EL GALL PROTECTOR

Si anant pel carrer ens apliquéssim en l’observació crítica, ens adonaríem de la complexa barreja d’elements que hi ha, ideats exclusivament per a protegir l’activitat pública de les persones. En aquesta categoria de components se situa per exemple el mobiliari urbà, les voreres, els senyals de transit, les marques vials horitzontals, els semàfors, les càmeres de transit i dels bancs, i d’altres components que son intangibles i que estan conformats per un paquet de lleis del que se’n diu Policia Urbana. Tot està perfectament justificat, reglamentat, normalitzat i ordenat per a conviure harmoniosament i resoldre la interacció entre les persones. L’espai públic n’està ple de senyals que pretenen ordenar-nos-ho tot amb la finalitat de protegir-nos. Si més no, és el que ens diuen.
Això és així al segle XXI, i també sabem, fins a on arribem a saber cadascú de nosaltres, que ho era també al segle XX. En totes les èpoques han hagut ordenances, policia urbana i lleis per a guardar-nos de possibles danys. Però les senyals tal i com ara les concebem no existien, la simbologia, o sigui, el missatge simbòlic, era molt diferent abans. Hi hagué un temps que, per posar un exemple, als pobles i les ciutats es facilitava el trànsit dels carros i les cavalleries amb una placa situada a les cantonades que indicava si per allà el sentit era d’entrada o de sortida del carrer. Al mateix temps que el trànsit es regulava d’una manera tan simple, però des de molt abans, el que proliferaven eren unes fornícules i capelles de paret on s’hi col·locava l’estatueta d’un sant o d’una santa, amb la missió d’emparar-nos i estalviar-nos possibles danys. Eren els desfibril·ladors de l’època que servien per allunyar els mals esperits, i moltes altres dolències de naturalesa física de les que avui ens guareixen els metges als hospitals.
Molt abans que existissin aquests elements, tan antics que quasi ja ens resulten fins i tot estranys de trobar en els nostres carrers, hi van haver unes altres creences, amb les quals, seguint-les, la gent dipositava la confiança protectora en accions i en certs rituals, amulets i fetitxes que els il·lustrats, considerant-les de dubtosa efectivitat, no van trigar en titllar d’equivocs, i l’església primer va qüestionar i desprès, aliant-se amb els poderosos, va perseguir, però no va aconseguir eradicar.
Encara en queden rastres d’aquestes creences ancestrals, les estudia l’etnografia. N’hi ha exemples per tot arreu, resten els testimonis discrets, el que han passat desapercebuts, els que estan més amagats, aquells que no evidencien el que en realitat son. En una societat tan poc espiritual com és l’actual, es posa un senyal triangular de perill, fet de xapa metàl·lica i col·locat en una cantonada, en lloc d’una fornícula, un pedró, o un penell amb la figura d’un gall.
Ens hi volem fixar en aquesta darrera figura, en el gall, pel qual una de les interpretacions més seductores i misterioses ens diu que la presència reiterada als penells i els remats de careners obeïa al fet que tenia la facultat d’allunyar el mal que ens poden fer les forces malignes, davant les quals som vulnerables si no ens protegim amb aquests símbols apotropàics.
Els remats de carena és constitueix amb peces ceràmiques, generalment de teula, que formen una enginyosa combinació de tres o més elements per a simbolitzar aquest fetitxe considerat un element espantabruixes, n’hi ha poques representacions a la població, tots els que s’han pogut catalogar es troben en edificis construïts al segle XIX, com els que hi ha a l’edifici de l’antiga fàbrica Gallart del carrer de les Botines, a l’edifici de la cantonada del carrer de Pals amb el de Cases Noves o a la Fanga, per posar-ne uns quants exemples.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MISSATGE ÉS A LA XEMENEIA

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

EL CAMP D’EN GRASSOT