LA CASA GENÍS

El dia 3 de gener de 1874, el Capità General de Madrid, general Manuel Pavía, encapçalà el cop d’estat que va posar fi a la Primera República i el governador civil de Girona, fidel al nou directori, manà substituir la composició dels ajuntaments republicans disposant que, entre d’altres pròcers, el 17 de març prengués possessió com a conseller del nou ajuntament Josep Genís i Sagrera. No sabem perquè, però aquest mai no ho va fer. Era un temps turbulent, insegur, perillós. Era temps de correries de carlins, i de les milícies nacionals que els anaven al darrera.

Josep Genís era el darrer fill d’una nissaga d’industrials surers vinguts d’Agullana a Palafrugell a les beceroles del segle XVIII. Els Genís havien establer una fàbrica de taps al carrer Cervantes, l’empresa industrial J. Genís i Cia, i fixaren la residencia familiar una mica més amunt, a l’altre costat de carrer, allà on fa cantonada amb el carrer de les Botines.

La casa Genís és un edifici de planta baixa i dos pisos que es va construir durant la segona meitat del segle XVIII, l’any 1867, seguint els models arquitectònics de l’època que es feien acordats amb el gust de la pujant burgesia industrial local. L’edifici fou dissenyat en un estil neoclàssic popular, dominat exteriorment en els acabats i les formes pel racionalisme i l’austeritat més absoluts. D’aquest ascetisme conceptual resultà una edificació freda, incapaç d’estimular o transmetre cap sensació a l’observador.

L’immoble te doble façana al carrer per conformar la cantonada. La parcel·la és de forma rectangular i s’estén pel seu costat llarg seguint el pendent que fa el carrer de Cervantes, en l’extrem de la finca, tancada per un mur, hi ha el patí que feia aleshores de cotxera i jardí. Un portal de doble full facilitava el pas dels carruatges.

La volumetria de la casa és un xic desproporcionada, degut la relació que s’establí entre la superfície i l’alçada de les plantes, als nivells de les quals es donaren gàlibs superiors als tres metres, com era costum en aquell temps, però que resulta una combinació poc encertada per ser aquest un lloc urbanísticament exposat i obert, defecte que no s’apreciaria si l’edifici estès situat entre mitgeres. Tot plegat ofereix com a resultat la forma monolítica d’un bloc molt compacte.

Per poca visibilitat, sol passar desapercebuda la torreta amb la que es va coronar la coberta de la casa, una construcció de planta octogonal plena de simbolisme. Està rematada per un ampit de balustrada ceràmica per protegir el mirador, al centre de la torre-comunidor s’alça una peanya, al damunt de la qual, sobre una esfera, també de ceràmica, hi ha l’excelsa figura de l’arcàngel Miquel. El protector.

El nom de Miquel és hebreu i literalment significa “Quis ut deus?”, “Qui com Déu?”. Sant Miquel és invocat per ser un protector contra el maligne, el guerrer que comanda les tropes celestials contra Satanàs i també domina els fenòmens naturals que comprenen la pluja, el vent, el foc, la neu, els trons, els llampecs i la calamarsa. La figura de terracota no es va situar allà per casualitat, era ella qui, entre el cel i la terra en el punt més enlairat, protegia la casa de tots els mals.