PER FISCALITZAR, PRIMER S’HA D’ORDENAR

Sempre havia pensat que la raó de posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials, que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al poble.
El reial decret també establia un procediment per a numerar les cases i aquest havia de seguir el que s’havia instaurat novament a la capital de l’estat. El procés era senzill, s’iniciava des del centre de la població cap a la perifèria, establin el nombres senars a la vorera esquerra del carrer i els parells a la dreta; el mateix procediment s’aplicava als carrers de travessia, i en aquest cas s’iniciava la numeració des de l’embocadura del carrer de major importància pel seu transit o amplada. Les places la numeració havia d’ésser seguida. Per a numerar els habitatges dispersos, es partia del centre de la població, fixant-hi la numeració per ordre de divisió de quarters, compresos entre les quatre línies dirigides als punts cardinals.

El governador de Girona urgia els ajuntaments amb l’obligatorietat de situar els números de les cases sobre l’entrada principal, col·locats en rajoles o, si els propietaris s’ho podien permetre, en marbre blanc amb lletres de metall ben assegurades i en la mateixa forma es podien col·locar també els noms dels carrers, els quals devien estar en les dues embocadures situant les plaques a una alçada convenient al costat de la ma esquerra del vianant. S’havia de procurar també que en aquelles poblacions on encara es conservava l’ús d’algun dialecte es reduïssin els noms dels carrers a la llengua castellana.


En aquelles primeres ordenacions no faltà la picaresca, la gent no era pas beneita sobre les intencions de la numeració de les cases i es feien ocultacions, o també, quan existien dues, tres, o més cases unides, pertanyents a un mateix propietari, posaven un sol número, o el repetien a cada una d’elles. Però aquestes pràctiques van ser perseguides per l’autoritat.
Tot plegat te un inici, i aquest es deu a la reial i absolutista Casa dels Borbons, els qui, l’any 1760, durant el regnat de Carlos III, portaren a Madrid l’arquitecte sicilià Francesco Sabatini. Només un any desprès de la seva arribada l’arquitecte redactà un projecte general per a la capital que contemplava entre moltes altres coses de policia urbana la numeració de les cases... “pues permite tenir un conocimiento exacto de las Manzanas y casas existentes y, consecuentemente se pueden numerar”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT