Passa al contingut principal

CALA DEL CRIT

La llegenda que us explicaré, va passar el segle XVII en un temps en que els atacs i els saquejos dels pirates turcs i corsaris algerians era un fet habitual en el litoral català. Ja hem establert l’època, però ens falta de conèixer el lloc on van succeir els esdeveniments, per això ens hem de situar al costaner de Palafrugell, entre els promontoris del Cap Roig i Cap de Planes, on, a tocar d’aquest últim, hi havia una preciosa cala en la qual brollava un abundós doll d’aigua cristal·lina. Era el lloc habitual on, des de temps immemorials, s’avituallaven els mariners i pescadors de Calella, però malauradament també era conegut dels pirates que solcaven els mars empordanesos. I era tan freqüent l’anada dels barbarescos en aquell lloc, que els calellencs van acabar per donar a la cala el nom de Font Morisca.
Afirma la llegenda que un bon dia la intensa boira va sorprendré un xabec algerià mentre creuava davant Calella i donada la impossibilitat de continuar fent una navegació segura el rais decidí fondejar a la cala de Font Morisca en busca d’un abric on esperar que escampés la boira, tot i aprofitant la parada per a fer l’aiguada.

Com que passava el temps i la densa bromada no s’aclaria i sent els pirates gent inquieta, no van poder romandre durant molt de temps ociosos, per això van decidir fer alguna cosa de profit realitzant una incursió terra en dins per anar a trobar algun mas o casa solitària, que poder assaltar.

                                                                   La cala del Crit
Afavorits per la poca visibilitat pensaven agafar desprevinguts els masovers i amb la sorpresa amb les que realitzaven les ràtzies, atacant els objectius de sobtada, poder-los saquejar, prendre els seus habitants com a esclaus i emportar-se’n tots els bens que poguessin endur-se’n.
S’enfilaren fins al collet entre els puigs del Terme i de Morera i quan iniciaven el descens sentiren el cant un gall, que els anunciava la existència d’un mas, i guiant-se pel càntic s’acostaren fins a Cal Gall Perich, la masia d’on provenia la xerinola gallinàcia.

Sorpresos per la ràpida acció dels corsaris, els de la casa no els van poder oposar cap resistència, els facinerosos entraren a la força i saquejaren el mas, emportant-se’n tots els objectes de valor i també capturaren d’ostatge, a la filla petita dels amos de la casa, la qual tenia per a ells un gran valor, si, com pensaven, era venuda com a esclava al mercat d’Alger.

L’acció va ser molt ràpida, i com que la boira s’havia començat a dissipar, desprès de cremar el mas i les pallisses, i deixar els masovers lligats a l’era, es van replegar immediatament cap a la platja temorosos de ser vistos pels pagesos d’altres masos. Quan arribaven a ran de mar la noia desplegà una aferrissada resistència en el moment en que volien fer-la pujar al bot i dur-la a la nau que romania ancorada a uns metres de la platja. Lligada de mans com estava, la jove es defensà donant cops de peu a tort i a dret en un intent desesperat per fugir dels seus raptors i en un descuit del sarraí que la subjectava, la noia mossegà amb tota la força que va poder fer amb les dents una mà del segrestador seccionant-li dues falanges del dit índex. L’home sorprès per l’atac a la desesperada i momentàniament enrabiat pel dolor que li havia infringit la xicota en un acte reflex va treure l’espasa i la va matar allà mateix.

Diuen els vells pescadors de Calella quan narren la història, que el crit que feu la noia fou tan ensordidor que l’alarit es va sentir a diverses llegües a la rodona. Els pirates van hissar veles fugint de la cala deixant darrere seu el cos de la jove morta al mig de la sorra.

Des d’aleshores la Cala de Font Morisca s’anomena Cala del Crit en record dels terribles fets que succeïren en aquell indret segles ha, i els vells calellencs afegeixen a la llegenda que any rere any, quan s’acompleix l’aniversari en que allò va succeir se sent un crit esgarrifós que diuen és el que va emetre la noia en exhalar el darrer sospir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes...

LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques. Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena. LA GALENA La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS),...

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m...