Era l’any del Senyor de 1458 i centrat en la capçalera d’un full del llibre d’òbits de l’església, el sagristà de Sant Martí de Palafrugell, Esteve Ferrer escrigué en català i lletra tremolosa “de apidèmia”, i emmarcà l’escrit dins d’una figura rectangular amb un traç insegur i tort de tinta negra que encotillava la frase amb intenció de ressaltar-la com si es tractés d’un important advertiment, d’una espantosa premonició. La capçalera era l’anunci d’una llista horrorosa que esperava omplir amb el nom de tots els que moririen en aquella enèsima plaga que els enviava un déu just i exigent per haver infringit les lleis divinals.
A
sota de l’encapçalament figurava el registre d’una defunció, aquella era la primera
víctima del contagi: “Cos d’en Pere
Ferrer de Palafrugl q mori a XI dl ms de mars”, i el sagristà feu figurar en l’escrit, a
continuació del nom i la data, els deutes que el difunt contreia amb l’església
per haver mort. Els familiars vius haurien de pagar perquè es pogués salvar la
seva ànima, en concepte de sepultura, per les pronuncies, les misses, el
novenal, el cap d’any i els aniversaris, 48 sous, quantitat que equivalia al
sou que percebria un treballador per 16 dies de feina. Sense complir amb aquell
requisit no hi havia salvació possible. I les obligacions quedaven
enregistrades en aquell sòlid volum que es feia servir com un llibre de
comptabilitat.
La següent contagiada fou madona Nadala. Era la vella del mas Nadal de Vilaseca. Havia passat un mes de de la primera mort, era el 15 d’abril. El seu gendre, Joan Nadal va pagar els curats de Sant Martí, 4 sous per la novenal i l’extremunció i deu sous per les misses. Per la sepultura donaren dues mitgeres d’ordi i dues de vi. Aquell servei era l’únic que podia pagar-se en especies, però tots els altres treballs que feia l’església era necessari que fossin dineraris, era una pràctica tradicional dels antics cristians. La única consuetud que encara es respectava.
Pocs
dies després morí un fill de Joan Nadal, i el divendres 5 de maig la temuda parca
acabà amb la vida de Joan Nadal, víctima també de la contagiosa epidèmia. La
setmana següent, l’11 de maig, morí na Francina, l’esposa de Joan Nadal.
S’havia quedat l’última per cuidar els altres membres de la família. Amb la
seva mort es va acabar la vida a can Nadal, desapareixia tot rastre de la
família.
El
mal contagi havia entrat a Vilaseca i s’hi va encapritxar del llogaret, els
primers dies del mes d’abril morí n’Adroera, i el dia 16 una neta seva, filla
de Joan Ramell. El 9 de setembre finia la vida de Margarida, del mateix lloc,
era la muller de Lluís Corredor.
El
mes de maig moriren treta-quatre albats[i],
i el d’agost foren només 19, eren víctimes indefenses. Les primeres en caure
malaltes. Un cop el mal havia entrat en una casa acabava afectant a tota la
família i en pocs dies tots morien víctimes de la pesta. D’aquesta manera li
succeí a la família del sastre Antoni Boera. El mes de maig es contagià un fill
albat de la casa i a poc temps que morís, el mal contagiós s’encomanà a la
filla d’Antoni Ferrer que estava de minyona en la casa i morí en aquell mateix mes.
El dia 9 de juny morí Antoni Boera. Caterina, mare i esposa, es va poder
salvar. També Bartomeu Geli va enterrar dos nens albats el mes de maig, a la
seva filla gran el dia 5 d’agost i a la seva dona Margarida el 12 del mateix
mes.
[i] Els albats eren els infants que no havien
fet la Primera Comunió. Es a dir tots aquells menuts menors de 12 anys que
encara no havien renovat el sagrament del baptisme.
Comentaris