LA XARXA VIARIA HISTÒRICA AL TERRITORI DE PALAFRUGELL


"No deixis les sendes velles per les novelles"
                                                                                                                  (Refrany popular)

Les vies de comunicació històrica son aquells camins construïts abans de la revolució industrial, abans de la mecanització del transport. Son camins d'origen antic, que es poden rastrejar sobre el terreny allà on s'han pogut conservat les seves formes tradicionals, o almenys, es poden autentificar mitjançant documents històrics allà on la via tradicional ha restat substituïda per les carreteres modernes. Tradicionalment son unes rutes traçades a escala humana, es a  dir, és el resultat de la capacitat i l'esforç de l'home aplicat sobre la naturalesa del territori. El coneixement del terreny i la lògica adaptació d'aquests viaris al relleu és perfecta, en busca sempre de l'equilibri que ofereix un pendent raonablement suau de l'itinerari i els millors passos, que n'assegurin sempre un camí pel recorregut més fàcil i còmode.
Els termes de Palafrugell estan situats al costaner lluny de l'antiga Via Augusta, la gran ruta traçada pels romans, i no s'han vist beneficiats particularment dels avantatges comercials que això comportava, però s'han vist afectats per esdeveniments negatius quan la ruta s'ocupava en el desplaçament militar dels exèrcits. Històricament ha sigut així per francs i castellans, però també assíduament per bandolers i malfactors que lluny de les principals vies de comunicació, més vigilades i protegides, es desplaçaven amb molta facilitat pels camins de segon ordre.
Localitzant-se en una situació viaria terrestre que es pot considerar perifèrica i per tant secundària, amb la població principal ocupant una posició central a l'interior del seu territori, tampoc no en va poder treure un gran benefici de la participació en les rutes marítimes. Però alhora tampoc no patí directament els greus perills i atacs corsaris de les poblacions costaneres. Aital situació li aportaria altres guanys, no es pot ignorar l'aprofitament agrícola intensiu, abundant i fèrtil, dels conreus i les hortes properes a la vila, en tot això contribuí, i molt, el fet de ser una pertinença eclesiàstica, i no gaudir directament de la protecció del poder reial o comtal.
El sistema de comunicacions desenvolupat sobre un territori reflexa el nivell d'explotació dels recursos naturals, els condicionants orogràfics de la seva geografia, i els models d'assentament adoptats durant els successius períodes d'ocupació i poblament humà.


Es per això que els camins formen part del nostre patrimoni històric, una de les peces clau que ens permet interpretar molts dels capítols de la nostra història local. Fets que hem compartit amb les poblacions veïnes amb les que establim vincles familiars i d'amistat gaudint d'unes relacions biunívoques que no sempre s'han de correspondre amb els grans esdeveniments, sinó també, i molt més, amb el batec quotidià de successos corrents.

El terme de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà, està situat al capdamunt d'una plana fèrtil en forma de corredor, que bascula lleugerament cap al sud el curs de les aigües canalitzades per la Riera Aubi i que es troba solcada per diversos cursos tributaris intermitents que s'han anat formant al llarg del Quaternari. El seu territori juntament amb el de Mont-ras ocupa aproximadament la meitat de la superfície del corredor i més al sud l'altre meitat l'ocupen el termes de Vall-llobrega, Sant Joan i Palamós. La població està situada a la divisòria hidrològica protegida a tramuntana per un rosari de turons i a la vessant nord en sentit nord-oest s'estén el terme de Llofriu.
Existeixen indicis de poblament humà durant l'època del Neolític Mig a la zona costanera del Puig de Can Mina dels Torrents, prop  de Llafranc. Aquests constructors de megàlits eren pastors nòmades arribats del Pirineu que s'establiren de forma permanent al nostre territori.

Ja en època històrica el trobem poblat per la tribu ibèrica dels indigets. En aquest aspecte, i a partir de finals del segle VI aC, i durant cinc segles, fins al I aC, cal mencionar el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, a peus del qual es va establir la vila romana de Llafranc.
La base econòmica essencial del turó de La Guarda fou sense cap mena de dubte, i no necessariament en l'ordre en que s'exposa aquí, el de l'explotació domèstica de cabres, xais, porcs, etc..., però, per sobre de tot, l'explotació agrícola, bàsicament de producció cerealística, com així ho demostra la presencia de nombroses sitges a l'interior del poblat. L'ocupació en el cultiu de cereal, es realitzaria de forma comunitària, destinant a aquest menester les terrasses existents prop de l'enclavament. La dieta alimentària es completaria amb les racions provinents de la recol·lecció de plantes i fruits silvestres, i en darrer terme, i no menys important, amb el consum de peix i marisc alternant-los amb la carn de caça de cérvols i senglars.
El control del territori per part dels pobladors de Sa Guarda augmentà i s'anà consolidant a partir del primer quart del segle IV aC, al mateix ritme que ho feien els altres assentaments ibers costaners del baix Empordà, Castell de Begur al nord i Castell de la Fosca de Palamós al sud, separats de Sa Guarda 6,6 i 5,5 km respectivament. Ullastret, on es desenvolupà un assentament estable des de finals del segle VII aC, assolí una organització social i política destacable i ocupà en aquesta zona un paper capital de centre econòmic i comercial; metròpoli amb la qual devien relacionar-se, amb major o menor dependència i submissió, els assentaments mencionats.


L'existència de vies de comunicació en aquest període de la història, i per a les nostres contrades, resulta del tot inextricable, no podem arribar a identificar quines d'aquelles vies protohistòriques han pogut perdurar, les hi hem d'imaginar en sa majoria senders que discorrien des de la marina cap a l'interior, i un cert nombre de camins de curt abast, d'ús agrícola i ramader, que no arribarien gaire lluny del poblat o discorrent pel territori depenent del seu control.


Els antics habitants indigets de Sa Guarda realitzarien incursions esporàdiques endinsant-se per les Gavarres en busca de les vitualles i metalls necessaris, però per a realitzar aquests moviments, deurien utilitzar segurament recorreguts biòtics, el viari obert pels animals salvatges, ja que l'explotació dels recursos necessaris d'una comunitat reduïda, com devia ser la dels nostres pobladors, en tindria prou amb vertebrar unes poques hectàrees en àrees concretes i ben definides a les immediacions del poblat. Desconeixem fins a quin grau deurien aprofitar la seva ubicació arran de mar, la seva situació afavoriria la necessitat de fer servir les cales per a desenvolupar el comerç marítim de la producció excedentària agrícola i ramadera, establint en els espais més afavorits uns punts d'intercanvi habituals i perdurables, que es consolidarien durant aquest període.

Amb el control romà del territori costaner el model de vida autòcton anirà canviant gradualment en la mesura que el domini d'aquets s'incrementa. Durant el segle II aC s'inicia l'abandonament progressiu dels assentaments indigets aturonats i el desplaçament dels pobladors vers les planes adoptant el model d'ocupació del territori de les villae romanes. En el cas particular de Sa Guarda ens trobem, en un primer moment, amb la permanència del poblat indiget al cim de la muntanya compartint amb la colònia romana de Llafranc una relació de col·laboració que resulta útil per ambdues parts. Mentre els nadius produeixen i aporten el seu excedent agrícola i ramader, els romans canalitzen la comercialització d'aquets productes i contribueixen amb una important industria terrissera especialitzada.
En una segona fase de romanització, entre els darrers anys del segle II aC i la primera meitat del segle I aC, els indigets han adoptat els nous sistemes de producció, i l'augment d'explotació dels recursos fa necessari una major ocupació de territori, és un temps en que proliferen i es consoliden noves vil·les agrícoles en els llocs més profitosos de l'interior i abundants en aigua que encara romanen ignorats. S'estableixen assentaments agrícoles, entre d'altres, als indrets on més tard es formarien els actuals Santa Margarida, Vila-seca, Ermedàs, Palafrugell, Llofriu, Mont-ras i Esclanyà. En conseqüència, la colonització interior no només afecta greument l'oppidum de Sant Sebastià, que amb uns recursos d'explotació orogràfica limitats pateix una progressiva despoblació fins arribar a l'abandó definitiu de l'enclavament, sinó que també el paisatge sencer del corredor de Palafrugell es veu transformat per les actuacions antròpiques sobre la seva geografia.
Amb la nova configuració del territori es fa necessari l'establiment d'una xarxa de comunicacions que superi l'autarquia viària dels ibers i garanteixi la perfecta connectivitat entre les vil·les i aquestes amb els punts de comercialització terrestres i marítims. Als camins que uneixen entre sí els indrets mencionats anteriorment s'afegeix una xarxa de comunicacions que abasta des de la més apartada Ermedàs que passant per Santa Margarida es dirigeix a Llafranc, on s'ha consolidat en el petit port una bona comunicació litoral.
Des de Mont-ras, passant per Palafrugell i pel paratge de la Portalada transcorre una antiga via ja utilitzada pels indigets que comunicava l'oppidum amb les planes de l'interior i que baixava a Llafranc per la riera del Mas Gombau. Des de la fondalada de la cala s'establí un altre camí que pujava per la riera de Llafranc i connectava la vila romana amb els camins de Santa Margarida i Palafrugell.
La xarxa de camins establerta durant l'època romana, s'associa generalment amb l'acabat d'un ferm enllosat, quan aquest nivell constructiu no era imprescindible si el itinerari no tenia categoria de via principal.  No tots els ramals secundaris de la xarxa viaria romana, ni molt menys els camins rurals, gaudiren d'aquest tipus de materials, el seu acabat era el resultat de la terra compactada. Els camins traçats sobre una geografia planera com és la nostra eren aptes i suficients pel transit de carros amb un ample que oscil·laria entre els 1,80 i 2,50 m, però sobre els quals es feia necessari intervenir quan el grau de deteriorament del camí arribava als límits de convertir-se en una via impracticable.

Les vies de comunicació traçades en aquest període obeeixen a una planificació lògica i ordenada en funció dels nivells d'exigència que requereix l'explotació del territori i durant un llarg temps i sense grans canvis seran suficients pel seu desenvolupament.  
En època visigoda es produeixen molts canvis sociopolítics però també es mantindrà la permanència de molts altres usos i pràctiques antigues. Com quasi a tot arreu, en aquest període, s'abandonen les villae i es creen petits llogarrets, algun dels quals es convertirien en sòlids fonaments de futures poblacions medievals (1). Els llogarrets que creiem es van crear en aquella època de la història serien el de Vilarnau (Santa margarida), Llofriu, Palafrugell, Mont-ras, Vila-seca, El Vilar, Ermedàs i Esclanyà.
El viari medieval principal es fonamenta en la connexió entre els assentaments habitats i l'accés als camps de conreu, la trama resultant, la base de la qual ja havia estat traçada amb anterioritat, es consolida per atendre un sistema econòmic amb una forta empenta agrària que modifica perceptiblement la fisonomia d'un territori que veu com s'amplien les superfícies de conreu en llocs on fins aleshores només existien terrenys erms o boscosos i es sustenta en el sorgiment d'importants centres de mercat. Al Baix Empordà s'estableixen mercats setmanals a La Bisbal, al segle XIII, a Palamós el 1279 (2), i a Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols. A Palafrugell el mercat resta limitat a un àmbit d'influència més reduït durant aquest període.

Alguns vials de menor importància desapareixen, però se'n creen de nous que esdevindran en el futur itineraris importants dins la comarca. Entre tots ells mereix menció destacada el camí de Palamós a La Bisbal i a Torroella de Montgrí, que transcorre per la plana de l'Aubi tot i evitant les zones inundables i creua els encontorns de Palafrugell i Mont-ras mantenint-se al marge de les dues poblacions en busca del pas pel coll de Morena. Dos ramals uniran les anteriors poblacions amb la via.
És un camí planer, que no precisa, en aquest tram primerenc, creuar cabals d'aigua importants i els supera fàcilment amb guals, transcorre per una orografia favorable i ho fa entremig dels camps de conreu resseguint el curs de l'Aubi. Poc abans d'arribar a Ermedàs creua la riera principal i enfila cap a Mont-ras per ascendir el Coll de Morena. Quan arriba a l'alçada del Puig Ses Forques es desprèn un ramal que per la dreta porta directament al castell de Palafrugell.
L'ascensió del camí pel Coll de Morena no presenta cap mena de dificultat, és un trajecte de suaus pendents que no es fa incòmode de sobrepassar, però tampoc no significa un important estalvi al recorregut alternatiu pel pla, que plantejava com a únic inconvenient el de transcórrer massa prop del castell de Palafrugell.
Al cim del Coll es trobava la cruïlla dels camins que es dirigien a la Bisbal i Girona, que passava per Llofriu, i el que, passant per Pals, es dirigia a Torroella de Montgrí.
Son també d'origen medieval els camins que des de Palafrugell es dirigiran a la platja de Tamariu per Vila-seca. El que l'unirà amb Begur per Esclanyà i el d'anar a Regencós.

En quant a la comunicació marítima en aquest temps es consoliden els ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, però no així el de Llafranc que pateix les conseqüències lògiques del desplaçament del flux demogràfic cap als assentaments interiors i, des de Palafrugell, però també des de Barcelona, s'afavorirà l'establiment de vies comercials de comunicació terrestres amb les poblacions veïnes en detriment del comerç marítim.
El paisatge de comunicacions teixit i consolidat en aquesta època es perpetuarà sense gaires alteracions al llarg de les següents centúries, durant les quals cal registrar l'aparició d'alguns camins de bast que s'obriren principalment vers Les Gavarres.
L'any 1856 es posa en servei la carretera de Girona a La Bisbal i Palamós. El recorregut, tot ell fet de nova traça, no precisa aprofitar res del camí Ral, o fora millor dir camí comtal, però en tot cas talla el camí històric quan passa pel Coll de Morena i un bon tros del de la Bisbal que es dirigeix a Llofriu. El tram del camí històric
En la relació d'itineraris de Joaquin Pérez de Rozas(3) descriu la carretera en el seu Itinerari 293. De Sarria a Palafrugell 39 kilómetros de Carretera. De Sarria a Celrá 6, 11 a San Juan de Mollet, 15 a La Pera, 21 a Corsa, 25 a La Bisbal, 27 a Vullpellach, 31 a San Clemente de Peralta, 39 a Palafrugell. En l'itinerari 291 descriu el camí de Castelló d'Empuries a Palamós, que des de Torroella de Montgrí passa per: 28 a Torroella de Montgrí, barca sobre el Rio Ter, a los 5 k. sale camino que va por la costa a Bagur. A 38 Pals, a 43 carretera de Gerona, a 44 Palafrugell, ramal por camino de carros, 46 a Montras, 52 a San Juan de Palamós y a 53 Palamós.

Les úniques vies de ferrocarril del Baix Empordà, ja desaparegudes, van ser construïdes a les darreries del segle XIX, l'important centre de producció surer dels encontorns impulsa la creació d'una xarxa ferroviària que enllacés l'interior amb la costa. L'any 1887 es va inaugurar el ferrocarril de Palamós a Flaçà, per Palafrugell i La Bisbal i el 1892 ho feia el de Girona a Sant Feliu de Guíxols.


NOTES:
(1) Jordi Bolòs. La formación del paisaje antrópico en el llano de Lleida. XIII Congrés d'Història Agrària. Congrés Internacional de la SEHA. Lleida 2011.
(2) Pere Trijueque i Fonalleras. Breu Recull de la Història de Palamós. Ajuntament de Palamós. 2000.
(3) Joaquin Perez de Rozas. (1871). Itinerarios de ESPAÑA, BALEARES Y CANARIAS, ferro-carriles, carreteras, caminos de carros, de herradura, sendas y veredas. MADRID: Establecimientos tipográficos de Manuel Minuesa, 1872.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT