DONES VALENTES: BRUIXES I METZINERES

És el mon de la bruixeria tan divers, que el tema donaria per a escriure una monografia complerta. En aquest curt escrit, no volem ser exhaustius, més be, el que ens proposem es donar a conèixer una faceta de la nostra cultura que en el seu moment es va considerar una qüestió transcendent.

Els trets amb els que es podia identificar el bruixot i la bruixa, durant el període de temps en que la bruixeria es va considerar un fet capital, que es podria establir entre els segles XIV i XVIII,  eren de forma general similars arreu d’Europa. Les característiques que delataven els remeiers, corresponien, en un primer tempteig, a gents d’origen humil, on la majoria de vegades provenien de l’àmbit rural. L’índex d’analfabetisme quasi fregava el 100%, i l’accés al coneixement i la cultura era el privilegi exclusiu d’una selecta minoria social. Per a la immensa majoria de la població la única cultura que adquiria en patrimoni era aquella capaç de ser transmesa per tradició oral. Ja dins aquesta categoria, els senyals apuntaven a individus, homes i dones, amb un estret contacte amb la natura i bon coneixement de les propietats de la flora i fauna del seu terrotori, transmissors de remeis terapèutics, i amb una cognició bàsica de la psicologia de la gent. Amb aquestes habilitats, un molt ampli sector de la societat els sentia propers, tenien la capacitat de curar-los-hi les malalties físiques comunes i també les causades pels mals d’amor. Aquesta dependència era considera corrent entre iguals, tot entrava dins de la normalitat.

Per a uns altres estaments però, els que administraven el poder civil i religiós des de la distancia dels palaus, representaven un perill, per a ells eren la dissidència, el desordre, eren personatges solitaris i incontrolats, vidus o vells denunciats i perseguits perquè els atribuïen insidiosament la utilització de forces de naturalesa màgica, que les hi havien estat atorgades fen pactes de submissió amb el diable, i així havien obtingut les capacitats malèfiques que només els éssers sobrenaturals, malèvols i temptadors dels homes, tenien la capacitat de concedir.

El pacte diabòlic que els lligava al dimoni, i que havien de signar amb sang en un llibre que els presentava Satanàs, els atorgava, a canvi de vendre’s l’ànima, els poders sobrenaturals de provocar tempestes i inundacions, de causar la pesta, la impotència sexual, i arruïnar les collites. Eren la representació del mal. També tenien la capacitat de poder volar i convertir-se en animals. Aquests individus es van considerar proscrits i van ser denominats bruixots i metziners[i]. Socialment repudiats i perseguits, sense marge de redempció.

Es a dir, els marginats de l’ortodòxia de l’església i adoradors de Satanàs anaven contra tot allò que representava l’ordre i l’harmonia en que se sustentava el sistema econòmic i social ideat i sustentat pels poderosos que van crear un sistema de terror emparant-se en l’església i la ignorància crèdula i supersticiosa de la gent. Només a Europa es te una idea clara del Diable; només ella ha buscat, amat i adorat el mal absolut, o el que es creia que era el mal absolut.

En les muntanyes pirinenques adoraven igualment a Jesús durant el dia i a Satanàs durant la nit.

No ajudava gens a la cristianització del camp el fet que les cerimònies i celebracions religioses es fessin seguint uns ritus i en un idioma que eren incomprensibles per la gent rústega. La penetració de la doctrina de l’Església fou extraordinàriament lenta i trobà nombroses resistències. El procés de conversió fou especialment dificultós en terres catalanes, on van perviure, durant tota l’Alta Edat Mitja, moltes creences de natura pagana relacionades amb l’antiga religió animista. Va ser necessari picar ferro durant mig mil·lenni, des del segle III al IX, per a que la fe cristina pura, es a dir, sense contenir contaminació d’altres creences, dominés espiritualment la gent, sobre tot en els territoris que estaven sota domini de les forces sinistres del mal. I la única manera de desterrar de les ments de les gents qualsevol rastre de la seva creença va ser a través de la fundació de santuaris, ermites i capelles dedicades al culte de la Mare de Déu o dels sants protectors en tots aquells llocs indòmits.

Al segle XIII, el cristianisme ja s’ha estès arreu de l’Europa occidental. L’any 1233 la butlla papal de Gregori IX, “Vox in Rama” denúncia oficialment el poder que te la nigromància practicada per bruixes i fetilleres, considerant-la contraria a la fe. El 1326, la butlla “Super Illius Specula” del papa Joan XXII, condemna la bruixeria considerant-la una heretgia i donarà peu a dirigir en contra d’ella els procediments inquisitorials[ii]. Al segle XIII tot és heretgia, al segle XIV, tot és màgia. El trànsit és fàcil, segons la burda teoria de l’època, l’heretgia es diferencia poc de la possessió diabòlica. Tota creença desviada, tot pecat és un dimoni al que s’ha de caçar per a torturar-lo, per assotar-ho.

L’any 1376 es publica a Catalunya el Directorium inquisitorum, obra de l’inquisidor gironí fra Nicolau Eimeric i Francesc de la Penya on estableixen els procediments inquisitorials contra l’heretgia de l’endevinació i sentencien la manera en que s’ha de procedir, amb el següent dictamen:

“...que es faci tot el necessari per tal que el penitent no pugui proclamar-se innocent, per no donar al poble el menor motiu que pensi que la condemna és injusta. Malgrat que sigui llastimós enviar a la foguera un innocent...”.

Els processos que s’endeguen en aquest segle i estan dirigits contra el guariment que realitzen certes persones que no posseeixen la ciència de la medicina, però son coneixedors dels remeis naturals emprats en la medicina tradicional, corresponen generalment a dones, i entren de ple en l’àmbit de la fetilleria i la sortilleria. Les penes aplicades encara son de petit rang, però s’enduriran en la mesura que la Inquisició es torni més i més influent i poderosa, i les fetilleres passin a ser considerades una secta herètica que conspira contra la cristiandat.

Les trobades en celebració del sàbat, les assembles o reunions de bruixes, comencen a aparèixer en Catalunya durant el segle XV, i amb ells pren protagonisme i es fonamenta tot un corpus de llegendes i fabulacions del que els assistents tracten en aquelles trobades nocturnes, que la imaginació dels homes de fe omplen de rituals d’adoració, màgia negra, i pecats contra natura.

I serà amb l’aparició el 1484 del manual d’inquisidors, Malleus Maleficarum, obra dels frares Institor i Sprenger, guia i llum dels tribunals de la Inquisició, que la dona restarà associada per sempre més a la bruixeria. Maleficae, és una paraula exclusivament femenina[iii], i tot es confondrà sense remei en una gran monumenta ritualia, les guaridores, les fetilleres, les llevadores, les herberes i les bruixes. Durant l’Edat Mitjana, mentre que Maria, la mare de Jesús, any darrere any es va elevant com la dona ideal, la muller real cada cop comptava menys fins arribar a estar ben poc considera. Com a conseqüència d’una monstruosa perversió d’idees, l’Edat Mitjana considerava la carn i a la dona com la seva representant (maleïda des de la rebel·lió d’Eva), un ésser impur.

Sota el terrible nom de bruixeria, s’inclouen de mica en mica les petites supersticions, les antigues tradicions de la llar i els camps, el follet, el trasgo i la fada. En aquestes circumstàncies, quina muller seria innocent?. Si fins i tot la més devota d’elles creia en tot això.

La dona sempre ha estat metgessa, la dona vella és la dona sàvia, que ha acumulat experiència i l’exerceix sense haver tingut necessitat d’estudiar medicina perquè no sabia llegir ni escriure, obligada a arribar allà on no arribaven o existien els apotecaris i cirurgians. Aplicant als remeis uns coneixements heretats de la tradició oral dels avantpassats generació rere generació.

Al segle XV l’Església va declarar que si les dones s’atrevien a curar malalts, sense haver estudiat medicina o cirurgia, serien considerades bruixes i deurien morir.

Si ens hi fixem en els bruixots de l’espècie dels remeiers que van ser perseguits i condemnats per la Inquisició als segles XVI i XVII, perquè utilitzaven en la curació dels malalts una pràctica de tradició antiquíssima com era l’espelma de cera verge beneïda. Les candeles que utilitzaven per a fer els rituals de guariment eren espelmes que s’havien fet servit per a la celebració de Divendres Sant o per a la Candelera, i l’ús que podien fer els seglars era considerada pels bisbes una profanació supersticiosa emprada per a fer encanteris i ceres endevinatòries.

Tot era objecte de sospita i denúncia del Sant Ofici, uns tribunals compostos per jutges més cobdiciosos que ignorants, i més determinats a la pràctica rapinyaire que aplicats en la propagació de la doctrina cristiana.

Degut a la psicosi que generà en la societat la denuncia i persecució de les practiques equívoques, tot un compendi de pràctiques equivoques i punibles a les quals havia donat forma i credibilitat l’església, ella mateixa en va sortir perjudicada. Hi havia una pedagogia de la por en aquest temps, que era exercida de manera meticulosa a través de la predicació, l’ensenyament i la moral[iv]. Però el poble desconfiava inclús del sagrament de baptisme sacerdotal que administraven alguns capellans, que semblaven actuar de forma massa lleugera, indiferent, i ineficaç quan es tractava de famílies pobres i pel contrari, molt detingut, cerimoniós i solemne quan per a la mateixa cerimònia del baptisme el preu ofert pels poderosos magnificava la grandària del sagrament.

La idea que l’església administrava diferents baptismes, uns inferiors als altres, induí a la pràctica del segon baptisme. Aquesta celebració, una cerimònia herètica privada, la practicaven desprès que s’havia realitzat l’oficial, en un ritual que tenia lloc a les llars i realitzava algun membre venerable de la família o un individu de la comunitat. A la proliferació del segon baptisme contribuïren el judaisme i els nigromants, que van fer que es fessin aquests actes amb més freqüència i sempre de manera supersticiosa. Els nigromants i sanadors avançaven el baptisme alguns mesos abans del naixement, beneint al fetus dins el mateix claustre de la mare.

Durant el segle XIV, en les visites pastorals que realitzaven el bisbes a les diòcesis per conèixer l’estat de les esglésies, els llocs de culte i l’ànim dels clergues, també eren objecte d’atenció els feligresos. D’ells feien consideració fonamentalment sobre temes relacionats amb la moralitat, on s’amonestaven les pràctiques d’adulteri, concubinatge o cohabitació dins el matrimoni[v]. També els volien controlar les pràctiques de la usura, el joc de prohibits, les blasfèmies i naturalment les pràctiques dels sortilegis, els endevinaments o la invocació del dimoni.

A la bruixa li deien la Saga o la Dona Sàvia, però també Bona Dona o Bella Dama. La seva planta preferida era la Belladona, una herba consoladora (de la família de les solanàcies), que amb d’altres pocions i preparats medicinals tants mals va arribar a guarir. El que millor es coneix de la medicina que practicaven era l’ús que en feien d’una gran família de plantes equívoques, i bastant perilloses, que van ser extraordinàriament útils per a les aplicacions més diverses, per a calmar, per a estimular. Amb raó a les solanàcies se’ls dona el nom de consolants.

També utilitzaven l’Asclepias àcida, Sarcostemma (la planta carn), que durant cinc mil anys fou l’hòstia eucarística d’Àsia, i per a ells representava a un déu palpable que va donar a cinc-cents milions de persones la felicitat de poder-se menjar al seu déu. Aquesta planta que a l’Edat Mitjana la van denominar Vencetósig (vince-venerum), no va tenir un nom amb el que figurar en els llibres de la botànica oficial.

Una altra planta, la del Tabac bord, cruel i perillós verí, però alhora també era un poderós emol·lient (antiinflamatori), cataplasma dolça i sedant que resolia, reduïa, adormia i sovint curava.

Un altre d’aquests verins, la belladona, així denominada sens dubte en agraïment, era molt activa per a calmar les convulsions que de vegades sorgien durant el part. Gràcies a un canvi de règim i sobre tot de vestit (sense cap mena de dubte quan es va substituir la llana pel lli), les malalties de la pell van perdre intensitat. La lepra va disminuir, però semblà tornar i produir els homes mals més profunds. El segle XIV oscil·là entre tres epidèmies, l’agitació epilèptica, la pesta i les ulceracions, plagues que segons Paracelso preparaven el terreny a la sífilis.

Les bruixes confessaven que amb la mandràgora, arrencada a peus del patíbul per un gos que, segons deien elles, invariablement moria pels efectes de la planta, podien pervertir la raó, canviar els homes en bèsties, i fer embogir les dones.

Molt més terrible encara que la mandràgora era el deliri furiós de la Poma espinosa o Datura, que feia ballar qui la prenia fins a la mort i patir mil vergonyes de les quals no es té ni consciència ni record.

El dia trenta d’abril de 1619 van ser sentenciades a mort acusades de bruixeria Elisabet Ferrer, altrament dita la Serrallera Vella, viuda de 55 anys del poble de Bàscara, i madona Margarida Pagès, de ca la Joana Bohera. Les dues dones es van confessar i combregaren conforme s’acostuma fer amb altres sentenciats a mort. Del veí llogarret de Romanyà també fou presa i condemnada per bruixa madona Vilar, coneguda per la Cuquineta (valenta). El dia abans d’executar la sentencia de les tres dones, fixada per a dur-se a terme el dia 24 de maig, diada de Maria Auxiliadora, advocació en què es vincula a la mare de déu amb la defensa de la fe cristiana, van trobar morta a la presó la Cuquineta. Una mort ben estranya, envoltada d’estranyes circumstàncies que no fou investigada ni la justícia la volgué aclarir. Quan registraren la seva mort solament van fer figurar al costat del seu nom una escarida nota que deia, “morí sens rebre ningun sagrament”.

NOTES:

---

[i] Un metziner era aquella persona capaç de guarir malalties o provocar danys amb formulacions naturals o mitjançant remeis màgics, sortilegis, embruixaments i conjurs.
[ii] De la llevadora a la bruixa. Les "dones sàvies" en els textos de la Catalunya medieval. Mireia Sagues i Benavent.
[iii] De la llevadora a la bruixa. op. cit.
[iv] Joaquim M. Puigvert (ed.), Lluís Monjas, Xavier Solà, Eugeni Perea. LES VISITES PASTORALS. Dels orígens medievals a l’època contemporània. Biblioteca d’Història Rural. CCG EDICIONS. Girona 2003.

[v] LES VISITES PASTORALS. op. cit.