Passa al contingut principal

SEBASTIÀ VIVES, EN MALÀNIMA

Quasi ningú no el recorda a Palafrugell pel seu nom de família, però més d'un et confirmarà estimat lector haver sentit parlar d’un home al que deien Malànima, motiu pel que era conegut un personatge singular que residí a la vila durant la segona meitat del segle XIX. El seu nom de baptisme era Sebastià Vives Matas, nascut a la ciutat de Mataró, fill legítim i natural d’en Magí Vives Vila, un bracer de Vilassar de Mar. L'any 1851, a l’edat de 26 anys, es traslladà a Palafrugell atret per la puixant industria de la població. En aquell temps ja era casat amb la Josefa Matas i Barrera, filla de la vila de Blanes, de 20 anys d'edat.
En Sebastià i la seva dona, no sabien llegir ni escriure, mancança molt comuna entre la població rural d'aquella època, però això no fou impediment perquè comencessin a traginar mercaderies, amb una mula i un carro que compraren amb l’estalvi que havien pogut aplegar.
Dedicant molt esforç establint la base d’un pròsper negoci familiar que al cap d’uns anys ampliaren amb el transport de viatgers, comesa que resultà molt agraïda. Era un bon moment i en Sebastià ho va saber interpretar establint una línia regular de viatgers a Girona que es convertí, a la dècada dels seixanta del segle XIX, en una de les millors de la província.
El matrimoni acceptava qualsevol encàrrec i no hi havia cap que deixessin de fer. A totes hores se'ls podia veia d'alt del carro pels carrers de la vila traslladant mobles i altres atuells o conduint la diligència plena de viatgers anant a Girona.
De tant que hi treballà en Salvador li canvià el caràcter, es tornà esquerp i insolent. Tractava la gent de forma agre i a voltes de manera destemperada i agressiva.

Amb aquell panorama no trigà en córrer en boca de tothom el malnom de Malànima per a referir-se en Sebastià, i resultà del tot impossible, un cop s'escampà el motiu, poder desfer el renom. En poc temps el motiu Malànima s'havia estès per pobles i rodals ben apartats.


La solució passava per contractar algú que els ajudés i l’any 1867 ho demanaren als familiars. L'Anna, germana gran de la Josefa, acceptà de seguida. Comptava en aquells moments quaranta tres anys, i estava casada amb en Baudili Feliu, un carreter de Palol d'Onyar tres anys més jove que ella, amb el qual havia tingut un fill l’any anterior, en Pere, nascut a Figueres. Tota la família s'acomodà a l'edifici que en Vives adquirí al carrer de l'Allada número 3. Un vell casalot ple d'història i més antic que l'església de Sant Martí.
En Sebastià comprà nous carruatges i contractà més conductors. A la dècada dels anys setanta en Malànima figurava en una posició destacada al Registre Industrial i del Comerç de la província com un dels majors contribuents i era el tercer del gremi. Volia ser el millor, el més gran, i s'ho exigia a cada servei, frisava per aconseguir més i millors clients, conduint els cotxes i les cavalleries sempre al límit. Molts cops cometen infraccions, trencant les normes i saltant-se el Reglament de carruatges. Acumularen un bon grapat de denuncies, que no aconseguiren fer-lo enrere en el seu propòsit.
Sovintejaven també els accidents, provocats pel mal estat dels camins, però deguts sobretot a la manera que tenien de conduir. Com el que es va produir al Pont Gros de la Riera de Llofriu la matinada de divendres 31 d'agost de 1883, quan un dels cavalls davanters del cotxe que duia en Sebastià saltà espaordit pel damunt de l'ampit i quedà penjant de les lligadures a deu metres d'alçada, sense que l'habilitat del conductor, pogués hissar-lo novament a la calçada.
El perill que l'animal arrossegués al fons de la riera el carruatge amb vuit passatgers, feu que el cotxer tallés ràpidament amb la navalla les corretges de les cingles deixant que la bestia s'estimbés al fons i salvant els viatgers d’una mort certa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes