PALAFRUGELL PEIX FREGIT

...Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;...

Ara Pla!. I aquest tòpic d’on ens ve?; què ens volen retratar amb una endrapa de peix?.
Aquest curtíssim vers que es refereix a la gent de Palafrugell pertany a una antiga cançó, una cançó marinera, “La cançó del litoral”, en la qual es ressegueixen ordenadament els pobles de la costa catalana. Fins on tenim coneixement s’inicia a Altafulla, però és probable que tingui un principi més avall, més lluny, i des d’aquell punt geogràfic desconegut, al sud, fa el recorregut ascendint fins a la ratlla de França. Fou, uns segles enrere, una cançó molt popular que hores d’ara ja està oblidada. Ningú ja no la canta. Ha desaparegut completament de la faç de la terra.

Són els llocs on es realitzava el cabotatge, les parades que es feien generalment amb els vaixells denominats de mitjana, unes barques que tenien dues veles llatines i un floc envergat a un estai de la proa del vaixell. Amb ells es feia el comerç marítim a Catalunya entre els segles XVIII i XIX, era molt més ràpid que la distribució terrestre de mercaderies, va tenir moments d’una intensitat aclaparadora, enervant, visqué una època pujant i daurada fins que el transport de persones i productes per ferrocarril es convertí en un seriós competidor que el va anar desposseint de demanda fins a fer-lo desaparèixer completament.
Barca de Mitjana
Per raons d’espai no transcriurem la lletra de la cançó, tampoc se’n coneix la música que la suporta, ens cenyirem únicament a les gents que ens fan de llindar els de Palafrugell, al vers s’entén, aquells que ens precedeixen i els que ens segueixen, posats així en aquest ordre de veïnatge per una intel·ligència superior, desconeguda, massa elevada perquè ni provem d’entendre-la. Col·locats eternament al nostre costat, pel sud ens dona pas la vila de Palamós i el nord ens el cobreix la població de Begur. Aquesta petita part diu així.

...a Sant Feliu son ganxons,
Palamós i la Vall d’Aro;
Palafrugell peix fregit,
jurioles a la brasa;
a Begur son bacanards
que coralen a la Brama,...

La manera en que s’ha confeccionat la relació dels pobles, i per la pròpia estructura estròfica i versal de la composició, fa tota la pinta d’ésser una regla mnemotècnica, un recurs per recordar l’itinerari de les poblacions costaneres, que se serveix d’algun arquetip, costums, fet extraordinari o característiques singulars dels pobles o dels habitants que es troben a la costa. Es fa d’ells un retrat verbal, definitori, a voltes satíric, una visió popular i senzilla però molt efectiva per a retenir-lo a la memòria. A més de guia també es podia fer servir per controlar el temps, situar-se dins l’itinerari proposat i realitzar les estimacions oportunes dels recorreguts i estibes.
És una creació imitativa d’aquella Ora Maritima de Festo Avieno, que, al segle IV abans de la nostra era, també descriu a partir del vers 519 la costa catalana. Quan arriba al nostre Empordà, l’autor massaliota descriu els ferotges pobladors indigetes, i en confusa localització deixa en mans d’una incerta posteritat el descobriment de la desapareguda ciutat de Cypsellam. Amb un indici, l’antiga urbs estava a peus del iugum celebandicum, una referència geogràfica, que també ens resulta de dubtosa ubicació.

Comentaris