EL CARRER MAJOR

El carrer Major de Palafrugell te un acabat tan absent i misteriós que resulta difícil de percebre. Entenc que la gent que dubta ho pugui idear d’una altra manera. Ben mirat ha perdut gran part del patrimoni dels seus edificis, però és un fet inqüestionable que encara conserva trets històrics particulars, i el fet d’haver-los adquirit durant un llarg transcurs de moments ha estat fonamental. És el degà dels carrers, i pels palafrugellencs, durant molts segles, el carrer principal, el més important de tots. Aquesta és la font de la seva pervivència. Si el passeges, el carrer encara ho transmet. Ho notaràs de seguida.
Us preguntareu quan començà el declivi del carrer, quan deixà d’ésser principal?.
Doncs bé, us puc dir que tot començà amb la desamortització del 1835. Fou aquest un fet que no qüestiono. Només assevero que quan el Castell de Palafrugell vivia sota el domini senyorial de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i el centre urbà estava voltat de muralles, a la part baixa del carrer Major hi havia un dels portals del recinte, el que vulgarment anomenaven “lo Portal de Vall”. En aquest punt, de la part de fora, quan un nou prior havia de cerimoniar la possessió de la vila s’hi estaven el batlle, el degà i tres regidors de Palafrugell, dos regidors de Mont-ras i el de Llofriu, hi havia també el diputat, el síndic personer general i el síndic de la vila, ja que tots junts componien l’ajuntament i representaven la Universitat i Comú de la Vila i els llocs de la seva baronia. I d’allà estant, davant el poble congregat, sens el més mínim embaràs, escenificaven els actes de fidelitat i vassallatge al senyor prior de Santa Anna, o al seu procurador, entregant-los les claus dels portals. Tot seguit el batlle prenent la ma del prior i donant-li la seva dreta l’introduïa pel carrer Major dins els murs del castell, passejant pels seus carrers ma per ma una bona estona en senyal de la dita possessió.

Tot això, afortunadament, a quedat enrere, vindrien temps moderns i de progrés, s’enderrocarien les muralles, desapareixerien els portals i es demoliren els arcs. Si home, aquells arcs que hi havia al bell mig del carrer Major. Això va passar durant la tardor de 1918, quan ja ho decidia l’ajuntament tot sol, quant ja no havia de rendir comptes a ningú. Va passar i no hi ha res a fer.
EL CARRER MAJOR AMB ELS ARCS RENAIXENTISTES
Aixequeu la mirada quan passeu pel carrer, fixeu-vos-hi en les llindes de les portes, en les finestres altes, en els detalls quasi imperceptibles de les restes que encara perduren. No és un carrer gaire llarg, amb prou feines si arriba a fer els 65 metres de llargària, amb poc més de quatre metres de desnivell d’una punta a l’altra de carrer.
Si us dirigíeu cap a l’església haureu vist les finestres gòtiques, la creu arrodonida del 1778, un balcó de principis del segle XVIII on el passejant pot saber que fou construïda pel negociant Joan Grassot el 1718. A continuació veureu l’escut jerosolimità més bonic de la vila, la creu patriarcal era símbol de Santa Anna, es diferencia de les altres creus per tenir dos braços.
Podeu observar les impostes d’arrencada dels arcs que han desaparegut, el casal de Can Roses amb les seves històriques finestres, el noble portal dovellat i les variades inscripcions. Finalment acabareu observant els escuts que assenyalen on s’hi estava la casa prioral de Santa Anna. Em sona que son posats allà amb la intenció que no ho oblidem. Fixeu-vos-hi be, us assemblarà que ho cridin.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT