El dimarts onze de maig de 1841, es
va fer present a la llum del mon en una família molt modesta de la població de
Montagut de Fluvià, en la diòcesi de Girona, el nadó Joan Bataller, i per
primer cop va percebre, sense tenir prou vida encara per entendre-ho, l’influx
que tenen les muntanyes garrotxines sobre les persones, un embruix ancestral i pagà
radiat per la natura, que els fa estimar el racó i els lliga de per vida a la
seua terra. Això es degut a que a l’entorn de l’agut cim de la muntanya del
Mont gira la terra de la que es nodreix el mon i els estels que habiten el cel.
El nou nat era el tercer fill
engendrat per Maria Colomer, natural de la vila veïna de Tortellà, que estava
casada amb Silvestre Bataller, un treballador del camp, amb el que vivia en una
modesta casa amb les germanetes del nat. Dels antecedents familiars d’en
Silvestre, la branca Bataller era originària d’Olot, i els Massanes, l’ascendència
materna, era montagutenca. Per part de la Maria, el pare Colomer era dels Horts
i la mare, la Rosa Pujol, ho era de Tortellà.
El Joan va créixer mimat i feliç
entre el riu Llierca i les muntanyes, però quan tenia vuit anys va venir a
néixer el Francesc, un nou membre que va arribar a la família per restar-li
privilegis. Des d’aquell precís moment va prendre la decisió d’anar-se’n de
casa. Era una rebequeria infantil, però aquell trauma tan íntim li va deixar la
marca per sempre, i adoptà socialment un caràcter trist i introvertit.
Un bon dia del 1857 va aparèixer sobtadament
a Palafrugell, anava demanant feina per les fàbriques. i semblava haver-se lliurat
dels embruixos que el retenien a la Garrotxa. Ja tenia setze anys i encara no
sabia ni llegir ni escriure perquè mai no havia anat a escola. Aquella mancança
no va ser un impediment perquè l’agafessin d’aprenent de taper fen feines de
camàlic. Disposava d’una setmanada, i encara que era molt magra, li va permetre
el poder entrar a viure-hi de llogater amb una família, com era de costum a
Palafrugell que fessin els forasters solters.
Va passar el temps i el Joan, mal
que bé, es va adaptar a la vida del poble i a la feina de taper; almenys això
semblava. El 18 de maig de 1870 es va casar. Feia tot just una setmana que
havia fet vint-i-nou anys. La seva esposa, Caterina Pi, era una dona vídua de
Palafrugell de quanta-quatre anys, que havia viscut a Palamós fins que va morir
el seu home, Joan Gisbert Ripoll, un mariner alacantí d’Altea. D’això feia
catorze anys.
Va passar el temps i el Joan, més bé
que malament, va renyar amb la Caterina i se’n va tornar de lloguer, en aquells
moments en deien de pupil·latge, a casa
de la vídua Anna Pujol que vivia amb els seus quatre fills al carrer de Sant
Ponç número dotze.
Era el dilluns 11 de novembre de
1889, que Joan Bofill Codina, es dirigia pel camí vell a Palafrugell des del
port de Calella, i quan ja es trobava a l’alçada de Farena, una planura que
s’estén en direcció nord des de Santa Margarida i dista uns dos kilòmetres de
la població, va observar que de la barraca abandonada que hi havia en un tros
de la seva propietat sortia una fina columna de fum. Aquell fet a una hora tan
matinera el va intrigar, era evident que qui fos que l’havia encès estava fent un
us il·legal del cobert, i per a treure’s del damunt el neguit que l’assaltava
va decidir d’apropar-se i esclarir els dubtes.
Per aquells que no coneixen
l’indret de Farena, dir-los que aquell és un territori de bona terra,
domesticada i fèrtil. No és completament una planura, això resulta impossible
si no és obra de la mà de l’home, la natura li ha conferit un lleuger desnivell
cap al sud que la fa tributaria neta de la conca de l’Aubi.
En Joan Bofill es va apropar fins a
la caseta i dins d’ella va veure el cos d’un home mort. D’allà va sortir
espaordit adreçant-se directament a l’ajuntament a donar part a les autoritats
i a la guàrdia civil, que es van personar al lloc on ell deia haver vist el
cadàver. L’espectacle era colpidor, en l’interior de la barraca hi havia un cos
completament carbonitzat, que no va ser possible identificar en un primer
moment. En el mateix lloc es va trobar una pistola de dos canons amb els
cartutxos buits, un rellotge, una clau i un ganivet. L’autòpsia que se li va
realitzar més tard va evidenciar que el cadàver tenia un tret de bala a la
templa esquerra, i desprès de molt esbrinar i fer gestions es va determinar que
el mort no era cap altre que Joan Bataller, de quaranta vuit anys, separat de
la dona i enemistat de la seva família. El cas es va tancar amb la sentencia
que es tractava d’un suïcidi, però els molts enigmes que envoltaven el succés
mai no s’han aclarit.
Comentaris