De l'actual Raval Superior abans en deien d'Amunt, i en el
mateix punt en que aquest finalitzava s'iniciava el carrer del Pedró, però com
que en el us del català la vocal e te la sonoritat de vocal neutra quan es
troba en una posició àtona, el so que resulta, de sempre ha estat dit Carrer
del Padró. I d'aquesta manera s'escrivia abans de la normalització. Era lògic
que s'hi transcrivís tal i com sonava.
També allà mateix, en aquell punt, s'iniciava el camí antic
de Begur. Ara arrenca més lluny, coincidint amb una fita de terme a la
perifèria de la població, prop de la vila d'Esclanyà.
La petita vila d’Esclanyà està documentada des del segle
XIII amb el nom d'Asclayano i també
figura com Sclayano. L'origen
etimològic del nom és dubtós, alguns estudiosos el fan derivar d’asclar, i com que una ascla és una
estella grossa, asclar significaria estellar, trencar fent estelles. En Joan
Corominas al seu torn ens parla del nom evolucionat, propi del llatí, Esquilianianus, un adjectiu que denota
que cosa de la que es parla o se’n fa relació, és propietat, o la possessió
d’algú.
Però
no ens hem d’allunar tant per prosseguir amb el relat que us volíem explicar.
Volem parlar-vos de la casa de la cantonada, que en aquella cruïlla està
situada del cantó de tramuntana. Des del carrer es veu una creu de ferro que hi
ha al terrat de l’edificació. Aquella creu, i d’altres que també hi ha a la
població, indicaven els vianants, d’això fa molt de temps, el límit urbà, els
límits que eren segurs. Més enllà d’aquells indicadors, d’aquells termes, només
existia el domini de la incertesa.
Més que d’un senyal les creus eren el constituent d’uns
comunidors. La Santa Creu era venerada perquè protegia les persones, i al mon
de pagès es pregava per les bones collites i es demanava protecció pels animals,
els camps i els sembrats, de llamps, pedregades i mals esperits.
És ben segur que inicialment la creu no es trobava emplaçada
en la mateixa situació en que està ara, dins la casa i en una posició elevada,
sinó a terra, al carrer sobre una columna en forma de pedró. Generalment
l’evolució d’aquests elements tradicionals ha estat condicionat pels ritmes i
el progrés urbà. Les necessitats d’espai o la destrucció durant les moltes
guerres que s’han sofert en aquesta nostra terra, relegaven la solemne columna
de pedra a desaparèixer per sempre o a convertir-se en una simple creu de
capelleta, amb la que es pretenia emular l’original atribuint-li les mateixes
peculiaritats.
La verdadera
creu va desaparèixer, però deixà una severa i profunda petjada en aquest lloc amb
el nom de pedró. Es convertí en un símbol que ho referencià tot en aquest rodal,
donant nom als carrers, la plaça i al barri sencer. Tendim a creure que l’antic
pedró hauria estat situat a la plaça del Pedró, però sembla més adient que una
creu de límit s’ubiqués a la cruïlla de camins que es formava al Pou d’en
Bonet. Això, el dia d’avui, encara no ho podrem saber.
Comentaris