Un temps empordanès calamitós: LA PESTA de 1652


Denominat pels qui ho van haver de patir a casa nostra, "lo mal contagi", morbo(1), o simplement "pesta", la majoria de les fonts indiquen que fou una mortalitat pandèmica que afectà indiscriminadament la població, de totes les edats i totes les condicions socials.
Quan la malaltia penetrava dins d'una població els seus habitants restaven sotmesos al mateix factor morbífer, on el contagi entre les persones s’imposava com la evidència de transmissió de la malaltia, i s’encomanava més en aquells que estaven en contacte, provocant que els homes fugissin els uns dels altres per temor a contraure la infecció. Ningú no podia ajudar ningú. Tothom era vulnerable.
La pesta a la Biblia Toggenburg (1411)
Durant l’epidèmia s’arribaren a mostrar els límits de degradació moral que pot assolir l’ésser humà, ja que molta gent refusà d’enterrar els seus propis familiars morts, i alguns no arribaren a tenir honors fúnebres ni eclesiàstics. Molts cadàvers foren enterrats en la foscor, durant la nit, ho feien d’amagat per mantenir-se en l’anonimat, perquè ningú els reconegués, a les afores de les poblacions, en els camps, els closos, i els boscos.
Les famílies benestants i tots aquells que podien, fugiren de les viles i s’aïllaren en les seves propietats rurals,i  les dels familiars i amics, deixant enrere, abandonats a la sort del destí, servents, parents i a la gent, molt nombrosa, de les classes desposseïdes. També desertaren alguns capellans que renunciaren a pregar i administrar els sagraments als morts; els supervivents no eren suficients per a proveir-ne els enterraments apropiats, de tants morts que hi havia, i es va fer necessari recórrer a les foses comunes, mentre els cossos s’ignoraven durant dies, abandonats a les llars. Els sacerdots aclaparats per la magnitud dels serveis funeraris que havien de donar, ja no tenien temps per individualitzar les cerimònies i la inscripció en els registres als llibres d'òbits i es limitaven, en molts casos, a registrar el nom del difunt i la data del decés, sense cap més protocol. Foren famílies senceres les que moriren durant l’epidèmia, però moltes més foren les que patiren la desaparició d’algun dels seus membres i per aquests la pena i el neguit fou més profund i durador, sotmesos a una desesperació absoluta que afectà la majoria dels supervivents i perdurà en les següents generacions.
La declaració pública de una casa infectada suposava, no només l’aïllament físic i el dolor dels seus habitants, implicava també l’estigmatització per part de la comunitat amb el trencament de tots el lligams socials i humans, comprometen la credibilitat i honorabilitat de la família afectada.

L’expansió del morb
La primera reacció de les autoritats municipals, quasi generalitzada en totes les viles que es veieren afectades, fou d’ocultació davant les primeres morts pel contagi, sense reconèixer que ja s’havia declarat l’epidèmia. Aquesta reacció inicial, atribuïble a raons socioeconòmiqes, era seguida d'un període de convenciment del poder local i els conciutadans, per arribar a admetre, i acabar acceptant, que verdaderament es tractava del mal irremissible. Finalment, i tot seguit, s’iniciava la cerca del portador que l’havia introduït, indagant primer, sobretot, entre la població estrangera, no importava el temps que feia que hi residissin allà, i entre els forasters acabats d’arribar.
El centre difusor de la pesta que assolà l'Empordà a mitjans segle XVII, i que te els seus orígens a la conca oriental del Mediterrani, cal trobar-lo a la ciutat de València, per on entrà i des de on s’escampà per la Península Ibèrica en dues direccions principals, la primera, cap el sud, fins Andalusia i l’altra en direcció nord que afectà Catalunya i l'Aragó.

La pesta es cobra les primeres víctimes el juny de 1647 a la capital del Túria i la resposta immediata fou l'habitual en aquells casos. La creació, amb amplis poders, de Juntes del Morb a les viles i ciutats, aquests comitès tenien la finalitat d’aplicar i fer complir totes les mesures preventives dictades, i es componien d'un cert nombre de representants de la magistratura local, de la societat civil, generalment prohoms benestants, i de l’església.
L’experiència viscuda en plagues anteriors feu reaccionar les autoritats de la única manera que podien fer-ho, molta precaució amb el consegüent tancament dels portals, alerta en els avenços de la infermetat, i la necessitat d’expedir butlletes de salut pels transeünts, i l’aïllament, amb guàrdia, dels que podessin ser portadors del mal. Les mesures dictades, quan no son ben aplicades o s’evadeixen, com va demostrat posteriorment la Història, foren del tot ineficaces. Tampoc no tenien encara al seu abast els coneixements clínics per poder-la combatre.
Goig de Nostra Senyora contra la pesta

En el seu desplaçament cap al sud la plaga arriba a Alacant i Gandia durant el gener de 1648, Orihuela al febrer, la resta del Baix Segura, Aspe i Elx el març, Crevillent a finals d’abril(2). El rastre de poblacions afectades avançà sense aturador. La plaga s’estengué per tota Andalusia al llarg del 1649.
L'any 1650 el contagi es detectà a Catalunya. És durant el mes de març que es donen les primeres noticies que la pesta afectava ja la ciutat de Tortosa. Se’n parla de 1149 morts a la ciutat.
Segurament transmès pels desplaçaments dels exèrcits, el contagi arriba a la ciutat de Girona durant el mes d’abril del mateix any. L’alarma es produí a l’hospital de la ciutat, on un infermer mor d'aquest mal el dia 20 d’abril. Uns metges que els consellers de la ciutat han cridar a Barcelona, arriben el dilluns dia 20 de juny, els doctors Dimas Vileta, Lluís Mora, els qui, juntament amb el doctor Belluchi i cinc cirurgians de Girona, contradient els dictàmens dels altres metges gironins, Soler, Duran i Badia i el cirurgià  Antoni Ribot, neguen que fos pesta, i desaconsellant prendre mesures que inquietessin la població. Les autoritats seguint aquests consells no declaren avís de contagi.(3)
Durant els primers dies d’agost, quan ja s'ha estès i agreujat el mal, novament és un metge especialista, demanat a  Barcelona, el doctor Joan Argila, qui confirma que es tracta de la epidèmia de pesta. Obertament declarat el contagi a la ciutat, es comencen a aplicar les mesures d’eradicació conegudes a l’època. Les barraques de quarantena per acollir els sospitosos d'haver contret el mal, s’edificaren a l'indret de Vila-roja i arribaven fins a la vall de Sant Daniel.

La pesta cessà a finals del mes de novembre, però es mantingué una alerta preventiva durant tres mesos més. Les xifres de morts pel contagi ballen d'un autor a un altre, oscil·lant entre un miler i miler i mig sobre una població d’uns 5.300 habitants.
Aquell any de 1650, el 9 d’octubre, aparegué un brot de pesta a La Bisbal, podria ser que ja s’hagués cobrat algunes víctimes setmanes antes. El 22 de novembre la pesta arribava a Cruïlles. En aquesta vila el contagi fou molt localitzat afectant només els habitants d'un mas, on moriren dues persones. A La Bisbal s’extingí el 12 de maig de 1651, quan el contagi s’havia cobrat 91 víctimes. Totes dues poblacions patirien un segon brot l'any 1652.
El vespre del dia 9 de gener de 1651, es produïren les primeres morts sospitoses a la ciutat de Barcelona, i es detectà en una casa del carrer Nou on vivia el cec  Martí Langa, moriren sa muller i una criada.
Aquell dia un jove estudiant de filosofia, natural de Torroella de Montgrí, Joan Massanet, escandalitzà el veïnat de la Rambla quan cridà, corrent pel carrer com un posés, que estava contaminat per lo mal de pesta. Les autoritats de la ciutat no els va fer gens de gràcia que per una bretolada juvenil es ventés l’assumpte de la plaga. Era una evidència que ells pretenien amagar-la de la població tant de temps com fos possible. El mal que es volia evitar però, ja era fet, i les autoritats actuaren judicialment contra el xicot per haver atemorit la població amb una falsa alarma.
Reforçat l’encobriment per l’actuació de la justícia, les autoritats mantingueren la farsa i el mes de febrer 1651, els metges de la ciutat encara negaven que hi hagués pesta a Barcelona, inventant tot tipus d’explicacions per justificar tanta mortalitat(4). La realitat es mostrà molt tossuda, i finalment s’acabà reconeixen. L’epidèmia va romandre a la ciutat fent estralls indiscriminadament entre la població fins a les darreries de setembre de l'any 1652. La xifra de morts a ciutat es calcula al voltant de les 30.000 persones.
Mentrestant ja havien aparegut nous focus de la infermetat en altres poblacions en el seu camí cap al nord. També s’havia estès la pesta per l'Aragó, on, fins el 1651, només havien patit brots aïllats, i és a partir d’aquell any que la pesta s’estén de manera amplia. A inicis de l'any 1652 la pesta, procedent de Catalunya, també arriba a Sóller, al nord de Mallorca. Castella no patí el contagi de l’epidèmia, gràcies a les polítiques aplicades pels governants seguint els dictats del metge Luis Mercado, qui havia publicat el segle XVI, seguint reial ordre, un tractat sobre la pesta i la seva contenció(5).
El dia 2 de gener de 1652 s’inicia l’epidèmia a la ciutat de Mataró amb la mort de Joan Gofi i es donà per acaba a finals de febrer de 1654, entremig moriren 323 persones.
Il·lustració al llibre d'òbits de Sant Vicenç de Rupià-1574-1787
El dia 5 de gener de 1652 es produeix la primera mort per contagi a Calonge. Es creu que procedent de Tarragona per via marítima, que durà fins el 29 de desembre de 1653, en total moriren 109 persones.
El dia 5 de març de 1652 apareix la pesta a Torrent, i allà romangué amb aparicions intermitents fins al dia 9 de gener de 1654. S’enregistrà la mort de 14 persones.
El dia 13 de març de 1652 la mort pestífera apareix a Palamós, i amb certes intermitències acabà el dia 23 d’octubre de 1654, se’n registraren 174 morts.
La primera mort a Palafrugell fou identificada el dia 27 de març de 1652, dimecres sant. El dia 31 de desembre de 1652 morí la darrera víctima. Un segon brot de pesta s’inicià el dia 20 d’octubre de 1653, que s’allargà fins al 4 de març de 1654. Entre els dos contagis i sense enregistrar els albats se’n produïren 186 morts. 
El dia 2 de juny de 1652 es produí la primera mort a causa de la pesta a Llofriu, la darrera ocorregué el dia 24 d’agost. En total moriren 7 persones.
El dia 7 d’octubre de 1652 la pesta atacà la vila de Pals i el contagi romangué a la vila fins el dia 18 de febrer de 153. Durant aquest període 15 palsencs perderen la vida a causa de la pesta.
Màscara de protecció sanitària contra la pesta
La pesta s’instal·la a Sant Feliu de Guíxols durant els mesos de setembre octubre de 1652, però no fou fins el dia 25 d’octubre que no es reconegué la primera víctima causada pel contagi.
La malaltia que afectà la població aparegué en dos brots, el primer esclat, de quatre mesos de durada, es produí durant la tardor-hivern de 1652, desaparegué durant la primavera de 1653 i tornà a l’estiu, amb només dos mesos de durada, però de manera molt més virulenta. Durant el primer contagi moriren 144 persones, i durant el segon hi hagué 87 morts, reconeguts. En total, als llibres sacramentals, s’enregistrà la mort de 231 persones.
El dia 15 de novembre de 1652 la pesta es presentà a Jafre i romangué fins el dia 18 de febrer de 1653. En aquesta població la infermetat s’alià amb els soldats, de tal manera que resulta difícil d’esbrinar a qui se l’hi poden atribuir més víctimes. La pesta s’endugué 16 persones, la majoria d’elles refugiades d'altres poblacions veïnes. 
El dia 30 de desembre de 1652 esclatà el segon brot de pesta a Cruïlles, que quan acabà el dia 10 de juliol de 1653, se n’havia cobrat 29 vides. El dia 15 de novembre de 1653 es produí una mort per contagi, però els següents dies no aparegueren més casos i la gent es tranquil·litzà.
Metge sagnant el bubó d'un empestat
Tot semblava haver tornat a la normalitat a la vila quan encara hi hagué un tercer brot, convertint-se així Cruïlles en la única població de la comarca que assolí aquesta fatídica repetició. La pesta tornà a instal·lar-se allà a partir del 12 d’octubre de 1654, i fins al dia 30 de desembre provocà 19 morts més.
El dia 23 de març de 1653 la pesta es presentà a Mont-ras i durà fins al dia 24 de gener de 1654. Moriren dotze persones.
El dia 1 d’abril de 1653 es produeix la primera mort de pesta a Vilopriu i la darrera fou el dia 27 de maig. La pesta es cobrà 11 víctimes.
El dia primer d’octubre de 1653 a Peratallada moria un únic empestat, un refugiat d'Ermedàs que fugia de la pesta declarada a Palafrugell.
El dia 29 d’octubre de 1653 mor el primer contagiat de Corçà i el dia 22 de gener de 1654 es produiria la darrera mort de pesta. A causa del contagi moriren 23 corçanencs.
El dia 5 d’abril de 1654, moria una única persona a Púbol, a causa de la pesta.
El dia 25 de juliol de 1654 rebrotà la pesta per segona vegada a La Bisbal, que fini a les darreries del mes d’octubre, moriren 82 persones.
El dia 16 d’octubre de 1654, morí a Pedrinyà una única persona a causa de la pesta.
El dia 9 de novembre de 1653 es produeix la primera mort del contagi a Sant Feliu de Boada. La darrera mort es produí el dia 28 de desembre. En total moriren 8 persones.
El dia 10 de novembre de 1654 es registraren les dues úniques morts pel contagi a Monells, una vídua jove i el seu nadó.
  
(1) El nom del "morb", te els seus orígens a la fisiologia medieval, fonamentada en l'existència dels quatre elements: aire, aigua, foc i terra, que corresponien als quatre humors: sang, moc o flema, bilis groga o còlera, i bilis negra o melangia. L’alteració d'un o més humors podia conduir a la formació de la matèria morbosa o infermetat.
(2) Vicente Gozalvez Pérez "NOTAS SOBRE DEMOGRAFÍA DE LA PROVÍNCIA DE ALICANTE". Cuadernos de Geografía (Valencia), 11 (1972). Santiago La Parra " TIEMPO DE PESTE EN GANDÍA (1648-1652). Ajuntament de Gandía, Gandía, 1984.
(3) Joan Busquets "POBLACIÓ I SOCIETAT A LA GIRONA DEL SEGLE XVII. EL TESTIMONI DE JERONI DEL REAL". Estudi General Nº 2, 1982.
(4) Albert García Espuche. EL INVENTARIO. Muchnick Editores. Barcelona, 2002.
(5) Luis Mercado. " LIBRO EN QUE SE TRATA CON CLARIDAD LA NATURALEZA, CAUSAS, PROVIDENCIA, Y VERDADERA ORDEN, Y MODO DE CURAR LA ENFERMEDAD VULGAR, Y PESTE QUE EN ESTOS AÑOS SE HA DIVULGADO POR TODA ESPAÑA." Madrid, 1648.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT