Passa al contingut principal

NIUS DE TUPÍ

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho.
El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist.
Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’externa, la única al carrer Quatre cases, encarades vers altres direccions, mai però, no ho son a tramuntana.

Era doncs una pràctica comuna i assumida per la societat que en el moment de la construcció d’una casa, o posteriorment afegides, s’incorporessin una o dues, inclús de vegades n’he contades fins a tres, olles pardaleres. Quan no es volia obrar als murs l’olla simplement es penjava de la paret, sempre a la part més alta, per sota del ràfec de teulada, ben a prop de les finestres del pis, des d’on poder agafar el contingut del seu interior. Aquests tipus de nius exteriors, eren més propis d’un ús en l’àmbit privat de les cases, als patis o darreres de les cases i també als masos. No sembla que es disposessin a les façanes de carrer, ja que eren més fàcilment..., diguem-ne..., disponibles.

En alguns llocs per la part de dins de la casa aquets nius eren accessibles i des d’allà s’agafaven còmodament les cries i els ous dels pardals. Els ocells formaven part de la dieta alimentària de les famílies aportant-les-hi les proteïnes necessàries en uns temps que eren d’escassetat, i on el consum de la carn escassejava, però també un temps passat en el que es mantenia l’equilibri bionòmic i es respectava, sense espletar, el medi natural. Era una pràctica aquesta que avui ens pot semblar primitiva, però que contemplada en aquell moment es pot considerar un costum completament natural i en absolut reprovable.
L’estètica arquitectònica actual tendeix a treure l’arrebossat de les cases construïdes entre mitjans segle XVIII i la segona meitat del XIX, deixant al descobert la base del material emprat en la construcció, aquest modisme està deixant al descobert l’existència de pardaleres en moltes de les cases favorablement orientades. En algun cas de restauració els forats s’han reblert, per desconeixement, però seria estimulant recuperar-los i aconseguir que l’ocell més conegut i popular a Catalunya, fins i tot el seu nom és sinònim d’ocell, tornes a poblar els carrers dels nostres pobles i viles.
Els pardals tenen hàbits sedentaris i estableixen els nius en qualsevol indret de l’entorn humà, ja que s’ha adaptat a les seves activitats. És un ocell sedentari plenament adaptat a l’entorn humà i habituat a les seves activitats, fa els seus nius en qualsevol indret, habitualment en els forats dels murs, a les teulades o els arbres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes