Passa al contingut principal

LA GÀRGOLA MÉS HUMANA

A la part del darrere de la parroquial de Sant Martí, quan es va acabar de construir la sagristia l’any 1844, se’n van adonar que en aquella part l’entorn de l’església estava tot desendreçat. S’havia trencant l’harmonia urbanística que existia de feia molts anys dins la vila vella. Amb les dimensions que havia adquirir aquella cambra exclusiva de l’església, es va haver de bolcar una part del cos de l’edificació a sobre del carrer Allada, s’havia desfigurant completament l’alineació del vial, i s’havia formant un racó en forma de zig-zag, que amb el pas del temps els va resultar empàtic i inevitable als genets de l’agulla. Actualment el rodal s’intenta recuperar per al gaudi de la població i s’està aconseguint.
A la cantonada d’aquest trencat hi ha una gàrgola. És, potser, la més baixa de totes les que hi son, la que està més a prop de l’observador. És un exemplar que resulta únic i singular entre les altres figures que formen el conjunt de l’església. La singularitat de l’escultura rau en el fet que en aquesta s’ha representat una forma humana, que entremig les altres representacions imaginàries resulta una raresa. Trenta una gàrgoles de figures quimèriques, monstres i éssers fantàstics i una que representa un esser humà. Quin significat te?. Què volien fer entendre?.

Permeteu-me!.
Gàrgola derivaria inicialment de la paraula “gargula”, que és originària del baix llatí. Efectivament, la paraula francesa “gargouille” que prové de l’antic terme, també francés, “gargoule”, planteja un hipotètic “gargoule = gorge [‘gola’] + goule [‘gul’] de l’àrab “ghaul” [‘dimoni’]; o sigui “gola del dimoni”, una definició que es va adquirir pel so d’aterridors gargarismes que es produeixen quan l’aigua passa a través del desguàs de pedra. La definició, però, no resulta aplicable en aquest cas. Per l’aparença de la figura que ens ocupa l’home sembla un ésser normal!. Gens demoníac!

El bust de l’home amb que es va confeccionar el desguàs no mostra les extremitats, però te unes orelles arrodonides i grosses, amb els ulls ametllats que li sobresurten de les òrbites, i una boca, que procura mantenir eternament oberta i emmudida. El nas és petit i arrodonit, proporcionat dins el rostre. És calb, i llueix un bigoti llarg i horitzontal. Està condemnada a estar allà quieta a la cantonada, eternament pacient i a la guaita esperant la pluja.
La figura està situada intencionadament en un lloc assequible per a ser vista i resultar agradable i propera. No es deixà cap marge per a les fabulacions, es volia que fos persona d’aquest mon. Aquest és un fet que podia significar que es tracta d’un retrat, la imatge d’un personatge real, que sens dubte tindria una posició social notable, mereixedor d’aital rellevància, potser estava vinculat a l’obra, als estaments eclesiàstics o formant part del poder civil de la vila i a qui es volia honorar, fent-lo visible i íntim a la gent que passa pel carrer.
Voldria creure que la figura representa el mestre major d’obres que construí l’església. Una manera gens excepcional de firmar l’obra en el moment que els mestres maçons adquirien un alt reconeixement social. De la mateixa manera en que un altre personatge, Arnau Cadell ho feu sobre un capitell de Sant Cugat, aquí només faltaria que poses: "Haec dicta Johannes Jausí magister, qui est imago haec ecclesiam aedificatum posteris”, aquesta és la imatge de l’escultor Joan Jausí, qui construí aquesta església per a la posteritat. Però faltant aquest testimoni mai no sabrem de qui es tracta!

Comentaris

Anònim ha dit…
Salut,

Tienes un blog con una información histórica muy interesante.
te seguire, quedas felicitado.

Juan de Argelaguer - Garrotxa

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes