No
hi ha cap certesa, cosa que afavoreix la controvèrsia, sobre la semàntica i
origen de les figures a les quals es fa referència amb el nom de Sheela-na-gig.
La denominació que fou encunyada a Irlanda el 1840, tampoc no te una
significació literal i el nom no és traduïble a l'irlandès.
Les
Sheela son talles figuratives realitzades sobre un suport de material petri, de
dones que obertes de cames exhibeixen la vulva de forma provocativa i es troben
generalment a les esglésies romàniques d'Europa i especialment en edificis
civils i religiosos a Irlanda i Gran Bretanya.
Certs
autors l'han relacionat amb el nom d'un fetitxe de pedra on es representa una
dona, denominat en irlandès Sighle na gCíoch, que es pot traduir a la nostra
llengua per "la vella bruixa dels
pits". Un símbol de fertilitat introduït pels normands a Irlanda el
segle XII, procedent d'Espanya i França, d'on es creu originari i es troben
testimonis des del segle XI en les esglésies romàniques.
Altres
autors volen veure en el terme Sheela-na-gig la designació d'una bruixa, la
representació del pecat de luxúria, o la imatge d'una antiga deessa pagana de
la fecunditat associada amb els "petroglifs de la fertilitat i el part".
Una
teoria defensada per altres pensadors apunta la possibilitat que les figures
tinguessin una funció apotropàica, i fossin emprades per allunyar el mal i la
mort. A l'Encyclopedia of Religion es diu que aquestes figures femenines protegien
els pagesos de les malalties greus i també dels esperits del mal. Certes
tradicions folklòriques evidencien la creença en que els dimonis fugen a la
vista d'un sexe femení.
Entre
les gàrgoles de l'església de Palafrugell trobem escenes sorprenents de
personatges masculins que mostren el membre viril exageradament gran o en un
gest masturbatori i femenins mostrant els pits nus, on destaca la figura
femenina d'una Sheela. Resulten sorprenents que hi siguin en aquest lloc, perquè
hom no s'espera trobar imatges intimes tan explícitament mostrades en un
edifici religiós.
Àmpliament
reproduïdes al romànic, les representacions de contingut sexual en una església
semblen fora de lloc el segle XVII i el fet que se'n trobin aquí ens porta a contemplar
la possibilitat que les gàrgoles reproduïssin d'alguna manera figures que ja existien
en l'anterior temple romànic. Tornarem a parlar de l'església antiga de Sant
Martí en un futur article.
Era
costum de l'època que les representacions obeeixen un programa escultòric
prescrit i detallat contractualment pel patrocinador de l'obra. Els encàrrecs
detallaven el nombre i la forma. Ben poca cosa, que no fos execució pura, restava
sotmès a la voluntat artística de l'escultor, qui supervisat pel mestre d'obra,
havia de comptar prèviament amb l'aprovació dels administradors de l'obra de
l'església.
Hem
d'atorgar doncs una alt grau d'intencionalitat en les figuracions que allà es
poden trobar. Representen una part important del nostre passat. Un mon fabulós
el de les gàrgoles, reflex fidel d'una societat i una època.
Comentaris
gracies! per cert molt bo el nou disseny del teu blog!!! felicitats!!