Si fem atenció als documents de l’època que ho expliquen, l’origen de
Plaça Nova deu la seva existència a la voluntat de crear un espai lúdic alternatiu
en el qual poder celebrar els balls públics i practicar els jocs de pilota que
s’hi exercitaven a la plaça, un espai que es trobava dins la vila vella, immediat
i davant l’església de Sant Martí, per resultar aquestes practiques motiu de
distracció i irreverència per a la casa de Déu.
En la disciplina del joc de pilota s’enfrontaven dues o més persones, i
es participava individualment o formant equips si els nombre de jugadors era
nombrós. La tècnica de l’esport consistia en llençar-se la pilota entre els
jugadors, que rebia el nom de “joc llarg”. Existia la
variant de llençant la bola contra una paret colpejant-la amb la ma nua, amb
guant per protegir-se, o fent servir una pala. En aquest cas la disciplina s’anomenava
“joc
ple”.
Les regles que tenia el joc eren pràcticament idèntiques a les regles que
s’hi fan servir al tenis actual, de fet, aquest esport és una evolució d’aquell
antic joc de pilota, pràctica que es remunta a la civilització clàssica
grecoromana, assolí una forta implantació durant l’edat mitjana i es convertí
en una pràctica molt popular al Principat entre els segles XVI i XVIII. El joc era
de tal manera competitiu que convidava jugadors i espectadors a realitzar juguesques,
apostes que movien importants quantitat de diners per a l’època, un costum
prohibit i perseguit per les autoritats.
Si ens adonem, el
sistema de puntuació del joc te relació amb la mesura del temps, guanyava el
partit el jugador o equip que havia sortit victoriós el primer quart d’hora
(15), del segon temps (30), del tercer (45) i de l’hora sencera, que era la
durada del matx. El joc de pilota es practicava a la plaça vella per
l’espaiositat de l’indret i la possibilitat de fer frontó amb les parets de les
cases circumdants o contra el gran i sòlid mur de l’església.
El dia 23 de juliol de 1758, el procurador de la senyora Maria Lluïsa
Carreras, resident a Barcelona i descendent d’una antiga nissaga
palafrugellenca, vídua de Josep de Verthamon, membre del Consejo de su Majestat
i oïdor de la Real Audiencia del Principat de Catalunya, vengué el
representants del Comú de Palafrugell un tros de terra de conreu situada prop i
fora muralles, dita peça feia dos quarts i quaranta nou canes (1.577,39 m2), segregada i d’una possessió
principal denominada “lo Clos d’en Carreras”.
La venedora es comprometia a deixar carrer que anés de nord a sud, des
dels fossats del Castell, en la llengua vulgar de la gent denominats “els
valls”, futur carrer de Pi i Margall, fins a sortir al carrer
denominat de les Botines. El nou vial fou intitulat amb el nom de Santa
Margarida, copatrona de la Vila.
La venda s’acordà en dues-centes vint-i-una lliures, quinze sous i sis
diners, moneda de Barcelona, de les quals el reverend Ramon de Cortada i Bru, prior
de la Col·legiata Església de Santa Anna de Barcelona, com a Senyor i Baró del
Castell donà cent lliures per a formar i construir nova Plaça, a fi i efecte de
treure tot concurs de la Plaça de l’Església.
Maria Lluïsa de Carreras
oferí donar vint-i-cinc lliures més per als fins expressats i les restants 96
lliures quinze sous i sis diners per al total compliment del preu, els correspongué
pagar als magnífics regidors del municipi.
Comentaris