LA PLACETA D'EN BOU

D’ençà que va néixer i es va anar desenvolupant urbanísticament, la placeta d’en Bou no va poder acabar de créixer, de fer-se adulta, de convertir-se en plaça. De fet la categoria de placeta ja li estava gran de bon principi i això augurava un mal final. No deixava d’ésser la conjunció de dos carrers que s’unien per anar a agafar el camí de Pals, o quan s’estava de tornada, el lloc de pas obligat per entrar a la vila.
És, en la misteriosa trajectòria que de vegades prenen els carrers, on s’amaga la raó que va fer que es trobessin els de la Caritat i el de Sant Antoni precisament en aquell punt, i segurament va ser aquesta enigmàtica casualitat i també, es clar, perquè van incidir amb molt poc angle l’un contra l’altre, que la cruïlla no va passar de ser res més que una convergència amb unió. La qüestió estava claríssima i tothom la captava de seguida, amb la poca traça que tenia l’eixamplament i la poca identitat que havia adquirit el racó, de mantenir-se així, mai no arribaria en lloc.
La placeta d’en Bou era un espai important, ningú no gosaria de negar-ho. Però no tenia futur. L’existència d’aquell espai no obeïa a una moderna planificació urbanística, sinó que era la pervivència d’una antiga forma urbana d’origen medieval que, com de vegades sol passar, sense saber com, els diferents governs municipals l’un per l’altre l’havien anat deixant i quan van fer esment, ja duien uns quants segles de retard.
Es diu que el nom que tenia la placeta, li hauria vingut donat pel cognom del propietari d’uns terrenys que hi havia en aquest lloc. La qüestió és que la família Bou ja figurava a la població al segle XV i des de llavors, sense interrupcions la nissaga familiar s’ha sabut perpetuat fins l’actualitat.


La placeta d’en Bou formà part durant molts anys de la rambla que formaven els carrers de Pals i Caritat. Carrers que fins que no es va introduir un col·lector al subsòl, quan plovia, recuperaven les característiques i les propietats de riera que duien als gens. Les persones grans recorden la bona alçada que tenien les voreres en aquest punt i els grans embornals laterals per engolir les aigües que hi havia davant la botiga d’en Pere Negre.

Quan es construí l’estació del tramvia, allà on ara hi ha la Plaça del Sol, s’obrí la traça d’un carrer que volia ser el bulevard de Palafrugell. Una avinguda arbrada on residir i passejar. Finalitzava el convuls segle XIX quan des de la Placeta d’en Bou s’obrí el carrer del Sol. L’espai rebé la primera coltellada.
L’ajuntament de la vila plantejà el 1920 la conveniència de perllongar el carrer de Torres Jonama fins a connectar amb el de Begur, l’estretor del carrer de Sant Antoni, “El Carrer Estret”, dificultava l’accés rodat al centre de la vila i es feia del tot necessari la construcció d’un vial de major amplada que facilités aquesta mobilitat, tot i que la idea de construir un vial s’havia fet present en el mateix moment que inauguraven la industriosa manufactura del suro al carrer Pi i Margall el 1900. El carrer s’obrí el 1954, i fou la segona i definitiva coltellada que feu desaparèixer l’espai singular que era la Placeta d’en Bou.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

FENT L'HONOR AL DÉU CUPIDO