Passa al contingut principal

SI ELS ESPINACS PARLESSIN!

Que a ningú no se li acudeixi dir que l’espinac és una menja fútil, només pel fet que la planta sigui una humil herba. Es tracta d’una hortalissa molt antiga de valuoses propietats alimentàries. És originària de l’antiga Pèrsia (l’actual Iran) i fou domesticada fa més de 8.000 anys pels homes que habitaven el Pròxim Orient a la regió de la Mitja Lluna fèrtil, en el territori que hi ha comprés entres els rius Tigris i Èufrates. Moltes coses transcendents quan principiava la civilització humana s’originaren allà.
La domesticació d’un animal o una planta és el procés de transformació a través del qual s’abandona l’estat salvatge per a dependre del control absolut de l’home. Aquesta evolució biològica desemboca en una espècie nova de la qual es regula el  creixement i la reproducció. La domesticació de les plantes es va iniciar fa 12.000 anys, quan l’home neolític comença el seu cultiu i seleccionà aquelles espècies que van ser del seu gust o tenia més a l’abast.
Va ser en aquell territori i per aquells homes que, amb la seva llengua, per a referir-se’n a la planta, convingueren en denominar-la ”aspanakh”, nom que els àrabs, quan la conegueren, convertiren fonèticament a la seva parla com “esfenaj”. Així fou com va arribar a les nostres llars la millor de les hortalisses, gràcies a que aquests la introduïren a la Península Ibérica pels vols del segle XI.



Entre nosaltres, poc acostumats a parlar les llengües estrangeres, i avinguts a parlar en un llatí vulgar, el so gutural amb que finalitzava esfenaj ens feia mal de pronunciar. Era de molt mal dir la parauleta, i aquella denominació va haver de mutar a “spinachia” perquè l’acceptéssim, i significava “herba cuinada”. El seu ús alimentari es va estendre per Europa des de la Península Ibérica durant els segles XV i XVI, amb una gran popularització a Holanda, Anglaterra i França.
L’espinac és una planta dioica, això vol dir que existeixen plantes que són únicament masculines, amb les flors que només tenen estams i plantes que són femenines amb només pistils. La reproducció dioica és per tant biparental, necessita sempre de dos progenitors. El terme “dioic” s'usa especialment per a designar les plantes, mentre que per a les espècies animals és preferible emprar el terme “gonocòric”. Les plantes angiospermes, entre les quals es troben els espinacs, provenen d’un avantpassat comú hermafrodita i la dioècia és una faceta d’assoliment molt avançat dins de l’evolució vegetal. En l’actualitat el 70% de les plantes són hermafrodites, i només un 5% són dioiques.
Els espinacs aporten enormes beneficis per a la salut, aporten fibra, ajuda a controlar el colesterol dolent i nivells de sucre a la sang. Aporten antioxidants, magnesi, folat, ferro, manganès, potassi, triptòfan, i altres vitamines i minerals.
Com en totes les hortalisses de fulla verda, en els espinacs també s’hi troba la vitamina K, que regula la coagulació de la sang, per aquest motiu li són reconegudes bones propietats antihemorràgiques. Els espinacs no s’han de coure massa, perquè amb el vapor la bullició, perden bona part de la vitamina C que posseeixen. És preferible menjar-les crues per a aprofitar al màxim els nutrients. A més, l’àcid fòlic i vitamines A, B6 i C que aporten els espinacs crus, ajuden a tenir bona memòria, ja que prevenen el deteriorament de les neurones, i alhora beneficien d’una visió saludable. Els seus minerals, com el magnesi, manganès, calci, coure i zinc, ajuden als músculs, els ossos i les dents.

Al receptari de la mai prou lloada palafrugellenca Elvira Correu, se’n donen algunes receptes on l’espinac és protagonista, sol o acompanyant. Forma part, per exemple, del “pastís d’espinacs i peix”, de les “croquetes d’espinacs”, o de la “truita d’espinacs”. Una menja tradicional de l’Urgell son els “canalons d’espinacs”, o “els panadons d’espinacs”, els panadons son una de les menges més típiques de Lleida i de la Franja de Ponent però alhora de les més desconegudes. El panadó és semblant a una empanada, i es diu que el seu origen es troba a l’Edat Mitjana; es va popularitzar durant els segles XVII i XVIII, ja que era un àpat que s’emplenava de tot tipus de condiments, i es podia menjar calent o fred. Podia ser de carn i peix, o amb verdures durant la quaresma, una saborosa, pràctica i econòmica endrapa. Avui dia els panadons son desconeguts entre la societat urbana i moderna, que els te completament oblidats. Però de receptes amb espinacs hi ha moltes. Moltíssimes més!.

Comentaris

Daniel Leinad ha dit…
Et prensento després de mig amy un nou artícle de Llofriu: EL MAS JOFRE >>>> https://llofriu.blogspot.com/2020/06/el-mas-jofre.html <<<<

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes