent ensorrament d’algunes zones, es podrien haver generat a partir de les obertures originals, punts d'una certa feblesa, a partir de les quals, sense la protecció de la coberta i sotmesos a l’abandó, les inclemències i el temps, s’accelerà aquest tipus de patologia, i la consegüent ruïna de la construcció.
DETALL DE LA FORNÍCULA INTERIOR
La primera planta queda situada a nivell del sòl, i per accedir al segon nivell es comunicava interiorment a través d'una obertura que hi ha practicada a la volta del sostre les dimensions irregulars, degut a la geometria corba de la planta són de 1,75x1,00x0,60 m. La comunicació entre ambdues sales es realitzaria mitjançant una escala de fusta. A la segona cambra s’endevina el que hauria estat una porta que comunicava la torre amb l'habitatge annex, però aquesta l’hi haurem de suposar que es tracta d'un afegit obert posteriorment.
Cal remarcar a l'interior les dues fornícules que hi ha a la planta inferior, en una d’elles encara són visibles els totxos ceràmics que la revestien interiorment, te unes dimensions de 45x40x45 cm i la segona, de 41x58x75. Segurament endreçadors destinats a rebost i armer on poder emmagatzemar els queviures i les municions. A la part alta del mur, tot just on arrenca la volta, es veuen a cada costat de la porta quatre forats, són uns orificis irregulars que semblen haver estat oberts sobre el mur posteriorment, un cop aquest ja era acabat. Els buits fan un pam quadrat aproximadament, dels quals es desconeix la seva finalitat i l’època en que van ser fets.
PLÀNOL DE LA TORRE
El material constructiu emprat als murs de la torre és de pedra borda de carreus irregulars sense treballar, extrets del mateix lloc on s'aixeca la construcció, la constitució mineral i l'existència d'una pedrera al costat mateix de la torre així sembla testimoniar-ho. Els materials que constitueixen el turó son fil·lites pigallades de color fosc, formades metamòrficament durant el Carbonífer superior. Ara fa uns 300 milions d’anys, quan apareixen els primers rèptils sobre la terra.
DETALL DEL MUR SUPERIOR
La torre s'aixeca sobre un basament circular i plataforma d'anivellament, de 5,45 m de diàmetre i una alçada de 0,20 a 0,35 cm, que es recolzada directament sobre la roca mare. El sòcol que segueix la mateixa tècnica constructiva de la torre sobresurt de la construcció superior uns 0,15 m i resulta visible en la seva meitat nord.
Són també visibles les fileres de regularització de mur, punts on durant la fase de construcció s’igualaven els trams de cada posta de la bastida. També resulta identificable exteriorment el nivell en que es situa la volta de la cambra inferior.
Com a material lligant als murs s'emprà un tipus de morter de calç, amb terra, de color marró clar i duresa feble, fàcilment desagregable entre els dits. A l'exterior s'ha identificat també un altre tipus de morter, aquest amb una composició d'àrid de naturalesa silícia, procedent de riera. Presenta una granulometria poc homogènia, de dimensió mitjana (2-4 mm). Posseeix un alt índex de fins i és de color gris clar, amb presència testimonial d'altres materials petris de la mateixa procedència. La consistència de l'argamassa és forta i probablement s'emprà per l’arrebossat superficial. Es possible que la mostra d'aquest morter siguin les restes d'una intervenció d'èpoques posteriors sobre la torre, moment al qual poden també pertànyer les restes de l'habitatge que es va construir adossat.
Les cambres de l'interior de la torre presenten també mostres d'haver estat arrebossades, al primer nivell es conserva la volta del sostre i al primer nivell la major part de la superfície de mur n’està cobert, però en un estat de deteriorament força avançat.

NOTES:
1.- La organización militar en Cataluña en la Edad Media. María Teresa ferrer i Malloll. Institució Milà i Fontanals. CSIC.
2.- La organización militar en Cataluña en la Edad Media. Obra citada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

FENT L'HONOR AL DÉU CUPIDO