De la volada de les teules de
coberta que surten de la línia vertical de les façanes se’n diu ràfec, ràfel,
volada o aler, depèn de la banda d’on sigui qui parli el català. Aquest
element, el destí del qual és aixoplugar les façanes de les cases de l’aigua de
pluja i de l’escolament de la coberta, l’arquitectura popular se’l reservava
antigament per a realitzar funcions de protecció de les llars amb inscripcions,
dibuixos i invocacions de caràcter simbòlic. El costum de decorar les teulades
amb símbols apotropàics es remunta als segles XIII-XIV i perdurà, encara és
visible en moltes cases de la vila, fins les acaballes del segle XIX, moment a
partir del qual es va perdent paulatinament la tradició de decorar els alers de
coberta.
Per a l’ornamentació dels ràfecs,
la figura més estesa i abundantment representada, i això passa per tot arreu,
és compon de triangles, altrament denominats “dents de llop”, però no estranya
poder trobar representacions variades en forma de retícules, estels, figures
antropomorfes, zoomorfes, i també fitomòrfiques. La decoració de teulades amb
la figura de les “dents de llop”, era preventiva contra els llamps i rememoren
les destrals neolítiques que es col·locaven a les teulades amb la mateixa virtut
protectora que s’atribuïa les peces de pedra, menys abundants que el nombre cases
que s’havien de protegir.
Aquets ràfecs de singular factura
sobre els que es pintaven símbols amb calç per aconseguir el color blanc, amb
òxid de ferro o mangra per apropar-se al vermell, i amb carbó i ocre per als
negres i grocs, és indubtable que se’ls hi atribuïa un caràcter de protecció
sobrenatural per a l’edifici, una manifestació popular el caràcter de la qual se’ns
planteja actualment com un repte que ara ens costa d’entendre.
Si quan passeu pels carrers de
les Botines, Giralt i Subirós, pel de la Caritat, els de Pals o del padró Gran,
o tants i tants d’altres com n’hi han, i que és només per la falta d’espai que
no surten aquí relacionats, feu l’exercici d’aixecar la mirada en l’aire,
guaiteu la part alta de les cases, vers els ràfecs de teulada i veureu, malgrat
que molts encara s’amaguen sota els emblanquinats, la quantitat d’aquests
símbols que encara es conserven, per adornar i protegir les llars.
La tècnica emprada en la majoria
dels casos, sinó en tots ells, és força senzilla, quasi rudimentària, es pot
dir que es tracta de dibuixos i traços simples, fets en un estil naïf, per
emprar un terme amb “finezza”, però el cert és que la importància dels dibuixos
radicava en el missatge, en el contingut del sortilegi i en absolut en la forma
i l’ornat que tinguessin les figures.
La restauració dels edificis
protegits del municipi permetrà recuperar en molts dels ràfecs les mostres de
pintura que encara es deuen conservar intactes sota les capes d’emblanquinat
que les han protegit del pas dels anys, i qui ho sap si no es tornarà a
recuperar també la tradició de pintar els ràfecs. Vivim l’era de la tecnologia,
i ens pensem que tot allò en que creien els nostres avantpassats era mera
superstició, simple superxeria, enganyifa pura; un malson que els va provocar
la seva ignorància.
Comentaris