EL CAMÍ VELL DE TAMARIU

...la quinta essència del meu país, el moll de l'os de Palafrugell. Perquè jo penso -i ho dic després d'haver-ho meditat llargament- que Palafrugell té per capital del seu esperit, el barri de la Tarongeta; el barri de la Tarongeta té per capital somniada Tamariu, i Tamariu té una síntesi última, que és Aigua-xellida... però per a comprendre aquests misteris s'ha d'haver nascut, potser, en el país del peix fregit.

Josep Pla. Un viatge frustrat
Primer tram:    El carrer de la Tarongeta
El camí vell d'anar a Tamariu s'iniciava històricament a les valls de llevant de la muralla de Palafrugell, d'allà arrencava un vial que amb el passar del temps s'anà poblant de cases i es convertí en carrer. Aquell camí-carrer primitiu és el que avui porta el nom de Tarongeta.


Cruïlla dels carrers dels Valls i Tarongeta. Fot. Josep Salvany (1917). Biblioteca de Catalunya
D'entrada el nom ens pot arribar a semblar alguna cosa que no és. Ens invita a pensar que el nom fa referència  al fruit del taronger i per això ens pot resultar poc original. Res més lluny de la realitat, la denominació que ens sembla pueril i posada amb un xic d'indiferència amaga en realitat un origen molt interessant. Les referències sobre la procedència del nom les podem arribar a conèixer basant-nos en unes fonts que necessàriament han d'ésser d'origen forà.
 
Antiga fornícula amb creu. (Avui desapareguda)
La tarongeta era un joc de pràctica immemorial el nom del qual ha deixat petjada en molts llocs dels Països Catalans. Com a nom de carrer a més de Palafrugell el trobem també a Sant Jordi dels Valls, Setcases, Terrades i Barcelona. A la ciutat d'Eivissa es documenta al segle XVIII un espai pla i molt espaiós situat a peus de la muralla que anomenaven "Hort de sa Tarongeta".

Fent referència al joc coneixem l'existència d'un document del segle XV, es tracta d’un decret de la cort municipal del castell de La Bisbal, datat el 25 de febrer de 1439, que fa públics uns requeriments del bisbe de Girona, en el qual es prohibeix el joc dels bisbalencs durant la Quaresma, exceptuant: “...si donchs no es joch de pilota ó de scachs ó de billes ó de torongeta sots pena de vint sous”.
També es menciona en un clavari medieval de la població de Vila-real de mitjans segle XVI1, on es diu "Sindicat del honorable en Jaume Pitarch, sindich e clavari de la vila de Vilareal del any Mil cinchsents cinquanta huyt finint en Mil cinchsents cinquanta nou", es menciona els pagaments municipals que s’han hagut de fer en el capítol de festeigs: ”...item per la joya de la tarongeta donada a les someres en la plasa...”.
També es menciona el joc en els edictes del virrei de Mallorca Don Lluís Vich, decrets emesos l'any 1584, on, al  capítol LXXVII, es diu2: "...ítem mana sa Senyoria que no sia ninguna persona qui de coresma gos jugar a ninguna manera de joch tant de daus cartes com de billes, bolles, torongeta o altra cosa semblant...".
El trobem igualment a la vila de Sòller, on al segle XVI es jugava, entre d'altres, a un joc que li deien taronjeta.
El joc consistia en col·locar una pilota o taronja dins un forat practicat al terra, i servint-se d'un llarg pal en forma de pica, s'havia de punxar certerament la taronja mentre es cavalcava damunt un ase o somer. Ja era en aquell temps joc de plebeus, reviviscència popular dels antics tornejos cavallerescs.
Durant la Segona República, en el consell municipal celebrat el dia 10 de juny de 1931, el carrer fou denominat amb nom de Josep Maria Vallès i Ribot (1845-1911). El personatge, un advocat i polític republicà, realitzà una intensa campanya a favor de la codificació del Dret Civil Català, fundà alguns diaris i fou diputat en diverses ocasions. En acabar la guerra civil espanyola, el dia 12 de febrer de 1939, el nom republicà que havia tingut el carrer fou novament restituït pel de Tarongeta.
Fins no fa gaires anys, exactament els mateixos que té l'edifici de la cantonada dreta del carrer, hi havia una creu metàl·lica dins una capelleta. El símbol estava situat allà per a que els vianants que sortissin del recinte emmurallat, poguessin encomanar la seva seguretat a la divina providència quan iniciaven el camí de les afores. La presència de creus i capelles  al voltant de la muralla eren el senyal de que allà s'iniciaven antigament els camins importants. Ens indiquen també el límit urbà de les edificacions fora muralles en un temps de datació incerta que ens atreviríem a situar pels voltants del segle XV-XVI.

En aquesta casa, en realitzar unes obres, trobaren les restes d'una antiga creu de pedra. La troballa es guarda al museu i ha estat datada, en estil gòtic, entre els segles  XV i XVI. En una de les cares de la creu hi havia representat un Crist i a l’anvers la imatge d’una Verge amb l’Infant, ambdues figures es recolzen sobre la peanya de la columna.
La molta semblança que te aquesta creu amb la del carrer de la Creu de Sant Feliu de Guíxols, la trobem a la descripció que en fa qui fou responsable de l'arxiu municipal d'aquella vila, mossèn Llambert: “ ...la cara principal de la creu ostenta el Crist agonitzant, d’escultura artísticament treballada, al darrera la de la Verge, sota de cada imatge, n’hi ha una altra de secundària que corresponen a Sant Sebastià i a Sant Martí...(3)”. És curiosa tanta coincidència entre les dues oi?.

Més tard a l'altre cantó de carrer s'edificà el quarter de la Guàrdia Civil, l'organisme que oferí a la vila un tipus de seguretat més terrenal. L'edifici fou enderrocat l'any 2000, i l'obra, atribuïda a l'arquitecte municipal Isidre Bosch i Bataller, es va executar l'any 1935 en una part de la fàbrica de manufactures del Suro, en el més pur estil racionalista.
El carrer, durant la pròspera època industrial de la vila, va gaudir d’una situació privilegiada que el feia idoni per a l’obertura de tavernes i guinguetes. Era una via discreta, cèntrica, molt ben comunicada, amb un trànsit de gent que sense ser nombrós era constant, i estava estratègicament situat a l'esquena del centre de treball més gran de la vila. Recorden de passada els establiments de Ca la Sorda, Can Tarins, o Ca la Vídua Maria, una petita mostra de les diverses tavernes que es van arribat a establir.


Grup d'habitatges del segle XVIII.
A la banda dreta del carrer hi ha un bon exemple d'una serie d'habitatges característics del segle XVIII. Una mica més endavant hi ha un edifici d'habitatges de construcció recent, allà s'hi està fins l’any 1994 l'emblemàtic Cinema Garbí, que fou inaugurat l'any 1963 en un local molt antic i ple d'història. Per a conèixer la crònica ens hem de remuntar un bon grapat d'anys i imaginar-nos l’estiu de 1866 quan una colla de fidels catòlics, dirigits pel rector de la vila, decideixen crear una societat i establir seu en un local amb prou capacitat per a mantenir reunions i gaudir de l’associacionisme a la manera dels casinos de l’època. La proliferació d'organitzacions associatives de tot tipus fou costum molt arrelat durant el segle XIX i començaments del XX. Volien compartir la companyia, les relacions i l'esbarjo en uns temps difícil per a ells, un temps de lliurepensament i laïcisme generalitzat que els anava a contrapèl. Era un temps de mobilitzacions i lluita obrera, però també de la reacció ferotge de catòlics i conservadors per preservar els seus privilegis i les seves prebendes. Era el temps també de la propagació de doctrines socialistes, el pensament àcrata i l'anticlericalisme radical.
El dia 25 de setembre de 1867, l’organització catòlica aprovava els estatuts i feia pública la finalitat de la seva existència que es basava en la instrucció religiosa i el proselitisme catòlic. Es presentava en societat el Centre Catòlic de Palafrugell. En aquell local del carrer Tarongeta s’hi estigueren fins l’any 1896 o 1897, moment en que traslladaren la seu al carrer de Sant Martí número 1, on l’organització catòlica viuria una lenta agonia fins a desaparèixer definitivament l’any 1906.
En el local del carrer de la Tarongeta que havia desocupat el Centre Catòlic, s'instal·là a finals del 1897 un cinematògraf. El fet no representava un esdeveniment nou a la vila, que ja era coneixedora del “nouveaux art”; però si que ho era, l’establiment d’una sala estable de projecció. No cal recordar que de la invenció del cinematògraf tot just en feia dos anys. Exactament el dia 19 de març de 1895 s'efectuaren les primeres filmacions a París pels germans Lumière.
Les projeccions cinematogràfiques en la sala del carrer de la Tarongeta, a través de molts diferents noms i propietaris, s'allargaren ininterrompudament al llarg de quasi tot un segle; l'any 1994 tancà portes la darrera sala de projecció, el mític cinema Garbí.

A la casa del davant, la número 9, cal destacar a la llinda de la porta principal la inscripció en llatí que hi ha gravada, on diu, “MISERERE MEI DOMINE” –Tingues pietat de mi Senyor -, i la data de construcció de1806. La cita pertany al primer dels set salms penitencials, el número 6, amb el qual el salmista manifesta la gravetat dels seus pecats i demana Déu el seu perdó. Aquesta era la imatge lapidària amb que es trobaven els socis del centre catòlic quan sortien del local.
Continuant pel carrer, a la casa senyalada amb el número 21, hi hagué la redacció del diari local “La Bohèmia”, de continguts satírics i aparició quinzenal que sorgí el juny de 1909, costava 5 cèntims i tingué una durada més aviat efímera.

Antiga Escola d'Arts i Oficis. Arq. Emili Blanc. (1934)
 
En el número 31 del carrer de la Tarongeta, hi ha un edifici singular, fins no fa pas gaire seu del Museu del Suro de Palafrugell, però originalment construït per a ubicar-hi l’Escola d’Arts i Oficis i la Biblioteca Pública local. L’edifici està situat a la cantonada amb el carrer de la Garriga, una construcció d’estil racionalista poc atractiva. Té l’accés i façana principal en aquest carrer, orientats a migdia. Tant en el tram del carrer de la Tarongeta, com en el de la Garriga, es va afectar les cases situades davant l’edifici, fent-les recular per tal de guanyar perspectiva visual del conjunt. Per cobrir el desnivell amb que havia projectat el vestíbul de la planta baixa es va disposar una entrada in-antis que a la manera d’una gran porxada i entre les dues columnes encaixa l’escala d'accés. L’obra fou dirigida per l’arquitecte Emili Blanc i Roig, un dels introductors del corrent arquitectònic racionalista a les comarques de Girona.
L’Escola d’Arts i Oficis es va crear a la vila l’any 1913, i es va instal·lar al segon pis de l'antiga Casa de la Vila, situada al carrer de Pi i Margall. L’any 1930 l’empresari Joan Miquel Avellí donà els diners per tal d’adquirir els terrenys on s’havia d’edificar una nova seu que acollís l’Escola i on també hagués una Biblioteca Pública. Les obres es realitzaren entre els anys 1931 i 1934. El cost de la construcció fou pagat en una part molt important amb el romanent de fons que havia quedat de la liquidació de la Caixa d’Estalvis de Palafrugell.
L’escola i Biblioteca iniciaren les activitats l’any 1935, però acabada la Guerra Civil l’escola fou clausurada, i només la biblioteca va poder mantenir la seva activitat fins als anys seixanta, moment en què s'aixeca una de nova a l’Avinguda Josep Pla. Posteriorment l’edifici tingué diversos usos públics.
Des de el carrer de Pi i Margall la Tarongeta te un perfil relativament planer fins al carrer de la Garriga, només un pendent del +0.50%.El traçat de camí, natural i espontani, que tingué originàriament el carrer fou redreçat pels serveis urbanístics municipals el setembre de 1936, empenyorats obsessivament, com estan sempre els tècnics en alinear-ho tot.
Conjunt de cases de finals del segle XVIII.

Un cop passem el carrer de la Garriga, i entre aquest punt i el carrer de la Lluna, hi ha una sèrie de cases, dignes d’ésser destacades pel fet de conservar encara molts dels trets identificadors i part dels elements originals dels edificis d'època. Son petits detalls que afortunadament el gust modern de conservar i restaurar dels propietaris han indultat de la piqueta.
 
A la casa del número 49, a la llinda, figura una petita i artística creu gravada amb la data, poc llegible, de 1819. A continuació d’aquesta, en el número 51, figura la data de construcció de 1794, que fou un any de guerres a l’Empordà quan els francesos assetjaren la vila de Roses i Figueres rendint les armes del Castell de Sant Ferran. En el número 53, també al damunt de la porta, hi ha gravada la data de 1792. Davant d’aquestes cases, en el número 54 figura la data de 1814, l'any en que finalitzà la Guerra del Francès.
Des del carrer de la Garriga fins al carrer de la Lluna es produeix un canvi de pendents en el seu perfil longitudinal. Aquesta secció s'inicia amb un primer tram de 35 metres de pendent suau, proper a l'1%, i un altre tram més accentuat del 2,5% durant els restants 80 metres.

Poc abans d'arribar al carrer de la Lluna, al número 58 del costat dret del carrer, hi ha un exemple de rajola de paret, un element molt característic d'aquesta vila que antigament s'emprava per deixar constància de la propietat de les parets mitgeres.
Rajola de mitgera. (s. XIX)
Un cop es supera el carrer de la Lluna es produeix un notable canvi urbanístic on les cases més antigues no acrediten una vellesa anterior al segle XX. El carrer de la Lluna fou un d'aquests punts que fixen els límits de les poblacions i durant una bona colla d'anys fan de transició entre la zona urbana i la rural. Esporàdicament, a principis del segle XX, es bastí alguna construcció de caire popular entre parcel·les ermes i tancats d'hort, però no fou sinó a partir de la segona meitat de segle que es completà un cicle d'urbanització continua i creixement ordenat.
 
Entre els carrers de la Lluna i el del Solàrium el perfil de la Tarongeta continua sent en rampa, amb un pendent del 3% fins assolir el seu nivell màxim a la cota 67.20. Hem cobert una distància d'uns tres-cents metres amb un desnivell de 4.60 m.
 
Estem a la part més alta del carrer, en una zona de transició, amb domini majoritari de les construccions aixecades durant el darrer quart del segle XX, entre alguna escadussera representació d'inicis d'aquell segle i l'actual. La tònica arquitectònica apuntada pot aplicar-se a la resta del carrer.

A partir d'aquest punt el carrer inicia una davallada fins a la cota 60.00 que te la cruïlla amb el carrer Sant Isidre/General Castaños; son els 235 metres que hi ha de recorregut necessari per a poder baixar els 7 del desnivell. Ens trobem al vell mig del corredor de Vila-seca, un espai plenament urbanitzat des de El Terme fins Els Forns.
    
El carrer més estret de Palafrugell
 
Aquest sector de la població, fou triat per l'Obra Sindical del Hogar a principis dels anys seixanta, per a edificar les cases barates denominades "Grupo de viviendas San Sebastian". La iniciativa fou de l'alcalde Joan Cama i Serra, iniciativa de la que ja s'havia parlat trenta anys enredera durant la República, l'obra fou realitzada per l'empresa "Constructora Asturiana, S.A.". En total es construïren 70 cases unifamiliars, per a les quals se'n presentaren més de tres-centes sol·licituds. Foren adjudicades, amb alguna polèmica per endollisme, 65 d'elles, i es reservaren 5 per a comerços. El sorteig va tenir lloc al cinema Victòria el dia 10 de febrer de 1964.

Si recorrem uns seixanta metros més ens situarem sobre el punt més baix del carrer, a la cota 59.20 m. i ens trobarem al vell mig d'una curiosa cruïlla. En aquest punt em volgut veure dos motius singulars; en el primer per la capriciosa trajectòria que descriu, talment com si hagués xocat contra un obstacle invisible i aquesta topada hagués convertit, la forma rectilínia que tenen els carrers, similars a una lletra "i" llatina, en una altra en forma d'"y" grega.
El carrer de la Tarongeta es desvia a la nostra esquerra en direcció nord-est i tot seguit descriu una corba per redreçar la bona direcció cap a l'est, mentre que el de la dreta s'endinsa pel sud-est en el cor de les cases barates i pren el nom de carrer de Balmes.

El segon dels motius singulars d'aquest racó és el de tenir just davant nostre el carrer més estret de Palafrugell. Aquest carreró no te nom, ni números a les portes. Fou la traça d'una antiga llera que s'urbanitza modernament amb un ample màxim que no arriba als dos metres i el punt més estret amb 1.20 m. El vial s'ha convertit en una rambla en tota regla. Una rambla que fa 72 metres de llarg.
Si des d'aquí seguíssim caminant cent metres pel carrer de la Tarongeta la ruta ens durà fins a l'Avinguda de Pompeu i Fabra, final de d'aquesta primera etapa i punt que assenyala aproximadament els límits actuals entre la zona urbana i les afores.

NOTES:
1.-Arxiu Municipal, Ajuntament de Vila-real. Archivos històricos (Documentación Municipal) 311/1558. Rebudes e dates fetes per lo honorable en Jaume Pitarch, sindich e clavari de la vila de Vilareal.
2.-Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Edicte del Virrei de Mallorca Luis Vich i Manrique de 1584.
3.-Setmanari LA COSTA BRAVA, any IV. Sant Feliu de Guíxols, 1.er d'agost de 1933, Núm. 170. Numero extraordinari.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT