NIUS DE TUPÍ

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho.
El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist.
Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’externa, la única al carrer Quatre cases, encarades vers altres direccions, mai però, no ho son a tramuntana.

Era doncs una pràctica comuna i assumida per la societat que en el moment de la construcció d’una casa, o posteriorment afegides, s’incorporessin una o dues, inclús de vegades n’he contades fins a tres, olles pardaleres. Quan no es volia obrar als murs l’olla simplement es penjava de la paret, sempre a la part més alta, per sota del ràfec de teulada, ben a prop de les finestres del pis, des d’on poder agafar el contingut del seu interior. Aquests tipus de nius exteriors, eren més propis d’un ús en l’àmbit privat de les cases, als patis o darreres de les cases i també als masos. No sembla que es disposessin a les façanes de carrer, ja que eren més fàcilment..., diguem-ne..., disponibles.

En alguns llocs per la part de dins de la casa aquets nius eren accessibles i des d’allà s’agafaven còmodament les cries i els ous dels pardals. Els ocells formaven part de la dieta alimentària de les famílies aportant-les-hi les proteïnes necessàries en uns temps que eren d’escassetat, i on el consum de la carn escassejava, però també un temps passat en el que es mantenia l’equilibri bionòmic i es respectava, sense espletar, el medi natural. Era una pràctica aquesta que avui ens pot semblar primitiva, però que contemplada en aquell moment es pot considerar un costum completament natural i en absolut reprovable.
L’estètica arquitectònica actual tendeix a treure l’arrebossat de les cases construïdes entre mitjans segle XVIII i la segona meitat del XIX, deixant al descobert la base del material emprat en la construcció, aquest modisme està deixant al descobert l’existència de pardaleres en moltes de les cases favorablement orientades. En algun cas de restauració els forats s’han reblert, per desconeixement, però seria estimulant recuperar-los i aconseguir que l’ocell més conegut i popular a Catalunya, fins i tot el seu nom és sinònim d’ocell, tornes a poblar els carrers dels nostres pobles i viles.
Els pardals tenen hàbits sedentaris i estableixen els nius en qualsevol indret de l’entorn humà, ja que s’ha adaptat a les seves activitats. És un ocell sedentari plenament adaptat a l’entorn humà i habituat a les seves activitats, fa els seus nius en qualsevol indret, habitualment en els forats dels murs, a les teulades o els arbres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT